Federico Correa (Barcelona, 1924-2020) va estudiar arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Fou professor des de l’any 1959 al 1966 i va obtenir la càtedra de projectes el 1977. Va formar estudi professional amb Alfonso Milà. Entre les obres més destacades, cal mencionar les primeres cases unifamiliars a Cadaqués, els restaurants Flash-Flash i Il Giardinetto a Barcelona, les torres Monitor i Atalaya a la Diagonal, la remodelació de la plaça Reial, la seu de la Diputació de Barcelona, la remodelació de l’Estadi Olímpic per als Jocs Olímpics del 92 i el Museu Diocesà de Vic entre altres. Ha estat el mestre de grans arquitectes catalans i un gran conversador que feia replantejar les idees preconcebudes dels seus interlocutors, amb respecte i saviesa.

Si hagués d’explicar breument els trets més significatius de Federico Correa, podria resumir-los en tres actituds a les quals no ha renunciat mai: l’estricta racionalitat –és a dir, la necessitat de qüestionar i raonar-ho tot– la incontinència verbal com a conseqüència de la necessitat inesgotable de raonar i d’enraonar, i el respecte a les opinions alienes. A partir d’aquí Correa construeix un vast entramat de pensaments i postulats que queden reflectits en les seves activitats, certament molt diverses. El seu pensament racional, les motivacions polítiques, l’interès per l’art, la lectura i les llargues converses amb els amics, han estat fonamentals per consolidar les principals dèries de la seva carrera: l’ensenyança i l’arquitectura.

Fill d’una família burgesa de Barcelona, rigorosament conservadora i religiosa, fou educat a l’escola dels jesuïtes, sota l’empremta intel·ligent de la seva mare. En iniciar-se la Guerra Civil la família es dispersà. La mare amb els fills més petits marxà a les Filipines per reunir-se amb el pare que feia temps que hi treballava, a la companyia de Tabacs de Filipines.

Federico i els dos germans grans van anar a parar a Anglaterra, allotjats a casa d’una família anglesa protestant, probablement anada a menys, on van connectar amb una realitat social desconeguda fins llavors. Ell tenia 12 anys i aquella estada a Anglaterra determinà un cert esperit anglès que el caracteritzava i representà els primers qüestionaments i dubtes quant a la religió i a les desigualtats socials que va poder percebre en aquell àmbit familiar certament ben diferent d’aquell en què havia estat educat fins llavors.

 

Qüestionar-ho tot

El retorn a Barcelona, un cop finalitzada la guerra, significà el replantejament de gran part de les «creences», donades per segures, que havia anat absorbint durant la seva infantesa, abans de marxar a Anglaterra. El qüestionament de la fe religiosa, la percepció del patiment social dels més desafavorits, el descobriment del pensament d’esquerres. Tot plegat gràcies al seu esperit crític, la seva tenacitat i a la seva voluntat fèrria de qüestionar-ho tot.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

A Cadaqués, la seva figura atractiva apareixia, impertorbable, sota el sol aclaparador del mes d’agost, sempre elegant.

En referir-se al seu apropament al pensament progressista i d’esquerres, recordo haver-li sentit a dir sovint: «Soy de izquierdas porque la razón me ha llevado a ellas. Ni por origen familiar, ni por las amistades de la adolescencia.» O haver llegit recentment, parlant dels seus dubtes religiosos: «Si dudas de la fe, es que no crees. Estaría encantado de ser creyente, pero no es culpa mía. Y, cuando dudas de la fe, se va todo a paseo. Todavía no me explico cómo hablan hoy los católicos de la fe, pero ¿qué es la fe? No es una cabronada de Dios conceder dones por ahí a unos y a otros no?» És evident que el seu pensament profundament racional el conduí cap a aquesta mena d’ateisme que professava.

 

Federico Correa al Flash Flash. Fotografia de l’arxiu 48Horas Open House.

Federico Correa al Flash Flash. Fotografia de l’arxiu 48Horas Open House.

 

Aquelles converses

Amb els convenciments ja fortament arrelats, inicia la carrera d’arquitectura on coneix Alfonso Milà amb qui formarà equip professional fins a la mort d’Alfonso. Els noms de Federico Correa i Alfonso Milà, han estat molt presents al voltant de la meva adolescència. Aquella estètica, aquelles converses, aquelles obres que any rere any anàvem descobrint, foren un degoteig constant en els inicis de moltes generacions d’arquitectes.

En escriure aquest text, els records més llunyans apareixen lentament fent-me assaborir les obsessions ocasionals i les constants ideològiques d’aquell qui, avui, en aquestes planes de política&prosa, vull recordar i agrair-li el que ens ha aportat amb generositat al llarg de la seva existència.

«Renovar no vol dir suplantar el vell pel nou, sinó sumar al que ja és tradicionalment bo», pensava.

Si hagués de fer un recull d’esdeveniments i moments viscuts amb Federico no en tindria prou amb uns pocs fulls de paper. Per tant, només em cal fer una enumeració dels encontres i de les manques de coincidència amb ell. Els primers sopars al Foment de les Arts Decoratives amb motiu dels premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme, dels quals sovint, juntament amb Alfonso Milà, fou guanyador. Les escapades a Cadaqués, on la figura sorprenent i atractiva de Federico Correa apareixia, impertorbable sota el sol aclaparador del mes d’agost, sempre elegant, amb indumentària meticulosament escollida per a l’ocasió.

Les trobades als Petits Congressos d’Arquitectura. La complicitat en la lluita antifranquista en la qual, segons he sentit explicar, Federico s’apropava sovint a les manifestacions de protesta pels carrers de Barcelona amb el cotxe i el xofer familiar, tanmateix degudament aparcat a una distància prudencial. Finalment, l’aprenentatge del disseny a l’escola EINA, on en la meva joventut rebel havíem tingut més d’una batussa –per no dir baralla.

Tots aquests són episodis i moments que han estat en el punt d’arrencada on, probablement, com tants altres arquitectes, he recolzat la meva carrera professional. En les obres de Correa i Milà es fa realitat allò a què tantes vegades es referia Ernesto Rogers a la revista Casabella –una de les poques revistes d’arquitectura que, gràcies a l’estreta relació de Federico amb els arquitectes italians, arribava des de principis dels anys 60 a Barcelona– quan deia que l’arquitectura moderna no és una qüestió de forma sinó una qüestió d’esperit.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

En l’obra construïda de Correa/Milà hi trobem referències als principis fonamentals del moviment modern, on descobrim aquell esperit crític que els obliga sovint a ser bel·ligerants en la recerca d’una arquitectura pròpia, sense abandonar mai el discurs funcionalista. Però també sense deixar-se atrapar per l’estricte compliment del binomi forma-funció, ni per allò que Arnold Schönberg no es cansava d’expressar i que Federico va adoptar ràpidament enfront dels radicalismes partidaris d’abolir tot allò que fos vell: «Renovar no vol dir suplantar el vell pel nou, sinó sumar al que ja és tradicionalment bo.»

Aquella radicalitat racionalista probablement és la que ha donat peu a un dels trets més significatius en la personalitat de Federico Correa.

 

Federico Correa fotografiat per Christian en una imatge cedida per l’Arxiu Històric del COAC.

Federico Correa fotografiat per Christian en una imatge cedida per l’Arxiu Històric del COAC.

 

Una persona molt escoltada

Els arguments estrictament lògics del seu discurs, exposats sempre amb senzillesa, fan que hagi estat una persona molt escoltada. Un professor sever, però que no es cansava mai d’aprofundir en l’aventura del procés projectiu dels estudiants. Un professor que evitava que els seus alumnes es deixessin portar per les modes irreflexivament. «Me interesa mucho saber lo que está de moda… para no caer banalmente en ella», els deia.

El dibuix representa i significa la cosa més estimada en l’arquitectura de Correa i Milà: la continuïtat entre la funció, l’espai i el material.

No em puc estar de fer menció aquí d’una altra de les seves passions. El dibuix. En l’obra dibuixada de Federico Correa hi descobrim el significat del dibuix com a primera eina de treball de l’arquitecte, tanmateix ben diferent del significat del dibuix dels artistes en tant que instrument per a comunicar el valor plàstic d’una obra. En el dibuix dels arquitectes hi veiem com la representació de l’arquitectura conté, bé que reduïda, la realitat futura, confiant només a ella –és a dir, a l’arquitectura– el repte d’esdevenir una categoria artística.

Des de les mateixes aules de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on Federico Correa impartia les seves classes, Rafael Moneo parlava sovint als estudiants del significat del dibuix. Fou ell qui ens recordà que el dibuix és el primer testimoni de l’arquitectura que desitgem. L’arquitectura es manté secreta en la intimitat dels primers croquis, idealitzada en la realitat esperada de les perspectives, despersonalitzada en el dibuix tècnic dels consultings. Però, les intencions fonamentals de l’arquitectura estan ja preses des de l’inici del primer traç. Tant és així, que reconeixem en el dibuix la imatge de l’arquitectura que volem. És més: el dibuix és la primera construcció de l’arquitectura.

Les arquitectures que apareixen en els dibuixos de Federico Correa, estan fetes per a ser construïdes. No es tracta d’arquitectures dibuixades, sinó tot al contrari, són arquitectures per ser viscudes.

El dibuix, idea i instrument

L’ús generalitzat de l’axonometria per part de les avantguardes europees d’entre guerres indica una voluntat de transformar l’objecte arquitectònic en un ens abstracte per a no ser habitat, mostrat com a element autònom i no sotmès a la realitat deformant d’un sol punt de vista. Quan El Lissitzky, Theo van Doesburg o Alberto Sartoris es pronunciaren en contra de la perspectiva i a favor de l’axonometria, li atribuïren un valor simbòlic tant o més significatiu que el que els renaixentistes atribuïren a la perspectiva. Ampliant el discurs, podem constatar que en els dibuixos de Wright, Mendelsohn o Le Corbusier s’hi troben elements que expliquen retòricament les bases conceptuals d’una determinada idea projectiva, sense el suport d’un projecte real, és a dir, com a il·lustracions d’una teoria que tanmateix supera l’eficàcia comunicativa del projecte.

PUBLICITAT
Correos Market

Aquestes posicions, que superen la precisa utilitat arquitectònica del dibuix, no són pas les que es corresponen a Correa, per a qui aquesta utilitat i la seva immediata operativitat són trets fonamentals. No és que no tingui en compte les elucubracions teòriques –i àdhuc les influències culturals que en resulten– que el dibuix pot atribuir al concepte bàsic de l’arquitectura, sinó que aquest concepte el concentra en la manera de formular des del principi l’estructura del dibuix en perspectiva com un mitjà eficaç per transmetre la idea i els mitjans de realització de l’obra. El dibuix és alhora idea i instrument de l’arquitectura, perquè l’arquitectura és sempre entesa en relació amb la possibilitat i amb la presència programàtica de la construcció.

La realització d’una arquitectura domèstica portada a terme empíricament per Correa i Milà –que arrenca ja amb molta intel·ligència en les primeres obres– troba en la perspectiva l’instrument per a assolir la coherència entre el projecte i la realitat. El dibuix representa i significa la cosa més estimada en la seva arquitectura: la continuïtat entre la funció, l’espai i el material.

Observant les perspectives de Federico Correa, hom té la sensació que no han estat només l’element de comprovació habitual del projecte, sinó que es constitueixen en el projecte mateix. Correa és un dels pocs arquitectes –qui sap si l’únic– que projecta en perspectiva, deixant que la fràgil abstracció de les plantes, les seccions i els alçats contribueixi a confirmar el que ja ha estat decidit un cop acabada la perspectiva.

Som molts els qui trobarem a faltar la seva intel·ligència, la seva ironia arribada d’Anglaterra, la seva laïcitat, els seus raonaments estrictes i ben articulats.