Com un volcà mig adormit, el conflicte entre Israel i Palestina ha tornat a esclatar amb més força que mai el 7 d’octubre, data fatídica per a l’Estat sionista, que no va poder ni preveure ni aturar l’atac massiu amb milers de míssils i el que és pitjor l’entrada per terra de centenars de terroristes combatents de Hamàs, ni sobretot l’atac a les poblacions indefenses properes a la franja de Gaza, notablement la ciutat de Sderot i un grapat de quibuts on els seus habitants van ser assassinats o enduts com a ostatges per les bandes armades.

El govern d’Israel, el més ultradretà de la història, tenia concentrades a Cisjordània totes les seves forces, també militars i d’intel·ligència, en suport dels colons supremacistes i dels ultraortodoxos que reivindiquen el Gran Israel i la integritat de Jerusalem, inclosa l’esplanada de les mesquites i la Cúpula de la Roca, considerada pels musulmans com el tercer monument sagrat de l’islam.

El terratrèmol ha estat extraordinari. La tàctica de segar l’herba de Hamàs en campanyes militars i bombardejos s’ha declarat superada i inútil. Ara es tracta, ras i curt, d’acabar del tot amb el Moviment de la Resistència Islàmica, que això és el que volen dir les sigles Hamàs en àrab, amb una invasió militar que encara no s’ha produït a la data d’escriure aquestes reflexions, quinze dies després de la invasió des de Gaza a territori israelià. Molts són els especialistes, inclosos els dels Estats Units, que ho consideren una tasca o impossible o d’un preu tan alt que ningú civilitzat es pot permetre, i menys un país democràtic.

S’ha esquerdat el projecte ultranacionalista del Gran Israel protegit pel Mur de Ferro de les armes i aïllat de l’entorn.

El cert és que Israel ha perdut la seva aura d’invulnerabilitat, adquirida durant 75 anys en totes les guerres guanyades, incloses les que va començar perdent, com la del Yom Kippur d’ara fa 50 anys. L’ha perdut de cara enfora, però sobretot de cara als seus ciutadans i a la comunitat jueva universal, que veia en Eretz Israel el port de salvació davant els perills actuals o futurs d’un món hostil i sovint antisemita i el que dona sentit a la seva existència després de l’Holocaust.

 

Apartheid més o menys camuflat

El revés es doble i de profunditat històrica, estratègica i ideològica. L’estratègia de la dreta israeliana des de l’endemà dels acords d’Oslo es dirigia a impedir la construcció d’un Estat palestí, a través de la violència i l’ocupació il·legal de territoris pels colons, el foment de la divisió entre els palestins i finalment el reconeixement directe pels Estats àrabs d’Israel sense contrapartida en territoris ni en un Estat propi per als palestins. La ideologia que la guiava era la del sionisme anomenat revisionista, que volia aconseguir un Gran Israel ètnicament homogeni i separat dels àrabs gràcies a l’anomenat «mur de ferro», és a dir, la brutalitat de la força militar pròpia i l’auxili dels Estats Units, i si calia amb l’expulsió dels palestins. En l’ínterim, el que s’ha anat perfilant és un Estat d’apartheid més o menys camuflat, amb la població palestina sotmesa a triar entre emigrar o acceptar la seva despossessió de drets ciutadans, després d’haver estat desposseïts de propietats i de territori on construir la seva nació.

La jornada fatídica del 7 d’octubre ja ha demostrat el caràcter quimèric d’ambdós objectius. Netanyahu, aparent vencedor històric fins al 6 d’octubre, l’endemà va perdre de cop la partida. El conflicte amb Palestina no és prescindible ni minimitzable. Cal resoldre’l com es resolen aquests conflictes i com ho van intentar l’esquerra i el camp de la pau israelians, amb el diàleg, la diplomàcia, la negociació i el pacte. Ara totes les alternatives que s’havien posat al damunt de la taula tornen a aparèixer de cara la negociació que caldrà iniciar en un o altre moment. La fórmula dels dos Estats d’Oslo, ara fracassada i al congelador, naturalment, però també l’Estat binacional palestí i israelià, però en tot cas un Estat que reconegui la igualtat de drets individuals a tots.

S’han revelat inútils els esforços de Netanyahu per convertir el conflicte palestí en una qüestió local insignificant.

El moment no és per a l’optimisme. La debilitat de l’esquerra israeliana l’ha situat des de fa 23 anys fora de joc. L’opinió israeliana està excitada i indignada amb Netanyahu, però fermament decidida a defensar la seva seguretat. Es veu a venir que el moment podria arribar a ser transcendental per a l’existència mateixa d’Israel com a Estat democràtic. La incertesa sobre la durada i els resultats de la guerra és extraordinària. Són molts a Palestina i als països veïns, inclosos Jordània i Egipte, que temen un aprofitament expansionista d’una victòria militar que desallotgi d’una part o de tota la franja sencera a la població palestina. L’actual composició del govern d’emergència, on romanen els representants dels partits d’extrema dreta obertament antiàrabs i partidaris del Gran Israel, així ho permet entendre.

Molt s’ha escrit sobre aquest conflicte, però ara més que mai esdevenen vigents les lúcides i ombrívoles premonicions de Hannah Arendt, la filòsofa jueva, nascuda a Alemanya i esdevinguda cèlebre als Estats Units, sobre el futur dubtós d’un Israel que no nasqués d’un acord entre àrabs i jueus, en lloc d’una guerra, i que hagués de dependre sempre de la protecció d’una gran potència exterior. La lectura avui dels Escrits jueus (The Jews Writings, Schoken, compilats el 2007, i traduïts al castellà el 2016 a Paidós) dibuixa el tràgic destí que li esperava a una utopia fonamentada en la idea acrítica d’una nació homogènia, com un cos orgànic etern, fruit natural del creixement d’unes qualitats inherents, que «no s’explica en termes de l’organització política sinó de personalitats biològicament sobrehumanes».

Arendt creia en la política i creia en el federalisme com a fórmula per conjuminar i governar democràticament la diversitat de pobles, llengües i identitats culturals i religioses. Sionista ella mateixa i partidària de la lluita armada quan es tractava de combatre el nazisme, considerava tràgic el canvi de caràcter sofert pel poble jueu des d’Auschwitz, de forma que «després de dos mil anys de col·locar la justícia com a pedra miliar de la seva existència espiritual i comunitària ara n’ha esdevingut emfàticament hostil».