Què passa a França?, es preguntava Rafael Jorba en un article a El Periódico (4-7-23) sobre els greus disturbis esdevinguts a moltes poblacions franceses arran del detonant de la mort del jove Nahel en una nova intervenció policial desproporcionada. Uns fets resumits per Marc Bassets en el seu doble vessant: «En menys d’una setmana, els francesos han patit un doble espant. Primer, per la mort filmada d’un adolescent indefens i els excessos policials. Després, per la violència desencadenada contra edificis oficials –comissaries, ajuntaments, biblioteques, escoles…– i la destrucció i el saqueig de comerços». (El País, 2-7-23)

La majoria dels analistes, com el mateix Jorba, Thierry Pech o Olivier Galland, inscriuen el fatal incident i la reacció provocada en el marc de la crisi crònica que suposa la fractura social de les banlieues, els barris perifèrics de les grans ciutats, amb un precedent sonat a la tardor de 2005. Com en aquell moment, es repeteixen els elements: violència policial en un barri suburbà degradat (Pech recorda que ja són 17 els morts en el darrer any i mig), víctimes juvenils de famílies d’origen magribí o subsaharià, racisme latent, reacció d’indignació violenta i indiscriminada, impotència de les institucions republicanes, auge del discurs de la por i clamor per noves mesures repressives.

Olivier Galland, a Telos (1-7-23), repassa sistemàticament els elements coincidents amb la crisi de 2005, començant per l’odi a la policia per la seva intervenció indiscriminada en barris amb una economia paral·lela (eufemisme de delictiva). Seguint pel sentiment d’ostracisme col·lectiu de molts joves «convençuts d’estar davant d’una societat fonamentalment hostil i de la qual la policia n’és el braç armat».

També la banalització de la violència, de manera que «certes formes de violència gratuïta, de to nihilista, esdevenen habituals i tendeixen a ser més tolerades» o, com deia Hans Magnus Enzensberger i recorda Antoni Puigverd: «La violència ha deixat de respondre a idees i ha esdevingut nihilista» (La Vanguardia, 3-7-23). Sense oblidar les falles del sistema escolar, que no se’n surt en la seva missió integradora, «en aplicar receptes uniformes a un públic socialment i culturalment cada cop més diversificat» i en haver dimitit de la tasca d’integració republicana, amb el resultat que «els joves de les banlieues abandonen massa sovint el sistema de formació inicial sense una sòlida titulació i sense referents cívics».

A aquests elements coincidents Galland n’afegeix un parell de nous. En primer lloc, el rol de les xarxes socials, que tot i no ser la causa dels disturbis els difonen i amplifiquen, amb la conseqüència que els disturbis s’han estès molt més enllà de les zones on van esclatar l’any 2005 i han esdevingut més destructius.

PUBLICITAT

En segon lloc, subratlla els canvis en el context polític, especialment el que considera com la histerització del debat polític de l’actual legislatura: «La França Insubmisa pretén treure’n beneficis polítics, però s’arrisca en semblar que dona suport, a mitges, a la violència que condemna la gran majoria dels francesos. Mentrestant, el Rassemblement Nacional no necessita dir gaire per esperar beneficiar-se’n. Sigui com sigui, sembla poc probable que aquestes posicions polítiques tinguin una influència significativa en el curs dels esdeveniments.»

Un moviment antipolític

Perquè, des d’un punt de vista polític, la dificultat és com gestionar des de les institucions de la democràcia representativa un moviment antipolític, sense cap reivindicació concreta i sense una expressió política genuïna: «aquesta és, efectivament, la dificultat d’un govern que busca canalitzar el moviment: amb qui contactar i què proposar?»

Estem davant d’una manifestació aguda d’impotència política democràtica que obre les portes a una gravíssima crisi de l’Estat francès, com tem Antoni Puigverd?: «Aquests rampells desembocaran en un cop de pèndol xenòfob i reaccionari. Ja cap apel·lació al vot democràtic podrà frenar, a França, l’ascens del lepenisme, cosa que augura un augment encara més gran de la tensió: guerra civil. La normalització de la violència és la demostració palmària del fracàs de l’Estat francès i del seu model assimilador, tan elogiat, tan envejat (i presentat per tants partits i intel·lectuals espanyols com l’ideal). Ja crema la casa veïna, i la nostra?» (La Vanguardia, 3-7-23).

Com diu Hans Magnus Enzensberger i recorda Antoni Puigverd, «la violència ha deixat de respondre a idees i ha esdevingut nihilista».

Ha estat la política francesa incapaç de donar una resposta al diagnòstic que feia el president Jacques Chirac el 2005 quan parlava d’una triple crisi de sentit, de referents i d’identitat? El fet és que els successius governs –d’un color i d’un altre– no han trobat l’antídot en forma de polítiques públiques capaces de revertir la situació de les banlieues, on s’han cronificat la pobresa i la precarietat, el fracàs escolar, l’urbanisme degradat, la delinqüència, el racisme latent, el deteriorament de les relacions entre la policia i els ciutadans, on, en definitiva, les institucions de la República han perdut gairebé tota la seva credibilitat.

Ha contribuït a agreujar la situació l’experiment de la nova política protagonitzat per Emmanuel Macron, com apunta François Hollande i recull Rafael Jorba? Realment és tot tan senzill com insinua l’expresident socialista i retornar com si res a la vella política?: «El vell món té un nom: s’anomena democràcia, amb els partits, els sindicats, un parlament, la premsa. No comparteixo la idea que tot ha de desaparèixer i que n’hi ha prou amb disposar de les xarxes socials».

Macron, desbordat

En tot cas, el president Macron apareix desconcertat i desbordat, com quan assumeix com a clau interpretativa de la situació el concepte de «descivilització» posat en circulació per pensadors de l’extrema dreta. Ho assenyala Raimon Obiols en un dels seus apunts diaris: «El vandalisme al carrer, el saqueig, la destrucció de béns privats i públics, han de ser condemnats enèrgicament (a més, fan el joc a l’extrema dreta). Però si se’ls vol combatre de veritat, cal abordar-ne les causes. L’ús que Macron fa del terme “descivilització” és confús i serveix per eludir les causes concretes de fons: la precarització del treball, les desigualtats creixents, el cost de la vida, el descens del poder adquisitiu, la fractura territorial (els guetos ètnics, les banlieues), el centralisme estatal abusiu, la desconfiança envers els partits i les institucions.» (L’Hora, 2-7-23).

«L’ús que Macron fa del terme “descivilització” és confús i serveix per eludir les causes concretes de fons», assenyala Raimon Obiols.

Un desconcert compartit, tanmateix, en un debat públic contaminat per les reaccions emotives i on predominen les simplificacions: joves salvatges i bàrbars, policia assassina, pares irresponsables, videojocs culpables… Davant d’aquesta precarietat interpretativa i propositiva, el sociòleg Michel Wieviorka es pregunta si som incapaços de prendre altura i distància dels fets immediats: «Tan orfes ens hem quedat dels grans sistemes que ens permetien pensar el present i projectar-nos cap al futur, privats dels punts de referència que ens van proporcionar l’estructuralisme, en tota la diversitat conceptual, o el marxisme i les seves variants? El cor de lamentacions tan característic dels debats contemporanis quan es tracta de la nostra vida política i social –la desaparició de la dreta i l’esquerra clàssiques, per exemple–, ha d’incloure les nostres dificultats per comprendre la societat en què vivim? Estem condemnats a suportar l’actualitat i la comunicació política dels que estan al poder i dels que estan a l’oposició, i, per tant, a passar d’un esdeveniment a un altre sense transició i sense una visió de conjunt?» (Le Grand Continent, 4-7-23).

La reflexió de Wieviorka planteja la gran qüestió de fons: els esdeveniments i les crisis es van succeint en un buit polític simètric. D’una banda, el d’unes institucions democràtiques que no saben com actuar davant l’accelerada pèrdua de la confiança ciutadana. De l’altra, el d’unes accions col·lectives purament reactives que oscil·len entre l’apatia resignada i els esclats d’ira i ràbia desproveïts de sentit i de projecte de futur. «No es construeix, només es reacciona», conclou Wieviorka.