El llarg procés, desigual i inacabat, de la lluita feminista per conquerir i consolidar els drets de les dones al reconeixement i la igualtat s’ha anat cristal·litzant en un conjunt normatiu adoptat per les organitzacions internacionals, de manera que han esdevingut uns drets universals. Els drets sexuals i reproductius, a l’educació sexoafectiva, a la identitat de gènere o la persecució penal de la violència de gènere s’han incorporat al corpus normatiu internacional. En ple segle XXI la revolució feminista es pot considerar ja una revolució global.
Tota una altra cosa és l’aplicació concreta i efectiva d’aquestes llibertats i drets en els diversos països del món. Des d’una mirada occidental, enmig de polèmiques entorn d’una nova generació de drets, s’oblida que en molts –massa– casos ens trobem davant de les desigualtats més esfereïdores, on les dones segueixen postergades a un paper secundari en un marc fortament heteropatriarcal. Amb situacions extremes, com la d’Afganistan, on les dones veuen negat un dret bàsic com el de l’educació per part d’un règim fanàtic que les considera directament les seves enemigues, tal com ho explica Agus Morales en l’article que obre el dossier d’aquest mes.
Però, més enllà de situacions extremes com l’afganesa, actua amb notable vigor una mena d’internacional contra els drets de les dones i dels col·lectius LGTBI. Una internacional impulsada, orientada i finançada per la ultradreta, formant una coalició de sectors religiosos de totes les confessions amb vells i nous moviments de l’extrema dreta nativista i xenòfoba. La seva agenda antifeminista és analitzada per Berta Güell, que identifica el seu denominador comú en l’odi contra les dones, sovint expressat de forma subtil sota la màscara de bells propòsits.
Al costat d’aquest odi obert o tàcit, trobem la persistència gairebé inconscient d’un masclisme subjacent fins i tot en les societats democràtiques més avançades. A nivell polític aquest masclisme naturalitzat persisteix, malgrat les quotes paritàries, fins al punt que les dones que ocupen llocs de primera línia han de suportar un plus afegit de l’agressivitat que impregna cada cop més l’esfera pública. Així, per exemple, és difícil negar que el judici sobre la gestió de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau té una sobrecàrrega d’aquest masclisme encobert. Rosa Massagué posa el focus en els casos de Jacinda Ardern i Nicola Sturgeon que han decidit abandonar precoçment l’activitat política per un desgast que va més enllà del que suporten els homes polítics.
D’altra banda, no es pot obviar que en el nostre context occidental s’han sofisticat les anàlisis i les reivindicacions feministes, emergint un pluralisme de visions, de programes i d’estratègies que lògicament provoquen confrontacions ideològiques i estratègiques, que fan aflorar contradiccions i divisions polítiques. No és sorprenent, doncs, que aquests enfrontaments causin perplexitat en l’opinió pública i que acabin afeblint la força del moviment en resultar, sovint, incomprensibles per a una majoria de la societat. Ho podem veure en les vicissituds tempestuoses que han acompanyat el debat i la tramitació de les lleis més emblemàtiques de l’agenda feminista del Govern espanyol, com es constata en el Destil·lats d’aquest mes, integrat en el dossier.
No haurien de passar inadvertides les opinions que recomanen que qüestions tan sensibles com les que tracten les lleis de llibertat sexual, de l’avortament o de la lliure determinació de gènere necessitarien un altre clima polític i social per arribar a ser el màxim d’intel·ligibles per a la societat i clares en la seva aplicació jurídica i, per tant, per arribar a tenir la màxima legitimitat possible. En aquest sentit, resulta del tot pertinent la posició expressada pel senador Koldo Martínez quan va manifestar que trobava a faltar en la tramitació d’aquestes lleis un debat pausat, reflexió tranquil·la i ànim de consens. Dit d’una altra manera, s’ha trobat a faltar la «paciència aclaridora» enfront de la simplificació polaritzadora construïda des d’un emotivisme primari que impedeix copsar la complexitat moral intrínseca de moltes d’aquestes qüestions. Aquest és el cas, per exemple, de la deriva cap a un feminisme identitari, de caire emocional, que pot malmetre les polítiques d’igualtat. Per això, us convidem a un exercici de «paciència aclaridora» sobre els conceptes de sexualitat i gènere que ens proposa el filòsof Joan Manuel del Pozo i amb el qual tanquem el dossier d’aquest número.
