A Minima moralia, el seu llibre d’anotacions i pensaments sobre «la vida feta malbé», Adorno va dedicar unes pàgines a la qüestió del tacte. No pas al sentit que tenim a la pell, sinó a la sofisticació, no necessàriament delicada, que toca la pell del tambor de l’ànima i regula la vida social, i que, segons Adorno, permetia «la reconciliació, impossible en realitat», entre les exigències de les convencions formals i la gesticulació rebel de l’individu. I si ho dic en passat és perquè, per a Adorno, i el 1944, que és quan va escriure això, el tacte ja era una cosa pretèrita.

Aquests dies del confinament —escric això un 17 de maig— he hagut de tornar a pensar en aquest sentit ja antiquat del tacte arran de dues coses que m’importen molt: els amics i la filosofia, i que creuades formen el grup natural anomenat amics filòsofs. Que hagin estat precisament aquests amics —comparats amb els altres amics d’altres oficis i professions— els que menys tacte m’han demostrat, és una experiència de la qual encara m’he de refer. Perquè, sense demanar-les, he hagut de rebre lliçons sobre l’abús que «en una democràcia» representava el confinament, o trobar-me al correu electrònic una entrevista a un director de teatre, publicada a l’Spiegel, on el personatge en qüestió, el cèlebre Frank Castorf —muntatges inoblidables a la Volksbühne de Berlin i a Bayreuth—, es revoltava contra la senyora Merkel perquè no considerava que el nombre de morts a Alemanya justifiqués tants abusos i cridava a la «resistència republicana». Després de demostrar que sabia comptar —els morts, bàsicament—, el senyor Castorf tenia un moment de lucidesa i es mostrava preocupat, perquè Trump començava a agradar-li.

Castorf no és filòsof, ni pretén ser-ho, però sí que ho és l’amic que m’enviava l’entrevista, tot notificant-me, de passada, que «la meva Alemanya no és la de la Merkel, sinó la de Castorf». Em vaig veure obligat a respondre-li que em semblava molt bé, però que jo trobava deu milions de vegades més interessant la cancellera Merkel que el genial Castorf. Va ser aquest amic, per cert, qui primer em va parlar de la… com dir-ne?, patinada?, ofuscament?, obcecació?; el que fos, en definitiva, de Giorgio Agamben, quan molt d’hora, perquè hi ha filòsofs que, ignorant què és el tacte, sempre arriben els primers als llocs on no se’ls espera, va dir allò que la pandèmia era una invenció per tal que l’Estat pogués recargolar-nos més amb l’estat d’excepció.

Paul B. Preciado deia que teníem el virus que ens mereixíem com a pobres subjectes del tecnopatriarcat que som.

El meu amic m’ho va explicar amb la resposta de Jean-Luc Nancy ja incorporada: «Si fa uns anys t’hagués fet cas, Giorgio, quan em van dir que m’havia d’operar del cor i tu em vas aconsellar que no ho fes, ja estaria mort.» Semblava reconèixer la realitat objectiva de la situació. Després va haver-hi un intercanvi de missatges electrònics amb Agamben —es coneixen, i és molt amic de Nancy—, i em sembla que la temptació romàntica de l’absolut —o del tots contra mi, ergo tinc raó— el va començar a temptar. Llavors se li va aparèixer Frank Castorf dalt de l’escenari filosòfic mental amb allò de la «resistència republicana» contra el confinament, i ja no va deixar escapar l’oportunitat de rivalitzar amb Agamben en petit comité.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A mi em va sorprendre la molt presumible manca de consistència no ja fàctica del que deia Agamben —és a dir: la consistència purament paranoica—, sinó la terrible inconsistència conceptual: al gran pensador d’«Auschwitz després d’Auschwitz», al teòric de l’estat d’excepció permanent, li feia falta realment el teatre devastador de la pandèmia per tenir encara més raó, si per molts de nosaltres ja la tenia, almenys en part, abans? L’ansietat per voler trobar una demostració positiva a les seves tesis, no convertia de cop, i retroactivament, tot el que havia dit en una exageració terriblement tènue?

 

‘Sopa de Wuhan’

Però deixant a banda el pobre Agamben i el meu amic alemany, els missatges electrònics entraven a casa com a llòbrecs emissaris del virus —del virus real i del virus atrabiliari de l’angoixa—. Un altre amic em va voler convèncer, encara no sé amb quin propòsit, que el darrer comunicat de Heidegger, allò de «només un déu pot salvar-nos», contenia la clau filosòfica i suposo que moral de tota la calamitat que estàvem —que estem— vivint. I encara un altre, però això ja va ser molt més productiu i amistós, em va trucar perquè m’afanyés a llegir La tradició alemanya en la filosofia, el diàleg entre Alain Badiou i Jean-Luc Nancy, cosa que vaig fer, i de passada ho recomano molt a qui vulgui registrar dues maneres de fer filosofia perfectament actuals, o de comportar-se davant la història de la filosofia. Jo, aquí, per cert, prenc partit per Jean-Luc Nancy. Pel seu cor i pel seu tacte.

En aquest context desgraciat, però, he de dir que va ser amb aquells altres amics filòsofs, aquells amb qui més m’havia avorrit en seminaris, ai, i amb els que feia temps que no parlava de filosofia —els de la banda analítica, per dir-ho així—, que vaig poder tenir converses més satisfactòries, amistoses i cordials. Però no puc pretendre que el meu microcosmos empíric —el món dels meus amics i col·legues filòsofs— valgui com a mostra de la complexa realitat de la filosofia al món global sotragat pel covid-19. I tanmateix —sí, i tanmateix— algunes coses s’hi reprodueixen en petit. Qui no ha rebut al correu electrònic —i ja ho sé: quatre gats, però la pregunta és retòrica— el pdf amb el recull anomenat Sopa de Wuhan amb textos de gent com l’esmentat Agamben, la resposta cordial de Nancy, Badiou, Žižek, Preciado, Harvey, Berardi, Butler o Byung-Chul Han?

Qui no va llegir un matí —continuen les preguntes retòriques— un article fabulós de Paul B. Preciado a El País dient-nos que ens desenganyéssim, que, total, teníem el virus que ens mereixíem com a pobres subjectes del tecnopatriarcat que som (el lector el trobarà a Sopa de Wuhan)? Qui no va llegir amb una perplexitat absoluta —també a El País— un article de l’esmentat Byung-Chul Han (recollit, de nou, a Sopa de Wuhan), on deia dues coses contradictòries: la primera, que la solució a la pandèmia és el mode de vida oriental, obedient i disciplinat, i que els pobrets occidentals n’hem de prendre nota; i la segona: que aquest mode de vida és en realitat absolutament horrible?

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Segons Fernando Savater, Marta Sánchez, l’emotiva lletrista de l’himne nacional, és molt més bona filòsofa que Agamben i Žižek.

Qui —i no abandono ni el diari ni les preguntes retòriques— no es va trobar que l’ànima li queia als peus amb una columna de Fernando Savater on se’ns notificava que Marta Sánchez, l’emotiva lletrista de l’himne nacional, era mo