Gonzalo Boye és un advocat de xoc, proveït d’ales i bec afilat. Això de les ales té a veure amb la capacitat de desplegar la seva toga sobre les causes i seus judicials més variades, per caure unes vegades en picat i unes altres en vol rasant, però sempre amb les urpes al davant. S’adapta al mitjà, en definitiva, i combina l’estil tècnic, la profusió de citacions i preceptes, amb l’ús d’un llenguatge més polític, per entrar sovint en el cara a cara amb els fiscals o amb el mateix tribunal. Respectuós en el plantejament, però punyent en l’argument. En definitiva, es tracta d’un advocat versàtil, d’estratègia variable, però sempre llançat a l’atac, mai amagat ni passiu, sinó vigilant i a l’aguait.
La vis política de Gonzalo Boye es deixa veure en els processos en què ha participat. I es relaciona també amb la manera de portar-los. En tots ha destacat d’una manera o d’una altra. I en alguns ho ha fet directament, per ser-ne el protagonista. En aquests casos, a desgrat seu, és clar. Sobretot en el procés pel qual va ser condemnat a catorze anys de presó, acusat d’haver col·laborat amb ETA en el segrest de l’industrial Emiliano Revilla. Boye sempre va negar-ne la participació. Va ser a la presó durant 6 anys, entre 1996 i 2002, cosa que va representar una experiència crucial en la seva vida, començant pel fet que va aprofitar part d’aquest temps per matricular-se a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) i acabar la carrera de Dret. Des de llavors, la toga ha estat la seva roba de treball.
Quan va sortir de la presó, fa vint anys, va iniciar la intensa activitat professional que l’ha dut a convertir-se en un advocat famós, condició que té els seus avantatges, i tal vegada algun inconvenient, perquè sempre pot ser-ho l’exposició pública, i més per a qui ha tingut una vida atzarosa, de les que combinen èxits i revessos. Actualment, se’l coneix, sobretot, per ser el defensor de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont. Però la seva trajectòria com a penalista és ja molt dilatada. En determinats cercles dels tribunals se’l té per un lletrat amb tendència a la gestualitat i al traç gruixut i desbordat. Ell s’estima més considerar-se simplement combatiu, característica que en relació amb el procés ha demostrat, sens dubte.
