Fa trenta anys que vaig sentir parlar de Gustavo Petro per primera vegada. Van ser uns bons amics colombians que treballaven en diverses organitzacions de solidaritat internacional i estaven entusiasmats amb la (llavors) nova Constitució colombiana de 1991. Una constitució que va ser innovadora a l’Amèrica Llatina en temes de drets col·lectius, pobles indígenes i ecologia.

Els inicis dels anys 90, igual que va passar l’any 2016 amb els Acords de Pau, era un moment d’entusiasme per a molts sectors de la societat civil. Les estrelles del moment eren els membres de la guerrilla urbana de l’M-19 que s’acabava de desmobilitzar i que es va presentar a les eleccions a l’Assemblea Constitucional i va quedar com a segona força. Entre les personalitats del moment hi havia líders com Antonio Navarro Wolff, Carlos Pizarro o Vera Grabe i també –encara que no a primera fila– Gustavo Petro.

Cal assenyalar aquest episodi perquè la vida política de Petro no s’entén sense la seva militància en moviments urbans i, sobretot, per la seva vinculació amb l’M-19. Una vinculació que, més enllà dels escarafalls que fa la dreta colombiana, és un patró entre les elits de l’esquerra llatinoamericana. Dilma Rousseff, Pepe Mujica i Salvador Sánchez Cerén, entre altres, han arribat a la presidència dels seus respectius països després d’haver passat per la lluita armada.

Aquesta experiència clandestina és crucial, més enllà de la infantesa i la primera joventut militant a Zipaquirà, la seva educació al Col·legi Nacional San Juan Bautista de La Salle (la mateixa escola on va estudiar Gabriel García Márquez) o la seva experiència a la càlida costa caribenya. Un petit parèntesi: Gabo és una de les personalitats més estimades per Petro; en el moment de triar el seu nom de clandestinitat (Aureliano) es va inspirar en un dels seus personatges. Tanquem el parèntesi. En aquest sentit, malgrat l’èmfasi romàntic que Petro exposa respecte de molts períodes de la seva vida en el seu llibre autobiogràfic Una vida, muchas vidas, haver format part d’una guerrilla i haver passat per la presó li va deixar una empremta duradora.

Ho dic perquè ser militant d’una organització politicomilitar clandestina i haver estat torturat, és una experiència que acaba modelant el caràcter i la psique. Les lògiques d’autoritat, les pors, els estímuls, la gestió del temps, les relacions d’amistat i la comprensió de la política són diferents si s’ha militat en una guerrilla. Per mostrar un detall d’aquest fet, he de dir que molts amics personals llatinoamericans que han militat en guerrilles, encara avui (més de mig segle després d’haver iniciat la vida civil), es giren cada cinc minuts quan caminen pel carrer per veure si els segueixen, o miren sota el cotxe o guaiten per la finestra mecànicament com a instint de supervivència.

Es va enfrontar a Iván Duque en una campanya molt polaritzada on se’l va acusar de ser comunista i titella de Veneçuela.

També, el fet que molts companys i la majoria dels seus antecessors hagin mort assassinats (a Colòmbia, ser líder d’esquerres és una activitat de risc extrem) és un element a tenir en compte. Molts dels meus amics colombians em comentaven que la primera victòria del candidat Petro (abans de cadascuna de les eleccions en què s’ha presentat) era haver pogut concórrer-hi sense que l’assassinessin.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Tenacitat política

A Colòmbia, l’exposició política és un acte de valentia i resistència, cal ser mesell i també creure’s que es té quelcom transcendental a fer i a dir. Precisament aquesta darrera qüestió, la del discurs, ha estat un dels grans actius de Petro. Ja des de ben jove va ser un gran lector i polemista. Tant és així que a l’escola de secundària es va guanyar una fama de personalitat enigmàtica i de corcó intel·lectual que atemoria els seus professors. És també a causa del seu atractiu retòric que va seduir la seva segona muller, just després d’un míting. Alhora, cal destacar la fama que va adquirir com a senador de l’oposició quan Álvaro Uribe va ser president. En aquell període, Petro es va convertir en el flagell que va assenyalar els nexes entre Uribe i els paramilitars, a la vegada que va destapar l’escàndol macabre dels falsos positius. Quant al «fer», ja en parlarem més endavant.

Però més enllà de la retòrica, cal insistir en el fet que ser polític requereix molta energia, tenacitat, voluntat i resistència. Si s’observa la carrera política de Petro es pot veure que hi ha aquests quatre elements. Sense tots quatre, és impossible haver ocupat els càrrecs de personero (1981-1984) i regidor al municipi de Zipaquirà (1984-86), dos mandats de congressista a la cambra baixa (un per Cundinamarca, 1991-1994, i un altre per Bogotà, 1998-2006), haver exercit d’alcalde de Bogotà (càrrec del qual va ser destituït i restituït en el bienni 2014-15), senador de la República durant dos mandats (2006-2010 i 2018-2022) i, des del 7 d’agost de 2022, president de la República. I això sense comptar un període a l’exili, un càrrec diplomàtic a l’Administració Samper i la participació en dues campanyes electorals (les de 2010 i 2018) en la cursa per arribar a la presidència.

En aquest sentit, Petro ha emulat altres líders de l’esquerra que han arribat a la presidència del seu país després d’intentar una vegada i una altra guanyar unes eleccions. Petro es va presentar a les eleccions presidencials del 2010 amb el partit Polo Democrático Alternativo, obtenint el 9,1 % del sufragi, incapaç de passar a la segona volta que Juan Manuel Santos va guanyar còmodament. Dos mandats després, l’any 2018, va tornar a presentar-se amb la coalició Pacto Histórico i va arribar a la segona volta. Es va enfrontar a Iván Duque en una campanya molt polaritzada on se’l va acusar de ser comunista i titella de Veneçuela. En aquella ocasió va perdre en el ballottage, amb el 41,7 % del sufragi. No va ser fins a la tercera vegada, quatre anys més tard, que va vèncer pels pèls amb un 50,4 % dels sufragis contra un candidat estrafolari, Rodolfo Hernández, que parlava d’antipolítica i que era (sense saber-ho) premonitori de personatges com ara Milei.

 

Un president d’esquerres

El dia 19 de juny de 2022 alguna cosa va canviar a Colòmbia: l’esquerra va arribar a la presidència per primera vegada a la història. Per aconseguir-ho Petro va haver de construir una coalició prou àmplia per a no despertar recels dins o fora del país, prometent estabilitat econòmica per a grans empreses i garanties geopolítiques als Estats Units.

Amb tot, també cal assenyalar que les urnes van deixar –a més d’un legislatiu escorat a la dreta– un país dividit. Els territoris que van votar en contra dels Acords de Pau el 2016 es van deixar seduir pel discurs reaccionari d’Hernández, mentre que Petro va fer-se fort a les grans ciutats, amb l’excepció de Medellín.

Poc després, en la presa de possessió del 7 d’agost, quan Petro va rebre la banda i va jurar com a president del seu país, va aturar l’acte i va demanar que es mostrés l’espasa de Simón Bolívar, que té un gran valor simbòlic, perquè no només representa la gesta de la independència llatinoamericana, sinó que té associat un missatge d’emancipació social vinculat al fet que el 17 de gener de 1974 un escamot de l’M19 la va segrestar de la Casa Museu Simón Bolívar com a acte de protesta contra el govern. Els guerrillers van deixar, al lloc on es va sostreure, el següent missatge: «Bolívar no ha mort. La seva espasa trenca les teranyines del museu i es llança als combats del present. Passa a les nostres mans i ara apunta als explotadors del poble.» Després de molts anys desapareguda, l’M19 va tornar l’espasa com a gest de pau el 1991, any en què va abandonar les armes.

En l’acte de presa de possessió del seu càrrec, Petro va dir —tot rebent l’espasa— el següent: «Arribar aquí, al costat d’aquesta espasa, per a mi és tota una vida […] vull que mai més estigui enterrada, retinguda i que només s’embeini, com va dir Bolívar, quan hi hagi justícia en aquest país.» En aquest moment va començar l’Administració Petro, i tots els convidats (amb alguna destacada excepció) es van aixecar i van aplaudir.

 

Governar no és (només) predicar

Quan s’arriba al govern, a més de comunicar, s’ha d’executar una part del programa. Per fer-ho, sobretot si es volen dur a terme canvis rellevants en les polítiques públiques, és necessari tenir aliats, pressupost, bons gestors i una administració pública que funcioni i estigui present en el territori, que, en el cas de Colòmbia, és molt extens i històricament deixat de la mà de Déu o, millor dit, està en mans de cacics, narcos, guerrilles i paramilitars.

Per això no n’hi ha prou amb fer discursos el dia Primer de maig, com va fer Petro davant d’un miler de treballadors, dient que té la idea de dur a terme un gran canvi social a través de reformar el sistema de salut, el mercat laboral i les pensions, i que això suposa una lluita permanent del poble mobilitzat…, sinó que, sobretot, cal construir ponts en un Congrés dividit, amb polítics i governadors amb qui no combregues, i poder asseure’s a la taula amb els grans grups econòmics. També cal pensar quina és la millor estratègia per negociar amb els grups encara armats, com són l’ELN, les dues escissions de les FARC (Segunda Marquetalia i l’EMC) i les narco guerrilles Autodefensas Gaitanistas de Colombia i Autodefensas Conquistadores de la Sierra Nevada.

Un any i mig després d’haver accedit a la presidència, molts analistes acusen Petro d’haver instal·lat el Govern en una muntanya russa d’esperances i frustracions. Després d’haver obert grans expectatives, l’aprovació de la seva gestió no arriba al 30 %. El seu gran passiu és, precisament, la dificultat per gestionar. Òbviament, una part de les culpes són les grans expectatives, però una altra és la difícil tasca de construir un equip de gestió eficaç que pugui pactar i establir les aliances (amb actors que li són hostils) per començar a fer polítiques que són urgents, però també cares, difícils i lentes de desplegar. A més, cal afegir que a Colòmbia, com a quasi tota la regió, la voluntat política ensopega –quasi sempre– amb una reduïda capacitat infraestructural de l’Estat. De tot plegat, és fàcil que en resulti una imatge d’impotència i desordre.

 

Fugir d’estudi

Queda clar que, a mitjà termini, les coses no li van de cara, a Petro. Les eleccions regionals d’octubre de 2023 li van ser desfavorables i els mitjans de comunicació tradicionals projecten d’ell una imatge erràtica i pejorativa. Davant d’aquesta conjuntura, Petro fa declaracions per confrontar-los –«les da papaya», com es diu a Colòmbia–, perquè els líders d’opinió de la dreta diguin barbaritats, tal com ho fa la congressista conservadora María Fernanda Cabal, la qual exposa sense rubor que «els indígenes es volen apoderar del país i són els propietaris que més terra tenen».

Enmig d’aquest enrenou, Petro polemitza per les xarxes amb Nayib Bukele i fuig d’estudi, tot fent el que deia Kapuscinski en el seu llibre Ébano, quan exposava l’actitud dels líders polítics africans després de les independències dels seus Estats: projectar-se més en l’àmbit internacional que no pas lluitar en el feixuc i desagraït dia a dia domèstic.