En el seu primer viatge a Europa, durant l’estiu de l’any 1862 –al llarg de deu setmanes frenètiques va estar a Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa i Itàlia–, Fiódor Dostoievski (1821-1881) va trobar el que ja duia dins seu, nascut durant els anys de presidi a Sibèria, la confirmació de la fe en el renaixement moral de Rússia gràcies al tsar, el cristianisme ortodox i el poble rus, simple com un nen innocent, capaç de sobreposar-se de manera natural a les adversitats i d’assolir una fraternitat plena, a l’altra banda del materialisme, del càlcul artificiós i de l’egoisme occidental.

Com Hawthorne, Emerson, Henry James i altres nord-americans, els russos cultivats del segle XIX també necessitaven definir la seva pròpia individualitat nacional comparant-se amb els europeus, però abans d’emprendre el viatge Dostoievski ja estava convençut que es trobaria enmig d’una cultura moribunda, orfe de llum espiritual, moralment desorientada i altament corrupta en el seu interior, com si es posicionés contra la servil i acrítica veneració de la majoria dels russos ben educats cap a la glòria i la meravella del somni de progrés d’Europa.

Al cap i a la fi, el propòsit de Dostoievski a Notes d’hivern sobre impressions d’estiu, un llibre publicat el 1863 i on subverteix la crònica de viatge per transformar-la en una altra cosa, en un poderós joc mental, en una ficció didàctica, en un pamflet polític, en una sàtira descarnada dels vicis occidentals, en una proclama ideològica, és donar una resposta a un conflicte –la relació entre Rússia i Occident– començat a finals del segle XVIII, quan el tsar Pere el Gran va emprendre una sèrie de reformes dràstiques per acostar Rússia a Europa i treure-la de l’aïllament on l’havia condemnada la dominació tàrtara i el caràcter asiàtic del regne de Moscòvia.

PUBLICITAT

Estava del tot segur que als russos cultes se’ls havia ensenyat a creure en la superioritat de la cultura europea i que en el fons, però, tots ells eren uns eslavòfils encoberts.

Però de la mateixa manera que les capes socials superiors i la intel·liguèntsia van acceptar sense contratemps els canvis, el poble va continuar conservant les seves tradicions i la seva religiositat, sense arribar a entendre mai el nou estil de vida de la noblesa terratinent, com si estigués orquestrada en contra de l’eterna identitat russa. «¿De quina manera Europa en diverses èpoques ha tingut influència en nosaltres i, de mica en mica, ha irromput de visita a casa nostra amb la seva civilització, i fins a quin punt ens hem civilitzat i exactament quants de nosaltres hem quedat civilitzats?», es pregunta Dostoievski, del tot segur que als russos cultes se’ls havia ensenyat a creure, i creien, en la superioritat de la cultura europea i que en el fons, però, tots ells eren uns eslavòfils encoberts, com si la ment se’ls migpartís entre el que creien creure i el que de debò sentien.

Des de l’instant mateix que travessa la frontera, «mal dormit, groc, cansat i destrossat», patint a més a més del fetge, Dostoievski es desconcerta, s’indigna, s’irrita, provoca i discuteix amb una ànsia irrefrenable, i arreu hi endevina mesquinesa i mediocritat. Berlín el decep perquè «s’assembla increïblement a Petersburg», a Dresden s’adona «que no hi havia res més fastigós que el tipus de dona dresdeniana», i la catedral de Colònia li recorda «una peça de quincalla com ara un petjapapers d’escriptori de dues-centes passes d’alt».

Burla del sistema parlamentari

L’espectacle de la vida a París tampoc el satisfà, i de seguida l’aclapara «la calma de l’ordre» burgès que es respira arreu, l’amor avariciós pel diner i la propietat l’enerva, es burla de la pomposa eloqüència del sistema parlamentari, «l’amor envers l’oratòria per l’oratòria» –una manera d’afalagar l’autocràcia russa–, i un plet sobre un testament interposat per un orde monàstic li serveix per alimentar un cop més la seva obstinada missió de denigrar l’afany d’enriquir-se a qualsevol preu de l’Església catòlica romana. Al pati del Palais Royal, un vespre, observa que «incomptables marits passegen de bracet d’incomptables esposes, les seves criatures dolces i educades els ronden al voltant, la font remoreja i, amb un clapoteig monòton, el raig us fa venir al cap alguna cosa calma, plàcida, de sempre, constant», però l’estampa idíl·lica no li impedeix detectar el triomf de la hipocresia matrimonial, la impudorosa tolerància tant de l’home com de la dona dels seus respectius amants. A París Dostoievski es defensa a través de la ironia, incapaç d’imaginar que a Londres, enfrontat al dolor i la misèria en la vida de la gent, li serà una arma desproveïda d’eficàcia.

PUBLICITAT

Dostoievski hi desembarca a finals de juny de 1862, i de seguida la seva mirada visionària se sent atreta per una ciutat semblant a un formiguer regit per la destrucció i el caos: es troba en el centre del comerç mundial i «és com si comencessis a tenir por d’alguna cosa i tot». Dostoievski va estar-se vuit dies en una ciutat que no parava de trastejar dia i nit, i va veure l’aigua estancada i contaminada del Tàmesi entremig d’una boira bruta, van atabalar-lo els xisclets i els udols de les màquines, i va respirar un aire amarat de carbó mineral; a la City va sentir-se empresonat enmig d’una gent atrafegada que anava amunt i avall, com si l’home de la multitud, intuït allà mateix i vint anys enrere per Edgar Allan Poe com el costat més fosc i amenaçant de la ciutat moderna, fos ja una realitat inamovible.

La catedral de Colònia li recorda «una peça de quincalla com ara un petjapapers d’escriptori de dues-centes passes d’alt».

A Whitechapel es va mesclar entre la massa d’obrers borratxos que bevien «no amb alegria, sinó d’una manera fosca, penosa i mig estranyament silenciosa», exclosos sense remei de la riquesa, com si se’ls hagués mutilat l’ambició d’obtenir algun benefici de la terra exuberant de luxes que era Londres; a Haymarket va haver de creure que era cert el que veia, milers i milers de prostitutes, unes amb vestits cars i lluents i altres vestides amb parracs, totes venent-se «amb un cinisme desvergonyit», fins i tot les nenes. I en els jardins reials de Kensington, en fi, en el recinte on se celebrava l’Exposició Universal, en un palau construït amb ferro i cristall semblant a un crustaci que posseís unes pinces diabòlicament monstruoses, freqüentat massivament per visitants arribats de totes les puntes del món que l’admiraven com un emblema del triomf de la Raó, el Progrés i la Indústria, Dostoievski va tenir una revelació: de sobte, va constatar que alguna mena de fatalisme es materialitzava davant seu, i els símptomes de descomposició moral que l’envoltava –un engany clamorós, una mistificació, una civilització decadent disfressada de benestar i progrés– el van terroritzar tant com si ell i Europa estiguessin sent devorats per l’esgarrifosa bèstia bíblica profetitzada a l’Apocalipsi, per l’ídol fals de Baal, el déu de la carn i el materialisme que ofegava amb un despectiu orgull tranquil el món occidental.

La salvació universal

D’ençà que va tornar a casa seva, d’ençà de l’escriptura de Notes d’hivern sobre impressions d’estiu, llibre rere llibre i fins al dia de la seva mort, Dostoievski no va cessar ni un sol instant de lluitar –amb unes forces, un fervor i una poesia encara més intenses que les que el van dur a viatjar a Europa–, contra la contaminació moral que irradiava Baal, convençut que la salvació universal es trobava en la imprescriptible puresa enèrgica dels principis tradicionals i espirituals de la seva pàtria russa.