Una de les teories de la Ciència Política que més fortuna ha fet per explicar els sistemes de partits és la teoria de les quatre clivelles formulada per Seymour Martin Lipset i Stein Rokkan en la seva obra clàssica Party Systems and Voter Alignements publicada el 1967. Aquesta teoria sosté que en l’Edat Moderna el món occidental va experimentar dues grans revolucions, de manera successiva, que han marcat l’esdevenir de totes les societats.

La primera va ser la revolució nacional, la que va donar lloc al sorgiment de l’Estat nació i, la segona, la revolució industrial. A conseqüència d’aquestes dues revolucions van emergir quatre grans fractures de naturalesa estructural que en major o menor mesura han dividit en bàndols oposats totes les societats.

De la revolució nacional en va sorgir, d’una banda, la fractura religiosa, inicialment derivada de la divisòria que van provocar la reforma protestant i la contrareforma, i, més endavant, després de la Revolució Francesa, en la seva dimensió laica-confessional, i, de l’altra, la fractura centre-perifèria que és el resultat de la centralització i l’acumulació de poder que va dur a terme l’Estat absolut i de les resistències que aquest procés va generar en aquells sectors perifèrics que van ser desproveïts de poder.

De la revolució industrial sorgeixen la fractura entre el món rural i el món urbà a conseqüència de la concentració humana a les ciutats de resultes de la demanda extensiva de mà d’obra feta per la indústria i se’n deriva la despoblació del camp, i la fractura entre el capital i el treball, és a dir, en termes marxistes, entre els propietaris dels mitjans de producció i els treballadors.

En algun moment totes aquestes línies de divisió de la història han estat presents arreu d’Europa, però sols la seva persistència al llarg del temps revela l’existència d’un conflicte estructural entre els dos bàndols oposats, que en arribar la democratització de l’estat liberal es van expressar per mitjà de partits que representaven cadascuna de les parts del conflicte.

Així, de la fractura religiosa haurien sorgit els partits laics, principalment partits republicans i radicals, i els partits religiosos o confessionals com els democratacristians o socialcristians. De la fractura centre-perifèria, en resultarien els partits nacionalistes i els partits regionalistes. De la fractura capital-treball sorgiren els partits burgesos tradicionalment associats als propietaris com els partits liberals o els conservadors i els partits de treballadors com ara els socialistes, socialdemòcrates o comunistes. I de la fractura urbà-rural naixerien els partits de defensa dels interessos del camp, la principal expressió dels quals van ser els partits agraris.

No tots els sistemes de partits tenen formacions que expressin totes i cadascuna de les fractures històriques. De fet, els sistemes de partits difereixen entre si perquè la resolució dels conflictes ha estat diferent i perquè no sempre, malgrat l’existència i la persistència d’un conflicte, es produeix un alineament electoral, és a dir la correspondència entre un bàndol de la fractura i un partit que l’expressi. Alhora, és habitual que hi hagi alguna fractura predominant com ho és la fractura capital-treball, que en gran mesura ha acabat desembocant en la clàssica divisió esquerra-dreta identificable arreu del continent europeu, o bé que hi hagi fractures superposades o subsumides que es reforcen mútuament.

 

La politització del camp

Això, per exemple, és el que ha succeït a Espanya amb la fractura camp-ciutat. Malgrat que la politització del camp i l’existència d’uns interessos autònoms del món rural ja era present durant la Restauració, encara que de manera molt fragmentada –hi havia des d’organitzacions d’arrel catòlica fins a anarquista–, l’expressió partidista de la fractura va ser efímera. Primer va cristal·litzar en el Partit Nacional Agrari el 1930 i, més endavant, el 1934 en el Partit Agrari Espanyol, de signe conservador i catòlic, tot i que també republicà, un partit present, sobretot, a terres castellanes i lleoneses que va arribar a formar part dels governs entre 1933 i 1935. La Guerra Civil, però, en va comportar la desaparició i també la de l’expressió política de la fractura de manera autònoma.

Espanya, però, no és un cas aïllat. Històricament, la fractura camp-ciutat ha estat poc present en la majoria dels països de l’Europa occidental però no així en els països nòrdics o en els països de l’Europa oriental. Els partits agraris nòrdics, inicialment formats per agricultors, tenen una gran tradició política en aquells països. Després de la Segona Guerra Mundial van anar ampliant la seva oferta programàtica i, més enllà dels problemes rurals, feien especial èmfasi en el suport a l’economia productiva, en la descentralització política i en la subsidiarietat, i també van incorporar un cert euroescepticisme.

Progressivament, s’han anat transformant i han tendit a situar-se al centre de l’espectre i a tenir un paper de pivot. En aquesta àrea geogràfica els partits més rellevants en l’actualitat són els rebatejats Partit de Centre a Suècia, el Venstre a Dinamarca, el Partit del Centre a Noruega i el Partit Progressista d’Islàndia.

Als països de l’òrbita soviètica, eminentment agraris, els partits de defensa del camp havien tingut un paper rellevant abans de la Segona Guerra Mundial, en molts casos fins i tot formant part dels governs. Però després de la guerra el seu anticomunisme i en molts casos també elevades dosis de russofòbia els va fer desaparèixer de països com Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Polònia, Hongria, Romania o Bulgària.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Arran de la caiguda del mur de Berlín i el retorn de la democràcia, en alguns d’aquests països els partits agraris van tornar a aparèixer i alguns, fins i tot, van obtenir representació com és el cas de Romania i van tornar al govern de manera efímera com és el cas d’Hongria, però la seva rellevància no tornaria a ser mai com la del període d’entreguerres. La fractura no va desaparèixer, però com ja havia succeït a l’Europa occidental va perdre autonomia.

Perquè encara que majoritàriament els partits agraris més clàssics, amb l’excepció dels països nòrdics, han desaparegut del panorama polític, això no vol dir que la fractura camp-ciutat hagi desaparegut. Més aviat al contrari, la fractura sembla haver-se reactivat i ho està fent, com a mínim, a través de dos fenòmens que es poden considerar oposats.

 

Fractura de tipus cultural

Per una banda, hi ha cada vegada més evidències que, en el si de la Unió Europea, a les ciutats i a les zones urbanes es tendeix a votar menys pels partits euroescèptics o populistes que a les zones rurals, un fenomen que també s’ha observat en el cas dels Estats Units arran de la victòria de Donald Trump. La fractura, però, ja no seria de tipus estructural o sociològic sinó més aviat de tipus cultural i s’expressaria amb posicions confrontades en qüestions socioculturals o en temes vinculats a la divisòria cosmopolitisme-nacionalisme com poden ser la immigració o el multiculturalisme, i, en el context europeu, amb relació al mateix procés d’integració.

No en va en el referèndum del Brexit les zones rurals van ser les que van donar més suport a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Així, el vot rural seria més nacionalista, més conservador, més defensor dels valors tradicionals, més procliu al proteccionisme, més crític amb la immigració i més antieuropeu, mentre que el vot urbà seria més cosmopolita, més progressista, més liberal, tant des del punt de vista dels valors com des del punt de vista econòmic, més partidari del multiculturalisme i més procliu a la integració europea. La divisòria seria tan profunda que alguns analistes apunten que aquesta podria ser en el futur la principal línia de conflicte de les societats occidentals.

L’altre vessant de la revifalla de la fractura pot ser el que exemplifica l’España Vaciada, una plataforma estimulada per la reeixida experiència de Teruel Existe, i que aplega un conjunt de vells moviments de reivindicació del territori enfront del poder centrifugador de les grans ciutats, que disposa d’un escó al Congrés dels Diputats i que a les recents eleccions de Castella i Lleó va presentar candidatures a diverses circumscripcions i va obtenir, a través de Soria Ya, tres diputats.

 

Barreres electorals

Aquesta plataforma reivindica una transversalitat ideològica que fa que no sigui assimilable als moviments de signe populista, però la seva viabilitat a Espanya és complicada. Tant factors institucionals –les característiques dels sistemes electorals amb circumscripcions de petita magnitud i barreres electorals efectives molt elevades– com l’estructura mateixa de les fractures polítiques a Espanya i el sistema de partits resultant no ho posen fàcil.

Aquesta plataforma pionera, a més de competir amb els partits d’àmbit estatal, ha de competir també amb partits regionalistes i amb Vox, que també ha incorporat al seu programa la defensa i la promoció del món rural, així com amb altres candidatures provincials com les que van sorgir a les eleccions castellanolleoneses com Palencia Existe, Centrados en Segovia o Zamora Decide, algunes de les quals van néixer a redós de l’España Vaciada i amb un propòsit similar, tot palesant l’aprofundiment i la vigència de la fractura.

Ara bé, com ja apuntaven Lipset i Rokkan, el fet que hi hagi una fractura no implica necessàriament que es produeixi un alineament electoral o, com a mínim, no un que expressi el conflicte de manera exclusiva. Pot succeir que encara que la fractura estigui més activa que mai en els darrers cinquanta anys, tingui diferents manifestacions. Una, seria que acabés incorporant-se a altres fractures