En el seu primer viatge a Europa, durant l’estiu de l’any 1862 –al llarg de deu setmanes frenètiques va estar a Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa i Itàlia–, Fiódor Dostoievski (1821-1881) va trobar el que ja duia dins seu, nascut durant els anys de presidi a Sibèria, la confirmació de la fe en el renaixement moral de Rússia gràcies al tsar, el cristianisme ortodox i el poble rus, simple com un nen innocent, capaç de sobreposar-se de manera natural a les adversitats i d’assolir una fraternitat plena, a l’altra banda del materialisme, del càlcul artificiós i de l’egoisme occidental.
Com Hawthorne, Emerson, Henry James i altres nord-americans, els russos cultivats del segle XIX també necessitaven definir la seva pròpia individualitat nacional comparant-se amb els europeus, però abans d’emprendre el viatge Dostoievski ja estava convençut que es trobaria enmig d’una cultura moribunda, orfe de llum espiritual, moralment desorientada i altament corrupta en el seu interior, com si es posicionés contra la servil i acrítica veneració de la majoria dels russos ben educats cap a la glòria i la meravella del somni de progrés d’Europa.
Al cap i a la fi, el propòsit de Dostoievski a Notes d’hivern sobre impressions d’estiu, un llibre publicat el 1863 i on subverteix la crònica de viatge per transformar-la en una altra cosa, en un poderós joc mental, en una ficció didàctica, en un pamflet polític, en una sàtira descarnada dels vicis occidentals, en una proclama ideològica, és donar una resposta a un conflicte –la relació entre Rússia i Occident– començat a finals del segle XVIII, quan el tsar Pere el Gran va emprendre una sèrie de reformes dràstiques per acostar Rússia a Europa i treure-la de l’aïllament on l’havia condemnada la dominació tàrtara i el caràcter asiàtic del regne de Moscòvia.
