Imagineu que esteu en el dia més feliç del vostre calendari anual. Un que us omple d’alegria i de joia i us carrega, emocionalment i espiritual, per a tot l’any següent. Pot ser una diada personal, religiosa, una festa secular… però és el dia més feliç de tot l’any.

Un cop tingueu això a la vostra imaginació, i estigueu rememorant-lo, recordant aquell estat de felicitat, imagineu que, de cop, grups de milicians armats entren a casa vostra, o allà on sigui que estiguéssiu gaudint d’aquella felicitat, disparant a tort i a dret, sense previ avís.

Imagineu que agafen les vostres mares, esposes, germanes o filles, i les violen en grup davant vostre, mentre ho graven tot, amb càmeres personals que porten a l’uniforme, però també amb els vostres telèfons. Un cop violades, a algunes els disparen un tret al cap. A unes altres les decapiten. A unes altres les apallissen, i tornen a començar.

Quan acaben de gravar-ho tot amb els vostres telèfons, comencen a actualitzar els vostres comptes d’Instagram, de Facebook, de Twitter. Transmeten gairebé en directe tot aquest horror que esteu presenciant, mentre us mantenen lligats de mans i peus, obligant-vos a mirar. Quan s’ha acabat d’actualitzar el timeline, un milicià us dispara quatre trets. A alguns de vosaltres, se us emporten amb ells, i us passeu els següents quatre mesos sota terra, sent violats de forma aleatòria.

Aquest malson és el que va passar el dia 7 d’octubre de 2023 a Israel. El dia 7 d’octubre del calendari gregorià era també el dia de Simhat Torah, el dia de «l’alegria de la Torah», i el dia més feliç de tot l’any del calendari jueu. És el dia que acaben les festes de Cap d’Any i de Iom Kippur, quan comença l’any, i quan es renova el pacte entre Déu i el Poble Jueu respectivament —si no s’és religiós, és un dia igualment alegre, ja que se celebra el fet de ser una nació lliure a la seva terra—. És zman simhateinu, el temps de la nostra alegria, i una de les festes nacionals i religioses més importants al país.

El dia 7 d’octubre de 2023 també es van complir cinquanta anys i un dia de l’inici de la Guerra de Iom Kippur, que va començar el dia 6 d’octubre de 1973, quan els exèrcits de Síria i d’Egipte van envair, de forma coordinada, les fronteres d’Israel pel Golan —la Vall de llàgrimes— i el Sinaí. Aquests exèrcits van rebre la col·laboració de nou estats àrabs: Líbia, Sudan, Marroc, Iraq, Aràbia Saudí, Kuwait, Algèria, Tunísia i el Líban.

Quan molts intel·lectuals i defensors de la causa palestina diuen que la invasió de Hamàs del dia 7 d’octubre del 2023 és una resposta a la colonització i l’ocupació israeliana, obvien que la data, aquest aniversari, no és casual.

Pot semblar casual per a qui no conegui la història del Pròxim Orient, però aquesta és una batalla més en una guerra antiquíssima. El capítol anterior va acabar amb la Declaració de la Cimera Àrab d’Alger, el 28 de novembre de 1973. Al segon i tercer paràgraf hi diu això:

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

«Tot i que la guerra d’octubre de 1973 ha mostrat la determinació de les nacions àrabs per alliberar els seus territoris ocupats costi el que costi, l’alto el foc al terreny no vol dir, de cap manera, que la lluita s’hagi acabat i que es pugui imposar sobre la nació Àrab una solució que no compleixi els seus objectius.

Mentre que les causes de la guerra d’agressió i expansió, que ha posat al món al límit d’un conflicte generalitzat, no s’eliminin, a l’Orient Mitjà no hi haurà pau duradora ni seguretat veritable.»

Al final del text, s’estableixen les dues condicions perquè l’alto el foc de 1973 es converteixi en pau i fi de les hostilitats:

1 – L’evacuació dels territoris ocupats per Israel, començant per Jerusalem.

2 – El restabliment dels drets nacionals per al poble palestí.

«Mentre aquestes dues condicions no s’assoleixin, serà il·lusori esperar res més que la continuació de la situació inestable i explosiva a l’Orient Mitjà, i l’aparició de noves confrontacions.

[…]

Si les condicions per a una pau justa no s’aconsegueixen i si els esforços àrabs en favor de la pau troben rebuig per part d’Israel i dels seus aliats, els països àrabs estaran forçats a extreure totes les conseqüències i a continuar, en el llarg termini, la seva lluita per l’alliberament per tots els mitjans i en tots els camps.»

Els països àrabs van decidir no acceptar que van perdre la Guerra de Iom Kippur, i van decretar l’amenaça constant i permanent de guerra «per tots els mitjans i en tots els camps» —és a dir guerra convencional i terrorisme indiscriminat—, si no se’ls garantien dues demandes. Aquestes dues demandes eren, i són, inacceptables per a Israel. Per què? Perquè els països Àrabs «tan sols demanen» que Israel desaparegui del mapa.

«Des del riu fins al mar» és l’eslògan que es pot escoltar en manifestacions de «suport a la causa palestina», concerts de música, escarnis a polítics o en centenars de pintades a comerços, cases, sinagogues i centres culturals jueus arreu del món. Des del riu Jordà fins al mar Mediterrani, és a dir els límits oriental i occidental de l’Estat d’Israel, segons el mapa original de la partició de 1948.

Quan els que es defineixen com «antisionistes, però no antisemites» ataquen a jueus i les seves propietats a Londres, Barcelona o Maryland, i hi pinten aquest lema, a banda d’atacar ciutadans britànics, espanyols o nord-americans —als quals ataquen per ser jueus, i assumint que pel fet de ser-ho «estan a favor de matar nens a Gaza», i així li han dit literalment a la meva esposa—, a part d’atacar jueus i confirmar el seu antisemitisme, estan demanant la desaparició física de l’Estat d’Israel i dels seus habitants. Vull pensar que el 90% dels qui fan aquestes pintades i criden aquesta frase no són coneixedors del seu significat real, però aquest presumpte desconeixement no és atenuant de res en absolut.

Theodor Herzl va creure sincerament que el problema de l’antisemitisme desapareixeria si els jueus s’establien al seu propi país. Als anys 20 i 30 del segle XX, als carrers d’Europa central s’hi veien pintades «jueus, marxeu a Palestina!». El 2023, Hamàs s’ha encarregat de recordar que Herzl anava errat en aquest aspecte, i ho ha fet animant al món sencer a pintar «des del riu fins al mar». I el món sencer ha respost comprant litres de pintura i quedant-se afònic.

L’antisemitisme no va desaparèixer després de la Solució Final, ni tampoc amb l’establiment de l’Estat d’Israel, i menys encara amb els Judicis de Nuremberg. Per què? Perquè l’antisemitisme no és un problema causat pels jueus, sinó un problema causat pels antisemites.

Per al lector que consideri que el text llegit fins ara és una exageració, vull afegir el següent: tot allò que ha passat des del dia 7 d’octubre de 2023, cadascun dels més de 1.200 israelians assassinats, els 200 segrestats, totes les violacions individuals i grupals, tots els més de 30.000 morts, inclosos els soldats israelians i cadascun dels nens palestins, tots els edificis destruïts… tots els «actes immorals» que s’han comès, inclosos els que han comès els soldats de les Forces de Defensa d’Israel, tots sense excepció, cal apuntar-los a la llibreta de Hamàs.

Perquè el recordatori que va fer Hamàs del 50 aniversari de l’inici de la Guerra de Iom Kippur estava específicament pensat per a iniciar una reacció brutal per part d’Israel. Que ningú en tingui cap mena de dubte: Hamàs va fer el que va fer, i de la manera en què ho va fer, per iniciar una cadena d’esdeveniments determinada. Va recordar al món sencer, i a Israel en especial, el primer paràgraf de la Declaració d’Alger de 1973: la guerra no s’ha acabat.

En aquest aspecte, cal fixar-se en la retòrica que no demana una pau definitiva, sinó que reclama «un alto el foc». És el concepte exacte que apareixia al text de 1973. Fins que Israel no desaparegui, no hi haurà «pau», sinó que hi haurà «altos al foc» temporals.

De la mateixa manera que Israel mai podrà acceptar les dues condicions de la cimera de 1973 per a la pau duradora —és a dir acceptar de bon grat la seva desaparició física—, Israel no podia no respondre a la invasió del 7 d’octubre, especialment dissenyada per «deixar anar la bèstia». Si no responia, el senyal enviat era «podeu tornar-hi quan vulgueu». Si reaccionava, ho havia de fer amb contundència per recordar allò de «mai més».

Mai més en tant que mai més ens deixarem portar plàcidament cap a l’escorxador. Els jueus van decidir, el 1948, que mai més es deixarien matar plàcidament. El 2023 van respondre, alguns diran que de forma criminal i assassina. Demano a aquests lectors que rellegeixin els primers paràgrafs d’aquest text, i que pensin quina reacció tindrien ells, en cas de trobar-se en la situació que es descriu. Els demano, honestament, que es mirin al mirall i que no facin trampes al solitari.

Com he dit més amunt, aquesta és una batalla en una guerra molt antiga. És una guerra en què la nostra posició, i com l’encarem, és determinant. Cal interpel·lar a totes aquelles persones que defensen que violar en grup nenes, dones i ancians supervivents de la Xoà és «justícia» i també «un acte de resistència». És una situació en què cal no deixar-se portar per la ràbia i creure que només seràs realment lliure si elimines a tot aquell que no pensa com tu, o si esborres un país sencer del mapa, amb tots els seus habitants.

És una situació en què ens hem de mirar al mirall i preguntar-nos què és i fins a on arriba «la justícia». I en la que hem de situar el límit d’allò que és inacceptable i fins on es pot arribar per justificar el mal.