Eva Prats i Ricardo Flores, formats al despatx d’Enric Miralles, són una de les grans referències espanyoles en l’àmbit de la rehabilitació d’edificis. Volen preservar-los pel seu valor físic i la seva condició de contenidors de la història i la memòria i insuflar-los nova vida. La nova Sala Beckett, a Barcelona, és un paradigma de la seva tasca. Ara preparen, entre altres obres, dos edificis d’habitatges a Lund (Suècia) i refan el teatre Varietés, situat al cor de Brussel·les.

 

Per què van voler treballar amb Miralles?

Eva Prats. Jo el vaig tenir de professor a l’ETSAB. Contagiava la il·lusió per la feina. Era respectuós, escoltava i et sabia guiar. A vegades a classe no l’entenies. Però després, mentre dibuixaves, anaves recordant i comprenent el que havia dit. Anar a classe als matins i treballar amb ell i amb Carme Pinós a la tarda va ser gaudir d’un aprenentatge doble.

Ricardo Flores. En acabar els estudis a Buenos Aires em va semblar que el despatx de Miralles m’oferia una cosa única. M’atreia el seu món, la seva formalitat tan especial, la intensitat del seu dibuix, la manera com construïa espais.

 

Què en van aprendre, d’ell?

E.P. L’actitud de recerca permanent…

R.F. …que estava molt lligada al dibuix a mà, com a mètode de recerca i instrument de pensament. També un concepte generós del temps, necessari per investigar amb el cap, la mà i el llapis.

 

Per què van decidir fundar el seu propi despatx, el 1998?

E.P. Teníem afinitats, referències comunes en els autors nòrdics o italians, en Le Corbusier i Kahn, en el barroc, en els Smithson. I, sobretot, en el valor del dibuix.

R.F. Ens resultava fàcil dibuixar junts. Vam pensar que ens podríem entendre. També hi havia un interès comú per la rehabilitació.

E.P. Ens semblava que Barcelona destruïa massa patrimoni. Per exemple, en l’obertura de la rambla del Raval. Es derrocaven edificis i se substituïen per uns altres no sempre millors. Vam començar participant en el concurs per a la rehabilitació del barri antic de Vilanova i la Geltrú. Des del principi vam treballar en la rehabilitació. Eren els anys del Guggenheim, l’obra nova tenia un gran prestigi, la rehabilitació semblava una activitat de segona.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.