Els metges errants que s’encarregaven dels malalts durant les epidèmies en l’Edat Moderna, almenys podien tapar la seva cara amb una màscara amb bec. Aquell uniforme, un EPI avant la lettre, els havia de protegir dels mals aires que se suposava que causaven la infecció. Al bec de la màscara s’hi guardaven plantes seques i flors aromàtiques que impedien al seu portador rebre la ferum de la descomposició ambiental.

Les màscares tapaven els ulls, i també la identitat d’uns metges que, més que guarir, havien de ser notaris i moderadors de la malaltia pública. Una màscara els protegia també de l’estigma, perquè se’ls associava amb la mort. És possible que aquests dies Fernando Simón hagi recordat l’uniforme dels seus il·lustres predecessors, perquè el paper que li ha tocat assumir a aquest aragonès (Saragossa, 1963) com a rostre principal al capdavant de la resposta a l’amenaça de la covid-19 no ha estat fàcil, ni agraït, ni exempt d’intoxicacions ambientals ni despullat d’assenyalaments interessats.

Aquest epidemiòleg de celles complicades i particularíssima veu, immortalitzat en incomptables vídeos, mems i gifs, ha rebut els embats de la malaltia en la seva pròpia pell, tant de manera metafòrica com literal. Perquè possiblement no podia imaginar-se que un dia la seva vocació familiar per la medicina —el seu pare és psiquiatre— el duria a, potser, ser el metge conegut de tot l’Estat, i el més important que ha donat Aragó després de Ramón y Cajal.

Simón ha concedit poques entrevistes i la majoria parteixen del mateix joc de dades biogràfiques que ell va donar quan la crisi tot just començava al diari Heraldo de Aragón. Sobre el paper, una trajectòria que traçava la ruta exacta cap a un moment pel qual no hi ha, precisament, brúixoles ni mapes. Fernando Simón és aficionat a l’escalada —ha guanyat fins i tot algun premi en la categoria de veterans per les seves ascensions al rocòdrom—, a les motos i a la navegació, és a dir, a activitats en què són vitals la capacitat d’orientació i el càlcul de riscos. Com en l’epidemiologia.

El seu aprenentatge mèdic, després d’estudiar en una escola bilingüe per a nois de Saragossa (de les que no tenen exalumnes, sinó alumni), comença a la Facultat de Medicina de la mateixa ciutat. D’allà, després d’una temporada en què va agafant el pols a la professió fent substitucions i urgències per pobles, se’n va a l’Àfrica, primer com a voluntari de Medicus Mundi i més tard dirigint-ne diverses institucions.

Orador tranquil

Les matances ètniques dels Grans Llacs als 90 el van enganxar a Burundi, on havia arribat el 1990 per formar part de l’equip de l’ONG Medicus Mundi. «Un no va a aquests països només a cuidar malalts. La meva tasca és la formació», diuen que va dir en arribar. La seva tasca, a part de l’atenció sanitària, es va centrar en la construcció de conduccions d’aigua i, sobretot, en educar la població sobre els riscos de les malalties causades per una mala higiene.

PUBLICITAT

Les matances ètniques dels Grans Llacs el van enganxar a Burundi, on havia arribat el 1990 per formar part de l’equip de l’ONG Medicus Mundi.

Diuen també que Simón posava molta atenció en com comunicar-se amb la població local, i que feia èmfasi en poder fer-se amb la psicologia de la població. Unes habilitats que l’han convertit en un orador tranquil i d’aparent convicció. Després vindria Amèrica, en concret Guatemala i Equador, quan la sida hi campava rampant.

També va decidir complementar la seva formació a l’estranger. Primer, a Londres, a la London School of Hygiene & Tropical Medicine, un dels centres més prestigiosos del món en medicina tropical i salut pública. Després, va formar part del Programa Europeu de Formació en Epidemiologia d’Intervenció, i el 2003 va opositar al cos de Metges Titulars de l’Estat, que és qui s’encarrega dels centres de vacunació internacional, i d’aquells aspectes de la Sanitat que depenen de les fronteres exteriors. Són oposicions exigents —es calcula que només hi accedeixen un 4 % dels candidats—, però que eren el camí lògic a seguir: la salut pública, per definició, es fa (o s’hauria de fer) des de les institucions públiques.

Però, tal com ell ho ha explicat, els seus fills —de mare també dedicada a la medicina, perquè la dona de Simón és María Romay-Barja, investigadora en malalties tropicals— li demanaven tornar a casa, tot i que no ha deixat mai de viatjar del tot: fins fa poc afirmava que la crisi més difícil que havia viscut va ser la del còlera a Moçambic, l’any 2008, per sobre de la més mediàtica de l’ebola del 2014.

Entre el 2003 i el 2011 va ser el cap de la Unitat d’Urgències Sanitàries de l’Institut de Salut Carles III del Centre Nacional d’Epidemiologia i, després, del Centre Nacional de Coordinació d’Alertes i Emergències sanitàries (CCAES). Però el seu primer gran rol mediàtic arribaria el 2014. Han passat sis anys, i tot el que ha vingut després fa que tal vegada ens semblin molts més. Però l’any 2014 la possibilitat d’una pandèmia d’ebola semblava ben real. Va ser una crisi que el govern del PP no va saber gestionar: la malaltia d’una auxiliar de clínica i el sacrifici —possiblement innecessari— del seu gos van crear molt de malestar contra la ministra de Sanitat, Ana Mato, fins que Simón en va assumir la cara visible.

«La comunicació que es va fer deixava moltes llacunes, i quan això passa sovint s’omplen a base d’imaginació, cosa que és molt perillosa», diria un any després en unes jornades de la Universidad Menéndez Pelayo. Simón és un tecnòcrata en el millor sentit del terme i, inevitablement, un defensor a ultrança de la sanitat pública. Entre l’ebola i el coronavirus, havia hagut de gestionar grip A, listeriosi i Zica.

El 25 de gener es registren els primers casos oficials de la covid-19 en territori espanyol… que sabéssim en aquell moment. Les certeses sobre el coronavirus són poques, i allò que sembla ara evident aleshores no ho era tant. L’exsecretari de defensa de Kennedy, Robert McNamara, va citar l’expressió de Clausewitz «la boira de la guerra» per tal de referir-se a la confusió que envolta una crisi violenta i complexa. Simón, malgrat que ha optat per projectar una imatge clarament desvinculada de qualsevol militarisme —roba de carrer, més a l’estil d’un metge de família que d’un alt càrrec ministerial, llenguatge tranquil— possiblement no s’ha pogut desvincular d’aquesta «boira de la pandèmia». Una boira a la qual ha ajudat també el fum d’algun dels seus crítics.

Positiu per la covid-19

Si ara mateix costa molt destriar què ha fet bé i què no ha fet bé l’equip de Simón aquests dies, quasi més difícil sembla trobar què hi ha de cert i què de propaganda en les acusacions que han fet contra ell algunes persones. L’epidemiòleg Oriol Mitjà en demanava la dimissió el dia 16 de març perquè deia que s’havia reaccionat tard contra la pandèmia. Malgrat això el mateix Mitjà en primera instància també havia dit que la covid-19 no havia de ser un motiu de preocupació. Mitjà no se n’amaga de la seva proximitat a Quim Torra, i sovint es fa difícil destriar si les seves crítiques són exclusivament en clau científica o bé ho són en clau política, tot i que la crítica científica, pels canals poc ortodoxos en què de vegades l’ha formulada —un manifest— sembla també carregada d’ideologia.

Altres oposicions a Simón no han tingut ni tan sols aquesta certa empara en l’evidència, però, això sí, han fet seus els arguments anti-Simón de Mitjà. Així, tota la premsa i els partits d’ultradreta, i les xarxes socials que els serveixen de mirall, han promogut una campanya d’odi contra ell, tan gruixuda que va motivar que fa poc un article irònic del periodista Isaac Rosa contra aquesta allau d’invectives es titulés «Instrucciones para odiar a Fernando Simón».

Mentre l’acusaven d’adoctrinar, d’haver permès una matança i de ser un inepte —coses totes tres que la seva trajectòria vital desmenteix—, el metge aragonès ha hagut d’estar quinze dies de baixa en haver donat positiu ell també per la covid-19. Un número més en una freda estadística que aquest metge de la plaga aragonès humanitza cada dia. Quan passi el temps, i puguem treure’ns tots la màscara, en esvanir-se la boira d’aquesta no-guerra sabrem potser valorar-lo en la seva justa mesura.

Anthony Fauci i Fernado Simón. Caricatura de Luis Grañena

Les cares de la lluita contra el coronavirus

Fernando Simón a Espanya i Anthony Fauci als Estats Units, els científics encarregats d’explicar la pandèmia a la ciutadania dels seus països.

L’epidemiòleg Fernando Simón i l’immunòleg Anthony Fauci s’han convertit, cadascun al seu país, en la cara pública que explica als ignorants i apesarats ciutadans què ens passa, en quin punt ens trobem de la lluita contra el coronavirus i què hem de fer a partir d’ara. Molt diferents en el seu estil, fins i tot en el vestir, els dos metges s’assemblen en una cosa que és fonamental en una situació crítica: tots dos comuniquen de forma clara i senzilla, entenedora, el que potser fins i tot és més important que el que han de transmetre. Tots dos, educats en col·legis i universitats de prestigi, tenen una formació molt sòlida i, abans d’ara, han hagut de lluitar contra un altre potent enemic, l’ebola en el cas de l’aragonès, i la sida, en el del novaiorquès. Tots dos han treballat per a governs de diferent signe polític, cosa que diu molt de la seva capacitat científica i comunicativa. I, donada la magnitud de l’epidèmia, tots dos es troben en la situació més delicada de la seva carrera.