Fa pocs dies, a una xarxa social es va obrir un debat –efímer com tot el que circula per allà–, en què es discutia si la música simfònica de Dmitri Xostakóvitx està sobrevalorada i/o sobreprogramada en relació amb la seva música de cambra. La percepció més general era que sí que ho estava d’excessivament apreuada, mentre que és en la música de cambra (i també en les òperes), «on brillen les seves millors obres». Paraula del compositor Benet Casablancas. Potser sí que aquestes composicions cambrístiques del rus es valoren poc i es programen menys, però hi ha qui sempre que pot, les interpreta. És el cas del Quartet Casals que, una vegada més, fidels a la grandesa de Xostakóvitx, va incloure una obra seva, el Quartet n. 11 en fa menor, en el concert de cloenda de La Schubertíada de Vilabertran, el dia 29.
Xostakóvitx, és autor de quinze quartets per a cordes, unes composicions que van començar amb una primera, el 1938, que ell mateix havia titllat de naïf i lluminosa, però que amb els anys, en paral·lel a la història general i a la seva personal, es van anar fent llòbregues. Els Casals n’han interpretat una bona colla de quartets del rus i alguns d’ells a la Shubertíada durant els quaranta concerts que han fet en aquest festival des del seu primer, l’any 1997. Recentment, en l’edició del 2019 havien interpretat el N. 8 en do menor, una obra que vessa dolor i impotència i que ja havien interpretat en una edició anterior, i que també han portat a moltes sales concert.
El Quartet n. 11 que van interpretar aquest diumenge a la canònica de Vilabertran està amarat de fatalitat i pessimisme. Xostakóvitx el va compondre el 1966 i el va dedicar a la memòria del segon violí del Quartet Beethoven, el grup rus que els hi va estrenar gairebé tots, tretze dels quinze. La interpretació que en van fer els Casals, amb Vera Martínez de primer violí, va ser de les que deixen sense alè per la seva intensitat durant els seus set moviments sense pausa, amb diàlegs a dos instruments i formes de cànon.
Anna-Lena Elbert, soprano i Kota Sakaguchi, piano, durant el concert que van oferir a l’Espai Misteri, Déu d’Aigua de Vilajuïga, el 29 d’agost. Fotografia de Sílvia Pujalte.
Un altre compositor que poques vegades falla en els concerts dels Casals és Mozart. Aquesta vegada, obrint la seva actuació van interpretar el seu Quartet per a cordes n. 15 en re menor. Amb Abel Tomàs de primer violí, es va fer evident la profunda sensibilitat dels quatre components durant tota l’obra, però molt en particular al segon moviment, Andante. El concert va incloure l’estrena de la doble obra Variaciones sobre una Plaza en Silencio y Azoteas Alegres del compositor Daahoud Salim (1990), format a Sevilla, Badajoz i Amsterdam. L’obra és un encàrrec del Festival Bal y Gay que es fa a Galícia i destil·la un aire molt impressionista.
Dos bisos van concloure el concert i l’edició d’enguany del festival amb un record dels grans mestres Bach i Schubert. De L’Art de la fuga del primer van interpretar el Contrapunctus I. Del segon, l’Allegro del Quartet n. 10, D 87, completant així un repàs per la història musical dels segles XVIII, XIX, XX i XXI.
Dins del pou
Abans, però, al matí, la Schubertíada havia canviat de seu per oferir un recital de la jove soprano Anna-Lena Elbert i el pianista Kota Sakaguchi, dos debutants al festival en un lloc ben insòlit com és l’Espai Misteri – Deu d’Aigua de Vilajuïga. Els laboratoris Grífols, ara propietaris del brollador de l’aigua carbonada han renovat les instal·lacions d’aquella planta i han convertit un gran pou en un auditori subterrani. Allà, soprano i pianista, van oferir un recital amb una bona colla de lieder en què l’aigua, un dels elements fonamentals de la devoció per la natura que impregna el romanticisme, és protagonista.
Van començar amb cançons de Franz Schubert i el recital va créixer amb peces de Gabriel Fauré per acabar amb unes cançons d’Hugo Wolf, compositors aquests dos, en els que la bonica veu de la soprano semblava més còmode. Completava el caràcter aquàtic la llum de l’aigua de l’estany que hi ha al damunt i que es reflectia a l’auditori en un moviment que semblava voler agombolar als intèrprets.
