La guerra d’agressió empresa per Putin contra la Ucraïna democràtica i europeista ha assenyalat en molt pocs dies –n’han passat 60 des que va començar la guerra fins que s’escriuen aquestes ratlles– el punt i final a la globalització feliç tal com l’hem conegut els darrers 30 anys. Només quan s’aturi la invasió, primer amb un alto el foc i després amb alguna mena d’acord de pau, coneixerem les característiques del nou ordre mundial que en pot sortir, però, d’entrada, ja sabem que moltes de les interdependències econòmiques ja han deixat de funcionar i fins i tot han començat a ser destruïdes, perquè han estat utilitzades com a armes, especialment per la Rússia de Putin.

La implosió de la globalització representa la fallida dels models de progrés econòmic i polític subjacents durant l’etapa de liberalització i d’obertura de fronteres a escala mundial dels darrers 80 anys. Eren algunes velles i notables idees reformistes les que hi havia al darrere, com l’ostpolitik alemanya –Wandel durch Handel, és a dir el canvi dels sistemes comunistes a través del comerç amb l’Alemanya occidental capitalista–; la implantació de societats de mercat com a camí versemblant cap a societats amb llibertats polítiques, experimentat amb èxit enorme a la Xina, o, la creença sociològica que imagina, a partir de determinat nivell de renda, l’accés a la societat democràtica, tal com es va considerar en el cas de la Transició espanyola. Aquestes idees, que en el fons són sempre la mateixa, van donar lloc als dos grans salts a la mundialització que van significar la incorporació de la Xina al sistema capitalista mundial i la desaparició de la Unió Soviètica, i només es van començar a erosionar amb el recent ascens dels populismes i els autoritarismes, per acabar del tot desmentides per la Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping.

És una catàstrofe, certament, perquè la màquina s’ha espatllat, però encara no estan llestes ni hi ha peces de recanvi ni els plànols per fer-ne la reparació. I no es pot dir que no estàvem advertits de l’accident que s’anunciava. De fet, ha arribat gairebé a càmera lenta i almenys en tres fases successives. La primera gran advertència va ser amb la gran crisi financera de 2007-2008 i el seu efecte al cap de quatre anys sobre l’euro, vorejant la desaparició i l’enfonsament del projecte europeu. La segona, la va proporcionar la pandèmia de la covid, que va paralitzar les economies, tancar les fronteres i les comunicacions i esberlar les cadenes de producció, a més de fer evidents les esquerdes en la seguretat i la sobirania sanitàries. La implosió que ha arribat amb la tercera onada, aquesta, bèl·lica i a Ucraïna, al cor mateix del continent europeu, havia estat precedida per un avís el 2014 que el món en general va preferir ignorar, quan Putin es va annexionar Crimea, en flagrant vulneració de la legalitat internacional, i va promoure la secessió de les províncies ucraïneses de Donetsz i Lugansk.

Si fins al 24 de febrer de 2022, es podia pensar a esmenar el curs de col·lisió amb Rússia, ara ja s’ha arribat a l’irremeiable. La guerra d’agressió, unilateral i preventiva, per part de la primera superpotència nuclear, s’està lliurant amb uns mètodes bèl·lics que no s’havien vist des de la Segona Guerra Mundial i que esgoten el catàleg sencer dels crims de guerra, lesa humanitat i probablement genocidi: bombardejos a ciutats i barris habitats, execucions sumàries de civils, tortures, violacions, deportacions forçades, i fins i tot neteja ètnica. La guerra de Putin no és tan sols il·legal i immoral, sinó que s’està lliurant amb mitjans també il·legals i immorals. Amb l’agreujant que Rússia compta amb dues armes excepcionals, com són el dret de veto al Consell de Seguretat i la força intimidatòria i dissuasiva que proporciona l’arma nuclear.

Putin ha esbotzat el món que coneixíem. Ha convertit el seu règim en una dictadura totalitària i el seu exèrcit en una banda d’assassins i vàndals saquejadors. Amb més de cinc milions de ciutadans que han fugit a l’estranger, Ucraïna ha quedat mig buida, la seva economia arruïnada, moltes ciutats destrossades i la mort i el dolor s’han abatut sobre gairebé totes les famílies. L’agressió l’ha convertit en una nació més cohesionada que mai i la solidaritat europea en un país plenament identificat amb el projecte d’unitat del continent i de vocació atlantista encara més intensa que abans de la invasió.

Europa sencera s’ha transformat, en reacció a la violència que vol desfer-la. La UE i l’OTAN es troben més unides i fortes que mai en els seus darrers 30 anys. La solidaritat transatlàntica es troba en el seu punt àlgid. Finlàndia i Suècia volen entrar a l’Aliança. Alemanya vol un pressupost de defensa que mereixi aquest nom també per primera vegada des de 1945. L’autonomia energètica europea serà realitat molt aviat, tot i que la guerra de Putin, el subministrador xantatgista de petroli i de gas, hagués exigit més resolució i més velocitat.

Les sancions contra Putin no poden servir per aturar la guerra ni per desescalar el conflicte, però fan més difícil la seva victòria militar i, el que és més interessant, dibuixen el món de la propera globalització, quan caldrà evitar que les interdependències esdevinguin armes en mans de dictadors, sobretot si tenen l’arma nuclear com Putin. La Xina, que simpatitza amb el Kremlin però voldria liderar el nou ordre mundial, observa atentament la guerra i els seus resultats, precisament perquè li convindria combinar el seu hegemonisme asiàtic amb el manteniment de la prosperitat compartida amb la resta del món.