Escrivia Antonio Gramsci el segle passat, tan prolífic en la producció de credos de masses, que el polític no estarà mai content amb l’artista. Aclaria que això no significava que l’art no fos fruit del seu temps ni estigués mancat d’eficàcia històrica, sinó més aviat que o bé s’exercia des del seu camp específic i era militant només d’ell mateix, o bé no era art, sinó política a través d’imatges.
El cubisme proporciona un exemple clar d’aquesta distinció arestosa: la descomposició d’una figura, i la juxtaposició de les diverses perspectives, en qüestiona la unitat «natural» i presenta el model com un enigma que ens empeny a pensar la manera en què s’ha de recompondre. Així ens fa conscients del caràcter construït de la realitat i, per extensió, de les certeses sobre les quals fonamentem la nostra manera de conèixer i la nostra manera de fer. Des d’aquesta perspectiva, el cubisme dista molt de ser un art merament abstracte i cerebral. La fredor racional que el governa és profundament humana i humanista, sorgida de la voluntat d’enfrontar-se a un món fragmentari i canviant sense recórrer a dogmes ni emocions.
Concebut a les golfes bohèmies, el final de la Primera Guerra Mundial va coincidir amb la consagració del cubisme entre la crítica i el públic. En aquells dies, no obstant això, Le Corbusier i Ozenfant ja proclamaven que els temps exigien convertir els problemes de l’art en solucions. Calia intervenir en el món, superant el formidable exercici cubista de demolició de certeses, per restablir l’ordre, la mesura i la proporció entre aquelles formes descompostes; i crear imatges comunicables que proporcionessin veritats col·lectives sobre les quals fonamentar la vida nacional.
Encara que aquesta restauració del classicisme, vinculat amb l’esforç bèl·lic i la reconstrucció de França, fos viscuda per Picasso amb un cert distanciament com a estranger, sí que va penetrar en el seu programa de reelaboració dels llenguatges i els mites públics, de la mediterraneïtat del Minotaure a la hispanitat de la tauromàquia. Però heus aquí que a Espanya esclata la Guerra Civil i la situació pren un caràcter molt diferent. El racionalista i introspectiu Picasso és sacsejat brutalment pels esdeveniments. S’enerva, insulta i mossega amb imatges distorsionades fins a la repugnància, com a Sueño y mentiras de Franco o La marquesa de culo cristiano.
Amb Guernica, no obstant això, la ira comença a depurar-se per la pintura i es transforma en lucidesa. Els símbols polítics desapareixen dels esbossos preparatoris –la falç i un martell, la composició a l’entorn d’un puny enlaire– i el quadre adquireix l’estructura definitiva. Al final queda una imatge que interpel·la davant d’un problema moral ineludible. Exigeix una resposta de qui és travessat pel dolor d’aquest món que esclata; però no imposa una tasca política concreta.
