No deixa de ser significatiu i eloqüent que, a hores d’ara, l’obra de Gabriel Ferrater (1922-1972) segueixi dispersa i amb molts títols exhaurits. És una prova que la seva figura no encaixa en la cultura oficial catalana, que en els darrers trenta anys s’ha dedicat a construir una idea falsa i superficial de nació, oblidant al mateix temps bona part del que ja constituïa el país i la seva cultura. Algú es pot imaginar un autor de la talla de Ferrater a Anglaterra o a França que no tingués encara una obra completa? Esperem que el seu centenari, ja proper, estimuli els editors i els especialistes i que aviat puguem fer una relectura seriosa de tots els seus escrits, ben ordenats, anotats i interpretats. A vegades hi ha formes d’opressió clandestines.

Com va descriure molt bé Carlos Barral al darrer volum de les seves memòries, Gabriel Ferrater, després del seu suïcidi, va patir un procés de mitificació –i pels seus amics, d’alienació– que va continuar durant molts anys i que la meva generació va rebre pràcticament intacte. Ferrater era, abans que res, un gran poeta, compinche de Jaime Gil en la seva estratègia poètica, alcohòlic, faldiller, professional de res i alhora savi en moltes coses, d’una intel·ligència intimidant i un desastre en la seva vida privada. Després, ja de grans, hem sabut que la seva història, com sempre, era molt més complicada i que al darrere del mite hi ha una vida molt més interessant i complexa, difícil d’abastar i d’entendre en el seu detall i en tota la seva riquesa.

Gabriel Ferrater va ser un tipus de ciutadà que, com Walter Benjamin o Sánchez Ferlosio, mai no es va adaptar a res. Per dir-ho amb un aforisme d’Andreu Vidal, un altre perpetu i genuí outcast: «La primera llei diu adapta’t, la segona no diu absolutament res». I és en aquesta terra de ningú a on Ferrater va viure, dedicant-se a diverses matèries amb gran passió però sense mètode i canviant de disciplina quan ja creia haver esgotat el plaer que li produïa la recerca.

Algú es pot imaginar un autor de la talla de Ferrater a Anglaterra o a França que no tingués encara una obra completa?

En aquest tarannà anàrquic i compulsiu probablement hi va influir la seva formació heterodoxa, ja que Ferrater no va anar a l’escola, a Reus, fins als deu anys, rebent una primera educació a casa, a on va poder gaudir d’una bona biblioteca familiar –va passar-se bona part de la Guerra Civil llegint al mas Picarany– i d’una iniciació prematura en la cultura europea, sobretot a través de la literatura francesa.

La història de la família Ferrater podria ser per si mateixa objecte d’un gran llibre, a la manera de les biografies corals angleses. Dels cinc membres –els pares, dos fills, Gabriel i Joan, i una filla, Amàlia–, quatre es van suïcidar, començant pel pare, Ricard Ferrater –polític republicà i comerciant de vins–, el 1951, després d’haver-se arruïnat i pensant il·lusòriament que la seva mort rescabalaria la situació econòmica que deixava.

 

No cumplir els 50 anys

De la mateixa manera que la indisciplina acadèmica va determinar el curs de la seva actitud intel·lectual, sempre disconforme i insubmisa, la ruïna familiar va fer que la posició de Ferrater en el món laboral fos sempre precària i provisional. Avesat a la comoditat de la burgesia reusenca, Ferrater no va voler mai acostumar-se a la carència i es va negar sempre a establir-se i «a pagar impostos a la vida», com deia Gil de Biedma. Fins i tot el seu rebuig a la vellesa i la seva decisió, premeditada, de no complir els cinquanta anys, perllongant la inestabilitat pròpia de la joventut, van ser una conseqüència de l’arrogància i la desmesura que el caracteritzaven.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Quan Gabriel Ferrater i el seu germà Joan es van traslladar a Barcelona per estudiar a la universitat, a principis de la dècada de 1950, eren tots dos habitants d’un món desaparegut i ja mai més, ni l’un ni l’altre, encara que cadascun de forma molt distinta, es van saber adaptar al seu temps. Vestits amb llargs abrics, els dos tenien, com recordava Barral, un aire característic de viellots. En Gabriel va començar a estudiar matemàtiques, però no va acabar mai la carrera. En Joan, en canvi, es va matricular a filologia clàssica i va arribar a ser un estudiós molt competent i un excel·lent traductor, per exemple dels lírics grecs arcaics al castellà o de Kavafis al català.

Joan Ferraté –l’erra que en Gabriel va afegir al cognom era un caprici tipogràfic seu– va ser d’alguna manera la contra figura del seu germà gran. Introvertit, misantrop, misogin i homosexual torturat i solitari, en Joan prest es va exiliar, primer a Cuba i després al Canadà, a on va ser professor de la universitat d’Alberta, a Edmonton, fins a la seva jubilació, quan va tornar a Barcelona, més aviat estranyat de la cultura catalana, amb uns pocs amics que el cuidaren fins que es va suïcidar a l’any 2003.

El cas és que els germans Ferrater van entrar en contacte, a la universitat de Barcelona, amb una generació de poetes i teòrics que es va formar entorn a la revista Laie i a on destacaven Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet o Manuel Sacristán. La història és ben coneguda i ha estat historiada amb diversa fortuna. La qüestió és que aquí comença un procés crític d’homogeneïtzació que ha tractat de convertir un grup d’amics en un moviment estètic. I la veritat és que, tot i que hi ha coincidències puntuals, les diferències que els separen es fan molt evidents si un estudia el detall de les seves trajectòries.

 

Amic de Gil de Biedma

Gabriel Ferrater va començar la seva polifacètica vida intel·lectual sent crític de pintura, un àmbit a on ja va demostrar una perspicàcia i una capacitat de pensar les imatges molt notable i excepcional en la tradició del país. Seria molt interessant poder avaluar ara el que va ser la seva contribució a la llum de tot el que ha succeït en el món de l’art des d’aquella època. La seva aproximació crítica postulava –i en això ja era un semiòtic avant la lettre– la desactivació de les anàlisis psicològiques, valoratives i històriques, tractant de comprendre el fenomen de l’expressió artística com un camp semàntic autònom, però, com tantes altres vegades, Ferrater va abandonar les seves investigacions seduït per una altra matèria. La seva amistat amb Jaime Gil es va afermar a partir de l’any 1956 i va durar més o menys fins al 1966. En aquesta dècada l’un i l’altre van bastir tota la seva breu i contundent obra poètica.

Tot i que avui en dia Gabriel Ferrater és sobretot un poeta, en virtut del mite produït pel seu suïcidi, la veritat és que la seva dedicació a la poesia va ser molt tardana i accidental. Encara que havia escrit poemes, alguns en francès, durant la seva joventut, Ferrater, com hem vist, es va dedicar primer a la teoria i, de fet, romandria fins al final un excel·lent teòric en diversos sabers.

Quan va rompre a escriure poemes, a la primavera del 1958, va ser per diversos motius. En primer lloc, la conversa amb un poeta com Jaime Gil, més jove que ell, va suposar un estímul i quasi diria un afany d’emulació, en veure com el seu amic es disposava a contestar en la seva tradició la manera com s’havia entès la poesia per part, sobretot, dels mestres de la generació del 27.

Dels cinc membres de la família –els pares, dos fills, Gabriel i Joan, i una filla, Amàlia–, quatre es van suïcidar, començant pel pare.

Per altra banda, abans de posar-se a escriure, Ferrater va estar-se tot un estiu llegint Shakespeare i aquesta experiència li va fer veure que en poesia es podia dir tot. En aquest sentit, Ferrater és un cas molt excepcional d’influència –mai no esbrinada– shakespeariana. El darrer motiu es de caire biogràfic i té a veure amb l’enamorament frustrat que va patir amb Isabel Rocha, una cosina de Carlos Barral a qui estan dedicats els seus primers poemes d’amor, com per exemple «El mutilat».

PUBLICITAT