Una de les aportacions més discutibles (i potser també més prescindibles) d’Europa al progrés de la humanitat haurà estat la concepció de la idea de nació com la forma superior que pot assolir un grup humà: «ésser nació», una idea metafísica genuïnament europea.
Des de fa més de dos segles en un lloc o altre d’Europa, i, per contagi, a la resta del món al llarg del segle XX, «es construeix nació». I s’ha de construir perquè no és «natural». Aquesta construcció és un procés històric de naturalesa contingent desenvolupat a ritme distint segons el territori, l’època, el mode de construcció o les condicions socials, però sempre inacabat, sempre pendent de nous materials, sempre amb noves excuses perquè no es pot acabar l’obra, sempre conflictiu, en suma. No hi ha hagut cap construcció de nació innocent i pacífica. La unanimitat en (i per a) la nació no existeix, sempre hi ha una imposició amb més o menys acceptació, però una imposició, al capdavall.
Les reserves i advertències d’Ernest Renan el 1882 –el primer teoritzador de la «nació moderna»–, resumides en la seva interrogació ambigua sobre la nació, segueixen sent dialècticament vàlides. L’ampul·losa sofisticació discursiva d’alguns doctrinaris al voltant de la nació no evita que aquest sigui un debat vell i reiteratiu pel que fa al fons de la qüestió, sempre el mateix: què és una nació?
La construcció de la nació, tan sovint impulsada pels clergues, siguin figurats o autèntics, i imposada per les elits –és notori el paper de promotores de les elits econòmiques– a mesura que va topant amb dificultats es va separant de la seva pretesa dimensió racional –hereva del 1789– per arrecerar-se en l’emoció i sublimar les dificultats. Aquesta construcció és ja en si mateixa emoció pel lliurament apassionat dels constructors a la causa, i per la il·lusió d’una fraternitat singular reservada a uns elegits, enfront d’unes altres fraternitats d’uns altres elegits. Així es va muntant un puzle calidoscòpic de nacions en construcció, a l’espera de l’ideal, segons uns quants visionaris, d’una humanitat-nació que aplegaria els ja caducs estats-nació per reemplaçar-los.
Apel·lar a les emocions que l’envolten i alhora es desprenen de la nació per justificar la nació com un fenomen ineluctable en el desenvolupament de la comunitat –per la força irrefrenable de l’emoció– és un menyspreu a la raó, relegada al paper de simple coordinadora de les emocions, i l’oblit que la nació genera més emocions destructives que constructives. L’essència de la nació és la negativitat: una afirmació per exclusió, s’és nació sempre enfront dels altres, dels qui dins en queden fora i dels qui seran sempre fora perquè són d’una altra nació.
Si la construcció de la nació no depèn de l’ajut de les baionetes, aleshores es presumeix de pacífica i s’exhibeix com un procés de culminació de la democràcia, en realitat un empetitiment de la democràcia que no farà tant ciutadans lliures com fills de la nació; i algun agosarat encara afegeix que construir una societat democràtica engloba construir la nació: a cada societat la seva nació, una necessitat i un determinisme falsos.
Crims i genocidis
Deixar de banda el pes incommensurable dels crims comesos en nom de la nació per considerar-los quelcom ja sabut, ja patit, ja assumit, ja «el passat», equival a ignorar conscientment les funestes conseqüències de les derives freqüents de la nació. La història contemporània n’és plena, de derives, crims i genocidis, especialment la d’Europa, primera víctima de la seva pròpia invenció.
El clam popular, d’ací i d’allà, de «Som una nació» és trampós. La definició de «qui som la nació» i la verificació de «si som una nació» la fan els clergues i els promotors de la nació (els interessats) i les accepten reverencialment els creients en la nació. El clam no sorgeix de baix a dalt, sinó de les impulsions múltiples llençades des de dalt i que acaben cristal·litzant en un clam.
Que grups humans es considerin una nació i ho proclamin és un fenomen relativament recent, de mitjan segle XIX ençà. Grups que n’havien tingut prou amb ser «poble» o «comunitat» –i n’hi ha que encara en tenen prou, no tots els grups creuen que cal ser nació per existir– i assentaven la seva identitat col·lectiva sobre la religió, la llengua o alguna altra característica, en un moment determinat per raons diverses «descobreixen» la nació, la bona nova de la qual els anuncien els ideòlegs-clergues per la via de la religió, de la literatura o altrament, i aleshores entren en la dinàmica de la nació: construcció, resistències, imposicions, expansió, conflicte…
És equiparable la construcció d’una nació gran a la construcció d’una nació petita? Els respectius processos tindran moltes similituds, car el fonament –la idea– de la nació és sempre el mateix, però si la nació petita és perifèrica de la gran dins d’un sol Estat, llavors farà de la resistència a la nació gran la seva principal raó de ser i la seva emoció-forçaUna de les virtuts atribuïdes a la nació és la cohesió nacional, que no social –aquella, sovint, impedeix aquesta.
PUBLICITAT
La sacralització de la nació és tan gran i tal la temença del pecat de trair-la que fins i tot enterboleix la reflexió dels crítics de bona voluntat. La prova n’és que molts propugnen (re)apropiar-se de la idea de nació i (re)elaborar-la –mantenir-la, doncs– per combatre els excessos segregats inexorablement per la nació, en comptes de pouar de la raó els arguments per superar la nació, oblidant que només s’acaba el verí quan mor la cuca.
En temps d’utilitarisme cru cal anar directe a l’arrel de la qüestió: per a què serveix la nació? Quins problemes resol la nació? Atenuarà la nació el canvi climàtic, el problema de la humanitat que ho converteix tot, la nació inclosa, en minúcia? Revertirà la nació l’atur que provoca la robotització?… S’hi poden afegir, a l’interrogant, tots els problemes col·lectius que ens angoixen. Preguntes que els nacionalistes –els activistes de la nació– defugen, remeten la resposta a l’acabament de la construcció o rebutgen que aquella sigui la funció de la nació.
Trump, un ‘WASP’ de pacotilla
Una de les virtuts atribuïdes a la nació és la cohesió nacional, que no social – aquella, sovint, impedeix aquesta. El grup humà que es reconeix com a nació tindria una forta vinculació dels seus membres entre ells i com a grup. Però, és realment així o és una virtut imposada o imaginada? Deturem-nos en un exemple: quina cohesió pot mantenir una població amb més d’un 13,5 % dels seus membres –uns 44 milions d’individus– (mal)vivint per sota del llindar de la pobresa, i uns quants milions més patint mancances greus en situació de pobresa relativa? És el cas dels Estats Units d’Amèrica, l’última nació gran en construcció a l’europea.
La construcció de la nació nord-americana, originàriament promoguda per les elits de la que avui és la minoria WASP (blanc, anglo-saxó i protestant), es feia imposant una concepció cultural i una dominació política de classe a grups socials que no se sentien ni identificats ni representats en els WASP. La nació en construcció nord-americana no ha estat el melting pot ni la referència que s’ha pretès. El pas de Donald Trump –un WASP de pacotilla– per la Casa Blanca ho ha posat encara més en evidència.
També a Europa trobem nacions grans o petites, velles o recents, «amb» Estat o «sense» Estat –identificacions aquestes que denoten l’apropiació de l’Estat per la nació–, les poblacions de les quals mantenen estrats socials amb elevats nivells de pobresa i desarrelament que plantegen el mateix dubte sobre llur cohesió. Formen part de la nació els socialment discriminats? Potser fins i tot sentin que en formen part, i això els ajudaria a conformar-se amb la seva sort, els confortaria, doncs, en la desgràcia. Seria aquesta una funció perversa de la nació útilment manejada pels promotors de la construcció. Són nació els qui culturalment no volen ser-ne per raó de religió, llengua o una altra particularitat de col·lectiu social? La nació en construcció sempre combat les resistències interiors siguin minoritàries o majoritàries –no admet ser qüestionada–, i, si no les pot vèncer, no avança en la construcció, no arriba a ser «nació», malgrat la insistència de clergues i promotors. El cementiri de la història és ple d’avortons de nació.
Fins quan seguirem elucubrant sobre la nació, esmerçant-hi energies abundoses –tan necessàries en altres àmbits– i emocions pertorbadores, acceptant els riscos que comporta una construcció problemàtica, inevitablement enfrontada a resistències interiors i exteriors que cal vèncer? És imaginable que encara s’estigui construint nació dividint poblacions, parcel·lant territoris, quan siguem a les darreries d’aquest segle decisiu per a la humanitat? Si fos així, s’evidenciaria que ens trobàvem davant d’un fracàs d’organització de la humanitat i, probablement, davant de situacions dramàtiques enrocats en nacions eixorques i enfrontades.
Un patriotisme sensat
Hi ha alternatives a la nació? Molts convenen que la nació genera un essencialisme perillós que sovint deriva en agressivitat interior a fi de forçar els descreguts a la creença en la nació i en agressivitat exterior al col·lidir amb l’essencialisme, igualment expansionista, d’altres nacions. Eliminem doncs l’essencialisme, separem de la nació la ganga, diuen els reformistes de la nació. Ara bé, si s’elimina l’essencialisme se surt de l’emoció de «l’ésser» de la nació i es torna a la raó, ço és, es fa possible el (re)descobriment de la identitat col·lectiva racionalitzada i basada en elements objectivats: el territori, el patrimoni de la pedra i la cultura, la Constitució, les infraestructures, la sanitat, l’educació, la seguretat, la llibertat (sense el constrenyiment de la nació)… la polis, en definitiva, que això és l’Estat en estat pur, alliberat de la nació. Quan tot plegat dóna satisfacció raonable a les necessitats materials de la majoria de la població, es crea prou afecte i cohesió per fer prescindible la infinita construcció de la nació, es genera un compromís racional i un patriotisme sensat compatible amb altres patriotismes d’arrel semblant. Societats que han aconseguit un alt nivell de desenvolupament i de cohesió social no són gaire de nació, se senten ja identificades i reconegudes en el seu reeiximent.
No es pot esborrar tot el que ha comportat la concepció secular de la idea de nació –sempre en restarà un ressol–, però sí que se’n pot anar amortitzant la idea i aturar-ne a poc a poc la construcció. Amortització i aturada que hauran de vèncer enormes resistències: la dels clergues, la dels promotors i també la dels creients, que, orfes de nació, els costarà acostumar-se a la «simple» identitat col·lectiva, prosaica però tangible.
La desnacionalització progressiva augmentarà l’eficàcia funcional de l’Estat i li permetrà, per fi, una neutralitat que l’aproparà a l’objectiu de ser l’Estat de tots, en deixar de ser l’Estat de la nació. Per a la nostra tranquil·litat, l’Estat és reformable per afrontar els canvis gegantescos que ens esperen, mentre que la nació és irreformable i es trobarà descol·locada davant dels canvis.
