El 19 de desembre de 2021 Gabriel Boric guanyava les eleccions a Xile. Té 36 anys (l’edat mínima per presentar-se a les presidencials és 35). Es converteix, així, en un dels presidents més joves del món, el que ha rebut més vots en la història del país, i és vist, per molts, com la nova esperança del progressisme llatinoamericà.

Procedent de la lluita estudiantil, juntament amb aquells que, ara, seran part del seu gabinet: Camila Vallejo (33) serà la portaveu del govern i Giorgio Jackson (34) serà l’encarregat de les relacions amb el Congrés. Tots tres han estat diputats i amb només deu anys han passat de les protestes al carrer a governar el país.

Un moviment estudiantil, el de 2011, que tot i no aconseguir grans canvis, sí que va incorporar nous protagonistes a la política institucional. Una generació que no va viure en primera persona la dictadura de Pinochet, però sí que reclamava una renovació intel·lectual, política i programàtica en el centreesquerra xilè. De fet, de tots tres, només Vallejo, del Partit Comunista, representa organitzacions tradicionals.

Tant Boric, Jackson i la que serà ministra de l’Interior i, de facto, figura vicepresidencial encara que a Xile no existeix el càrrec, Izkia Siches (35), no pertanyen a cap partit de l’ex-Concertació. Ara, estaran al capdavant d’un país que, des de l’octubre de 2019, després del conegut com a «estallido social» presenta una fractura social i política complexa.

En el seu primer discurs com a president electe, Boric ja va deixar clar quin seria el seu objectiu: governar «amb passos curts, però ferms». Avisava, no només als xilens, sinó també a l’audiència internacional, que del jove exlíder estudiantil se n’ha d’esperar una agenda d’esquerres, progressista i reformista i no un canvi radical. Gabriel Boric no és Salvador Allende, ni tampoc, com els seus detractors han intentat fer creure, portarà el país andí a convertir-se en «Chilezuela».

El seu és un lideratge adaptat als temps. Sens dubte amb una mirada històrica cap a l’esquerra llatinoamericana, però connectada amb la mirada cap al futur i amb les preocupacions del present, com la lluita contra la desigualtat, el reforç de l’Estat del benestar o la lluita contra el canvi climàtic. Una nova esquerra, ideològica i generacional, que es desvincula, amb condemnes per la violació de drets humans, de governs com els de Nicaragua, Veneçuela o Cuba.

 

Ocupar la centralitat

Els senyals que s’han anat donant des que va sortir vencedor van en la línia d’ocupar la centralitat, recordant en molts casos projectes socialdemòcrates. De fet, la seva reforma tributària té la mirada posada en el model europeu.

El primer senyal va ser la reforma del seu programa després de la primera volta electoral. Conscient que la victòria depenia de recuperar el centre, va incloure en el seu programa canvis amb l’ànim de conquerir aquest esperit reformista i moderat. En la segona volta, va sumar, a més, el suport de grans figures del partit socialista com els expresidents Ricardo Lagos i Michelle Bachelet.

La conformació del seu gabinet també fa pensar en aquest sentit. Si bé el seu nucli dur continua sent el que l’ha acompanyat des de l’època universitària, són significatius dos dels nomenaments. El primer, el de Maya Fernández del Partit Socialista, neta d’Allende, que, en una mena de poètica històrica, ocuparà el càrrec de ministra de Defensa. Per altra banda, i com a senyal centrista, destaca el seu ministre d’Hisenda. Mario Marcel ha estat fins ara president del Banc Central i molt proper al Partit Socialista, amb un perfil socialdemòcrata i símbol de responsabilitat fiscal.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Amb un sistema econòmic heretat de la dictadura de Pinochet, de Xile s’ha dit molts cops que va ser l’experiment neoliberal a Llatinoamèrica de l’Escola de Chicago, liderada per Milton Friedman. Si bé el país, després de la dictadura, ha sabut conformar unes de les institucions polítiques més sòlides de l’Amèrica Llatina, en el pla econòmic conserva un esquàlid sistema del benestar i arrossega grans desigualtats socials en matèria d’educació, salut, pensions, etc.

Aquesta és la base per què, més de 40 anys després, l’octubre de 2019 la pujada del preu del transport provoqués una de les protestes socials més grans de la història de Xile. Protestes que van acabar, finalment, amb la convocatòria d’una Assemblea Constituent encarregada de redactar una nova Carta Magna per desterrar la Constitució firmada per Augusto Pinochet.

 

Legislatura en dos temps

És en aquest escenari, en el qual en paral·lel s’estarà duent a terme el procés constituent, on haurà de governar Gabriel Boric. Tindrà menys d’un any per aplicar la seva agenda política i legislativa, i un cop s’aprovi la nova Constitució, haurà d’afrontar el procés d’adequar el text a la realitat política. Per això, des de la conformació del nou govern ja es parla d’una legislatura en dos temps.

També, s’haurà de fer càrrec d’un país que demana canvis, però sabent que les ruptures brusques poden tensar encara més la societat xilena. Per tant, haurà d’optar o bé per una agenda moderada i de canvis graduals recosint les complicitats amb el centreesquerra, o bé definir un camí molt més rupturista pel qual, segurament, pressionarà part del seu sector. El diagnòstic de Boric i el seu equip apunta a la primera opció: els xilens volen «canvis amb estabilitat».

Gabriel Boric no és Salvador Allende ni tampoc portarà el país andí a convertir-se en «Chilezuela».

Queda clar que una cosa és fer campanya amb un programa de màxims i l’altra és governar. I en aquest context el Congrés i el Senat tenen una correlació de forces dividida. En la Cambra de Diputats, l’esquerra i el centreesquerra tenen un lleu avantatge i el Senat està al 50 % controlat per la dreta. Per tant, per dur a terme les reformes que recull el seu programa, el Govern necessitarà negociar amb part de l’antiga Concertació, en especial amb el Partit Socialista, i sumar majories amb vots independents.

 

Creació de consensos

Tot i la complexitat del context, Boric ja ha demostrat certa audàcia política que apunta a la creació de consensos, més que a la confrontació. És paradigmàtica, en aquest sentit, la seva postura davant del procés que va portar a la convocatòria del referèndum per a una nova Constitució. Després de dies de protestes, cada cop més violentes, la majoria de partits, d’esquerra a dreta, decideixen firmar l’Acord per la Pau i la Nova Constitució.

Boric, contra l’opinió del sector, del seu propi partit i amb la possibilitat d’arriscar el seu capital polític, s’asseu amb els partits de tot l’arc ideològic per firmar l’acord. Tot i que va ser molt criticat pels seus per aquella fotografia, amb el temps s’ha demostrat que va ser un encert polític. Aquell acord va vehicular les protestes socials cap a una sortida institucional i democràtica i va apuntalar la figura del nou president com una persona de consensos.

En la segona volta va sumar el suport de grans figures com els expresidents Ricardo Lagos i Michelle Bachelet.

A Xile, la victòria de Boric representa un vot en contra, no només del Govern de Sebastián Piñera, sinó de l’elit governant i dels partits que des de 1990 han estat al capdavant de la vida política. De fet, a la primera volta electoral, els derrotats, contra tot pronòstic demoscòpic, van ser els candidats vinculats als partits.

Un vot crític que també s’ha vist en el referèndum per una nova Constitució. Una consulta que contenia dues preguntes: aprovar o no la redacció d’una nova Constitució, i si l’òrgan encarregat seria una Convenció mixta (formada per 50 % de parlamentaris i 50 % de persones escollides mitjançant una votació) o una Convenció Constituent (100 % de persones escollides per votació popular).

L’opció d’Aprovar va guanyar amb un 78 %, i amb un 79 % que la redactés una convenció constituent, eliminant de l’equació la possibilitat que parlamentaris en formessin part. Mesos més tard, després de l’elecció dels constituents, dels 155 membres, el 64 % són perfils independents, no militant en partits i majoritàriament d’esquerres.

Un resultat electoral que ja posava en evidència la falta de confiança i representativitat de les elits polítiques.

Ja en el context de l’elecció presidencial, aquesta desconnexió amb els representants polítics, va portar a enfrontar en segona volta les dues opcions més polaritzadores: Gabriel Boric, a l’esquerra, i José Antonio Kast, el representant de la ultradreta, reconegut pinochetista i tallat pel mateix patró de la ultradreta trumpista, de Bolsonaro i també de Milei a l’Argentina. Les claus de la victòria de Boric, finalment, van ser el seu tomb al centre i la por que Kast i les seves polítiques ultradretanes recordessin un passat complex de la història de Xile.

La victòria de Boric ha reobert la idea de la possibilitat d’un gir a l’esquerra d’Amèrica Llatina, tot i que cal agafar amb pinces l’homogeneïtzació de l’esquerra llatinoamericana i la seva comparació.

 

Càstig a l’oficialisme

Tot i això, tal com apunten Carlos Malamud i Rogelio Núñez de l’Institut Elcano, sí que hi ha certa similitud a creure que, en el continent, existeix una tendència al vot de càstig a l’oficialisme derivat del dèbil creixement econòmic, de la gestió de la pandèmia, de l’evidència de la desigualtat social i de la crisi de representació que es repeteix en la majoria de països.

Aquest any hi ha eleccions a Colòmbia (maig) i al Brasil (octubre) i de moment, les expectatives afavoreixen els candidats de l’esquerra. Gustavo Petro a Colòmbia i Lula da Silva al Brasil. Petro, exguerriller de l’M-19, exalcalde de Bogotà i actual senador, es podria convertir en el primer president d’esquerres de la història a Colòmbia. Tot i això, haurà d’afrontar una campanya amb més d’una vintena d’aspirants.

Com a senyal centrista destaca el seu ministre d’Hisenda, Mario Marcel, fins ara president del Banc Central i molt proper al Partit Socialista.

Al Brasil, l’expresident Lula, després que el Tribunal Suprem anul·lés les seves condemnes, podrà tornar a presentar-se a les presidencials per a les quals té, de moment, bones expectatives de victòria. El baix rendiment econòmic per a les classes mitjanes i baixes de Jaïr Bolsonaro, han fet que, avui, qui té més possibilitats de succeir-lo sigui l’expresident.

 

Sentit institucional de Kast

Amb tot, els analistes auguren unes eleccions amb grans incògnites, es tem que Bolsonaro no reconegui els resultats i empantani el traspàs presidencial. Cal aquí destacar que a Xile, José Antonio Kast va demostrar, després de les eleccions, un gran respecte institucional en recordar la fortalesa de les institucions xilenes i reconèixer ràpidament la victòria del seu contrincant.

Davant d’aquest panorama, les esquerres llatinoamericanes sí que tenen una cosa en comú: si volen arribar a governar i garantir l’estabilitat als seus països, hauran de fer-ho amb coalicions àmplies i navegar en aquesta disjuntiva de portar a terme transformacions profundes i buscar consensos amb el centre polític. En definitiva, governar «amb passos curts, però ferms».