Harquitectes és potser l’equip més admirat pels joves professionals, i no solament per ells. Els seus edificis són una resposta arquitectònica innovadora i brillant a la urgència climàtica, sempre a la recerca de més confort, amb austeritat. David Lorente, Josep Ricart, Xavier Ros i Roger Tudó, nascuts en diferents ciutats vallesanes, van estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i van obrir estudi a Sabadell, des d’on destaquen com a representants d’un nou poder arquitectònic català, extramurs de Barcelona.

 

Es van conèixer a l’ETSAV. En què es distingia aquesta escola de l’ETSAB? Com va orientar la seva arquitectura?

Roger Tudó. A l’ETSAB s’impartia una formació més humanista. L’ETSAV era més tècnica, pragmàtica i potser més oberta, sense figures tan determinants.

 

En els seus anys de formació, l’arquitectura en voga era la icònica, d’autor. Van creure que aquest podria ser el seu camí?

R.T. Vam intentar que no ho fos. Algunes figures ens interessaven, pel seu llenguatge arquitectònic: Herzog & De Meuron, un primer mite per a nosaltres. Tenien quelcom d’icònic, però basat en elements propis de l’arquitectura.

Xavier Ros. Tenien un llenguatge i una estètica basats en com construïen.

R.T. Quan ets jove, necessites aprendre dels altres. Al principi ens alimentàvem d’aquests autors i d’altres. Però el nostre context seria molt més auster.

Josep Ricart. No ens vèiem fent una arquitectura escultòrica o objectual, però sí una arquitectura que arribés a transcendir.

X.R. També érem ambiciosos, a més de treballadors.

R.T. Primer des de certa ingenuïtat, després amb coneixement, sempre ens va interessar una arquitectura més anònima. Admiràvem els grans, però volíem buscar a partir d’un punt de vista estètic més profund, popular, anònim.

 

Quines eren llavors i quines són ara les seves prioritats arquitectòniques?

J.R. Ja sent estudiants, era important la dimensió constructiva i material de l’arquitectura, aliena al llenguatge representatiu. I això potser ens acostava a la construcció popular.

R.T. Primer ens interessaven més els objectes arquitectònics físics, després vam començar a valorar la vivència arquitectònica espacial, més endavant vam anar introduint els temes mediambientals, energètics i progressivament els existencials. Així vam anar perdent interès per l’aspecte de l’edifici i guanyant-lo per optimitzar-ne el comportament.

X.R. Aviat ens va interessar una construcció molt intencionada, saber què és i com la utilitzes.

J.R. El fet de ser quatre afavoreix que els nostres interessos no difereixin gaire dels d’altres companys de generació. Però a vegades són similituds formals, analògiques, centrades en la materialitat o en el referent popular, si bé en la nostra evolució ens hem acostat a l’interès per l’experiència de l’usuari.

R.T. I per la idea del benestar. Abans buscàvem espais o objectes que resultessin fascinants. Després ens vam centrar en la qualitat de l’estar, en la vivència, més enllà de com és l’edifici.

David Lorente. Sempre ens ha atret el component ofici. Gaudim quan amb ofici aconseguim arquitectures especials, ben resoltes, ben construïdes, en les quals es viu bé, encara que semblin poc convencionals.

 

Solen dir que durant els deu primers anys van produir una arquitectura diferent que ja han deixat enrere.

D.L. És així. Però la nostra ambició va ser sempre buscar l’excel·lència. La primera etapa està superada. Després vam començar a participar en concursos en els quals el tema energètic era rellevant. En paral·lel, vam assumir els ensenyaments de professors com Albert Cuchí, el seu concepte de l’arquitectura, amb una construcció en la qual s’han de complementar factors energètics i la vivència habitacional.

X.R. Vam sortir de l’escola amb bons coneixements constructius. Vam començar a edificar els primers projectes de seguida. Vam aprendre a bregar amb els clients. Això et va consolidant. No un mètode, però sí una manera d’aprendre a convèncer els clients sobre les millors solucions.

 

Projecte Casa 1101, a Sant Cugat del Vallès. Foto: Adrià Goula

Projecte Casa 1101, a Sant Cugat del Vallès. Foto: Adrià Goula

 

Va ser difícil?

R.T. No, perquè abans ens vam convèncer nosaltres mateixos. Encara que donis als clients arguments inesperats, si el discurs és sòlid i conseqüent, l’accepten. Els arquitectes han de ser grans persuasius i mostrar al client coses que aquest ni s’imagina. Cal convèncer-los que poden viure millor.

X.R. La majoria de les nostres obres han acabat sent bons edificis i això ens ha donat seguretat i consistència com a projectistes i indirectament també ha transmès confiança als clients. La regularitat en els bons resultats importa.

J.R. De manera més o menys intencionada, intentem sempre anar cap endavant. Assumir cert grau de risc en les nostres decisions, tant sobre nous projectes com sobre les estratègies.

R.T. Tornant a això de les etapes de la nostra evolució, hi va haver un moment en què ens vam adonar que l’estructura era fonamental per descobrir els espais. Després n’hi va haver un altre en què vam introduir el bioclimatisme, per aconseguir el confort tèrmic per mitjans naturals. I un altre en què treballàvem centrats en estructures amb molta inèrcia tèrmica i capacitat per regular la humitat, perquè operem en països calorosos, on l’estructura ens ha d’ajudar molt. Ara desenvolupem espais verticals de gran altura que faciliten la cooperació amb la llum natural i el moviment de l’aire.

X.R. Cap al 2010 ens vam adonar, com els clients, que havíem de treballar en temps de crisi. Vam aprendre a gestionar pocs recursos amb la màxima ambició. Pocs materials i que serveixin per a diverses funcions.

D.L. Un altre element transformador va ser el salt d’escala, amb obres com Cristalleries Planell, l’ICTA, la Lleialtat Santsenca, que tenen dimensions més grans, però també són còmodes.

R.T. L’ICTA ens va caure en el moment adequat. Ja teníem interès per tot el que estava relacionat amb la sostenibilitat mediambiental, i de sobte vam rebre aquest encàrrec, a mitges amb dataAE, on el repte mediambiental era medul·lar. Vam anar a fons i vam evolucionar molt en la nostra concepció de què és en realitat l’arquitectura. Ens va donar avantatge i anticipació.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

«Els edificis són artificials, però en estrènyer el llaç amb els fenòmens naturals adquireixen la intensitat del món real viu. Si aconsegueixes integrar una cosa artificial en la naturalesa… Intuïm que aquí hi ha una gran troballa.» (Roger Tudó).

X.R. Per la mena d’espai que és, per la llum, per la relació entre peces, per la seva vocació, l’ICTA no separa la consciència mediambiental de la qualitat arquitectònica. Tot és u.

J.R. Hem seguit una evolució natural, des de la construcció popular, la definició de l’espai a partir de l’estructura, els materials biosfèrics… Però hi ha una altra progressió vinculada a quina mena de projecte ha de seguir l’anterior. L’ICTA és, en aquest sentit, especial. També ho és que triem els concursos amb aquesta idea evolutiva al cap.

 

Se sol dir que la seva arquitectura resol l’equació matèria – fenòmens naturals – usuaris.

J.R. Aquesta equació resumeix el nostre moment actual. La idea és projectar l’experiència de les persones dissenyant una arquitectura que actuï com a catalitzadora del medi natural. Podríem parlar d’un confort que va més enllà del que és bàsic i té quelcom d’extraordinari.

R.T. L’element clau, en aquesta equació, són els fenòmens naturals. Des de la implantació dels aires condicionats, els fenòmens naturals havien quedat molt relegats. N’hem redescobert el potencial per fer espais millors, més sostenibles, però sobretot més reals, més honestos, que estableixin vincles emocionals amb el món que ens envolta. Hem vist que tenen una dimensió forta que intensifica l’experiència de l’arquitectura. Cal aconseguir que la manera en què està organitzada la matèria constructiva se sincronitzi amb els fenòmens naturals de petita o gran escala. Això ens ha fet avançar més enllà de la mera sostenibilitat.

J.R. El nostre debat no és tant sobre la gestió dels recursos –això és una eina–, com l’ús de recursos naturals per projectar el ben estar de les persones. No es tracta només de ser sostenibles, sinó de descobrir com intensificar l’experiència de les persones.

R.T. Els edificis són artificials, però en estrènyer el llaç amb els fenòmens naturals adquireixen la intensitat del món real viu. Si aconsegueixes integrar una cosa artificial en la naturalesa… apareix l’extraordinari. Intuïm que aquí hi ha una gran troballa.

X.R. Tot això està relacionat amb l’autenticitat, que per a nosaltres marca la diferència.

 

Triïn algunes obres que exemplifiquin progressos en la seva trajectòria.

J.R. La casa a Gualba, per raons econòmiques, ens va fer veure que les construccions, habitualment revestides, podien quedar nues, i que això generava una intensitat nova.

R.T. Les cases a Granollers i Sant Cugat marquen un altre moment. Granollers per la verticalitat i la monumentalitat ambiental, per l’espai que facilita la vivència de fenòmens naturals a una altra escala, més enllà del que és funcional, per sentir-te més connectat amb la llum i l’espai natural. I la casa de Sant Cugat fa el mateix des de la redefinició del concepte de recer.

J.R. Si Gualba va ser un descobriment, entre cometes, a Granollers va aparèixer el fenomen dels metres cúbics com un luxe.

R.T. Sant Cugat ens demostra que una millor qualitat de vida, un hedonisme senzill, es pot aconseguir amb pocs recursos.

X.R. Sant Cugat i Granollers evidencien que el que s’aprèn en temps de necessitat pot fructificar en un altre context de menys estrès econòmic.

«La nostra obra té un grau de permanència alt. Està ben construïda, és confortable, durarà anys. Aquest balanç ens anima a continuar atrevint-nos. No som convencionals, però no ens mou el desig d’originalitat.» (Josep Ricart).

D.L. Ja hem parlat de l’ICTA com a obra rellevant. També parlaria de l’habitatge a Ullastret, en la mesura en què connecta amb les obres ja esmentades i incorpora un factor patrimonial complex.

X.R. A la Lleialtat Santsenca també vam treballar amb una preexistència.

J.R. Són obres diferents, però l’actitud és la mateixa. Descobreixes que la preexistència pot col·laborar amb els seus atributs en el comportament de l’edifici, més enllà del valor cultural.

R.T. També caldria parlar de Cristalleries Planell i del Celler Clos Pachem, perquè incorporen, diguem-ne, invents inesperats. A Planell hi ha les xemeneies solars, útils en termes climàtics i potents formalment. A Clos Pachem, la coberta amb làmina d’aigua que refrigera l’edifici.

 

Com valoren l’evolució de la consciència mediambiental en aquest segle?

R.T. Tenim la sort que a Catalunya s’ha potenciat bastant des de l’àmbit públic. Avui dia, els despatxos interessants que fan obra pública en general ja apliquen unes solucions mediambientals mínimes.

J.R. Fem arquitectura amb consciència mediambiental per responsabilitat cívica, però sense renunciar a la voluntat arquitectònica. En reflexionar sobre com s’administren millor els recursos, trobem experiències més intenses. No tots els despatxos tenen la mateixa mirada. La nostra especificitat és incorporar la sostenibilitat amb eines específicament arquitectòniques.

R.T. Ens agrada que sigui l’edifici el que doni per si mateix les respostes mediambientals, relegant els sistemes mecànics, i no perquè no siguin eficients, sinó perquè creen atmosferes artificials. La nostra intenció és que sigui l’edifici el que renaturalitzi la situació. L’ideal seria que l’edifici fos un ens emancipat capaç de resoldre el màxim nombre possible de reptes mediambientals i de millorar l’experiència de les persones i el seu confort.

 

Aquest discurs podria entroncar amb el de Glenn Murcutt, les cases del qual no són refugis davant dels elements naturals, sinó màquines que funcionen traient-ne el màxim partit.

R.T. La nostra actitud és semblant.

D.L. En tots dos casos, no arribem a la sostenibilitat per obligació, sinó després d’un benestar procurat per l’arquitectura.

R.T. Murcutt treballa sovint en un àmbit sense context arquitectònic. A nosaltres ens ve més de gust connectar amb la història. Apuntem cap al que vindrà, però al seu torn els nostres edificis intenten enllaçar amb la cultura mediterrània on s’inscriuen.

 

Centre cívic Cristalleries Planell 1015, al barri de Les Corts de Barcelona. Foto: Adrià Goula

Centre cívic Cristalleries Planell 1015, al barri de Les Corts de Barcelona. Foto: Adrià Goula

 

Han treballat en habitatges unifamiliars, entre mitgeres, típics de les seves ciutats. Què n’han après?

R.T. Encara que aquesta tipologia té els seus límits, hem anat experimentant, trobant solucions que obren nous aprenentatges.

J.R. La nostra és una arquitectura popular, habitual en aquest context. És tan simple que ens ha permès entendre-la amb facilitat.

D.L. T’adones que has de jugar amb les prioritats que tens.

J.R. Semblen petites, però l’estructura les divideix en quatre grans volums, a dalt i a baix, davant i darrere.

R.T. Són habitatges propis del nostre clima. Al nord d’Europa les cases estan separades, perquè busquen la llum i les vistes, i així la ciutat és dispersa. Al Marroc, els edificis s’il·luminen exclusivament per patis i es tanquen a la radiació solar; les ciutats són denses. Les cases entre mitgeres estan a mig camí.

 

Quines són les seves prioritats en els blocs de pisos, com el de Gavà?

D.L. Aquest projecte torna a reflectir el procés cap a una tipologia que proporcioni a l’usuari el plaer de viure-hi, mitjançant espais lluminosos i ventilats. A vegades, més que un pis semblen una casa.

J.R. Parlem d’habitatge social amb pressupost ajustat. L’objectiu va ser que el confort mínim es garantís des del comportament natural de l’edifici. Que la llum i la ventilació fossin màximes, luxoses, igualitàries, malgrat els recursos limitats. En termes d’atributs de l’espai, aquesta obra és luxosa i està resolta des de la capacitat de les parts elementals de la construcció per generar un benestar intens, amb un material i una geometria supereficients.

R.T. Si no tens gaires metres perquè és habitatge social i encara que el pressupost sigui baix, la gestió de la llum i la ventilació poden proporcionar habitatges de luxe.

X.R. Simplificant, el repte era traslladar el que havíem après en habitatges unifamiliars a un bloc amb 136 habitatges de recursos austers.

J.R. Volem portar les coses a l’extrem. El nostre treball en aquesta tipologia del bloc és bo perquè és radical.

 

Quina és la virtut del que és radical?

J.R. Permet filtrar: veure amb claredat què importa i què no.

R.T. Però ens posem límits. Volem ser atrevits, sense deixar de ser assimilables, mantenint la connexió amb el passat, acompanyant l’usuari cap a una solució més radical, sense renunciar a un espai habitable. A vegades no descobrim res de nou o d’estrany: redescobrim coses que s’havien deixat de fer.

J.R. La nostra obra té un grau de permanència alt. Està ben construïda, és confortable, durarà anys. Aquest balanç ens anima a continuar atrevint-nos. El que diem i fem és convincent, ens permet anar al límit en certes estratègies. No som convencionals, però no ens mou el desig d’originalitat.

 

Han aconseguit un gran reconeixement. Tenen més encàrrecs dels que poden atendre? Amb quin criteri els seleccionen?

D.L. Triem els que encaixen amb els nostres interessos. Potser això explica les raons del nostre progrés. Hem de detectar en l’obra un potencial adequat al que nosaltres podem oferir.

R.T. Tenim bastantes peticions, però les que finalment ens encaixen són poques, per raons moltes vegades imprevisibles. El que espera la gent de l’arquitectura no sempre coincideix amb les nostres inquietuds.

J.R. És important que les obres no ens allunyin del nostre focus d’atenció.

X.R. Tenim pànic a malgastar temps en projectes que ens poden decebre, no acabar bé. Abans de començar a treballar intentem assegurar que l’encaix amb el client té potencial i que el resultat serà un bon edifici.

 

Quantes obres tenen en marxa?

X.R. Cadascun de nosaltres se sol ocupar d’un o dos projectes i un parell d’obres alhora. Hi pot haver, doncs, uns sis projectes en marxa i el mateix nombre d’obres. El temps és limitat. No assumirem més responsabilitats de les que puguem resoldre amb qualitat. Triem molt. A vegades anem curts de feina, d’altres estem fins al capdamunt.

 

Imagino els avantatges d’un equip de quatre membres. Quins són els inconvenients?

R.T. Encara que ens entenem bé, citaria la dificultat de la presa de decisions, que s’ha de consensuar a consciència i sovint requereix molt de temps.

X.R. Hi ha menys control quan anem massa de pressa. A poc a poc, millor.

D.L. No hem sucumbit a la temptació que cadascun vagi pel seu compte. Tot el que és important s’acorda. Reservem moments per fer-ho, de 8 a 9 del matí, al migdia mentre dinem, o els divendres a la tarda.

R.T. El fet que el David estigui centrat en tasques de coordinació del despatx permet organitzar-nos. En altres despatxos, sembla que no hi hagi temps per al que és important.

 

La fórmula de quatre socis és viable econòmicament?

J.R. Fa vint-i-cinc anys que vivim d’això.

D.L. Però sense aconseguir els estàndards d’altres professions, si parlem dels que destaquen. La nostra feina és molt artesanal.

R.T. Treballem moltes hores. Invertim la nostra economia en aquesta alta dedicació. Guanyem molt poc, però hem aconseguit que l’empresa sigui sostenible.

X.R. L’equip està integrat per vint-i-cinc persones, el nostre màxim. Si tenim una mica de diners, els reinvertim en hores de treball. Altres voldran un patrimoni comptant. Nosaltres considerem que la trajectòria és el nostre millor patrimoni.

D.L. Patrimoni no vendible, però que tampoc no et poden sostreure.

J.R. La crisi es va emportar moltes esperances, es van haver de tancar estudis poc després d’obrir-los. Avui abunden els que van malament. No tenim gaires diners, però sí reconeixement.

 

El poder arquitectònic catalanoparlant s’ha descentralitzat, amb RCR a Olot, l’IBAVI a les Balears i vostès al Vallès, procedents de Sabadell, Granollers, Cerdanyola i Terrassa. Què aporta aquesta dispersió territorial? Supera l’esquema de la «família Bohigas»?

J.R. Començar aquí va ser potser més fàcil, vam tenir accés a petits clients que van confiar en nosaltres. Però tenim col·legues a Barcelona que encara no han pogut construir una casa.

X.R. Barcelona pot estar més saturada, molts es barallen pel mateix pastís.

D.L. Abans, els que volien progressar començaven per Barcelona. Nosaltres, no. Som aquí perquè hi tenim feina i perquè hi vivim millor.

R.B. Les xarxes permeten operar des de qualsevol lloc, sense necessitat de ser amic de ningú. Des d’una posició gairebé extrametropolitana, a base de meritocràcia, hem arribat fins aquí.

 

No han rebut un premi FAD, però van guanyar el concurs per ampliar el MACBA.

D.L. Ens sembla anecdòtic no haver guanyat el FAD. Tenim altres premis espanyols o internacionals. Les circumstàncies de cada concurs, el seu jurat, poden ser determinants.

J.R. En els concursos, com en els premis, cal fixar-se en el jurat. En el del MACBA, el jurat tenia capacitat de lectura. En tot cas, no li donem gaire importància. Ens agrada haver estat finalistes del FAD en vuit ocasions, és un índex de constància i fiabilitat. Encara que al final no hi hagués premi.

 

Els atreu l’escena internacional?

Concursem poc a fora. A la nostra arquitectura li convé un control de proximitat. Si veiem una cosa excepcional, podem concursar. Fem proves. Però la proximitat és sempre una alternativa convenient.

 

En què s’ocupen ara?

Estem molt concentrats en una biblioteca a Nou Barris, en fase de projecte bàsic. Tindrà auditori, centre cívic, gimnàs… Urbanament, és un projecte de gran interès. Pot estar acabat cap al 2028.