Quan Gabriel Boric només tenia tres anys, la seva àvia materna, Regina Aguilera Carrasco, que estudiava quiromància, li va vaticinar que algun dia seria president de Xile. L’àvia del mandatari solia llegir les mans i, encara que ningú no li va donar importància en aquell moment, va encertar. La seva filla, María Soledad Font, recorda l’episodi, però reconeix que ni ella ni la resta de la família no van pensar mai que ho podria ser fins al dia que va anunciar la seva candidatura. Això, malgrat que feia set anys que era diputat i que durant gairebé una dècada havia estat una de les cares del gran moviment estudiantil del 2011 que va precedir l’esclat social.

Tampoc les persones que coneixen Gabriel Boric des de l’època en què presidia la Federació d’Estudiants de la Universitat de Xile (Fech) no pensaven que seria justament ell, de tot el grup de dirigents estudiantils, qui arribaria a convertir-se algun dia en president. La seva candidatura va ser, de fet, producte, en part, de l’atzar.

A principis de 2021, el Front Ampli, una coalició de partits amb vincles amb Podem, havia d’escollir entre els seus membres una persona que els representés a les presidencials però, entre els noms que es barallaven, només Gabriel Boric havia complert els 35 anys que la llei xilena exigeix per postular-se. Aquesta circumstància va inclinar la balança a favor seu. Però també la capacitat de lideratge que havia demostrat el novembre de 2019, quan el país estava immers en l’esclat social i ell va ser capaç de desmarcar-se del seu partit, Convergència Social, per signar un acord amb la resta de forces polítiques per redactar una nova Constitució.

En aquell moment havien transcorregut vint-i-set dies des del començament de la revolta que havia deixat vint morts i més de dos mil ferits greus, molts amb pèrdues oculars. La decisió de canalitzar les demandes a través d’una via institucional –la redacció d’una nova Constitució que reemplacés l’heretada de la dictadura– no va ser ben rebuda per molts sectors de l’esquerra que la veien com una maniobra per salvar el govern conservador de Sebastián Piñera i neutralitzar les mobilitzacions. El seu partit el va suspendre de militància i bona part dels seus seguidors el va anomenar traïdor.

Aquest gest, però, va ser l’inici d’un camí que donaria fruits. Gabriel Boric va aconseguir reunir en tres setmanes, i contra tot pronòstic, les 35.000 firmes que es necessitaven per validar la postulació i guanyar les primàries de l’esquerra al candidat del Partit Comunista, Daniel Jadue, que tothom donava per guanyador. Després, va aconseguir reunificar el centreesquerra, vèncer el candidat de l’extrema dreta, José Antonio Kast –que havia guanyat la primera volta de les presidencials– i instal·lar-se a La Moneda.

De fet, només un any després que la seva edat fos la circumstància que inclinés la balança a favor de la seva candidatura, era elegit com una de les 100 personalitats més influents del món per la revista Time en una ressenya escrita pel premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, que destacava que la seva elecció podia representar no només un canvi de rumb a l’economia de Xile, sinó de tot el planeta.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.