Gabriel Ferrater va néixer a Reus l’any 1922 i va morir a Sant Cugat l’any 1972. Aquest any, doncs, celebrem el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort. Ferrater va ser una de les personalitats més brillants del món cultural de l’Espanya de la postguerra, i un dels poetes catalans més importants del segle XX.

Qui millor el va definir va ser el seu amic José María Valverde, i ho va fer amb només tres paraules. Va dir que era un «Dante sin Florencia». (Poesías reunidas, Lumen, 1970). I això vol dir, en primer lloc, que va néixer en un país equivocat. Efectivament: Catalunya està molt lluny de ser Florència i, tal com van les coses, ni tan sols té cap ganes d’assemblar-s’hi. Pla i Gaziel ja havien afirmat feia temps que, en aquest país, sobresortir de la mediocritat obedient és perillós, perquè els que manen en el món de la cultura no ho toleren. A més a més de sobresortir d’aquesta mena de mediocritat, la intel·ligència de Ferrater va ser única en el seu temps, i això fa que les paraules de Valverde siguin encara més veritat del que sembla a primera vista.

Pel que fa a la seva poesia (Les dones i els dies, Edicions 62, 2019), la característica més espectacular és el canvi de dicció, en el sentit d’elocutio; és a dir: la tria i la combinació de les paraules. És un canvi que s’assembla molt al que van dur a terme Wordsworth i Coleridge a la llengua anglesa del segle XIX, que consistia a acostar el llenguatge poètic a la llengua viva de l’època. En aquest sentit, podem parlar de la poesia d’abans i de després de Ferrater. D’una banda, usa paraules que no s’havien usat mai, com ara: alcohol, putes, parracs, pòquer, cuneta, aeròdrom, purgacions i un llarguíssim etc.; i, de l’altra, no té cap problema a escriure’n d’altres que ni abans ni ara pertanyen al català pedigrí (em refereixo, és clar, a la normativa oficial), com ara: acera, tonto, enxufat, entregar, per (en lloc de per a en els complements benefactius), etc.