Estudiós dels populismes

Federico Finchelstein (Argentina, 1975) és historiador. Recentment va ser a Barcelona per presentar Del fascismo al populismo en la historia (Taurus), una obra que ens dóna algunes claus per entendre un fenomen en ple auge. Graduat a la Universidad de Buenos Aires i doctorat a Cornell, és autor també de La Argentina Fascista. Los orígenes ideológicos de la dictadura (2008), Transatlantic Fascism: Ideology, Violence and the Sacred in Argentina and Italy, 1919-1945 (2010), The Ideological Origins of the Dirty War: Fascism, Populism, and Dictatorship in Twentieth-Century Argentina (2014), El mito del fascismo: de Freud a Borges (Capital Intelectual, 2015), i desenvolupa activitat com a professor a la New School for Social Research i a l’Eugene Lang College de Nova York.

El populisme és un fenomen més antic del que sembla?

El populisme ve d’abans dels feixismes, ve del segle XIX. El que estem explicant és la història de la posada en qüestió de la democràcia liberal, que ve de l’antiil·lustració. Aquesta història ve de lluny, de tots els reaccionaris contraris a la il·lustració i a la igualtat. El populisme sorgeix al XIX, però va ser una oferta atractiva per a la gent que està en contra de la democràcia i la igualtat de drets a partir del 1945, com abans ho va ser el feixisme a nivell global.

Per als que estaven en contra de la democràcia el que es dóna és un feixisme transnacional que proposa la dictadura, i aquesta dictadura és una forma nova, totalitària, caracteritzada pel racisme i la violència política. Eventualment, aquestes dictadures destrueixen els seus països, causen centenars de milers de morts, empresonats, exiliats, destrueixen la cultura, el periodisme independent, l’art … Però el populisme és una altra cosa.

És una coincidència que l’ascens del populisme es produeixi amb l’entrada de la televisió a les cases i l’auge dels mass media?

Sí i no. Els nous populismes fan servir els mass media per ampliar la seva arribada, i sovint això és molt efectiu, però no els defineix. Els feixistes feien servir la ràdio i el cinema, i el que ofereixen en l’actualitat és una verticalització més gran. Twitter ofereix la possibilitat de difondre propaganda sense que els periodistes en contrastin el missatge, desmuntant un dels pilars de la democràcia, que és que el periodisme independent interrogui el poder.

«Twitter desmunta un dels pilars de la democràcia, el periodisme independent que interroga el poder.»

Potser coincideix en el temps, però tornant a la pregunta anterior, el populisme sorgeix després de la caiguda dels feixismes com una nova possibilitat per a aquells que no creuen en la igualtat de drets per continuar amb la mateixa història, però ara a través de mitjans democràtics, perquè el feixisme, almenys a l’Europa Occidental, és en general una marca tòxica. A la majoria de països hi ha un record proper del que va ser el feixisme i s’hi desenvolupen constitucions, és a dir, marcs legals, clarament antifeixistes, i dins d’aquests marcs ni els feixistes ni els populistes que volen continuar amb el seu llegat no poden accedir al poder (excepte, clar, en el cas d’Espanya i Portugal, que són dictadures, i dels països de l’Est, sota una altra mena de totalitarisme).

Ara bé, a l’Amèrica Llatina la situació és diferent. A diferència d’Europa i de l’Àsia i l’Àfrica, que, quan comencen nous règims en descolonitzar-se ho solen fer sota sistemes de partit únic, a l’Amèrica Llatina sorgeixen nous sistemes que no volen destruir la democràcia des de dins com feien els feixistes, però sí una altra cosa. El cas més emblemàtic és el del peronisme, que és el model platònic, i on els qui van ser feixistes intenten continuar per mitjans democràtics dins de la política antidemocràtica.

El resultat no és feixisme, perquè això els fa transmutar-se en quelcom nou: una variant autoritària de la democràcia en el poder (perquè per primer cop arriben a tocar-lo). Després en vindran d’altres… És un nou isme, per a aquells que des de dins de la democràcia intenten socavar-ne les condicions més igualitàries, i en alguns casos es reconverteixen de dictadors a demòcrates. És un líder vertical, mesiànic, però que pot ser destronat per eleccions.

PUBLICITAT

Es tracta doncs d’una ideologia postmoderna? En el sentit que s’adapta a tot: a esquerra, a dreta, a models econòmics planificats, a models neoliberals…

Bé, sí que té un concepte fort, i és que, sigui per l’esquerra, sigui per la dreta, la democràcia no ha de ser liberal. Creu que és possible una democràcia sense drets de les minories. La majoria, que tria el líder, és considerada el poble i els qui han perdut les eleccions passen a ser considerats antipoble, elits, casta, o com se’n vulgui dir. Al feixisme era igual, però l’antipoble era perseguit i havia de ser eliminat, mentre que en el populisme, no, són demonitzats a nivell retòric però es mantenen molts dels seus drets polítics. És una democràcia que es torna autoritària.

Poden conviure populismes de diferent sentit en un mateix país?

En el cas italià fins i tot governen junts! I a l’Argentina, la marca «peronisme» ha encabit de tot.

Quin paper juguen les organitzacions parapolítiques en els règims populistes?

Torno al peronisme: es tracta d’un moviment que mira d’incorporar sectors diferents de la societat per donar suport al que sembla un projecte però en realitat són els designis d’un líder. La qüestió de la personalitat carismàtica sol ser central, i per això es volen involucrar moltes organitzacions com a teòrica expressió del poble, però en realitat es tracta de seguir els designis del líder.

En quin moment el populisme es torna feixisme? On és el tall, si la democràcia es va erosionant?

Bé, en realitat el populisme intenta deixar enrere tres elements clau del feixisme: dictadura, violència i racisme. Això ara està canviant una mica, però en els populismes clàssics el que es dóna és un populisme que deixa enrere la violència, és quelcom ètic i d’on pot emanar el poder. Els qui pensem, com Weber, que un estat fort és aquell que té el monopoli de la violència però no l’exerceix, sabem que el feixisme pensa el contrari, que la violència és útil.

«El vell populisme intentava deixar enrere tres elements clau del feixisme: dictadura, violència i racisme.»

Perón s’autodenominava «el lleó herbívor» i parlava contra la violència, i sovint era renegada a Itàlia. Fins ara. Des de Perón a Chaves, de Vargas a Berlusconi, tots ells tenen una idea del poble basada en el demos, en la identificació política. Qui és poble? El que està d’acord amb el líder. Si no hi creuen, no en formem part. Això sona autoritari, però no ho és tant com en la versió del nou populisme, que és el trumpisme, Vox, Salvini, Duterte…

El que apareix en el nou populisme és la recuperació de tot allò que el vell populisme havia deixat enrere en termes democràtics. No és nou, però és una ruptura. Normalitzen passats feixistes, i posen al centre del projecte el racisme, i tenen una concepció del poble ja no basada en el demos sinó en l’etnos. En aquest marc, parlen d’allò que és americà, italià o espanyol no només com quelcom definit per les nostres opinions polítiques, sinó per la nostra ètnia. Una concepció que recorda molt més el feixisme.

Per què es dóna ara aquest canvi?

A cada país hi ha raons diferents, no vull generalitzar, però el que es percep és que tendeix a coincidir amb una pèrdua de cultura històrica i un distanciament de l’experiència històrica del feixisme. Això no és un argument d’historiador. A Espanya, que va trigar molts anys a recuperar-se de la tragèdia del cop d’estat franquista, el populisme no podia arrelar d’immediat. I els populistes, encara no feixistes però a punt de ser-ho, seuen a la taula amb altres partits, cosa que hagués estat impensable fa uns anys.

La marca feixisme, a Espanya, ja no és tan tòxica com ho era, s’ha normalitzat la seva presència, gent que proposa limitacions de drets a certs col·lectius és acceptada com una expressió més de la política democràtica espanyola, i és un canvi on s’ha oblidat que el mateix que va fer que emergís la dictadura va ser l’apatia i la normalització d’aquestes expressions (també a nivell internacional, perquè la República no la va defensar ningú). L’antídot, naturalment, és defensar la democràcia i votar, i participar al carrer.

Els populismes funcionen sempre de dalt a baix?

No, no necessàriament. Poden començar al revés, però eventualment, quan hi ha possibilitat de poder és perquè s’han centralitzat i la idea del poble passa a ser una persona, i això té poc d’igualitari i democràtic. Aquesta persona pot dir «jo sé què voleu, sóc com vosaltres, sóc un dels vostres i sé què voleu», com en el cas de Trump, que és un argument feixista i es torna un argument electoral.

«El nou populisme normalitza passats feixistes, posa al centre el racisme, i concep el poble en base a l’’etnos’ i no al ‘demos’».

Quan es dóna un vot, l’elecció ja no es presenta com a tal, sinó com un plebiscit, que a sobre el nostre representant entén com una delegació del poder, i les eleccions es presenten com la confirmació d’un poder gairebé diví. Un poder de rei, confirmat per eleccions, és la tensió, l’ambigüitat del populisme.

Això té a veure amb el terror per la globalització?

Els contextos sempre potencien aquesta mena d’ambigüitats. També hi ha la percepció, real en el cas de molts votants, que sovint som governats per tecnocràcies. Al Congrés americà, el representant mitjà té un milió de dòlars de patrimoni. Aquestes fortunes marquen experiències de vida que no són les de la gent. Hi ha una clara crisi de representació. Aquests personatges diuen «quan jo arribi al poder, vosaltres arribareu al poder» però el que passa en realitat no és això.

És el populisme un problema de cultura política?

És una expressió de certa cultura política, no necessàriament relacionat amb el moment econòmic. El populisme s’aprofita de conjuntures diverses. Trump va presentar la seva campanya com si tot anés malament, quan les xifres no deien això.

Llavors, què els fa tan atractius?

Depèn de quin populisme parlem. En els d’extrema dreta, vendre un paquet amb realitats oblidades. Hi ha un problema de consciència històrica. Diu el sociòleg alemany Wolfgang Streeck que volem creure, i que tots els polítics ens vénen a dir «farem el que ens manen, però d’altra banda també hem d’escoltar la veu dels mercats, expressada per assesors i tecnòcrates, que fins i tot poden tenir raó».

Dins el sistema democràtic aquests assesors no haurien de tenir veu, i el mercat només són interessos econòmics. Quan es dóna aquesta mena de conjunció, la convicció que el poble no és important té molt de recapte. Simplificar no és ètic, però ajuda en les campanyes, i quan certs populistes guanyen eleccions, han degradat la política. Quin és el preu que es paga per un populisme d’esquerres? A Dinamarca la socialdemocràcia ha adoptat propostes de la ultradreta per guanyar eleccions, i segueix sent una socialdemocràcia…

De tota manera, no sóc tan pessimista, crec que encara queda molt a fer votant, donant suport a mitjans independents, i mostrant posicions minoritàries. Fins i tot si Trump guanya la reelecció té alguns límits, i les institucions encara posen alguns límits. A l’Argentina tenim unes institucions molt dèbils, i fins a cert punt la memòria de la dictadura ens salva d’un Trump o un Bolsonaro, però si sorgís, amb la debilitat de les nostres insititucions, podrien fer el que volguessin. És paradoxal, però és així.

Com veu la situació espanyola? Pertanyen la nova dreta espanyola i el processisme al populisme?

És la pregunta més difícil que m’ha fet, i a tot arreu que presento el llibre em passa igual, perquè aquest tipus de pregunta me’l fa gent que sol conèixer la situació local millor que jo. Pensem en les característiques que proposo, i mirem si hi encaixen. Si el llibre servís per a això, ja em semblaria important. A Catalunya caldria veure què passa amb això que dic de la personalització, perquè pel poc que en sé dins de l’independentisme hi ha diverses sensibilitats, i també en l’antiindependentisme hi ha populismes. El populisme no és una essència, ni és permanent. És una manera d’entendre la política.

ELS TRETS COMUNS DEL POPULISME

1. L’adhesió a una democràcia autoritària, electoral, antiliberal, que refusa a la pràctica la dictadura.
2. Una forma extrema de religió política
3. Una visió apocalíptica de la política que presenta els èxits electorals i les transformacions que aquestes victòries electorals possibiliten, com a moments revolucionaris de la fundació o refundació de la societat.
4. Una teologia política fundada per un líder messiànic i carismàtic.
5. La idea que els antagonistes polítics són l’antipoble, és a dir: enemics del poble i traïdors a la nació.
6. Una visió dèbil de l’imperi de la llei i la divisió de poders.
7. Un nacionalisme radical.
8. La idea que el líder és la personificació del poble.
9. La identificació del moviment i dels líders amb el poble ho és tot.
10. La reivindicació de l’antipolítica, que a la pràctica implica transcendir la política tradicional.
11. L’acció de parlar en nom del poble i contra les elits governants.
12. Presentar-se a si mateixos com a defensors de la veritable democràcia i opositors a maneres reals o imaginades de dictadura o tirania (Unió Europea, estats paral·lels o profunds, imperis, cosmopolitisme, globalització, cops militars, etc).
13. La idea homogeneïtzadora que el poble és una entitat única i que, un cop el populisme es converteix en règim, aquest poble equival a les seves majories electorals.
14. Un antagonisme profund o, més encara, una aversió contra la premsa independent.
15. Antipatia pel pluralisme i la tolerància política.
16. Èmfasi en la cultura popular, i fins i tot, en molts casos, en el món de l’entreteniment com encarnacions de tradicions locals.