Gonzalo Boye és un advocat de xoc, proveït d’ales i bec afilat. Això de les ales té a veure amb la capacitat de desplegar la seva toga sobre les causes i seus judicials més variades, per caure unes vegades en picat i unes altres en vol rasant, però sempre amb les urpes al davant. S’adapta al mitjà, en definitiva, i combina l’estil tècnic, la profusió de citacions i preceptes, amb l’ús d’un llenguatge més polític, per entrar sovint en el cara a cara amb els fiscals o amb el mateix tribunal. Respectuós en el plantejament, però punyent en l’argument. En definitiva, es tracta d’un advocat versàtil, d’estratègia variable, però sempre llançat a l’atac, mai amagat ni passiu, sinó vigilant i a l’aguait.

La vis política de Gonzalo Boye es deixa veure en els processos en què ha participat. I es relaciona també amb la manera de portar-los. En tots ha destacat d’una manera o d’una altra. I en alguns ho ha fet directament, per ser-ne el protagonista. En aquests casos, a desgrat seu, és clar. Sobretot en el procés pel qual va ser condemnat a catorze anys de presó, acusat d’haver col·laborat amb ETA en el segrest de l’industrial Emiliano Revilla. Boye sempre va negar-ne la participació. Va ser a la presó durant 6 anys, entre 1996 i 2002, cosa que va representar una experiència crucial en la seva vida, començant pel fet que va aprofitar part d’aquest temps per matricular-se a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) i acabar la carrera de Dret. Des de llavors, la toga ha estat la seva roba de treball.

Quan va sortir de la presó, fa vint anys, va iniciar la intensa activitat professional que l’ha dut a convertir-se en un advocat famós, condició que té els seus avantatges, i tal vegada algun inconvenient, perquè sempre pot ser-ho l’exposició pública, i més per a qui ha tingut una vida atzarosa, de les que combinen èxits i revessos. Actualment, se’l coneix, sobretot, per ser el defensor de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont. Però la seva trajectòria com a penalista és ja molt dilatada. En determinats cercles dels tribunals se’l té per un lletrat amb tendència a la gestualitat i al traç gruixut i desbordat. Ell s’estima més considerar-se simplement combatiu, característica que en relació amb el procés ha demostrat, sens dubte.

 

Qüestionar-ho tot

Gonzalo Boye es defensa davant d’aquesta imatge, la que el vincula a un amant de la brega i la martingala davant de l’estrada. «Jo em prenc les defenses molt seriosament», diu, i afegeix que en la seva tasca no fa distincions, perquè «defenso tota mena de persones», i en tots els casos amb la mateixa intensitat. Si se li demana que defineixi la seva manera d’actuar, com entén que s’ha de desenvolupar la feina de l’advocat, respon com un ressort. «A mi –explica– m’agrada qüestionar-ho tot en un procés». Per això no li molesta que el considerin un advocat de xoc. Al contrari. Es reafirma en la seva filosofia en el sentit que «les bones defenses neixen de qüestionar-ho tot».

Va ser a la presó durant 6 anys (de 1996 a 2002) i va aprofitar part d’aquest temps per matricular-se a la UNED i acabar la carrera de Dret.

Ara l’ocupa de manera especial la que podria ser l’antepenúltima batalla legal en relació amb la petició del jutge del Suprem Pablo Llarena perquè Puigdemont i altres dirigents independentistes fugits a diversos països estrangers siguin lliurats per ser jutjats a Espanya. Un assumpte que l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va donar a conèixer el juliol passat en un informe que s’ha interpretat com el primer pas perquè aquest lliurament es pugui dur a terme. Boye, per descomptat, tractarà d’evitar-ho.

 

A la casella de sortida

Aquesta ha estat la seva obstinació des de les primeres iniciatives del Suprem perquè Puigdemont s’assegués a la banqueta al costat de la resta de processats en relació amb el procés. Després de l’informe esmentat –contrari als arguments pels quals la justícia belga va negar el lliurament de l’exconseller Lluís Puig–, Boye va subratllar en un missatge de Twitter: «Lluitarem per cada dret i per cada opció. Fins al final.» I en un altre missatge, va afegir: «Aquestes conclusions (de l’advocat general) no impliquen un futur lliurament dels exiliats, simplement ens retornen a la casella de sortida obligant-nos a provar la fallada generalitzada del sistema, i disposem dels elements per acreditar-ho», arribat el cas, si el TJUE compartís «els criteris sorprenents» d’aquest dictamen. Són declaracions que confirmen el modus operandi combatiu de Boye en aquest i altres assumptes. En el cas de Puigdemont i altres dirigents del procés, la persona que s’hi va posar en contacte perquè s’encarregués de la defensa va ser Jaume Assens, avui president del grup confederal d’Unidas Podemos-En Comú Podem al Congrés.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Sentència condemnatòria

La fitxa biogràfica de Boye indica que va néixer el 1965 a Viña del Mar (Xile), fill d’un conegut periodista que uns anys més tard, després del cop que va enderrocar Salvador Allende, va destacar per la seva oposició al règim de Pinochet. Ja en la dècada dels 70, un dels seus primers vols transoceànics el va portar a Heidelberg, ciutat de residència d’una part de la seva família paterna. En la universitat d’aquesta ciutat va iniciar anys més tard els estudis d’Econòmiques i Ciències Polítiques, que no va acabar. Allí es va casar per primer cop i va tenir dues filles, que avui exerceixen l’advocacia al Regne Unit. I pocs anys més tard va decidir traslladar-se a Espanya, on la seva vida faria un gir.

El 1992 la policia el va detenir, acusant-lo d’haver participat en dos segrestos d’ETA. El de Diego Prado y Colón de Carvajal, que va tenir lloc el 1983, i el de l’industrial Emiliano Revilla, ja esmentat, el 1988. La primera d’aquestes acusacions va quedar en res. En el segon cas, en canvi, va ser processat per haver participat suposadament amb altres tres persones de nacionalitat xilena en tasques de preparació d’infraestructura per al segrest i de seguiment i vigilància de Revilla. A tots se’ls va considerar pertanyents al Moviment de l’Esquerra Revolucionària (MIR).

La seva cartera de clients ha inclòs persones tan dispars com el dirigent etarra Josu Ternera o l’exempleat de la CIA i de l’NSA Edward Snowden.

La sentència condemnatòria va considerar provat que Boye va deixar el seu cotxe, de matrícula alemanya, a un dels segrestadors, sabent que seria utilitzat en els fets delictius. També va estimar que l’acusat havia estat en el lloc on es va preparar l’amagatall per al segrest i que va percebre diners a canvi de la seva col·laboració. Ell no va acceptar mai que hagués tingut aquesta participació i va explicar la percepció de certes sumes per una operació que no tenia res a veure amb un delicte de detenció il·legal, sinó amb un suposat intent de blanqueig de capitals.

Boye va sortir de la presó llicenciat en Dret i amb fam de pilota al terreny de joc per al qual s’havia preparat. Des de llavors, han estat molts els procediments judicials en què ha intervingut. De fet, és difícil trobar-ne algun que reuneixi notorietat i perfil polèmic en què no hagi participat, de la qual cosa resulta un àlbum amb una gran mescla de perfils i connotacions. Ara comparteix despatx amb la seva esposa actual, la lletrada Isabel Elbal, amb qui té una filla, Elena, de 13 anys.

La cartera de clients de Gonzalo Boye ha inclòs persones tan dispars com el dirigent etarra Josu Ternera o l’exempleat de la CIA (Agència Central d’Intel·ligència) i de l’NSA (Agència de Seguretat Nacional) Edward Snowden, acusat de revelació de secrets de la seguretat nord-americana, cas que li va proporcionar aparicions en la premsa internacional. Tot això passant per la intervenció en altres casos com el de l’extresorer del PP Luis Bárcenas –aquí com a querellant– o la persecució dels principals assessors del que aleshores era el president nord-americà, George W. Bush, per la creació i el funcionament del centre de detenció de Guantánamo per a acusats de terrorisme.

Ara bé, potser l’assumpte que el va ajudar primer a promocionar la seva activitat a Espanya va ser el relatiu als atemptats d’Atocha, l’11-M. En aquest cas va assumir la representació d’Angélica Jeria, la vídua d’un ciutadà xilè mort en la massacre gihadista. Boye es va revelar com un bon interrogador, en un judici que va tenir un gran seguiment mediàtic.

 

Defensor de Rodrigo Lanza

Altres noms que han figurat en la seva cartera de clients són els del narcotraficant José Ramón Prado Bugallo, conegut com a Sito Miñanco, o l’exjutge Elpidio Silva. En un assumpte relacionat amb el primer, Gonzalo Boye torna a estar processat ara per un presumpte delicte de blanqueig de capitals, en concurs amb un altre de falsificació continuada en document oficial. La Fiscalia s’ha de pronunciar aviat sobre la continuació de la causa, i si ha d’arribar a judici.

Va néixer el 1965 a Viña del Mar (Xile), fill d’un conegut periodista que va destacar per la seva oposició al règim de Pinochet.

Boye també va defensar Rodrigo Lanza, condemnat el 2006 a 5 anys de presó per agredir un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona al qual va deixar amb seqüeles greus. Boye explica que va ser la mateixa ambaixada de Xile a Espanya la que li va demanar que es fes càrrec del cas, per encàrrec de la presidenta Michelle Bachelet. El motiu, Lanza és net d’un almirall xilè ben relacionat.

Anys després, Lanza va ser condemnat per fets més greus, un assassinat. El Suprem li ha imposat enguany una pena de 18 anys i 6 mesos de presó per aquest fet, l’anomenat «crim dels tirants». El Tribunal Superior d’Aragó l’havia condemnat a 20 anys per matar Víctor Laínez, un home que solia portar uns tirants amb els colors de la bandera d’Espanya. La rebaixa d’un any i mig que va acordar el Suprem es va deure al fet que no va considerar provat que l’agressió causada després d’una discussió en un bar de la capital aragonesa tingués motius ideològics.

 

Empara a César Strawberry

Gonzalo Boye ha portat altres casos de caràcter molt diferent davant del Tribunal Constitucional, per exemple. Va aconseguir que l’òrgan de garanties concedís l’empara al cantant César Strawberry, després que el Suprem el condemnés a un any de presó per uns tuits que l’alt tribunal va considerar un delicte d’enaltiment del terrorisme. En aquests missatges es preguntava, per exemple, «quants haurien de seguir el vol de Carrero Blanco».

La sentència del Suprem va ser anul·lada, ja que el Constitucional va considerar que en aquest assumpte calia «ponderar també el fet que els tuits esmentats són susceptibles de ser interpretats com a producte de la intencionalitat crítica en el terreny polític i social». No va tenir tanta sort el raper Josep Miquel Arenas Beltran, conegut com a Valtònyk, a qui l’Audiència Nacional va condemnar a 3 anys i 6 mesos de presó per fets similars, en una sentència confirmada pel Suprem.

Valtònyk va aparèixer poc després a Bèlgica i va ser reclamat per la justícia espanyola. La justícia belga va denegar-ne el lliurament el maig passat. Va passar, per tant, una cosa semblant al cas de Puigdemont, encara no resolt definitivament mentre continuï pendent el pronunciament del Tribunal de Justícia de la UE sobre les euroordres cursades contra els líders del procés.