Sense França no hauria estat possible la construcció europea, una metàfora d’ús corrent per descriure el procés polític que vivim a Europa des dels anys cinquanta del segle XX consistent a posar una peça darrere l’altra per bastir «una unió cada cop més estreta entre els pobles d’Europa», de moment amb el resultat de l’actual Unió Europea.

La idea de la construcció europea amb projectes d’entitat i envergadura diversos ha tingut avaladors intel·lectuals des de molt abans i de tot Europa.  La llista de candidats a constructor és vella i llarga, incloent-hi autòcrates i dictadors, per bé que mai no s’havia passat de l’esbós o de l’intent d’una imposició francesa o alemanya per la força de les armes.

Fins que Jean Monnet, comissari del primer pla quinquennal per al desenvolupament i la modernització de l’economia de França, va combinar dues preocupacions molt esteses: com evitar que es repetís el passat tràgic d’Europa amb tres guerres entre França i Alemanya en poc més de tres generacions, i com donar una sortida a l’acumulació nacional dels estocs de l’acer que no es consumien per la lentitud de la reconstrucció de la postguerra ni s’exportaven per culpa d’aranzels prohibitius.

Monnet va imaginar una resposta que avui sembla lògica,   inexorable sense ser-ho. L’acer i el carbó imprescindible per produir-lo havien de circular lliurement i de manera autònoma dels Estats en un mercat ampli, que inclouria Alemanya. Si no hagués passat d’una proposta, com tantes altres d’aquell temps, aleshores l’evolució d’Europa hauria estat ben diferent.

Era una concepció innovadora en els intercanvis europeus, molt atrevida en el context i el moment, que només un polític francès, cartesià i universal, podia proposar. Una proposta alhora generosa i interessada envers Alemanya, que, dividida, ensorrada materialment i moral, la va acceptar —fins i tot agraïda—, malgrat que suposava perdre el control sobre el seu carbó i acer, la base tant de la indústria civil com de la d’armament, a canvi d’una forma de partenariat amb França que la retornava a una certa presència internacional.

França és a l’origen de les principals fites de la integració europea i, paradoxalment, també ha estat el centre de les resistències

El resultat és prou conegut. Robert Schuman, ministre d’Afers exteriors de França, va fer seva la proposta de Monnet i l’oficialitzà en nom del govern francès en una memorable Declaració el 9 de maig de 1950. Monnet i Schuman han estat merescudament reconeguts com a “pares fundadors” de les Comunitats Europees.

I també són els primers exponents d’una concepció política específicament francesa d’Europa després de 1945. Cap altra classe política no haurà aportat tant a la construcció europea i alhora amb tants dubtes, tanta ambigüitat i tant de càlcul, subreptici o no, tot tenint sempre present l’interès nacional de França.

França és a l’origen de les principals fites de la integració europea, per començar de la idea mateixa d’integració, i seguidament de les institucions comunitàries, el sistema jurídic i administratiu, el mercat únic, la moneda única, la política exterior i de defensa comuna o l’impuls de la sobirania d’Europa. I, paradoxalment, també ha estat el centre de les resistències a les propostes pròpies i a alguns dels avenços de la integració, quan aquesta esdevenia massa independent de França.  La construcció europea és plena d’aquests paradoxals episodis.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

René Pleven, primer ministre (1951-1952), va proposar la constitució d’una Comunitat Europea de Defensa (CED) entre els sis estats membres de la CECA. El tractat signat el 27 de maig de 1953  era extraordinàriament avançat i unificador. De caràcter supranacional, preveia posar en comú institucions, forces armades i pressupost de funcionament.

Les forces armades de la CED es componien dels contingents aportats pels estats membres, que no mantindrien forces armades nacionals, llevat dels pocs casos i circumstàncies previstos al tractat, més una clàusula de mútua defensa semblant a la de l’article 5 del Tractat de l’OTAN —clàusula reproduïda en part a l’article 42-7 del vigent Tractat de la Unió Europea, que sembla oblidada, tot i que serviria d’alçaprem del sistema de defensa europeu—.

L’Assemblea Nacional va rebutjar la ratificació del tractat el 30 d’agost de 1954 per l’oposició dels diputats comunistes i dels gaullistes. Fernand Dehousse, polític federalista belga, va resumir l’oportunitat perduda amb una asserció brillant d’improbable verificació: «malgrat que hi ha Estats sense exèrcit, encara no s’ha vist un exèrcit sense Estat».

Giscard d’Estaing (ex) president de la República (1974-1981), europeista brillant, va presidir la Convenció sobre el Futur d’Europa (2001-2004) i dirigí el grup de treball que elaborà l’esborrany d’un projecte de tractat que establia una Constitució per a Europa. La seva empremta en el text era evident. Sense ser decididament federalista, el text tenia la força simbòlica de la Constitució en la tradició política europea. Si hagués entrat en vigor hauria significat un salt endavant extraordinari, el que va de la integració econòmica a la unió política.

Doncs bé, el projecte de tractat fou rebutjat en el referèndum del 29 de maig de 2005.  El principal argument dels més conspicus defensors del «no» —un 54,67% del vot emès amb una participació del 69,37%— va ser que la Constitució europea limitava la sobirania nacional de França. Una altra oportunitat encetada per francesos i estroncada per les reticències franceses.

 

La concepció gaullista de l’ordre europeu

Tanmateix, cap polític europeu contemporani, francès o d’una altra nacionalitat, no ha tingut una influència tan gran en la concepció d’un ordre europeu «enfront» (no dins) de l’ordre mundial com Charles de Gaulle. La personalitat política del general i president és fascinant per la seva complexitat i varietat de registres, i encara avui remou passions a favor i en contra. Indubtablement, va ser un patriota francès i també europeu des d’una concepció francesa d’Europa amb rivets napoleònics, concepció que ha romàs encunyada com a gaullisme.

A De Gaulle Europa li semblava petita per a «la grandeur» de França, però també era conscient de les limitacions del seu país

De Gaulle s’oposava vigorosament a l’hegemonia dels Estats Units i de l’URSS, volia trencar la bipolaritat, però allò que sobretot l’importava era el rang i el paper de França al món. Europa li semblava petita per a «la grandeur» de França, però també era conscient de les limitacions de França, que malgrat disposar de l’arma nuclear i del veto al Consell de Seguretat de l’ONU —l’un i l’altre poder aconseguits gràcies a la seva tenacitat política— no podia competir, sola, amb cap dels dos pols.

Una constatació que el va portar de la idea inicial de l’Europa de les Pàtries a l’Europa europea o Europa potència, que complementaria la potència de França, al mateix temps que França aportava a Europa l’ambició d’una «grandeur» europea. Aquesta idea que entrellaçava els destins polítics de França i Europa sota l’ègida francesa ha conformat el pensament estratègic de tots els presidents de la República que el succeïren, de Georges Pompidou a Emmanuel Macron, encara que no s’identifiquessin explícitament com a gaullistes.

La recerca de la independència estratègica de França respecte dels Estats Units i per extensió d’Europa explica l’oposició de De Gaulle a l’ingrés del Regne Unit  a les Comunitats Europees. El moc de De Gaulle a les aspiracions britàniques en una poc diplomàtica conferència de premsa el 14 de febrer de 1963 va ser dur i rotund:    «Si la Gran Bretanya ingressés a la Comunitat, aquesta perdria la seva cohesió» (…) «seria com una colossal comunitat atlàntica sota  dependència i direcció americana».

El president François Mitterrand (1981-1995) va saber resoldre el repte polític més gran per a França d’ençà 1945 i alhora per a Europa: la reunificació d’Alemanya en sentit europeista —sentiment que compartia amb el canceller Helmut Kohl, que prometé una Alemanya europea en comptes de l’amenaça històrica d’una Europa alemanya—, malgrat que l’Alemanya reunificada desvetllava en molts francesos recels o pors que havien estat continguts durant els 45 anys de la divisió. Amb la reunificació, el «factor alemany» pesa encara més en la determinació francesa de ser el principal promotor de la construcció europea.

 

El programa de «salvació europea» de Macron

Després del parèntesi de les presidències anodines pel que fa a l’aportació de França a la UE —sense menystenir les vicissituds que hagueren d’afrontar, com ara el referèndum sobre el tractat per a una Constitució europea (2005), la crisi financera importada dels Estats Units (2007-2008) o l’ocupació i annexió per Rússia de la península de Crimea (2014)— de Jacques Chirac (1995-2007), Nicolas Sarkozy (2007-2012) i François Hollande (2012-2017), França té un president apassionadament europeista. Emmanuel Macron ha fet d’Europa l’epicentre del seu programa polític tant al primer mandat (2017-2022) com al segon. Llavors i ara, Macron s’ha expressat sobre la qüestió europea amb densos discursos a La Sorbona, la històrica universitat humanista de París, fundada el 1257. El lloc escollit ja és en si mateix un pronunciament.

La intervenció del 25 d’abril de 2024, sota el lema d’una Europa «Més unida, Més sobirana, Més democràtica» és tot un programa de «salvació europea» d’Europa a partir de l’anunci dramàtic que Europa «pot morir», erosionada des de dins pels enemics de la democràcia liberal (les ultradretes i l’esquerra extrema) i amenaçada des de fora no només per una Rússia agressora en sol europeu, sinó perquè hi ha hagut un canvi de paradigma. Ja no s’observen les regles, en particular per part dels Estats Units i la Xina, siguin les del comerç internacional, les mediambientals o les socials, cosa que situa Europa, que sí que les observa, en inferioritat de condicions.

Macron desenvolupa tres eixos programàtics —la tríade Puissance, Prospérité, Humanisme— com a resposta al canvi de paradigma, canvi que ha comportat una inversió dels estats d’Europa: el 2017 Europa protegia, el 2024 Europa ha de ser protegida.

L’Europa potència, una Europa que es fa respectar i que assegura la seva seguretat. Macron ha insinuat que la capacitat nuclear de dissuasió de França, la Force de frape —menor comparada amb la dels nord-americans, russos i xinesos, però suficient, uns 300  caps nuclears— ho és també d’Europa. Sense renunciar a la relació transatlàntica, sense negar la necessitat de l’OTAN, Europa s’ha de dotar d’una sòlida autonomia estratègica, civil i militar, per no dependre dels Estats Units i per constituir un poder global d’equilibri. No és encara una equidistància en la pugna estatunidenca-xinesa per l’hegemonia mundial, però és un primer esglaó de ressonància gaullista.

L’Europa prosperitat, un nou model de creixement basat en produir més, verd i descarbonitzat, bo i invertint la notable capacitat d’estalvi d’Europa —gairebé 300.000 milions d’euros anuals— no en el finançament del deute dels Estats Units, sinó en les necessitats europees de modernització estructural i en la innovació per ser una potència tecnològica com a garantia de la sobirania europea.

L’Europa humanista, una defensa dels valors i de la cultura europeus, amenaçats per la indiferència o la claudicació interior —«Europa no s’estima»— i la uniformitat —la cultura mainstream de masses— que ve de fora. Macron parla intencionadament a La Sorbona i al llarg del discurs —pura política i prosa— cita a Paul Valery, Albert Camus, Georges Steiner, Voltaire, Peter Sloterdijk, Hannah Arendt, Ernest Renan —cap altre líder europeu o mundial no hauria invocat anàlegs referents— i conclou que, malgrat tot, les idees europees han guanyat «el combat gramscià» de l’hegemonia cultural. Avui cap dels nacionalismes rampants no gosa dir que sortirà de l’euro o d’Europa.

A l’ambiciós programa de redreçament d’Europa de Macron falta afegir-hi ni més ni menys com dur a terme unes propostes —més criticades que elogiades a França, rebudes amb fredor o suspicàcia a fora— que ningú no ha estat capaç de refutar de manera solvent. De nou un polític francès agafa les regnes de la construcció europea. No ho tindrà fàcil perquè la Unió Europea en créixer s’ha diversificat molt, l’eix s’ha desplaçat cap a l’Est i han aflorat interessos i prioritats diferents de les habituals abans de la gran ampliació del 2004.

Ajudaria a Macron que la Comissió Europea comptés amb un altre Jacques Delors a la presidència.  Ursula von der Leyen que voldria repetir en el càrrec no tindria assegurat el suport de Macron.