En el segon tom de les seves memòries, Los años sin excusa (1977), Carlos Barral recorda que una de les primeres ocasions en què va conversar amb Cela va ser amb motiu d’un esmorzar amb el crític Antonio Vilanova. Devia ser l’any 1953 o 1954, durant l’estada barcelonina del novel·lista al començament de la primavera del 53, o bé al final de la primavera del 54. En aquesta segona ocasió, Cela ja va viatjar a Barcelona des de les primícies del seu retir mallorquí.

Els seus dos corresponsals habituals a l’alçada de la publicació de Mrs. Caldwell habla con su hijo (1953) són Josep Vergés (Destino) i José Pardo (Noguer), si bé en aquells dies es van inaugurar nous ponts cordials, especialment amb Antonio Vilanova, Néstor Luján i Josep Maria Castellet. En l’equador de la dècada dels 50, Camilo José Cela ha ratificat la seva decisió d’instal·lar-se a l’illa de Mallorca i inicia una relació freqüent i rica amb Carlos Barral, que s’allargarà fins al 1963. Fruit d’aquesta relació entre l’editor de Seix Barral i el forjador de Papeles de Son Armadans neixen la trobada fèrtil entre Cela i Jaime Gil de Biedma (no precisada mai amb exactitud i sobre la qual tinc al teler una aproximació detinguda) i el projecte oblidat de col·laboració de Gabriel Ferrater amb la revista mallorquina.

«Si el meu home és Gabriel Ferrater, que els déus clements beneeixin l’hora en què se’t va ocórrer!», escriu Cela a Barral.

Cela mantenia relacions editorials i literàries amb Barral abans que l’abril del 56 sortís a la llum Papeles de Son Armadans. Així, Barral es cartejava amb Cela des de mitjan 1955 quan van arribar a l’acord d’editar Vagabundo por Castilla com la publicació il·lustrada que Seix Barral repartia anualment per celebrar Nadal. Posteriorment, i ja en marxa la revista mallorquina, Barral va passar a exercir el paper de cònsol de la publicació a Barcelona, funció a la qual al·ludeix en diverses ocasions el seu epistolari amb Cela.

PUBLICITAT

‘Pijo’ vingut a menys

Els estudis sobre el grup de poetes format per Barral, Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo no vacil·len a integrar en les seves aventures Gabriel Ferrater, que va mantenir una relació de més entitat amb Gil de Biedma i Jaime Salinas. Encara més, Caballero Bonald, subdirector de Papeles, en el seu excel·lent La costumbre de vivir. La novela de la memoria II (2001), en conèixer la tardor del 56 el cenacle barceloní per dins, escriu: «Crec que Ferrater, Barral i Gil de Biedma formaven el triumvirat més eminent. Insolents, seductors, doctes, egocentristes, enginyosos, petulants, van fundar, al meu entendre, un nucli de rellevància especial en la regeneració cultural de l’Espanya de llavors». Per això comparteixo l’afirmació recent de Marina Porras (2022): «Ferrater, que és un nen pijo vingut a menys, veia que ells eren els qui respiraven més lliures en aquella Barcelona podrida. A partir de les festes, les tertúlies i els projectes literaris es gesta el mite dels nous intel·lectuals de la mal anomenada Escuela de Barcelona. És la gauche divine originària».

El punt de referència per a les accions de promoció literària, especialment en relació amb Cela i Papeles va ser Barral, encara que convé recordar que la proposició de Cela a Barral, l’estiu del 56, per a la publicació de Metropolitano en la col·lecció artesanal «Juan Ruiz» dependent de la revista fundada recentment, no va tirar endavant, malgrat que, com a bestreta, Carlos Barral va autoritzar la publicació del poema «Torre en medio» en el número IV de Papeles, corresponent al mes de juliol de 1956.

El ràpid desembarcament d’aquests escriptors en la revista de Cela té a veure amb els quefers i les gestions de Barral. Papeles acull poemes de Gil de Biedma en el número IX (desembre del 56) i de José Agustín Goytisolo en el lliurament XII (març del 57) i les versions de dotze poemes de Gottfried Benn (1886-1956) a càrrec de Gabriel Ferrater en el número XIX (octubre del 57). També convé indicar en aquesta lacònica contextualització que Castellet col·laborava a Papeles des del primer lliurament de la revista. Barral va ser l’artífex que Gabriel Ferrater signés la seva primera aparició en la revista de Cela. El mateix Ferrater ho deixa consignat a Papeles: «Dono les gràcies al meu amic Carlos Barral, que amablement ha revisat aquestes versions; sense la seva ajuda serien molt més infidels a l’original i, sobretot, al geni de la llengua espanyola». El moment de la publicació i el seu significat en la biografia atzarosa de Ferrater l’ha explicat breument Jordi Amat a Vencer el miedo (2022).

«És molt difícil explicar com és Gabriel Ferrater. És probablement el més intel·ligent de tots nosaltres i, per descomptat, el que sap més coses en qualsevol terreny», escriu Barral a Cela.

A partir d’aquest moment, Barral proposa a Papeles, a Caballero Bonald, primer, i a Josep Maria Llompart, després, i sempre amb el coneixement de Cela, la publicació d’un feix de poemes de Ferrater. Mentre activa alguns col·laboradors previstos per als números XXXII-III (1958) de la revista (es tracta de l’homenatge a Vicente Aleixandre i Dámaso Alonso), li escriu a Cela (20-V-1958): «Tinc bastant material recollit per a Papeles. Un poema de Jaime Ferrán per a l’homenatge a Vicente, uns textos de Ferraté, uns altres de Ferrater –i estic passant a màquina el meu articlet sobre Aleixandre. T’incloc ara dos articles sobre Baudelaire, un de Jaime Gil i un altre de Juan Ferraté». El 13 de juny torna a insistir: «Els últims dies t’he enviat […] uns poemes en català de Gabriel Ferrater». Fet confirmat per Ferrater en una carta a Llompart (19-1-1960) quan afirma: «les poesies que en dues vegades he enviat a Papeles».

Sis poemes

No obstant això, els dies passen i els versos catalans de Ferrater no veuen la llum. En una carta del 27 d’octubre de 1959, Barral escriu a Cela: «Quan publiques els esplèndids versos catalans de Gabriel Ferrater?». Dos dies després Cela li assegura: «No crec que triguin». En l’interval, Cela i Ferrater s’havien conegut en el Primer Col·loqui Internacional sobre Novel·la, que va tenir lloc a Formentor el maig. Els poemes veuran la llum en el número LV d’octubre del 1960, en el qual apareixen en la secció de la revista «El hondero», en companyia de Gerardo Diego i Jesús López Pacheco, sis poemes i la seva versió en castellà del mateix Ferrater, sota el títol de Hiberno ex aequore: «Tres llimones», «Horabaixa», «Però non mi destar», «Si puc», «No una casa» i «Non tu corpus erat».

PUBLICITAT

En realitat l’itinerari de la col·laboració poètica de Ferrater amb Papeles de Son Armadans té més secrets dels que puc relatar aquí, amb el suport de l’excel·lent edició crítica de Les dones i els dies (tercera edició, 2018) a càrrec de Jordi Cornudella. Simplement anotar, primer: que l’edició bilingüe, Mujeres y días (1979) amb traduccions de Pere Gimferrer, José A. Goytisolo i José M. Valverde, prescindeixen de les notables versions castellanes de l’autor. Segon: la correspondència de Ferrater amb Josep M. Llompart testifica que el poeta havia enviat a Papeles (Barral el va lliurar en mà a Cela en la primavera del 59) el poema «In memoriam», però d’acord amb el que el «mediador» Carlos Barral li va comentar a Ferrater, a Llompart el poema «li semblava molt llarg» (19-1-1960) i li va oferir com a contrapartida la publicació d’un feix de poemes breus. El 5 de maig Ferrater escriu a Llompart: «Amb massa retard, certament, per respondre a la vostra amable carta del 3 de febrer, em poso ara a fer ús del vostre oferiment, i a enviar-vos una sèrie de poemes amb vista a la seva publicació dins de Papeles». Es tancava l’itinerari amb la sospita plausible que el gran poema de Ferrater, «In memoriam», havia estat cautelosament encallat.

Tot i l’interès de l’itinerari narrat breument, crec que té una importància excepcional l’episodi que Ferrater protagonitzarà i que va estar a punt de portar-lo a ser cap de redacció i secretari de Papeles. El desembre del 1958, Caballero Bonald abandona el càrrec de subdirector de Papeles i en el número de gener del 59 desapareix el seu nom dels càrrecs de la revista: Llompart, secretari, és el segon de bord de la publicació. Poc després de començaments de la primavera Cela i Barral conversen a Palma a fi d’anar preparant l’immediat Primer Col·loqui Internacional sobre Novel·la. No obstant això, alguna part substancial de la conversa es va centrar en el problema plantejat en la revista mallorquina, l’administració de la qual fluixejava. De les diverses possibilitats de solució, Barral li exposa des de Barcelona (4-4-1959) que la millor és «enviar-te la persona des d’aquí a Palma. La persona existeix: Gabriel Ferrater».

L’editor de Seix Barral s’estén en consideracions sobre la idoneïtat de Ferrater:

«És molt difícil explicar com és Gabriel Ferrater. És probablement el més intel·ligent de tots nosaltres i, per descomptat, el que sap més coses en qualsevol terreny. (Tens un poema seu en cartera que te’l vaig donar jo a Palma.) Gabriel, matemàtic de primera professió, crític d’art brillantíssim […] i últimament autor de versos, es guanya la vida aquí com a traductor i sobretot com a revisor de traduccions de l’alemany, de l’anglès i del francès. Odia aquesta ocupació, es va interessar pel suggeriment que li vaig fer sobre això de Papeles. Ha llegit tot l’imaginable en qualsevol llengua, tots els llibres dels quals he sentit parlar i totes les revistes literàries que es publiquen. És, sobretot, un home d’una vitalitat incontenible. Estic convençut que resultaria l’home que necessites, alhora Cap de Redacció i Secretari de la Revista i Administrador General […]. Si la solució t’interessa, fes-li una oferta de salari, que al meu judici ha de ser sobre el màxim que Papeles pugui pagar ara […]. La proposició pots fer-la a través de mi […]. Rebuda aquesta proposició –dic, si t’interessa– Ferrater aniria a veure’t a Palma, a conversar i a conèixer-te, d’aquí tractes ulteriors».

4.000 pessetes al mes

Barral –«el centre maquinador del grup», segons una expressió encertada de Marina Porras– traçava l’estratègia per portar Ferrater pràcticament a la codirecció de la revista. En els seus plans només quedava de l’anterior la secretària Mabel Dodero. Cela va contestar immediatament: «Si el meu home és Gabriel Ferrater, que els déus clements beneeixin l’hora en què se’t va ocórrer!» (6-4-1959). Li comunica a Barral que prefereix «per raons molt complexes i cap de sentimental» no prescindir del personal que treballa a la revista. Li ofereix 4.000 pessetes al mes «li puc oferir també habitatge independent […] al pis en el qual tinc instal·lada la revista». També li proposa participar, si ho desitja, en l’editorial naixent de Papeles.

L’11 d’abril Barral contesta la carta amb els punts de vista de Ferrater. Les divergències mereixen un estudi independent, encara que se centren en l’autonomia del càrrec i la seva dependència de la publicitat. Set dies després Cela tanca l’episodi: «No em devia explicar amb prou claredat. No volia que G. F. se’m converteixi, principalment, en cap de publicitat, però tampoc m’atreveixo, després d’haver-ho meditat molt, a carregar el meu exhaust pressupost amb nous capítols. Encara que l’evolució sigui més lenta prefereixo deixar les coses, de moment, com estan». Els cautelosos horitzons de Cela van impedir que quallés una possibilitat per a la qual qui més havia apostat era el cònsol barceloní de Papeles de Son Armadans.