Més important que la geografia és la biologia. Robert Kaplan ja va advertir de la importància del clima, la demografia i, sobretot, la configuració dels territoris, les fronteres i en definitiva tot allò que poden captar els mapes en el llibre de divulgació geopolítica més important de la darrera dècada, La revenja de la geografia, publicat el 2012, com una advertència contra les ideologies de la globalització ingènua i feliç.

Ara veiem que Kaplan es va quedar curt. Encara li va faltar un capítol en el seu llibre i sobretot un graó més en la seva valoració de la realitat material, i aquest és l’aprofundiment en el paper de la realitat biològica en la configuració del sistema geopolític mundial. El fantasma que volia esventar, el de les realitats virtuals i digitals, el dels relats més potents que les realitats físiques i el d’un ordre internacional idealista governat per la tecnologia, encara no havia acabat de fugir quan ha arribat el coronavirus per liquidar-lo definitivament.

De cop, ha col·lapsat l’economia global i s’ha congelat l’activitat dels estats i de les organitzacions internacionals com a resultat d’una malaltia contagiosa, una circumstància insòlita, contemplada només sobre els papers acadèmics i discretament recollida en les desateses previsions estratègiques dels grans think tanks i dels departaments d’intel·ligència i defensa de les grans potències. També hem pogut començar a comprovar de primera mà el que els historiadors de les malalties infeccioses ja ens havien explicat, que és la poderosa empremta de les epidèmies en la configuració de les societats i en la determinació del rumb de la història.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El lloc on va produir-se la zoonosi, o desbordament víric des d’una espècie animal com el ratpenat fins a l’ésser humà, va ser un mercat humit de Wuhan, una megalòpolis i gran centre industrial de la Xina. Aquest és un fet molt rellevant des del punt de vista geopolític: el brot inicial es produeix en el cor del continent més habitat, que alimenta la cadena de producció manufacturera global, i està connectat via aèria amb el planeta sencer, sense haver abandonat en canvi els costums de consum de carn d’animals salvatges, sovint gens controlat, tan propis de certa tradició culinària asiàtica.

Políticament, l’origen del virus esdevé, en mans de Donald Trump, una responsabilitat i una culpa exclusivament xineses. Des de la Casa Blanca és l’ocasió d’enriquir la guerra comercial ja iniciada fins a convertir-la en una nova guerra freda, molt adient per a una campanya presidencial que ha de tapar la gestió catastròfica del coronavirus, el balanç terrible de morts i l’enfonsament de l’economia. Des de Pequín, en canvi, es veu com l’ocasió del salt definitiu que deixi enrere els Estats Units com a superpotència única.

 

Diplomàcia sanitària xinesa

La Xina ha demostrat la seva eficàcia en aturar el virus amb un balanç de 4.600 morts, un balanç disminuït al costat de les xifres sinistres que presenten Europa, els Estats Units o el Brasil. En les setmanes inicials, va exhibir la seva qualitat de superpotència en la fabricació de material sanitari, amb capacitat per subministrar equips a tot el món. Després es va proposar fer el mateix amb la vacuna, oferta com a patent oberta internacionalment. El president Xi Jinping ho ha convertit en l’ocasió per desplegar la seva diplomàcia sanitària i donar tot el suport a l’Organització Mundial de la Salut, en el moment en què els Estats Units l’abandonaven. I ha aprofitat el buit de poder mundial i la crisi sanitària per estrènyer el control polític de Hong Kong.

«Hem de recuperar la sensibilitat respecte del temps i l’espai que hem perdut a doll en l’era de la informació», ens diu Kaplan en el seu llibre. Caldria afegir-hi, amb tot, que també hem de recuperar el sentit del cos, de la salut i de la fragilitat extrema de l’espècie humana, qüestions no prou valorades fins ara dins la nostra civilització hipercomunicada. Amb la lluita contra la pandèmia, s’han tancat les fronteres, l’Estat intervencionista i les administracions públiques han recuperat la iniciativa i les economies encongides miren cap a l’autoabastiment, tot i que, l’atac del coronavirus, tal com ho han subratllat els governs, no reconeix ideologies ni nacions i constitueix una amenaça a l’espècie humana en el seu conjunt.

 

Evitar l’autodestrucció

La contradicció entre l’aparició de reflexos nacionalistes i la necessitat de coordinació i solidaritat internacionals davant la pandèmia es tensarà encara més un cop endinsats a la zona de perill en què acaba d’entrar el planeta gràcies a la ruptura de molts equilibris biològics produïda per la depredació de l’espècie humana sobre el medi natural. Els vells Estats nació que han servit per enfrontar la primera patacada del virus, no serveixen per encarar el repte geopolític global, que consisteix a construir les eines per evitar l’autodestrucció, ja no a través de la guerra nuclear tal com es va dibuixar en els malsons de la guerra freda, sinó del deteriorament irreversible del medi ambient, terreny de la propera crisi global.

Hi ha un altre repte geopolític específicament europeu, que afecta el paper que ens pertoca en el nou equilibri global desfermat pel virus i que gira al voltant del poder efectiu de la Xina i de la retirada dels Estats Units dels afers mundials. El coronavirus pot segellar definitivament l’hegemonia dels Estats Units i constituir la darrera oportunitat per a la Unió Europea.