El 19 de desembre de 2021 Gabriel Boric guanyava les eleccions a Xile. Té 36 anys (l’edat mínima per presentar-se a les presidencials és 35). Es converteix, així, en un dels presidents més joves del món, el que ha rebut més vots en la història del país, i és vist, per molts, com la nova esperança del progressisme llatinoamericà.
Procedent de la lluita estudiantil, juntament amb aquells que, ara, seran part del seu gabinet: Camila Vallejo (33) serà la portaveu del govern i Giorgio Jackson (34) serà l’encarregat de les relacions amb el Congrés. Tots tres han estat diputats i amb només deu anys han passat de les protestes al carrer a governar el país.
Un moviment estudiantil, el de 2011, que tot i no aconseguir grans canvis, sí que va incorporar nous protagonistes a la política institucional. Una generació que no va viure en primera persona la dictadura de Pinochet, però sí que reclamava una renovació intel·lectual, política i programàtica en el centreesquerra xilè. De fet, de tots tres, només Vallejo, del Partit Comunista, representa organitzacions tradicionals.
Tant Boric, Jackson i la que serà ministra de l’Interior i, de facto, figura vicepresidencial encara que a Xile no existeix el càrrec, Izkia Siches (35), no pertanyen a cap partit de l’ex-Concertació. Ara, estaran al capdavant d’un país que, des de l’octubre de 2019, després del conegut com a «estallido social» presenta una fractura social i política complexa.
En el seu primer discurs com a president electe, Boric ja va deixar clar quin seria el seu objectiu: governar «amb passos curts, però ferms». Avisava, no només als xilens, sinó també a l’audiència internacional, que del jove exlíder estudiantil se n’ha d’esperar una agenda d’esquerres, progressista i reformista i no un canvi radical. Gabriel Boric no és Salvador Allende, ni tampoc, com els seus detractors han intentat fer creure, portarà el país andí a convertir-se en «Chilezuela».
El seu és un lideratge adaptat als temps. Sens dubte amb una mirada històrica cap a l’esquerra llatinoamericana, però connectada amb la mirada cap al futur i amb les preocupacions del present, com la lluita contra la desigualtat, el reforç de l’Estat del benestar o la lluita contra el canvi climàtic. Una nova esquerra, ideològica i generacional, que es desvincula, amb condemnes per la violació de drets humans, de governs com els de Nicaragua, Veneçuela o Cuba.
Ocupar la centralitat
Els senyals que s’han anat donant des que va sortir vencedor van en la línia d’ocupar la centralitat, recordant en molts casos projectes socialdemòcrates. De fet, la seva reforma tributària té la mirada posada en el model europeu.
