Per què Girona ara? Abans de res, perquè enlloc com a Girona s’ha expressat amb tanta força la peripècia catalana recent. On hi a el perill hi pot haver també la salvació, tal com diu una vella saviesa literària. Girona és també una de les claus per entendre el que ens ha succeït i potser també una de les claus per entendre’ns entre nosaltres, per sortir del laberint. Tot el que ha succeït a Catalunya els darrers anys ha succeït amb més intensitat a Girona.

Sense comprensió no hi pot haver sortida. Girona ens ha d’ajudar també a trobar la sortida del laberint. La ciutat del Ter és el contrapunt de Barcelona. A ulls d’alguns, de la capital com hauria de ser i del país com hauria de ser. Naturalment, es tracta d’una mirada idealitzada i idealitzadora, que també ens diu així tal com no han de ser ni la capital ni el país per a l’altra mirada, la de l’altra meitat catalana.

Girona també té alguna cosa extremadament sintonitzada amb el món d’avui, i especialment amb França, tan propera i tòpicament tan semblant. Enlloc no es viu tan bé ni enlloc no hi ha tant descontent, tal com ho ha assenyalat l’escriptor francès Sylvain Tesson. I no queda enlloc més clara l’equació entre riquesa i independència, tal com ho subratlla el gironí Javier Cercas en l’entrevista que li ha fet un altre gironí, Miquel Fañanàs.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Si Girona ho ha fet tan bé en la seva capacitat representativa, idealitzadora i fins i tot sintetitzadora del que és avui la proposta de la meitat de Catalunya també és per la seva llunyania de la centralitat espanyola, que ni tan sols els 35 minuts que la separa de Barcelona amb l’AVE ha pogut escurçar. És una llunyania, abans provinciana, desprès autonòmica, ara desconnectada, que ha anat creixent, impulsada pel color groc i per les estelades, com signes dirigits als forasters. Però també és una llunyania humana, entre els protagonistes del conflicte en el seu moment més roent, com ho demostren els diàlegs de sords prou coneguts entre el gallec Rajoy i el gironí Puigdemont.

Girona, la ciutat, les seves comarques, pertanyen a la vegada a la Catalunya vella i a la Catalunya idealitzada. Enlloc la historia catalana i catalanista no té més profunditat històrica, territorial, fins i tot humana i enlloc no s’hi concentra tanta idealització de les utopies i dels fracassos del catalanisme. Ens trobem doncs amb un microcosmos on es concentra, es reflecteix i es converteixen en essència, la realitat i els somnis de la catalanitat.

També compta la mida. És un microcosmos d’un cosmos que ja és petit per si mateix. Un dels problemes del projecte independentista radica en el càlcul de forces. Hi ha una certa fatxenderia catalana en tot el procés que troba a Girona el seu punt més reconcentrat i paradigmàtic. Carles Puigdemont n’és la mostra més preclara i l’admiració que suscita, el testimoni més fidel de la seva rellevància.

Catalunya no podria prescindir de Barcelona per existir. I prou se’n dol un cert catalanisme de terra endins, de reminiscències carlines i enemic més o menys explícit de la urbanitat. Catalunya perdria molt sense Girona, la província real i espiritual on hi ha forjat la seva ànima més somniadora i creativa, però no deixaria d’existir. Barcelona és materialment imprescindible, Girona podríem creure que és espiritualment tan necessària com materialment prescindible. Amb Girona sola no es fa la independència.

Ara és grisa i groga. Grisa vol dir irrellevant, una joia admirable i elegant però prescindible. Irrellevant tot i creure’s el centre del món, com l’estació de Perpinyà per a Salvador Dalí, però no tant per gironina com per catalana i per microcosmos de Catalunya. És ben explícit el testimoni que recull Jordi Mercader dels escolars gironins que creuen que Carles Puigdemont és el personatge més important de l’actualitat internacional. Tan significatiu com el nen de Salt d’origen immigrant, del qual parla el reportatge de Carlos Garfella, que resol tota la qüestió de la identitat sense atendre unes o altres nacions, amb l’estricte recurs al nom del seu municipi, la identitat local, l’única certa i indiscutible on s’hi troben tots els ciutadans.

Groga vol dir de color uniforme, lluny de la policromia florentina que Girona havia adoptat i que simbolitzava la diversitat i el pluralisme. Han passat molts anys entre el gris i el negre del poema de Josep Carner i el gris i el groc que encapçala la portada i l’editorial d’aquesta revista. Els colors del vers del Príncep dels Poetes van donar el títol d’un llibre fundacional i imprescindible de la democràcia, la transició i el periodisme gironins, escrit per quatre periodistes, Narcís Jordi Aragó, Just Casero, Pius Pujades i Jaume Guillamet, que troba avui una certa i emotiva continuïtat en l’article d’aquest darrer titulat «La temperatura del Ter» i, sobretot, en la seva demanda «d’un cessament d’hostilitats, d’un reconeixement dels errors mutus, de l’acceptació de la legitimitat democràtica entre les parts, d’un diàleg constructiu i de propostes de canvis acceptables per a tothom».

Potser el programa del respecte, del diàleg, de la concòrdia i de la resurrecció del pactisme, calia començar-lo per Girona. I això és el que ens hem proposat. Lluminosa i plural de nou, Girona serà capital.