La creativitat anglosaxona va concebre el concepte one-hit wonder per identificar aquells cantants o grups que, al llarg de la seva carrera, van assolir un únic gran èxit massiu, fos per una retirada prematura, fos perquè la resta de la seva producció quedés eclipsada per aquell succés singular. Depurat de qualsevol menysteniment, el qualificatiu encaixa perfectament a l’hora de descriure l’obra del recentment desaparegut Gabriel Jackson, a qui sobretot recordem com autor de The Spanish Republic and the Civil War 1931-1939 (1965).
Per entendre l’impacte d’aquell llibre seminal, necessitem rememorar la situació de la historiografia sobre l’Espanya contemporània després de la Guerra Civil. La victòria franquista havia consolidat un relat esbiaixat representat pels vuit hagiogràfics volums de la Historia de la Cruzada Española (1938-1942) dirigida pel periodista Joaquín Arrarás, amb la col·laboració de l’intel·lectual falangista José María Pemán i del dibuixant i pintor carlí Carlos Sáenz de Tejada. El mateix Arrarás, perpetrador de la primera biografia de Franco (1937), seria reivindicat posteriorment pel corrent revisionista encara present de forma exitosa entre nostàlgics i amateurs de la història, i de forma més o menys latent en alguns departaments universitaris.
A banda de les voluntarioses i limitades publicacions de l’exili, el principal contra-relat a l’oficial franquista es nodria fonamentalment de testimonis internacionals. No cal oblidar que entre 1936 i 1939 els ulls, els cors i els pensaments de milions de persones es fixaren en aquest racó d’Europa. Entre aquests textos destaquen els signats per escriptors rellevants com Georges Bernanos (Les grands cimetières sous la lune, 1938), Ernest Hemingway (For Whom the Bell Tolls, 1940) o Gerald Brenan (The Spanish Labyrinth, 1943). Aquests i molts altres influïren profundament en la visió estrangera sobre el conflicte i el país, tot i que sovint oferien interpretacions parcials, desenfocades o mitificadores. El més decisiu sens dubte fou el de l’escriptor, i aleshores milicià voluntari, Georges Orwell (Homage to Catalonia, 1938).
L’accés a la documentació conservada per la família Negrín i el suport de l’editor Gonzalo Pontón li van permetre publicar el 2008 una excel·lent biografia: ‘Juan Negrín: médico, socialista y jefe del gobierno de la II República española’.
Aquest context va allargassar-se fins després de la Segona Guerra Mundial, quan una nova generació d’hispanistes van aproximar-se a la història contemporània d’Espanya amb una autèntica metodologia històrica, van poder accedir a una primera documentació, bibliografia secundària i/o testimonis orals i no es van veure condicionats pel control franquista. Tres noms principals conformaren aquesta primera alineació de luxe: l’anglès Hugh Thomas, l’estatunidenc Herbert Southworth i el ja citat Jackson.
El primer va signar The Spanish Civil War el 1961, un llibre trencador traduït a quinze llengües, objecte de posteriors ampliacions i referència ineludible dels estudis sobre el conflicte espanyol. En castellà seria traduït ja el 1962 per Ruedo Ibérico a França i, malgrat haver estat introduït de contraban, va aconseguir una gran difusió. Ho vaig poder comprovar quan, revisant la biblioteca particular del general Rafael Latorre Roca, membre destacat de la jerarquia militar franquista, vaig topar amb un exemplar llegit i guixat. Si volies informació i no propaganda, fins i tot els quadres de la dictadura sabien que calia recórrer als hispanistes de circulació clandestina.
Bibliografia vedada
La demolició d’El mito de la Cruzada de Franco va seguir amb l’aparició també a Ruedo Ibérico, el 1963 en francès i un any més tard en castellà, del llibre signat per Southworth. Com ho recordaria Paul Preston, «los escritos de Southworth, implacables y tajantes, impusieron nuevos niveles de seriedad al escribir sobre la Guerra Civil». Tant era així que, a més de marcar el camí als futurs historiadors, va provocar la reacció del franquisme perquè, en paraules d’Ian Gibson, «el libro, en el cual se deshacía todo el tinglado de la farsa historiográfica franquista, no era ninguna aburrida tesis universitària. Al contrario, se leía, pese a la enorme cantidad de información aducida, como una novela policiaca». El seguiria quatre anys després Antifalange, explícit ja des del títol en la seva voluntat de desmuntatge.
Fins i tot els quadres de la dictadura sabien que calia recórrer als hispanistes de circulació clandestina.
L’aleshores ministre d’Informació, Manuel Fraga Iribarne, es va veure obligat a crear una Sección de Estudios sobre la Guerra de España per tal de contrarestar els efectes subversius d’aquests «perillosos» llibres estrangers i, de passada, mirar de modernitzar mínimament el relat franquista sobre el passat recent. El contraatac franquista era sovint absurd, quan no ineficaç, ja que, o bé s’evitava citar les obres combatudes fent incomprensible qualsevol intent de rèplica, o bé s’optava per la manipulació més barroera.
PUBLICITAT
En d’altres paraules, el franquisme s’obsedia a respondre a uns historiadors que ni es podien publicar a Espanya, ni oficialment el públic coneixia… però que el règim era conscient que circulaven clandestinament i que comptaven amb un evident prestigi que la publicística impulsada a redós del Govern no podia aturar. Tot plegat, només generava més expectació per aconseguir i llegir aquesta bibliografia vedada.
Per dirigir aquesta operació de propaganda, es va optar per Ricardo de la Cierva, un químic amb família de llarga tradició política. Reciclat ara com a propagandista, el seu marcat biaix i grollera adulteració van ser ridiculitzats per hispanistes i historiadors professionals. Malgrat aquestes deficiències, va aconseguir prosperar políticament arribant a ministre de Cultura el 1980 i, sobretot, va sobreviure com a referent del revisionisme profranquista, a través de diverses publicacions (algunes premiades!) i, fins i tot, una càtedra. Però, molt abans, va veure com a les obres de Thomas i Southworth, s’hi sumava la ja citada de Jackson.
De Costa a Negrín, passant per Azaña
Gabriel Jackson era fill d’una família jueva de Nova York. Els seus anys formatius van estar marcats per la seva afició musical –que sempre l’acompanyaria i el duria a escriure una biografia de Mozart— i per l’impacte de la guerra civil espanyola en un entorn liberal. Nascut el 1921, va graduar-se a Harvard per traslladar-se el 1942, gràcies a una beca, a Mèxic, on va poder contactar amb republicans exiliats i, fins i tot, amb la vídua del president Manuel Azaña. Després de servir com a cartògraf a la Segona Guerra Mundial i de defensar una tesina sobre la política educativa del primer bienni republicà, el 1952 va fer la seva tesi a la Universitat de Toulouse sobre la figura de Joaquín Costa. Allà va reprendre el contacte amb l’exili republicà espanyol i va establir també les primeres connexions amb historiadors com Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives.
Jackson volia recuperar la figura de Negrín, per tal de vindicar l’encert de la política de resistència que promulgava.
Retornat als Estats Units amb la seva esposa, va maldar per fer carrera acadèmica enmig de la cacera de bruixes desfermada pel senador Joseph McCarthy que feia sospitós el seu compromís progressista. La precarietat professional fruit de la persecució política no el va distreure del seu interès per Espanya i a principis dels seixanta aconseguia una beca Fulbright, com també seria el cas de l’hispanista i agrarista Edward Malefakis, per investigar a l’Espanya franquista.
Com va explicar ell mateix a l’hispanista holandès Sebastiaan Faber, l’estada fou doblement profitosa. Per una banda, els contactes previs amb l’exili republicà li facilitaren les credencials idònies perquè, malgrat que venia dels Estats Units, gent de l’interior accedís a rebre’l i parlar-hi. Per l’altra, les autoritats espanyoles el veien com algú emparat pel govern del principal aliat i, per tant, a qui devien una certa deferència: «Eisenhower era presidente. Los oficiales franquistas razonaban que si yo venía con una beca gubernamental, debía de ser conservador o al menos neutral».
Nova interpretació dels anys 30
L’objectiu de la recerca de Jackson era ara el període republicà, conseqüència lògica de la seva pròpia biografia i, alhora, de la seva mirada sobre els afers espanyols, sempre interessada a resseguir la genealogia d’un reformisme progressista que connectava Costa, Azaña i Juan Negrín. La República española y la guerra civil, publicada originalment per la Universitat de Princeton i editada per Grijalbo a Mèxic el 1967, responia a aquest convenciment sobre l’existència d’una continuïtat històrica.
Ras i curt, el llibre establia una nova interpretació dels anys 30, reivindicava el llegat republicà com la primera democràcia espanyola, demolia molts dels apriorismes difosos pel franquisme, denunciava els excessos comesos durant la guerra i assenyalava les complicitats dels poders econòmics i polítics amb els revoltats. Com ho recordava Julián Casanova, «supo captar que la guerra civil española compendió para el mundo occidental el enfrentamiento de la democracia, el fascismo y el comunismo». Aquests encerts i novetats van mantenir, durant anys, la seva vigència i van fer que el llibre seguís impactant en generacions d’historiadors. Ja el 1976 Crítica el va reeditar a Espanya.
La tríada anglosaxona Thomas, Southworth i Jackson, als quals hauríem de sumar-hi el britànic Raymond Carr i la primera etapa de l’estatunidenc Stanley Payne abans de la seva deriva cap al revisionisme, van posar les bases del nostre actual coneixement sobre la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme. En anys posteriors, en prenien el relleu noms tan rellevants com els de Paul Preston, Sheelagh M. Ellwood, Michael Richards, Helen Graham i el llarg llistat de deixebles vinculats amb major o menor grau amb institucions com la Fundació Cañada Blanch. El mateix succeïa a d’altres països com, per exemple, a França amb Bartolomé Bennassar, Geneviève Dreyfus-Armand, François Godicheau, entre d’altres.
Abans d’abandonar Barcelona el 2010, va voler donar bona part de la seva documentació i biblioteca a la Universitat Pompeu Fabra.
La influència també s’estenia Espanya endins. Sota l’influx d’aquestes obres de circulació clandestina i de mestratges puntuals com ara els Coloquios de Historia Contemporánea impulsats a Pau per Manuel Tuñón de Lara, va anar sorgint una historiografia autòctona capaç de sumar esforços amb aquests pioners estrangers en el combat contra el revisionisme franquista i neofranquista, i en l’aportació de coneixement sobre el propi passat. Noves veus que anaven de Julio Aróstegui a Alberto Reig Tapia, passant per Joan Maria Thomàs o Conxita Mir, entre molts d’altres. Però també apareixien, des de fora de l’acadèmia, investigadors locals com Francisco Espinosa amb recerques rellevants sobre el període.
Ja en democràcia, el 1983, un Jackson jubilat de la universitat, que no retirat de la recerca, s’instal·lava a Barcelona. Volia recuperar la figura del doctor Negrín, per tal de vindicar-ne la figura i de reivindicar l’encert de la política de resistència que promulgava: «el más capacitado de los jefes republicanos socialistas. Sabía de economía. Era keynesiano, no marxista, y creo que fue el primer suscriptor que la revista The Economist tuvo en España. En los años 20 era ya un médico fisiólogo de fama internacional… No era buen orador… El 90 % de lo que se ha dicho sobre Negrín es leyenda».
Humil·litat de principiant
Malgrat l’experiència i el prestigi acumulats, Jackson va emprendre aquesta nova recerca amb la il·lusió i la humilitat de qui comença. Vestit com un jubilat recentment desembarcat d’un creuer (de les sandàlies amb mitjons a les gorres dels negocis més inversemblants), compareixia a l’editorial per compartir la darrera descoberta o discutir amb Josep Fontana l’enfocament d’un esdeveniment. Finalment, l’accés a la documentació conservada per la família Negrín i el suport de l’editor Gonzalo Pontón li van permetre publicar el 2008 una excel·lent biografia: Juan Negrín: médico, socialista y jefe del gobierno de la II República española. Com ho havia fet al llarg de tota la seva trajectòria, el vell historiador novament rescatava el fil vermell del reformisme d’esquerres i denunciava la ceguesa de les democràcies de l’època en no adonar-se de l’error criminal de la no-intervenció.
La novetat bibliogràfica coincidia amb el llançament de la Biblioteca Gabriel Jackson que recuperava d’altres treballs seus com l’autobiogràfic Memoria de un historiador, el programàtic Costa, Azaña y el Frente Popular, la sintètica història de la violència contemporània Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX i el seu one-hit wonder en edició de butxaca La República española y la guerra civil.
Però ni el nou Negrín no va aconseguir prou reconeixement en entrar en competència amb les aproximacions d’Enrique Moradiellos i d’altres; ni la recuperació de la seva obra va poder tenir continuïtat davant la fredor del públic espanyol. Els temps, els lectors i la pràctica històrica havien canviat. El relleu investigador i l’èxit comercial estaven ara representats per historiadors que, beneficiats per l’obertura de noves fonts documentals, publicaven relats detalladíssims com Ángel Viñas o síntesis gairebé definitives com Antony Beevor. Ambdós, però, serien incomprensibles sense La República española y la guerra civil.
Jackson, per la seva banda, va mantenir la seva estima i identificació amb Espanya. Així, el 2005 n’obtenia la nacionalitat per carta de naturalesa i només abandonaria Barcelona el 2010, després de més d’un quart de segle a la capital catalana, quan el seu estat de salut va fer aconsellable traslladar-se a viure a la vora de la seva filla als Estats Units. Abans de partir, però, va voler donar bona part de la seva documentació i biblioteca particulars a la Universitat Pompeu Fabra; la resta va ser acollida per la Universitat de Califòrnia a San Diego, l’única que el 1965 va voler-lo contractar com a professor titular.
El 3 de novembre de 2019, als 98 anys d’edat, moria a Oregon. Tal com va escriure Francesc de Carreras, amb la mort de l’hispanista estatunidenc desapareixia també la «persona más sencilla, afable, educada, discreta, tolerante, austera, siempre dispuesta a echar una mano a los débiles, incapaz de adular a los poderosos».
