Totes les guerres tenen en comú morts, ferits, amputats, destruccions, sofriment i sovint violació de dones, que amb el seu cos i ànima paguen una bestialitat -diguem-li de gènere- que la humanització encara no ha aconseguit erradicar del mascle.
La resta de les característiques configura la singularitat de cada guerra i caldria afegir-hi, si es donen, els fets insòlits, fets que són extraordinaris en comparació amb els d’altres guerres, que tenen lloc per primer cop o que són contradictoris. Doncs bé, la guerra a Ucraïna en té uns quants d’aquests fets, en ressenyaré alguns que m’han semblat significatius.
A Kíiv i a Moscou, les capitals dels dos Estats en guerra, aquest estiu les terrasses de molts locals eren plenes de gom a gom de gent gaudint de la bonança d’unes temperatures que ja no són excepcionals en aquelles latituds, a Kíiv atents a les alarmes per drons o míssils russos, sense, emperò, inquietar-se’n massa. A primers de setembre de 1939, Londres i Berlín aplicaven mesures de protecció que afectaren radicalment la vida social i pública davant la possibilitat d’atacs aeris de l’enemic amb mitjans primitius comparats amb els d’ara, molt més estrictes a Londres que a Berlín, car els nazis encara creien en la seva invulnerabilitat.
La Federació de Rússia i la República d’Ucraïna estan en guerra en un context general d’aparent normalitat, una guerra a menys de 1.000 quilòmetres de Berlín amb tota la parafernàlia bèl·lica: exèrcits de milers d’efectius al front i a la reserva, ingents quantitats de material en part d’última generació i una potència de foc com no s’havia vist d’ençà la fi de la Segona Guerra Mundial, una guerra que a Bakhmut s’ha acostat al Verdum de 1916.
I tanmateix, no hi ha hagut una declaració formal de guerra, no calia com aquelles declaracions que s’intercanviaren el 1914 de textos solemnes redactats en francès i que el 1939 ja no s’estilaren, però encara hi hagué pronunciaments oficials d’inici de la bel·ligerància com els que formularen França i el Regne Unit a l’atenció d’Alemanya, ara ni tan sols això.
El que és realment insòlit no és la inexistència d’una declaració de guerra, sinó el qualificatiu d’ “operació militar especial” que dóna Rússia a l’atac a Ucraïna el 24 de febrer de 2022, qualificatiu que no s’aguanta per enlloc. El 27 de febrer Turquia justificava el tancament del pas dels Estrets del Bòsfor i dels Dardanels als vaixells de guerra russos i ucraïnesos, en aplicació de l’article 19 de la Convenció de Montreux de 1936, per haver constatat que la invasió “és una guerra en tota regla”. L’Assemblea General de les Nacions Unides el 2 de març aprovava una resolució en què es qualifica d’agressió la intervenció armada de Rússia, d’acord amb l’article 2-4 de la Carta, i si l’agressió es repel·lida es considera que hi ha guerra en la pràctica internacional. I no solament Rússia continua mantenint la ficció de l’ “operació militar especial” després de més de 500 dies de guerra i de milers de baixes pròpies, sinó que dir-ne guerra a Rússia és un delicte severament penalitzat.
A totes les guerres hi ha una vulneració de normes consuetudinàries i de normes de dret intern i de dret internacional. La Rússia de Vladímir Putin ha vulnerat no sols el que es vulnera amb una agressió armada, sinó que no ha deixat gairebé res intacte del sistema jurídic internacional, inclòs el dret internacional humanitari vulnerat cada cop que es bombardegen objectius civils de les ciutats ucraïneses, sistema jurídic que tan laboriosament s’anava construint en el marc de les Nacions Unides d’ençà el 1946.
PUBLICITAT
En aquest sentit, Putin incorre en una responsabilitat extraordinària. Comparat amb Hitler, que se situà al marge de tot l’ordre jurídic del seu temps, a Putin se li ha d’aplicar l’agreujant d’una intencionalitat de vulneració contumaç, car el sistema jurídic internacional del nostre temps és molt més evolucionat, més clar, més universal i coercitiu que el dels anys trenta del segle XX. Putin al vulnerar-lo sistemàticament bo i resguardant-se en el dret de veto del Consell de Seguretat i cobert per l’immens poder nuclear de Rússia, l’ha desacreditat greument -no pot al·legar en absolut l’única justificació que l’exoneraria: el dret immanent a la legítima defensa, que contempla l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides- i ha fet retrocedir dècades la confiança que s’havia dipòsit en la capacitat del dret de regular l’ús de la força, per això la seva responsabilitat és insòlita.
El bombardeig d’objectius civil s’ha convertit en una rutina en els conflictes armats posteriors a la Segona Guerra Mundial malgrat l’esforç de protecció de les víctimes civils que representen els Convenis de Ginebra de 1949 i el Protocol Addicional I de 1977, signats i ratificats per l’URSS -obliguen doncs a Rússia-, hem vist a les pantalles de les televisions occidentals i ens expliquen els corresponsals de guerra com Rússia ataca sistemàticament amb míssils i drons -una novetat d’aquesta guerra- centres urbans i infraestructures civils necessàries per a la supervivència de la població ucraïnesa, no solament amb total menyspreu del dret humanitari, sinó també amb el cinisme de creure que pot fer-ho i, a sobre, ho fa aplicant la “llei de l’embut”.
Les poques accions ucraïneses en el territori de Rússia només amb drons, car no disposa d’altres mitjans, són qualificades pel govern rus de “terrorisme” i provoquen d’immediat represàlies sobre les ciutats d’Ucraïna. I si els danys no són superiors és gràcies als eficients sistemes de defensa fornits a Ucraïna per Occident, ajuda que és criticada perquè “prolonga la guerra”. Resulta notablement insòlita la confusió induïda entre l’agressor i l’agredit.
I un altre fet insòlit de caràcter jurídic, Putin, cap d’Estat de la Federació de Rússia, la primera potència nuclear pel nombre terrorífic d’ogives nuclears de què disposa, ha estat imputat pel Tribunal Penal Internacional sota la presumpció del crim de guerra, imprescriptible, de la deportació a Rússia de centenars de nens ucraïnesos, i ha emès una ordre de detenció el 17 de març de 2023, que els 123 Estats parts de l’Estatut del TPI haurien d’executar, si Putin es trobés al seu territori. Un descrèdit més del sistema jurídic internacional del qual n’és també responsable, perquè cap Estat no gosarà detenir-lo, fins i tot, Sudàfrica que convoca una cimera presencial dels Brics (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sudàfrica) del 22 al 24 agost de 2023, ha demanat a Putin que no hi assisteixi, per no haver d’incomplir l’obligació de detenir-lo.
L’objectiu immediat que Putin atribuïa a l’ “operació militar especial” és la “desmilitarització i desnazificació” d’ Ucraïna, un objectiu fictici i de resultat invers al pretès: el govern de Volodímir Zelenski no era nazi -ell mateix és jueu-, però la guerra els ha donat ales a organitzacions ultranacionalistes ucraïneses com el batalló Azof, que participà durant setmanes en la defensa de la ciutat de Mariúpol i després en la de Bakhmut , i a formacions d’exiliats russos neonazis: la legió “Llibertat de Rússia”, l’ “Exèrcit Republicà Nacional” (NRA) i el “Cos de Voluntaris Russos” (RDK), que des d’Ucraïna i armades pel Ministeri de l’Interior fan incursions i sabotatges en el territori de Rússia, com més va més freqüents i més ben organitzats.
I l’objectiu no declarat, però el real, era la imposició d’un govern titella a Kíiv per satel·litzar Ucraïna com a primer pas per a l’annexió del país sencer i de retruc l’allunyament de l’OTAN de les fronteres de Rússia i l’afebliment de la Unió Europea. A pocs polítics els haurà sortit el tret per la culata tan espectacularment com a Putin. L’objectiu era massa ambiciós i el càlcul sobre les potencialitats pròpies i sobre les reaccions de l’adversari massa erroni.
El govern de Zelenski s’ha consolidat; el país agredit, malgrat les enormes pèrdues, els milers de morts, els milions de desplaçats i de refugiats, les infraestructures essencials danyades o destruïdes, les ciutats bombardejades, l’economia arruïnada, es manté cohesionat enfront de Rússia, segons una enquesta recent, el 87% dels ucraïnesos serien optimistes respecte a la sortida de la guerra; l’OTAN s’ha ampliat amb dos nous membres estratègics al flanc nord, Finlàndia i Suècia, s’està rearmant i ara té 1.335 quilòmetres més de frontera directa amb Rússia; la Unió Europea s’ha enfortit davant l’amenaça i ha adoptat mesures impensables abans del 24 de febrer, com ara prescindir del gas i el petroli russos i aprovar sancions contra Rússia equiparables o superiors a les dels Estats Units.
I insòlita és la situació econòmica i financera sorgida a partir de l’agressió a Ucraïna. Mai no s’havien imposat tantes sancions i tan importants a un país, el juny de 2023 més de 1.900 persones i entitats russes eren objecte de dures restriccions en la mobilitat i les activitats, 300.000 milions d’euros d’actius del Banc Central de Rússia han estat bloquejats a la UE i als països del G-7, restriccions massives a l’exportació han aïllat a Rússia obligant-la a cercar a correcuita nous mercats per al gas, el petroli, els cereals, els fertilitzants i diversos minerals, tot això a preus rebentats, i se li estan dificultant els processos industrials al no poder importar peces de recanvi ni productes de doble ús.
Fins ara, el govern rus ha pogut en part disfressar i esmorteir els efectes de les sanciones, però ja està esgotant el seu marge de maniobra. Tampoc l’economia global, interdependent per definició, no es lliura de distorsions indirectes provocades per les sancions, per la raó afegida que encara no s’havia recuperat dels entrebancs causats per la pandèmia de la COVID-19.
Les sancions no tenen la cobertura del Consell de Seguretat pel veto que exercirien Rússia i la Xina, tot i que mesures tant o més dràstiques les preveu l’article 41 de la Carta en cas d’una agressió com la perpetrada per Rússia, no són doncs legals en el sistema de les Nacions Unides, però serien legítimes com a mitjans civils per forçar Rússia a aturar l’agressió.
Mai no s’havien mobilitzat tants recursos a favor d’un sol país, com s’està fent per rearmar i sostenir financerament i humanitària a Ucraïna. Segons el Kiel Institute for the World Economy, al juny de 2023 ja s’havien compromès més de 157.000 milions d’euros a càrrec principalment dels Estats Units i de la UE, dels quals més de 102.000 milions en armament, sense comptar les ajudes privades, les de les organitzacions no governamentals, l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats, la UNESCO i altres organismes especialitzats, a més de l’acollida de refugiats, ferits i malalts ucraïnesos per les institucions i els particulars dels Estats membres de la Unió. En comparació aquells 13.000 milions de dòlars del Pla Marshall de 1948-1951 repartits entre 17 països semblen una bagatel·la.
Ha estat extraordinària la solidaritat pública i privada de Polònia, que ha atès d’ençà els primers dies de la invasió més 10,4 milions de refugiats ucraïnesos, solidaritat tant més insòlita que de 1942 a 1945 entre 60.000 i 100.000 polonesos foren massacrats pels ultranacionalistes ucraïnesos i en represàlia més de 12.000 civils ucraïnesos van ser assassinats pels polonesos que, a més, forçaren l’expulsió cap a l’est d’uns 50.000 ucraïnesos.
La guerra imposada per Vladímir Putin a Ucraïna ja té assegurat un lloc destacat a la història contemporània com a guerra en sí mateixa, però a més s’estudiaran els fets insòlits que s’estan produint en el context derivat de la guerra. Potser el més feixuc de conseqüències en l’esfera internacional sigui la crisi del sistema de les Nacions Unides provocada per Rússia successora de l’URSS, que en fou cofundadora. La reconstrucció del sistema onusià requerirà la participació de Rússia, que a hores d’ara no sembla factible sense canvis polítics a la cúspide del poder.
(He utilitzat com a fonts d’informació general La Vanguardia, El País, Libération, Le Monde, Die Zeit i Der Spiegel, a més de programes de les televisions espanyoles, franceses, alemanyes, Euronews i ARTE)
