Vladímir Putin ho va dir ben clar el primer dia: només admet la victòria. Sap que la determinació del comandant en cap d’un exèrcit, i ell ho és –com ho és Joe Biden–, és un element fonamental quan es lliura una guerra i es persegueix la victòria. Els resultats dels seus primers cent dies –la perspectiva des d’on s’escriuen aquestes ratlles– són profundament decebedors per al Kremlin. Potser hi havia determinació, però no hi havia un exèrcit capaç d’obtenir la victòria fulgurant que se li demanava. I al davant va trobar tanta o més determinació que la seva, a més d’un exèrcit ucraïnès molt preparat i una aliança contra l’agressió més forta també del que havia previst.

Un cop no s’ha aconseguit el resultat victoriós amb un primer atac per escapçar sobtadament l’enemic, només una determinació inflexible com la de Putin li ha permès continuar l’escalada i entrar en la guerra de desgast. És el moment en que cadascun dels bàndols incrementa els recursos sobre els camps de batalla, augmenta el nivell de risc i s’intensifiquen els combats i, molt sovint, la crueltat i el maltractament als enemics capturats i fins i tot a la població civil. Correspon a l’ascens als extrems, la perillosa subhasta que porta a la guerra total com a les dues grans guerres mundials, i que podria dur a la utilització d’armes de destrucció massiva.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El primer objectiu de Putin era enderrocar ràpidament el govern de Kíiv, abans que les sancions econòmiques arribessin a un punt irreversible, i tornar tot seguit a la taula de negociació, a ser possible directament amb els Estats Units. Res de Zelenski i res de Brussel·les. Ni Comissió Europea, ni secretari general de l’Aliança. La meitat del planeta, els qui pretenen mantenir-se equidistants, era el que desitjava i volia: la Xina sobretot, inquieta per la destrossa que la guerra està produint en les cadenes de valor de la part de la globalització econòmica que més l’afavoreix; i també pels antecedents desfavorables de cara al seu projecte d’ascens imperial de recuperació de Taiwan.

Molts països equidistants se senten decebuts per la incapacitat del Kremlin per assegurar una guerra breu i el retorn a la normalitat

Però també d’altres països emergents, com Brasil, l’Índia i Sud-àfrica haguessin volgut un desenllaç el més ràpid i net possible. No era únicament l’antic Tercer Món, o els No Alineats de la guerra freda, els qui ho esperaven. En el sí mateix de l’OTAN i de la UE també tenien una semblant actitud països com Hongria, Turquia o fins i tot Alemanya, tan central en la institucionalitat europea i tant interdependent amb Rússia, en energia i en comerç. I si ens endinsem en les opinions públiques i les formacions polítiques dels països ben solidaris amb Ucraïna, com França, Itàlia, Portugal o Espanya, també hi trobem una estesa expectativa d’una guerra breu, tot i que fos a costa d’Ucraïna. Això sense comptar el cas notable del trumpisme pro-rus que s’ha apoderat del Partit Republicà.

Les posicions equidistants, ajudades per la tradició ideològica antiimperialista i antiamericana. Tan arrelada a les esquerres de tot el món, van comprar de bon començament l’excusa putinista sobre l’expansió de l’OTAN com una amenaça a la seguretat de Rússia. La derrota russa dels primers tres mesos i les atrocitats difícils d’amagar del seu exèrcit han capgirat l’argument i tothom entén ara que Suècia i Finlàndia demanin la garantia de seguretat de l’article 5 del Tractat de Washington per no veure’s, com Ucraïna, amenaçats primer i després envaïts i destrossats per Rússia.

De sobte, sembla que Putin hagi canviat d’argument i d’objectius. Ja que no pot enderrocar Zelenski, es proposa conquerir i annexionar-se una part d’Ucraïna, i si s’escau, deixar Kíiv sense sortida al mar i amb un obstacle insalvable per a les seves futures exportacions per via marítima. La destrucció de l’economia, les ciutats i les infraestructures de la resta del país, esdevé així el substitut estratègic de l’annexió sencera. Ja que no pot posseir-la, que no la pugui posseir ningú. Tot, finalment, per obtenir com sigui una victòria que ningú li pugui discutir.

 

Una plaga destructiva

No és fàcil. Sap que Zelenski no vol cedir ni un pam de terra ucraïnesa, ni tan sols el Donbas i  Crimea. Sap que no podrà eludir l’exigència d’indemnitzacions ni de les responsabilitats pels crims de guerra. Tampoc pot esperar que se li aixequin les sancions econòmiques i personals després de les atrocitats perpetrades sota les seves ordres. Quan més difícil es dibuixa la imatge d’una victòria de Putin més perillosa és la seva posició. Sobre el t