Gabriel Ferrater va néixer a Reus l’any 1922 i va morir a Sant Cugat l’any 1972. Aquest any, doncs, celebrem el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort. Ferrater va ser una de les personalitats més brillants del món cultural de l’Espanya de la postguerra, i un dels poetes catalans més importants del segle XX.

Qui millor el va definir va ser el seu amic José María Valverde, i ho va fer amb només tres paraules. Va dir que era un «Dante sin Florencia». (Poesías reunidas, Lumen, 1970). I això vol dir, en primer lloc, que va néixer en un país equivocat. Efectivament: Catalunya està molt lluny de ser Florència i, tal com van les coses, ni tan sols té cap ganes d’assemblar-s’hi. Pla i Gaziel ja havien afirmat feia temps que, en aquest país, sobresortir de la mediocritat obedient és perillós, perquè els que manen en el món de la cultura no ho toleren. A més a més de sobresortir d’aquesta mena de mediocritat, la intel·ligència de Ferrater va ser única en el seu temps, i això fa que les paraules de Valverde siguin encara més veritat del que sembla a primera vista.

Pel que fa a la seva poesia (Les dones i els dies, Edicions 62, 2019), la característica més espectacular és el canvi de dicció, en el sentit d’elocutio; és a dir: la tria i la combinació de les paraules. És un canvi que s’assembla molt al que van dur a terme Wordsworth i Coleridge a la llengua anglesa del segle XIX, que consistia a acostar el llenguatge poètic a la llengua viva de l’època. En aquest sentit, podem parlar de la poesia d’abans i de després de Ferrater. D’una banda, usa paraules que no s’havien usat mai, com ara: alcohol, putes, parracs, pòquer, cuneta, aeròdrom, purgacions i un llarguíssim etc.; i, de l’altra, no té cap problema a escriure’n d’altres que ni abans ni ara pertanyen al català pedigrí (em refereixo, és clar, a la normativa oficial), com ara: acera, tonto, enxufat, entregar, per (en lloc de per a en els complements benefactius), etc.

 

Innovacions sintàctiques

Ara bé: aquests usos no són sinó un detall de la seva nova dicció. També la sintaxi és nova perquè és un mirall de la llengua viva. Només cal fixar-se en «In Memoriam», el primer poema del seu primer llibre, Da nuces pueris, on la narració calca estructures que pertanyen del tot a la sintaxi col·loquial. Entre els molts exemples concrets de les innovacions sintàctiques, hi ha, per exemple, l’ús adverbial dels adjectius. A «Esparver» en tenim dos casos: «i m’esgarrinxa fresc / el blau urpat que riu». Ferrater usa «fresc» en el sentit de «novament», o «d’una manera nova». Al Diccionari català valencià balear, hi ha una locució semblant: «de bell fresc» procedent del mallorquí i quasi amb el mateix sentit. També en el mateix poema, una mica més amunt, trobem: «Pellaven sec les genives del sol», amb el sentit de «cicatritzar d’una manera seca». Aquest ús adverbial dels adjectius sovinteja bastant en la seva poesia.

Entre molts altres exemples, tenim l’ús expletiu de pronoms febles. En una traducció de «Dover Beach» de Matthew Arnold, Ferrater va traduir Come to the window per «Vine’m a la finestra». El pronom de primera persona li soluciona no tenir l’accent sobre la cinquena síl·laba, cosa que hauria esguerrat la mètrica i, a més a més, hi afegeix el sentit de «vine a la finestra, que és on jo sóc». A «Boira», en els versos 1, 9 i 11, hi trobem tres pronoms febles en tercera persona del plural: «Molt abans que te’ls tornis vella i grisa»; «Sé com, després, se’ls obriran les vies», i «els fibli l’orella». El primer és un expletiu (o datiu ètic), el segon un complement indirecte no regit, i el tercer un complement de nom (o datiu simpatètic). Entre altres exemples, trobem el mateix procediment a «Kensington»: «te m’has tornat una flor groga».

Una altra de les innovacions pertany a la mètrica, no tan sols en el que es refereix a la distribució accentual, sinó sobretot en la manca de correspondència entre els sintagmes fonològics (o unitats d’emissió), d’una banda, i les unitats mètriques, de l’altra. També a «In memoriam» ja hi trobem molts exemples d’aquesta mena d’encavallaments, i és un recurs que apareix sovint a la seva obra poètica.

 

El llenguatge figurat

A més a més de tots aquests procediments tècnics, tenim també innovacions molt més significatives. Són les del llenguatge figurat, que és on la poesia de Ferrater brilla més amb llum pròpia. Per no sortir del poema ja esmentat, fixem-nos, per exemple, en les metàfores de la segona estrofa d’«Esparver»:

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Un mal estiu s’emmagranava espès.
Dies premuts, grums de sang i d’ossets.
Pellaven sec les genives del sol.
Tarava el corc la fibra de les nits.

En els dos primers versos, presidits pel neologisme «s’emmagranava», i també en els dos últims, tenim un llenguatge figurat amb un tenor bastant imprecís, que no cal interpretar d’una manera massa concreta per tal de no retallar-hi sentits possibles. El sentit general podria ser aquest: durant aquest «mal estiu» passaven coses molt estranyes: els dies semblaven grans d’una magrana, les genives del sol cicatritzaven d’una manera seca, i, les nits, com si fossin part d’una fibra, estaven tarades pel corc.

Tots aquests exemples de nova dicció de Ferrater es distribueixen en els tres constituents de la gramàtica: fonètica (la forma exterior o sonora), sintaxi (la forma intermèdia) i semàntica (la forma interior o figurativa). Segurament són aquestes característiques noves les que expliquen l’èxit immediat que va tenir entre els lectors. Malgrat la dificultat d’alguns poemes a deixar-se entendre, la nova dicció va ser enormement atractiva, no tant per nova, sinó sobretot per la capacitat d’extreure de la llengua recursos potencials que no s’havien explorat abans. Amb altres mots: el forcejament exercit sobre la llengua, un recurs après de Carner, Riba i Foix (però usat d’una manera diferent), li va permetre obtenir un altíssim i espectacular rendiment de sentit.

 

Brut xantatge de Tomàs Garcés

La dificultat d’alguns dels seus poemes s’explica per les reaccions de la crítica. Si no hagués estat pel brut xantatge de Tomàs Garcès (immortalitzat més tard com «El talòs»), Da nuces pueris, hauria obtingut el premi Carles Riba, segons explica el seu editor Josep Pedreira, que va veure immediatament el valor del llibre i, per tant, el va voler editar. Un cop publicat, Francesc Vallverdú en va fer una ressenya molt negativa, signada amb pseudònim. Després que Castellet li piqués el crostó, Vallverdú va rectificar. El segon llibre, Menja’t una cama, va ser titllat d’indecent. No és estrany, doncs, que Ferrater pensés que si no l’havien volgut entendre, en el tercer llibre encara l’entendrien menys. I efectivament, Teoria dels cossos és on trobem els poemes més difícils.

Usa paraules que no s’havien usat mai, com ara: ‘alcohol’, ‘putes’, ‘pòquer’, ‘cuneta’, ‘aeròdrom’, ‘purgacions’ i un llarguíssim etcètera.

Al Curs de literatura catalana contemporània, Ferrater justifica la dificultat dels seus poemes de la manera següent: «El poeta, actualment, ha de procurar no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè ha de procurar no ser entès per la gent que ell no vol que l’entengui […], la gent que agafarà les seves imatges, que agafarà els seus temes i que els trivialitzarà […] Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament per crear-se un públic, ben reduït, de qui demana i espera que l’entengui plenament.»

És curiós de veure fins a quin punt l’oficialitat cultural del país el va ignorar i marginar, mentre, d’altra banda, promocionava escriptors molt menys brillants, com, per exemple, Salvador Espriu. Però és clar: el que es premiava d’un escriptor era el seu nacionalisme, en la vida i en les obres. La qualitat no importava gaire. Això també explica que ni Pla, el millor prosista, ni Carner, el millor poeta, no rebessin mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, una prova més de les moltes que demostren que Catalunya no és Florència. Ferrater se’n va adonar i, al Curs de literatura catalana contemporània, comentant una barrabassada que un burgès va engaltar a Carles Riba, parla de «la bàsica, sòlida i indestructible incultura d’aquest país» (Editorial Empúries, 2019).

 

Sou de 17.000 pessetes

Exceptuant el Dr. Antoni Comas, ningú no va ser capaç d’oferir-li una feina decent. S’havia de guanyar la vida traduint, i tots sabem com és de miserable el sou d’un traductor. Gràcies al Dr. Comas, Ferrater va acabar la carrera de Lletres i va poder ensenyar a la Universitat Autònoma de Barcelona, que aleshores era a Sant Cugat. Però el sou, si no recordo malament, era bastant insignificant: constava de 17.000 pessetes. És a dir 102 euros mensuals. Ni tan sols el que se suposava que era el seu amic, Carlos Barral, va ser capaç d’oferir-li una feina ben pagada, tenint en compte que el seu talent hauria afavorit enormement el grup editorial que posseïa Barral.

El forcejament exercit sobre la llengua, un recurs après de Carner, Riba i Foix, li va permetre obtenir un altíssim i espectacular rendiment de sentit.

A més a més de ser un poeta essencial en la nostra literatura, Ferrater era un home enormement intel·ligent. I això ho sabem no tan sols els que el vam tractar, sinó tots els lectors dels seus assaigs. Cal destacar-ne, a part de l’obra que acabo de citar, Escritores en tres lenguas, (Antàrtida/ Empúries, 1994), Sobre literatura (Ed. 62, 1979), Sobre pintura (Seix Barral, 1981), Sobre el llenguatge (Quaderns Crema, 1981), Papers, cartes, paraules (Quaderns Crema, 1986) i Noticias de libros (Península, 2000). Tots aquests llibres són enormement valuosos. El Curs de literatura catalana contemporània, que recull les conferències que va fer a la Universitat de Barcelona entre 1965 i 1967, la majoria enregistrades i després transcrites, presenta un intel·ligent i lúcid panorama dels corrents centrals de la literatura catalana del segle XX.

Escritores en tres lenguas recull una mínima part dels articles encarregats per una editorial de Barcelona destinats a una enciclopèdia de literatura universal que no es va arribar a publicar. Cada article descriu amb una gran precisió les aportacions més importants de cada un dels autors tractats en llengua alemanya, francesa i anglesa. La lectura d’aquest llibre, a més a més d’informar sobre la qualitat literària dels escriptors recollits, és una mostra interessantíssima del nervi literari de Ferrater com a lector.

L’interès per la pintura se li va despertar, amb el rigor i la passió que el caracteritzaven sempre, quan va visitar per primera vegada el Museu del Prado, la tardor de 1947, als 25 anys. Va dedicar una gran atenció a la pintura durant ben bé deu anys. L’interès per la lingüística té dues fonts; en primer lloc, la sorpresa que li van provocar les moltes beneiteries i errors de la Gramática Catalana, de Badia Margarit l’any 1962, i, en segon lloc, la lectura dels seus lingüistes preferits: Bloomfield, Bally i Benveniste, sense oblidar Chomsky, tot i que de fet, com que jo també vaig caure en el parany de la gramàtica generativa, un dia em va advertir que havíem de relativitzar la seva obra lingüística, perquè –deia– «Chomsky tot just ha començat a veure peixos, però encara no n’ha pescat ni un». Si Ferrater hagués viscut uns anys més, hauria vist que, a Chomsky, fins i tot se li havien acabat les ganes d’anar a pescar.

Un dia em va advertir: «Chomsky tot just ha començat a veure peixos, però encara no n’ha pescat ni un».

La resta dels assaigs són igualment importants. Papers, cartes, paraules recull les ressenyes de les lectures que feia per Seix Barral, que són enormement divertides, en part perquè sabia que les llegiria el seu germà, que en aquella època n’era el director literari. I té, a més a més, l’interès de la correspondència, altres articles i la traducció dels dos primers actes de Coriolà, que jo valoro enormement, perquè a mi em van servir de model per a les meves traduccions de William Shakespeare. I, finalment, Noticias de libros té l’al·licient de recollir un nombre considerable de ressenyes escrites per ell, així com moltes altres que no figuraven a Papers, cartes, paraules. Tots aquests llibres representen un magnífic tresor que afortunadament el seu germà Joan va poder aplegar i editar, ja que ell no es va preocupar mai de publicar-los, com si l’única obra que realment li importés hagués estat la poesia reunida a Les dones i els dies.

 

La bondat de Ferrater

No voldria acabar aquest article sense esmentar una característica de Ferrater de la qual se’n parla molt poc. Em refereixo a la seva bondat. Albert Camus, que no era pas un sant de la seva devoció, va escriure que la gent molt intel·ligent és també molt bondadosa. En el cas de Ferrater, aquesta és una altra gran veritat, que també va recollir Valverde en el poema que li va dedicar a Ser de palabra, que comença amb aquests versos:

«Mi Horizonte se me ha cerrado»,
un día dejaste caer,
de pasada como excusándote
por mostrar tan poco interés
hacia todas las trascendencias
y a todo lo que fuera fe.
Sin embargo, lo desmentías
con tu manera de querer
a tanta gente, sobre todo
si era sencilla y sin doblez
[…]

La nostra feina actual en aquest doble aniversari és la de tornar a llegir l’obra de Ferrater i situar-la al lloc preeminent que li correspon en la història de la literatura catalana, i que les patums de la cultura oficial de la seva època, és a dir: «la cultureta» li va negar marginant-lo d’una manera totalment abjecta.