Camilo José Cela, després del dur revés de la censura que va patir La colmena el gener de 1946, es va convèncer que podria ser escriptor de llibres de viatges. L’ambició era anterior al 1946 i també ho eren els seus aprenentatges: en els modernistes del 98 –Unamuno i Azorín–, en Ortega y Gasset i les seves fascinants «Notas de andar y ver» i en la feina de Josep Pla, especialment a Costa Brava (Guía general y verídica) (1941) i Viaje en autobús (1942), que el jove Cela va llegir apassionadament i després va admirar amb fruïció.

L’escriptor gallec va viatjar a La Alcarria entre el 6 i el 15 de juny de 1946, acompanyat del fotògraf austríac Karl Wlasak i de la seva amant, Conchita Stichaner. En una carta (3-2-1947) que Cela envia a Wlasak, que ha tornat a Viena per divorciar-se, li diu: «Fue un viaje para mí inolvidable y durante los días que estuvimos caminando pude darme cuenta de la inmensa categoría humana que teníais tanto Conchita como tú». Amb la documentació del seu quadern de notes de viatge i amb l’esplèndid feix de fotos de Wlasak, Cela va publicar Viaje a la Alcarria a l’editorial Revista de Occidente al començament del 1948.

Ho explicava epistolarment a Carlos F. Maristany, director d’Ediciones del Zodíaco, l’empresa barcelonina des de la qual el seu director i l’escriptor havien gestionat amb aires de best-seller el projecte de Caminos inciertos i la fracassada edició de La colmena: «Fui a ver a José Ortega Spottorno –el hijo de Ortega y Gasset– y firmé con él un buen contrato (a mi juicio, bueno para los dos) que es un poco el proyecto que tuve con Zodíaco y que los hados enemigos se encargaron de que no pudiese prosperar. Le entregué mi Viaje a la Alcarria, libro que muy pronto recibirás.»

Des del viatge fins a la publicació del llibre passen dos anys, en els quals Cela va anar oferint una de les seves obres mestres a diversos editors i en diverses condicions (amb el denominador comú que el text anés acompanyat de les fotografies).

«He leído con extraordinario interés el original que Vd. me confió de su ‘Viaje a la Alcarria’. Es una obra exquisita» (Gaziel a Cela).

A Maristany, el novembre del 46; un mes després a Vergés de Destino; a José Janés, aprofitant l’acord per a la publicació d’El bonito crimen del carabinero y otras invenciones (1947), i de nou a Maristany, en la primavera del 47, quan l’escriptor i l’editor tractaven de salvar la viabilitat d’Ediciones del Zodíaco. L’abril del 47 escriu a Maristany sobre Viaje a la Alcarria: «lo estoy terminando; sobre él he rechazado alguna que otra oferta no mala, pero con escasas garantías de hacer el libro a mi gusto». En realitat, segons confessava el mateix Cela en la «Nota a la segunda edición» (16-10-1952) el va acabar el Nadal de 1947, «para ponerle punto final el primero de enero de 1948 y poder entregárselo, sin incumplir el contrato que tenía con él firmado, a su primer editor: Revista de Occidente».

Totes aquestes gestions no van aconseguir portar el primer llibre de viatges de Cela a les premses. Ara bé, la primera temptativa editorial que fa Cela, mentre anava oferint per lliuraments (que van resultar inacabats) el Viaje al setmanari El Español. Semanario de la política i el espíritu (dirigit amb encert notable per Juan Aparicio), va tenir com a destinatari Gaziel, gerent d’Editorial Plus Ultra, l’estiu de 1946. Gaziel n’era el gerent des d’octubre del 43, tres mesos després de constituir-se l’editorial i «en la pràctica –ha escrit Manuel Llanas– controlava comercialment i literàriament l’editorial». Editorial que Josep Pla qualificava de «distingidíssima» en la seva secció «Calendario sin fecha» de Destino (26-9- 1953), on subratllava la publicació de la Historia Universal del Arte Hispánico.

 

Dedicatòria de Gaziel a Cela.

Dedicatòria de Gaziel a Cela.

 

Cosa fina

En una carta del primer d’abril de 1961, Gaziel li comentava al seu gran amic mallorquí Miquel Forteza, poeta i enginyer: «A Camilo José Cela el vaig reveure fa poc, a l’homenatge a Cruzet, a Barcelona. El conec, a Cela, de fa un grapat d’anys, i a Madrid venia sovint a veure’m a l’editorial. És un home de la mena de Josep Pla, mena bohèmia i arrauxada, però plena d’intuïcions desconcertants i de gràcia nadiva.» Segurament aquest record epistolar té a veure amb el que havia viscut l’any 46 a Madrid.

D’altra banda, l’abril del 54, rememorava l’oferta editorial del 46, a La península inacabada (1961) mitjançant un diàleg amb el seu introductor a la Galícia rural: «No hi ha pas massa, justament, em va portar, per si l’editorial que jo vaig fundar a Madrid podia publicar-la, una narració que tenia inèdita, senzilla com un fil, titulada Viaje a la Alcarria; i li asseguro que, deixant de banda el contingut, que gairebé no és res, com a cosa escrita jo la trobo extraordinària. Si mai la veu publicada (a la meva editorial, especialitzada en una altra mena d’obres, no podia convenir-li), no deixi de llegir-la, i tastarà cosa fina.»

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

«El cuento pueden reproducirlo libre de derechos, salvo en el caso de que alguno de mis compañeros cobrase» (Cela a Gaziel).

Els dies finals de juny de 1946, Gaziel es dirigeix a Cela –el mediador segurament va ser Gregorio Marañón– i li envia els dos volums de l’antologia Los mejores cuentistas de la lengua inglesa, a més de demanar-li un conte o una narració breu per a una antologia similar dels millors contes espanyols, de la qual s’encarregava l’erudit català Pedro Bohigas. Cela, que passa per dificultats econòmiques notables, li contesta immediatament: agraeix els elogis que ha fet de la seva obra i li envia el seu llibre de contes Estas nubes pasan (1945), triant (capacitat que li atorga Gaziel com ho farà setmanes després amb Pla) per a l’antologia l’últim conte del llibre, «Culpemos a la primavera».

Cela no deixa de banda la qüestió dels drets d’autor: «El cuento pueden reproducirlo libre de derechos, salvo en el caso de que alguno de mis compañeros cobrase. En este supuesto, mis derechos ascenderían, exactamente, a 100 pesetas más que la cifra más alta, excepto que esta cifra correspondiese a don Pío Baroja, en cuyo caso, se tomaría como canon la segunda de las cantidades abonadas, si la hubiere». El conte veuria la llum al final del segon tom, juntament amb «El infierno» de Carmen Laforet, la seva gran competidora en la narrativa castellana de la primera postguerra.

Cela, a més, aprofita el contacte per oferir-li la publicació d’El bonito crimen del carabinero y otras invenciones, amb unes detallades condicions contractuals similars a les que li proposarà unes setmanes després a José Janés, que seria l’editor del llibre el 1947, després de signar un contracte de 6.000 pessetes. Plus Ultra no havia acceptat la proposta que sumava 8.400 pessetes. El 3 de juliol, Cela accepta la negativa de Gaziel i immediatament li ofereix un llibre de viatges que no té acabat: «El libro llevaría dos títulos: uno genérico, cabeza de una serie de viajes […] y otro específico, concreto o particular de estas páginas. El primero sería Las botas de las siete leguas y el segundo Viaje a la Alcarria».

En la carta, Cela tracta les qüestions contractuals amb el seu detall habitual: el text, les fotografies, el paper («papel blanco y con posibilidad de dar en buen cuché las reproducciones de las fotos»), el termini de lliurament (sis mesos a partir de la signatura del contracte) i 18.750 pessetes contra el lliurament de l’original complet. Mesos després li demanaria tant a Vergés com a Janés, 25.000 pessetes. Petició que tots dos van rebutjar.

 

Un preu extraordinari

Gaziel li contesta el 8 de juliol. Amb habilitat li indica que pel que fa a les condicions «nos parece posible llegar a una inteligencia entre Vd. y nosotros» i li proposa que sigui a principis de setembre quan els faciliti l’original de Viaje a la Alcarria. L’endemà, Cela, angoixat per la qüestió econòmica, li diu que «el libro estará terminado en un mes, poco más o menos» i li sol·licita una entrevista abans de començar les vacances.

Carmen Laforet seria la seva gran competidora en la narrativa castellana de la primera postguerra.

De ben segur que aquesta conversa i el lliurament de l’original es va produir a principis de la tardor. La carta que li envia Gaziel el 18 d’octubre és diàfana: «He leído con extraordinario interés el original que Vd. me confió de su Viaje a la Alcarria. Es una obra exquisita.» No obstant això, addueix que la seva edició «resultaría a un precio extraordinario». Aquí quedava encallat el projecte d’un llibre que no va arribar mai a les premses de l’editorial Plus Ultra.

Tanmateix, Cela li va tornar a proposar a Gaziel, el desembre del 46, la segona edició de Nuevas andanzas y desventuras del Lazarillo de Tormes (una obra que el jove crític literari Antonio Vilanova va estimar com un error des de la revista Estilo el 1944). Gaziel va contestar negativament: «Preferiríamos un libro nuevo de Vd., todavía inédito, como el que tuvo la bondad de proponernos hace algún tiempo.» Les portes de Plus Ultra es tancaven del tot. Gaziel podia haver estat l’editor d’un llibre que sempre li va semblar exquisit, però Plus Ultra no va considerar l’oportunitat en un moment en què el jove escriptor anhelava editar i reeditar la seva poderosa vena creadora.