El debat públic sobre el temple de la Sagrada Família sempre esdevé quelcom apassionant. Cal reconèixer que aquesta basílica en construcció des de fa més d’un segle té tots els ingredients que justifiquen raonar i debatre amb un xic més de passió que si parlem de qualsevol altre gran equipament, monument o artefacte amb una presència urbana significativa.
El fet de tractar-se d’un equipament confessional catòlic, reforçat per l’anacrònic component expiatori, en un moment en què l’espiritualitat col·lectiva cotitza clarament a la baixa; o que sigui el turisme massiu i predador l’autèntic motor de la seva construcció i no els pecadors penedits, són factors que per si mateixos ja podrien justificar un debat ciutadà de certa envergadura i que es qüestionés la «catifa vermella» que l’Ajuntament ha posat als peus de l’Arquebisbat de Barcelona en un acte de discriminació positiva digne d’una causa millor.
La nostra intenció en aquest treball és aproximar-nos al fenomen de la Sagrada Família des d’una perspectiva exclusivament urbanística, aprofitant que abans de les eleccions municipals l’Ajuntament d’Ada Colau va decidir aprovar el planejament urbanístic en base al qual es volen «legalitzar» les obres i possibilitar-ne la finalització. Com que aquestes actuacions han estat poc divulgades i no són prou conegudes, pensem que val la pena exposar-ne alguns dels antecedents directes.
El mes d’octubre del 2018 l’Ajuntament de Barcelona i el Patronat de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família van signar un acord de col·laboració pel qual l’Ajuntament va acceptar que les obres en curs es corresponen amb el projecte d’Antoni Gaudí i que aquest mateix projecte, suposadament de Gaudí, comportava una afectació del carrer Mallorca i de les finques situades a la vorera mar d’aquest carrer.
En desenvolupament d’aquest acord, la Junta Constructora va presentar, per primera vegada des de l’inici de les obres, un avantprojecte de la totalitat de les obres del temple fins a la seva finalització. En base a aquest avantprojecte l’Ajuntament va tramitar el Pla Especial Urbanístic Integral del Temple de la Sagrada Família que va ser aprovat definitivament el passat 22 de febrer del 2019.
No està de més deixar constància que aquest Pla Especial impulsat per l’Arquebisbat de Barcelona es va aprovar amb el vot a favor de Barcelona en Comú, PDeCAT, Partit Popular i Ciutadans (és a dir, els partits de la dreta confessional i Barcelona en Comú), el vot en contra del PSC i de la CUP i amb l’abstenció d’ERC. Pocs mesos després, el 6 de juny, la Comissió de Govern, on només hi és present Barcelona en Comú, va atorgar la llicència d’obres. Tots dos acords estan impugnats davant dels tribunals pels veïns afectats.
L’edifici més alt de Barcelona
Tal i com els mitjans de comunicació han difós àmpliament, l’avantprojecte presentat per la Junta Constructora preveu que, quan es finalitzin les obres, la basílica tindrà 53.495 m2 construïts, torres de 140, 136 i 121 metres d’alçada i un pinacle central de 175 metres, amb què serà l’edifici més alt de la ciutat. L’avantprojecte presentat dóna també per fet l’accés al temple mitjançant una gran escalinata i un pas per damunt del carrer de Mallorca, amb el consegüent enderroc previ de centenars d’habitatges situats al costat mar d’aquest carrer, tot i que la seva construcció es difereix a un moment posterior.
L’aprovació del Pla Especial era un requisit indispensable per obtenir la llicència d’obres, ja que el solar en el qual s’aixeca el Temple està qualificat pel Pla General Metropolità (PGM) com a equipament comunitari i, d’acord amb les normes urbanístiques del PGM, la construcció d’un equipament requereix que s’aprovi prèviament un Pla especial que incorpori l’avantprojecte del que es vol construir.
PUBLICITAT
La regulació dels equipaments en el PGM incorpora també un precepte important pel que fa a les condicions de l’edificació. Es tracta de l’article 217.1, que diu el següent:
«L’edificació a les àrees d’equipament s’ha d’ajustar a les necessitats funcionals dels diferents equipaments, al paisatge i a les condicions ambientals, que haurà de respectar, i a la integració al sector on s’ubiquin. Amb aquesta finalitat, cal determinar les diferents condicions urbanístiques en un Pla Especial.»
És a dir, que el Pla Especial de la Sagrada Família, com qualsevol altre pla especial d’equipaments, s’havia de subjectar a les necessitats funcionals de l’equipament, al paisatge i a les condicions ambientals, i a la integració al sector de ciutat en el qual es troba.
El Pla Especial impulsat per l’Arquebisbat es va aprovar amb els vots dels partits de la dreta confessional i dels Comuns.
Com és ben evident, l’edifici proposat per la Junta Constructora no s’avé en absolut amb les previsions de l’article 217 del PGM, ja que si alguna cosa no fa és ajustar-se al paisatge, a les condicions ambientals i a la integració al sector on s’ubica.
Doncs bé, de la lectura del document del Pla Especial (disponible a la pàgina web de l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament) es desprèn que la Junta Constructora era ben conscient que l’excepcionalitat de l’edifici que hi havia construït i que vol rematar amb una torre de 175 metres, té una cabuda difícil en els límits que imposa la regulació dels equipaments en el PGM.
Davant d’aquesta contradicció flagrant, els responsables de l’Arquebisbat amb la complicitat de l’Ajuntament, s’acullen a l’argument amb què pretenen justificar les dimensions gegantines del temple i la necessitat d’expulsar centenars de famílies del seu habitatge: es tracta d’executar el projecte del gran arquitecte Antoni Gaudí o, en paraules del Pla Especial: les obres es fan «de conformitat amb el projecte de l’arquitecte Antonio Gaudí».
Tanmateix, la suposada autoria d’Antoni Gaudi del projecte presentat és negada frontalment per sectors importants de l’arquitectura, començant pel mateix Col·legi d’Arquitectes de Catalunya que en les al·legacions presentades contra el Pla Especial demana que s’arxivi el document aprovat i s’obri un nou procediment participatiu, obert i ampli, que inclogui el debat i la solució urbanística més adient al conjunt monumental de la Sagrada Família, i que inclogui en l’àmbit de la nova modificació tot el sòl que afecta en el seu entorn aquesta edificació i, de manera especial, que s’atengui a la solució existent entre els carrers de Mallorca i Aragó enfront del portal de la Glòria.
Dibuix, del 1982, de la planta de la Sagrada Família on es veu el projecte d’escalinata elevada sobre el carrer Mallorca. Fotografia de Ramon Berenguer
PUBLICITAT
Bé Cultural d’Interès Nacional
Aquesta posició dels arquitectes no és nova. Ja l’any 1975 els responsables de l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes havien elaborat un informe on s’afirmava que «no és possible atribuir a Gaudí ni un projecte definitiu del temple ni un projecte urbanístic del seu entorn urbà, com tampoc el projecte, i molt menys la forma d’execució de les obres en curs actualment ni de la hipotètica façana de la Glòria». Per tant, està clar que els promotors de la Sagrada Família poden tenir un problema important: és un edifici gegantí que contravé totes les normatives i que només tindria sentit si el projecte fos d’Antoni Gaudí… i resulta que no ho és.
El Col·legi d’Arquitectes nega frontalment la suposada autoria de Gaudí del projecte presentat.
L’autoria del projecte de la Sagrada Família planteja un altre problema que mereix també un debat i una reflexió que l’Ajuntament sembla voler obviar. Ens referim a les conseqüències derivades del fet que, des del 24 de juliol del 1969, la part de l’edifici corresponent a la façana del Naixement i la cripta, precisament la part que sí que va ser projectada i construïda per Gaudí, està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) i gaudeix, per tant, de la màxima protecció patrimonial, no com la resta de l’edifici construït amb posterioritat que no té cap mena de protecció ni reconeixement.
La normativa que estableix els diferents nivells de protecció dels BCIN és la Llei del Patrimoni Cultural Català, aprovada l’any 1995, que atribueix les competències administratives en la protecció d’aquest patrimoni al Departament de Cultura de la Generalitat, que en el cas de la protecció de les parts originals de la Sagrada Família està sorprenentment mut. Només quan la Junta Constructora va presentar l’avantprojecte i l’Ajuntament va aprovar inicialment el Pla Especial, el Departament de Cultura ha emès un informe de tres pàgines en què, sense entrar en el tema de l’autoria del projecte ni en les mesures de protecció de la part monumental, l’acaba informant favorablement.
Tampoc no ho tenen fàcil els responsables del Departament de Cultura a la vista que la Llei de Patrimoni, quan regula els criteris d’intervenció en els monuments declarats BCIN, prohibeix expressament i sense excepcions fer-hi addicions mimètiques que en falsegin l’autenticitat històrica, circumstància aquesta manifestament realitzada en el cas de la Sagrada Família.
Com que el Pla aprovat per l’Ajuntament «difereix» la construcció de la gran escalinata i el pas per sobre del carrer de Mallorca, el Departament de Cultura no s’hi pronuncia explícitament. Paga la pena recordar que l’any 1976, amb motiu de la tramitació del PGM, el Ministeri de Cultura ja va deixar clar que el pas elevat i les escalinates no formaven part del projecte original de Gaudí i que ell no les va contemplar mai.
Obra magníficament inacabada
Ens agradaria que aquests apunts sobre la situació urbanística i patrimonial del projecte de la Sagrada Família contribuïssin a posar novament el tema sobre la taula i a obrir un debat social, professional i ciutadà, aquesta vegada definitiu, sobre el futur de l’obra de Gaudí i el seu impacte a la ciutat. Pensem que no són admissibles el silenci i l’opacitat amb què s’ha tramitat el planejament i la llicència, ni la superficialitat burocràtica amb què el Departament de Cultura ha valorat les actuacions.
«Sobresurt la mediocritat d’uns promotors que utilitzen Gaudí per deixar la seva empremta» diu el manifest ‘Gaudí en Alerta Roja’.
No fa tant, l’any 2008, en plena embranzida de la jerarquia catòlica contra la construcció d’una infraestructura essencial per a la ciutat com era el túnel de l’AVE, un grup de persones representatives d’entitats ciutadanes vinculades al món de l’arquitectura, l’art i la cultura ja es van manifestar en relació a la Sagrada Família. Va ser el conegut manifest Gaudí en Alerta Roja firmat pels directors o presidents d’entitats com ara el FAD, l’ACCA, la Fundació Eina, SOS Monuments, l’Institut Ametller d’Art Hispànic, la Fundació Vila Casas, la Fundació Espai Guinovart, l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Reina Sofia, la Fundació Miró, la Fundació Antoni Tàpies, el Cercle Artístic de Sant Lluc o el Macba. La seva conclusió no va deixar marge a l’ambigüitat:
«La continuació de les obres de la Sagrada Família és un tema que, des dels primers manifestos signats per Le Corbusier, Gropius, Pevsner, etc, en contra de la seva continuació, ha estat recurrent i reiteradament debatut. Sense un projecte d’acabament definit, amb un plantejament estructural totalment contrari a l’establert per Gaudí i sense cap respecte cap a la seva obra, les obres de la continuació han donat lloc, al llarg d’aquests anys, a un continu greuge. Avui ja no se sap, ni es fa saber a ningú, on comença i on acaba l’obra de l’autor. El que sobresurt és la mediocritat d’un grup de promotors i de tècnics que en el millor dels casos, carregats de bona fe però submergits en un paternalisme anacrònic, utilitzen Gaudí, una vegada més, per deixar la seva empremta en detriment de l’obra original, deixada magníficament inacabada.»
Finalment, l’Arquebisbat ha tingut a bé presentar el projecte final de les obres la qual cosa permet obrir ara el debat que s’ha volgut evitar durant dècades. Debat que s’hauria de centrar en la millor manera de finalitzar les obres i que, pel que fa a la seva afectació als habitatges del carrer de Mallorca, hauria d’incloure una consulta ciutadana sobre la seva oportunitat.
PUBLICITAT
