Hispanista portuguès

Gabriel Magalhaes ha publicat recentment el llibre El país que nunca existió. Pasado, presente y futuro de la península Ibérica (Editorial Elba). Nascut a Luanda, Angola, és portuguès de nacionalitat, però part de la seva vida ha transcorregut a Espanya. La seva infància la va passar al País Basc i també ha passat diverses etapes de la seva vida a Salamanca i a Galícia. Ha visitat sovint Astúries i Barcelona. Va cursar Estudis Portuguesos i Espanyols a la Universitat de Lisboa. A Salamanca es va doctorar amb una tesi sobre el Romanticisme a Espanya i Portugal. És professor de Literatura Espanyola a la Universitat de Beira Interior. Portugal i Espanya són presents en diversos llibres seus. Com sobreviver a Portugal i Los españoles en són dos exemples. Des de 2009 escriu articles d’opinió a La Vanguardia.

El país que no va existir mai és un país que hauria de fusionar Espanya i Portugal en un sol estat o és un altre de diferent?

És un altre país diferent. El llibre pot representar una certa desil·lusió per als que somien amb una unió d’Espanya i Portugal, els anomenats iberistes. El que el llibre planteja és més aviat un país que Espanya ha buscat per a si mateixa i un país que Portugal ha buscat també per a si mateix i que no l’acaben de trobar. En el cas espanyol, la quadratura del cercle, resoldre d’una vegada el problema de la diversitat i la unitat de manera que tothom s’hi senti a gust, això encara no està solucionat. I en el cas portuguès, una certa malenconia que es deu a l’arraconament del país, que és un país amb una dimensió universal, però el territori europeu li queda una mica lluny de tot i comporta força limitacions. Això tampoc nosaltres, els portuguesos, no ho hem acabat de solucionar. És una ingenuïtat, em sembla, pensar que una unió ibèrica resoldria els problemes d’Espanya, i per part dels portuguesos el mateix, que resoldria els problemes de Portugal. Probablement això no passaria.

El primer apartat del llibre el dedica al trauma ibèric. En què consisteix aquest trauma?

Vivim en una època d’instants, de fogonades, de moments. La notícia de demà esborrarà la realitat d’avui i la notícia de demà passat destruirà el que vam viure el dia anterior. Això crea una mena de ceguesa. Per exemple, en el cas de la pandèmia, un cas en què vam reaccionar molt tard i amb una gran ignorància de la constància de les pandèmies al llarg de la història de la humanitat. Només a posteriori ens en vam adonar. Això, aparentment, passa cada cent anys o té tendència a passar cada cent anys. El llibre ens col·loca dins del temps, ens integra al temps. És com si compréssim un televisor que tingués una pantalla molt més gran cronològicament, que estiguéssim veient la pel·lícula de l’actualitat i al mateix temps la de fa 100 o de fa 1.000 o 2.000 anys. I en aquest horitzó molt ampli el que jo he trobat ha estat bàsicament una història de molt de dolor.

El trauma arrenca amb una experiència brutal que va ser la romanització, que ens és ensenyada de manera positiva, com se sol fer amb tots els pobles derrotats. I en el cas de la península ens va passar el mateix que passarà després a Amèrica. Els pobles que vivien aquí van perdre els seus idiomes, van perdre les tradicions, fins i tot van perdre els déus. Això va ser una experiència brutal i que, en molts casos, la tenim completament guardada al traster de la nostra memòria històrica. Això constitueix un gran error, sobretot perquè aquesta experiència es va tornar a viure al llarg de la història. Arriba fins a nosaltres perquè després hi va haver avatars, rèpliques d’aquest drama. Per exemple la convivència amb el món islàmic va ser una segona part del drama viscut amb la romanització, però en aquest cas hi va haver una victòria dels pobles que eren aquí, i per això fem una lectura tan parcial i tan limitada de la convivència amb l’Islam.

Solem fer servir portuguesos i lusitans com a sinònims

Els portuguesos som tan descendents dels lusitans com la gent de Càceres o de Toledo, que eren zones que estaven dins de l’àmbit, del territori dels lusitans, però ens identifiquem amb els lusitans per marcar la nostra resistència davant d’aquell país que va decidir anomenar-se Espanya. Convé no oblidar que, quan parlem català, castellà, gallec, portuguès, asturià… estem usant una llengua d’un poble que ens va envair. És una cosa que és profundament viva. Em va ajudar molt a detectar el trauma ibèric la meva convivència amb Catalunya, a la qual estimo molt, i em vaig adonar que precisament a causa de fenòmens molt recents com la caiguda de Barcelona al segle XVIII, que per a mi històricament és un fet recent, i després de la Guerra Civil, el franquisme, a Catalunya encara és molt viva aquesta sensació de perill, que en qualsevol moment la seva identitat pot estar en risc, que el seu idioma pot desaparèixer.

Això que a Catalunya és tan viu també és viu a les altres zones de la península Ibèrica. A Catalunya està en carn viva, per dir-ho d’alguna manera, però també és present a Madrid, a Astúries o a Portugal. Resulta curiós comprovar que una de les solucions per al trauma ibèric és el que jo anomeno al llibre el mecanisme de les derrotes glorioses. O sigui, si em vencen, però jo no em dono per derrotat per dins, no he estat vençut. I això és el que significa la Diada, la festa nacional de Catalunya, però, quina casualitat!, la Comunitat de Madrid celebra la seva festa el dia 2 de maig, que és exactament el mateix, és una altra derrota gloriosa. A Fernando Pessoa, el nostre poeta, li encantava la batalla d’Alcazarquivir, que va ser una altra derrota brutal de Portugal.

Històricament, Portugal i Espanya s’han mirat amb recel, oi? Aquest recel es va superant amb el pas del temps o hi és per sempre?

Entre Portugal i Espanya hi ha una relació ambigua. D’una banda, les persones viuen desconnectades de l’altre país, històricament. No en aquests darrers anys en què hi ha hagut una gran fluïdesa de contactes, però històricament les persones viuen desconnectades. Amb aquesta base s’ha inventat una expressió molt coneguda que és que les dues nacions viuen d’esquena. Això ho podem trobar en molts discursos polítics. Quan un polític portuguès visita Espanya diu «no podem viure d’esquena» o, al contrari, quan un polític espanyol va a Portugal diu el mateix. Després, a l’hora de la veritat, aquest viure d’esquena no és cert: no ho ha estat mai. Es tracta d’un fenomen mental, però no és un fenomen real.

Les connexions han estat moltíssimes i li dono dos exemples catalans. Persones de Catalunya van tenir relacions amb Portugal a causa del suro, a causa de la seva importància pel comerç del vi i del cava. Hi ha molts catalans que tenen relacions amb Portugal. A la zona de Covilha, on visc, hi havia una gran fàbrica el segle XVIII, una fàbrica dels temps de la Il·lustració, i hi van venir a treballar catalans, especialistes en determinades tècniques molt específiques que no es coneixien aquí. Tenim testimonis de catalans que van ser a Covilha. Salazar, el cognom del dictador, és d’origen espanyol. Les relacions són moltíssimes. Aleshores, què passa? A la pràctica les relacions sempre existeixen amb molta vivacitat. A la part transfronterera, sempre n’hi va haver. Fins i tot hi ha pobles que estan assentats als dos costats de la frontera. La zona transfronterera sempre va existir. I en altres àmbits passa exactament el mateix. A la indústria, al comerç, a l’art i la literatura, les relacions hi eren.

La desconnexió era una desconnexió mental. Nosaltres podem viure mentalment només a Portugal o només a Espanya, però sempre hi ha una considerable moguda entre els dos països. Hi ha, per exemple, una intensitat enorme d’aquestes relacions en la política. Mai el poder espanyol es va distreure en relació amb Portugal, mai el poder portuguès es va distreure en relació amb Espanya i, per tant, mentalment sí que hi ha una distància històrica, però després en els fets això no és veritat. Aquest és una mica el model del que passa entre Portugal i Espanya. La desconnexió mental històricament encara és més forta que la que existeix, per exemple, avui entre Catalunya i la resta d’Espanya, però les relacions econòmiques, comercials, culturals són moltes. Només un últim detall, des de la integració a la Unió Europea, a partir del 1986, tot això es va diluir molt i aquest diluent que ha desdibuixat la frontera entre França i Alemanya, que va ser l’objectiu inicial de la Unió Europea, s’ha aplicat a la relació entre Portugal i Espanya i, a conseqüència d’això, avui dia hi ha una proximitat enorme entre els dos països.

Va viure vuit anys de jove al País Basc. Com encaixa el País Basc en la idea d’Espanya o d’Ibèria?

Al capítol sobre el País Basc bàsicament el que jo plantejo és que ells es fingeixen indomables. Tenen un prestigi, un pedigrí gairebé: són els grans resistents. La seva llengua ha sofert moltes influències, és clar, del llatí i del castellà, però no és originalment una llengua romànica. Aleshores tenen aquest pedigrí, però després, a l’hora de la veritat, això no és el que és propi del País Basc. El que és propi del País Basc és una capacitat extraordinària per negociar la seva situació i si comparem el País Basc amb Catalunya, la diferència està en aquest tarannà molt hàbil del País Basc que li permet tenir, actualment, una situació econòmica molt avantatjosa. Aquest és el tret basc propi. No són els indomables, són els grans constructors de pactes bons per a ells.

PUBLICITAT

«Cal acostar totes les nacions de la península Ibèrica sense por, superant tots els recels i la gran ferida que ve de la romanització.»

Tinc una relació sentimental amb el País Basc i hi ha coses en què jo soc basc. Al llibre he intentat veure quin seria el secret últim de la identitat basca: el seu tret més vigorós. A vegades, aquests secrets són senzillament tòpics, com quan diem que l’ànima portuguesa es basa en la saudade, però sempre hi ha alguna veritat en aquestes indagacions. En el cas basc jo crec que el que a Portugal és la saudade a Euskadi és la fidelitat. Ells són extremament lleials a les seves arrels, a les seves tradicions i aquesta lleialtat va provocar que a l’època de la corona hispànica dels Àustries i més tard dels Borbons, però sobretot dels Àustries, fossin considerats com els escrivans perfectes, perquè eren lleials, eren fiables. Ells tenen aquesta característica de lleialtat. Aleshores vaig descobrir el vocable zintzo, que s’usa al jurament del lehendakari (no en el que es feia a l’època de la segona república sinó amb el lehendakari actual) i que significa exercir aquest càrrec amb lleialtat. Zintzo és la idea de l’home bo, lleial, fiable.

Va estar també un any a Galícia, abans de tornar a Portugal, i diu que els portuguesos mantenen una relació complicada amb aquesta comunitat i que lluiten per diferenciar-se’n. Tenen una llengua semblant. Per què aquesta desconfiança?

Crec que els portuguesos hem de millorar la nostra relació amb Galícia i no és una relació fàcil perquè, segons un especialista com Fernando Venancio, ells van ser els creadors de l’idioma que parlem. Aquest lingüista lusità diu que el portuguès originalment era gallec. I què fa la lingüística portuguesa per disfressar-ho? La nostra manera d’ocultar que estem parlant l’idioma d’una altra zona és dir que aquesta versió antiga del nostre idioma és el gallec-portuguès. En el fons, érem una mica els parlants del gallec del sud, una mica com Catalunya i la Comunitat Valenciana, on un grup rellevant diu que parla valencià i no català. Es trobarà als llibres l’expressió gallec-portuguès, però la realitat és que era gallec.

Després quan la cort se centra a Lisboa hi ha un esforç per canviar l’idioma i aquest canvi es fa amb la introducció massiva de castellanismes i sorgeix una manera de parlar al centre sud que efectivament ja és diferent del gallec i que vol ser diferent. A partir d’aleshores, sociològicament, a qui parla el portuguès semblant al gallec, el portuguès més filiat en el gallec, se’l considera un poca traça i qui parla la versió del sud, del centre sud, és el portuguès elegant. Això dona una idea de la complicació de les relacions amb Galícia.

«La Unió Europea ha estat una enorme benedicció per a Espanya i Portugal.»

Després el portuguès té el seu futur a Amèrica i el seu futur a Àfrica. Un altre lingüista lusità important, Ivo de Castro, diu que el portuguès és una llengua que neix a Galícia, passa per Portugal i posteriorment s’expandeix cap al Brasil i cap als països africans, les zones del món on hi ha el més gran nombre de parlants en el present i que seran el principal futur de l’idioma. A Galícia, no s’imagina les tensions que hi ha entre els que consideren que el gallec és un idioma diferent i els que consideren que és portuguès.

Val més no tocar-ho

És millor no esmentar-ho. Cal aprofundir la nostra relació amb Galícia sense que això suposi un drama i molta gent ho està fent avui en dia. És clar que si els gallecs decideixen que parlen portuguès serà una qüestió interessant perquè, en aquest cas, es parlarà portuguès a Espanya. Són problemes polítics, de vegades una mica bizantins. El que defenso al llibre és l’acostament entre totes les nacions de la península Ibèrica sense por. O sigui, superant tots aquests recels i superant sobretot aquesta gran ferida, no tancada mai del tot, que ve de la romanització. Per exemple, no crec que Catalunya corri el risc de desaparèixer. És una cultura potentíssima. Catalunya pot passar per uns moments no tan brillants però és una cultura que hi és per quedar-se i això és una fortuna per a tots nosaltres.

«Catalunya és una cultura potentíssima i no crec que corri el risc de desaparèixer.»

Una de les coses que m’agradaria és que la resta d’Espanya descobrís la grandesa dels seus idiomes i que no els regionalitzés dient que el català és una cosa que es parla a Catalunya, traient-li importància… Es tracta d’un idioma enorme. He llegit l’original d’El llibre d’Evast e Blanquerna i és una obra monumental. Per a mi, està al nivell de la Divina Comèdia i el conjunt de l’obra de Ramon Llull està al nivell de la creació literària de Dante. I no només Ramon Llull, altres escriptors del segle XIX i XX… És veritat que hi ha un moment al XVII-XVIII en què les coses s’apaguen una mica, però és una cultura enorme.

Catalunya ocupa una gran part de les 344 pàgines del llibre. Ha arribat a alguna conclusió sobre el futur de la reivindicació independentista?

El que m’espanta més és el sentit sacrificial del moviment independentista català. A vegades, hom diria que els seus líders estan més preocupats a suïcidar-se grandiosament, practicant un nacionalisme heroic, que a solucionar els problemes de la gent. Aquest heroisme és un fenomen hispànic, peninsular. És la idea que cal ser irreductible, que cal dur les coses fins a l’extrem. No és propi del País Basc. En el cas de Catalunya, aquesta irreductibilitat ha estat acompanyada, aquests darrers anys, per un sentit d’urgència, de pressa, que estem en risc, que això es pot acabar i que, per tant, ho hem de fer ara. Crec que això, al meu entendre i amb tot el respecte, és d’una manca de lucidesa històrica força gran.

D’altra banda, es tracta de quelcom molt peninsular. No és un error només dels catalans. Hi ha una teoria d’un filòsof canadenc, Charles Taylor, que va escriure textos preciosos, textos que vaig llegir quan estava preparant el meu llibre, i que per mi va ser un autèntic far per entendre el tema català. Ell, que coneixia bé la qüestió del Quebec, diu que els independentistes es queixen de problemes econòmics, de qüestions lingüístiques, però que en realitat allò que volen és el reconeixement. Això és el que busquen. Desitgen el reconeixement, la dignitat del respecte per la seva cultura. L’absència d’aquest reconeixement és el que veritablement els fa mal. Quan vaig llegir aquestes pàgines vaig dir: aquest és el tema català. Catalunya seria feliç si hi hagués un reconeixement franc, sincer, sense embuts, sense trucs, per part de la nació espanyola.

En la meva opinió, aquesta és la sortida per al moviment independentista, aconseguir aquest reconeixement. Crec que ha de ser un reconeixement a la Constitució, perquè la Constitució espanyola explica com poden néixer les comunitats autònomes, quines regles hi ha, quins són els procediments correctes, i després es planta. Caldria passar a una segona fase en què es reconeguessin clarament les prerrogatives de cada regió, sense que això suposés que hi hagués espanyols amb més drets, perquè això a la Constitució és molt clar: no hi pot haver espanyols amb més drets que altres.

El que importa és que es reconegui que Catalunya és una entitat que ha de ser-hi amb tota la seva dignitat i que mentre Espanya existeixi aquesta entitat ha d’existir també. I que el destí de les dues és un destí indissoluble i que cadascuna respecta l’altra, que Catalunya respecta Espanya i Espanya respecta Catalunya. És fonamental que això quedi clar. Si ho aconseguíssim amb total reconeixement de la dignitat catalana, crec que podríem viure en pau tots a Espanya.

Si haguéssim de posar un nom a la nova Espanya sorgida d’aquesta reforma de la Constitució, seria el d’una Espanya federal?

Sí, la paraula pot ser aquesta. De vegades les paraules espanten massa i el millor és anar fent les coses sense posar-los nom. Va ser el que es va fer després de la mort de Franco. S’hi va trobar una paraula innòcua, que era la ideal. Transició és una paraula que funciona, tènue, que no espanta ningú. Caldria inventar potser una paraula amb aquest to, no pròpiament la de federalisme, però la realitat seria una mica avançar cap a una dimensió federal. No faria servir la paraula, d’entrada.

Les dues reformes petitetes que s’han fet a la Constitució espanyola són gairebé un cas únic als països europeus. A Portugal ja en portem set i estem entrant a la vuitena. A França són moltíssimes des dels anys 50. A Itàlia, que té una Constitució semblant a l’espanyola, en el sentit que no es pot moure gaire, ja han fet també unes quantes reformes interessants i profundes. Itàlia també té el problema de zones que volen una afirmació i que a vegades es tornen separatistes. Espanya només ha fet dues reformes de detall. Les persones que tenen responsabilitats polítiques s’han d’adonar que això és un suïcidi. El conflicte català funciona com un clar primer indici, una prova, un senyal que una Constitució inamovible té els dies comptats.

La Unió Europea ha estat una benedicció per a Portugal i per a Espanya?

Sí, ha estat una benedicció, sens dubte. És veritat que les coses han canviat, és veritat que l’Europa actual és més pobra, és veritat que vam confondre Europa amb benestar, amb carreteres, autopistes, autovies, pavellons esportius, fons que arribaven i encara ara hi ha molts fons que estan arribant, però Europa ja no és tan potent econòmicament com ho era abans. L’Europa actual és una mica més modesta que la que vam conèixer a la dècada dels 80. No és pobra, estem molt lluny d’això, però és més limitada i aquesta modèstia està provocant molta incomoditat i vot de protesta, que s’ha situat a l’esquerra i ara s’ha desplaçat cap a la dreta.

Però, tot i així, Europa continua sent una benedicció. Des del 1945, hem tingut dues guerres al nostre continent, una la de Iugoslàvia, que no va ser a l’espai de la Unió Europea, i ara la d’Ucraïna que tampoc és al nostre espai polític. Crec que això demostra l’enorme benedicció que ha estat la Unió Europea, la possibilitat de la pau, la possibilitat de la comprensió mútua, és una cosa fabulosa, és un dels projectes més bonics de la història d’Europa i jo espero que la gent no ho oblidi.

L’ascens de les dretes extremes és evident a gairebé tot Europa. Vox s’ha obert camí a Espanya. Portugal sembla que s’ha salvat una mica d’aquesta onada ultradretana

La nostra dreta és menys perillosa i més perillosa. Menys perquè se sol presentar amb uns tons més suaus. A l’arxiu de Salazar ens trobem amb cartes molt amables de Robert Schumann, on el tracta gairebé com un savi. Aquest perfil de Salazar com un gran home només desapareix amb el començament de la Guerra Colonial, el 1961. Aleshores els altres països diuen, «aquest senyor està intentant que angolesos, moçambiquesos, la gent de Guinea, tots siguin portuguesos i ho està imposant i això és una dictadura». Però abans d’això, la mirada que hi havia sobre la dictadura de Salazar era una mirada simpàtica i potser l’exemple més gran és quan apareix l’OTAN. Amb Espanya, a causa de la Guerra Civil, hi havia moltes reserves però amb Portugal no. Portugal va estar entre els països fundadors de l’OTAN, el 1949. Tenim una dreta més suau, però alhora és més perillosa perquè quan agafa, agafa fort i dura força. El règim de Salazar va ser un malson suau, però va ser un malson.

La matriu de la nostra democràcia actual és d’esquerres. Va ser una revolució en què va dominar l’esquerra. La matriu de la democràcia espanyola és de dretes. Va ser el poder polític que va venir del franquisme qui va decidir democratitzar. La font és la dreta a Espanya i l’esquerra a Portugal i això es nota en les dues democràcies, les dues vàlides i reconegudes internacionalment. Per a la dreta a Espanya és com si hi hagués un article no escrit de la Constitució, que no es pot trobar enlloc, però que, per a ella, estaria implícit, segons el qual els comunistes no poden arribar al govern d’Espanya. I és, en part, a causa d’aquest article no escrit de la Constitució que a alguns sectors de la dreta espanyola se’ls va acudir dir que la coalició progressista era un govern il·legítim. La matriu d’esquerres de Portugal protegeix una mica el país de l’extrema dreta. Hi ha una sensibilitat que no dona tant de camp a l’extrema dreta.

Aquest ascens de l’extrema dreta s’ha escampat, efectivament, a molts països europeus

Tots els europeus hem de tenir molt clar si volem aquest retorn al neoconservadurisme, una realitat que està passant a Itàlia, a Polònia, a Hongria, a Finlàndia. Cal dir, però, que cadascuna d’aquestes dretes és diferent. Ser de dreta a Hongria o a Polònia té un aire de resistència al comunisme perquè la veritable dictadura va ser el comunisme i, per tant, «si aquí som una mica de dreta tampoc no passa res, perquè el que veritablement vam conèixer com a aixafador, brutal, va ser el Pacte de Varsòvia, el domini soviètic i això sí que és dictadura». Són més tolerants respecte a les solucions de dreta. No les miren amb la nostra mirada, les miren amb una de diferent, les veuen des d’un altre passat històric.

«Catalunya seria feliç si hi hagués un reconeixement franc, sincer, sense embuts, sense trucs, per part de la nació espanyola.»

I en el cas dels països escandinaus, on també és molt present l’extrema dreta, és una mica el tema de l’emigració i després la relació mal resolta que tenen algunes d’aquestes nacions amb el nazisme. Cada país té una dreta diferent i en el cas portuguès temo que, amb el pas del temps, pugui sorgir un retorn del malson suau de Salazar.

Conclou que la península Ibèrica està en una cruïlla: o torna al passat o avança cap a un futur més lluminós. Afegeix que el camí que prengui depèn del lector. Ens traspassa molta responsabilitat

Sens dubte. Les coses petites són les grans de la vida. Aquesta decisió que hom pren a la seva feina o a la seva vida quotidiana, d’anar a votar o de tenir una actitud política, això és el fonamental en la democràcia dels països. Portugal és un país amb un passat autoritari enorme. La democràcia portuguesa és fràgil. Estem arribant ara als 50 anys de democràcia i el que va haver-hi al segle XIX va ser un esborrany de democràcia, estava molt lluny de ser una democràcia plena. La resta és monarquia absoluta a la nostra història. Deixant de costat aquest esborrany de democràcia del segle XIX i l’experiència republicana del 1910, que va ser un enrenou força considerable, tenim aquests 50 anys. Hem de decidir si volem continuar aquests 50 anys o no.