A Minima moralia, el seu llibre d’anotacions i pensaments sobre «la vida feta malbé», Adorno va dedicar unes pàgines a la qüestió del tacte. No pas al sentit que tenim a la pell, sinó a la sofisticació, no necessàriament delicada, que toca la pell del tambor de l’ànima i regula la vida social, i que, segons Adorno, permetia «la reconciliació, impossible en realitat», entre les exigències de les convencions formals i la gesticulació rebel de l’individu. I si ho dic en passat és perquè, per a Adorno, i el 1944, que és quan va escriure això, el tacte ja era una cosa pretèrita.

Aquests dies del confinament —escric això un 17 de maig— he hagut de tornar a pensar en aquest sentit ja antiquat del tacte arran de dues coses que m’importen molt: els amics i la filosofia, i que creuades formen el grup natural anomenat amics filòsofs. Que hagin estat precisament aquests amics —comparats amb els altres amics d’altres oficis i professions— els que menys tacte m’han demostrat, és una experiència de la qual encara m’he de refer. Perquè, sense demanar-les, he hagut de rebre lliçons sobre l’abús que «en una democràcia» representava el confinament, o trobar-me al correu electrònic una entrevista a un director de teatre, publicada a l’Spiegel, on el personatge en qüestió, el cèlebre Frank Castorf —muntatges inoblidables a la Volksbühne de Berlin i a Bayreuth—, es revoltava contra la senyora Merkel perquè no considerava que el nombre de morts a Alemanya justifiqués tants abusos i cridava a la «resistència republicana». Després de demostrar que sabia comptar —els morts, bàsicament—, el senyor Castorf tenia un moment de lucidesa i es mostrava preocupat, perquè Trump començava a agradar-li.

Castorf no és filòsof, ni pretén ser-ho, però sí que ho és l’amic que m’enviava l’entrevista, tot notificant-me, de passada, que «la meva Alemanya no és la de la Merkel, sinó la de Castorf». Em vaig veure obligat a respondre-li que em semblava molt bé, però que jo trobava deu milions de vegades més interessant la cancellera Merkel que el genial Castorf. Va ser aquest amic, per cert, qui primer em va parlar de la... com dir-ne?, patinada?, ofuscament?, obcecació?; el que fos, en definitiva, de Giorgio Agamben, quan molt d’hora, perquè hi ha filòsofs que, ignorant què és el tacte, sempre arriben els primers als llocs on no se’ls espera, va dir allò que la pandèmia era una invenció per tal que l’Estat pogués recargolar-nos més amb l’estat d’excepció.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.