El poeta i professor Jaume Subirana parla d’«el jardí dels llibres emmudits» per referir-se al conjunt de títols dedicats a gent poderosa amb un recorregut comercial inexistent, escàs, problemàtic o per sota del radar. Evidentment, els protagonistes d’aquests volums no són aliens a aquestes atrafegades trajectòries editorials, sinó els responsables últims dels maldecaps dels autors i de la precària vida d’aquests originals.

Llibres «inexistents» com la Biografía de El Corte Inglés del periodista econòmic asturià Javier Cuartas. Publicat el 1991 per Espasa-Calpe, els vint mil exemplars de la primera edició no van arribar mai a les botigues. Posteriorment, va ser recuperat per petits segells –el barceloní Dictext (1992) i El Cruce, d’Oviedo, (2005-2010)– i encara avui se’n troben alguns exemplars en llibreries especialitzades o de vell. Amb tot, emmudit el gran llançament original, la versió alternativa ha tingut un impacte molt menor a l’edulcorada història oficial promoguda pels altaveus mediàtics dels grans magatzems.

Llibres d’«escassa» presència com Música celestial (2012) del polèmic periodista Manuel Trallero. Tot i ser editat en català per Rosa dels Vents i en castellà per Penguin Random House, aquesta incisiva investigació sobre les derivades Del mal anomenat cas Millet o cas Palau va passar sense pena ni glòria. Ningú va semblar interessar-se per un text que assenyalava algunes de les derivades després substanciades en seu judicial i que plantejava seriosos interrogants sobre l’actuació de grans cognoms de la burgesia nostrada, com els Carulla, i sobre el paper de la dreta catalana i espanyola. El mal no volia soroll i, per exemple, l’encàrrec d’una ressenya per l’ARA em va ser oportunament cancel·lat.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Llibres de trajectòria «problemàtica» com El último pirata del Mediterráneo signat pel periodista Manuel D. Benavides. Aparegut el 1934, Joan March va maldar per impedir-ne la difusió ja que, tot i que amb noms canviats, s’hi relataven les corrupteles, els negocis bruts i, fins i tot, l’assassinat del fill d’un soci i (possible) amant de la seva dona. Els tentacles del financer i contrabandista mallorquí no van impedir que el llibre assolís les 15 edicions i que el 1937 n’aparegués la versió definitiva, ja amb els noms reals, però només accessible fora de l’Espanya franquista. De fet, a l’exili mexicà se seguiria reeditant –inclosa una edició soviètica el 1953 amb nou pròleg i autobiografia–, fins que, primer, el 1995 en versió facsímil la gallega Ediciós do Castro i, el 2017, en definitiva, la sevillana Ediciones Espuela de Plata en van normalitzar la presència a les llibreries.

Llibres amb circulació «per sota del radar» com Un rey golpe a golpe (2000), on s’agrupaven per primer cop a Espanya les notícies sobre els escàndols financers, polítics i personals de Joan Carles de Borbó que sí que havia recollit la premsa internacional, junt amb episodis, anècdotes, filtracions i xafarderies de l’entorn mediàtic monàrquic. Furtivament, el volum arribava a lectors d’arreu: bé a través de compra directa (12.000 subscriptors al País Basc), bé mitjançant llibreries alternatives, bé gràcies a les xarxes de distribució comercial habituals que el servien sota petició.

Per evitar les represàlies judicials, apareixia sota el pseudònim de Patricia Sverlo. La prudència no estava injustificada, ja que un any després l’editorial basca Ardi Beltza era tancada per ordre del jutge Baltasar Garzón. Massa tard: el llibre se seguia imprimint a França amb el segell Kalegorria, el 2002 n’apareixia una versió en català i el pdf era accessible directament a molts llocs de la xarxa. El 2016 s’incorporava al catàleg d’Akal amb el títol Juan Carlos I: la biografía sin silencios, en una versió actualitzada i ja amb el nom de la periodista gallega Rebeca Quintáns com a autora de l’original –i no el del també gallec Pepe Reina, com es creia fins aleshores.

 

El jardí de Florentino

El periodista Fonsi Loaiza (Cádiz, 1990) ha afegit un nou títol a aquest llistat de problemàtics llibres sobre poderosos amb Florentino Pérez. El poder del palco. Malgrat que aquest estiu ja s’acostava als set mil exemplars venuts –una xifra considerable per a un assaig a Espanya–, la seva presència als mitjans s’ha limitat a espais minoritaris o limitats que, per convicció o per coincidència amb les seves particulars agendes, li han donat visibilitat: digitals com CTXT o Nueva Revolución, o programes de les corporacions autonòmiques catalana (Revolució 4.0 i Onze) i basca (Enjake).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquesta biografia no autoritzada del president del conglomerat ACS i del Reial Madrid aprofundeix en treballs previs com la semblança signada per Juan Carlos Escudier el 2005 (Florentino Pérez. Retrato en blanco y negro de un conseguidor, Foca). Els 17 anys de diferència li permeten a Loaiza incorporar-hi la segona etapa al capdavant del club blanc, així com els avatars empresarials, econòmics, polítics i de corrupció fins al dia d’avui. En ambdós casos, la principal font són publicacions periodístiques prèvies, informes econòmics, sentències judicials i tota mena de paperassa pública i privada que, degudament agrupada i endreçada, permet traçar una trajectòria amb molts clarobscurs. Sorprèn tant l’acumulació com la sospitosa «fortuna» del protagonista per sortir indemne, almenys penalment, de reiterats episodis foscos i bruts.

L’altre tret distintiu és una bel·ligerància molt més explícita. Bregat a la bombolla de Twitter, Loaiza trasllada al seu llibre el llenguatge, les formes i la polarització d’aquesta xarxa social. Sens dubte els seus gairebé 160 mil seguidors i tots els haters del president blanc ho agraeixen, però per al lector mitjà això llastra tant la lectura (per les reiteracions innecessàries i una escriptura apressada i poc acurada) com la credibilitat de l’obra: no discrimina prou entre informacions contrastades i rumors, barreja judicis de valor amb fets concrets, es deixa guiar en excés per apriorismes, fílies i fòbies, i sovint cau en anacronismes que sobrecarreguen la gravetat de certes actuacions i, en canvi, dilueixen la d’altres.

Florentino Pérez aplica al futbol les mateixes estratègies que l’han convertit en un tauró dels negocis.

Aquests evidents problemes de finezza no són una esmena a la totalitat. Així, la trajectòria de Florentino Pérez serveix per il·lustrar dos fenòmens ben detectats per Loaiza. En primer lloc, s’hi caracteritza tota una generació –majoritàriament homes, gairebé sempre madrilenys, d’una mateixa extracció social i sense inquietuds ideològiques o polítiques– cridada a prosperar dins l’atapeïda xarxa institucional de la capital espanyola. La Transició, però, va estroncar sobtadament el seu cursus honorum dins de la burocràcia franquista i això els va obligar a cercar refugi en l’entramat e