Sense cap mena de dubte, si la mare sabés que m’havien demanat escriure unes ratlles sobre ella, li faria molta basarda i em diria, «vés amb compte i no en facis un gra massa». La seva senzillesa i humilitat eren per a mi les qualitats que més la definien.

Helena Cambó morí el passat 22 de gener, però ja feia temps que la nostra mare amb la seva energia extraordinària, la seva curiositat infinita, i el seu optimisme i alegria contagiosos, ens havia deixat.

Filla de Francesc Cambó i de Mercè Mallol, la seva vida va estar sempre molt lligada a la del seu pare, i va assumir de bon grat la responsabilitat de mantenir viu el seu llegat, malgrat el silenci i el poc reconeixement a què va ser sotmesa –pels uns i pels altres– la figura del polític català, durant molts anys. Penso que és per això que li va fer especial il·lusió rebre, juntament amb Maria Macià, el premi d’actuació cívica de la Fundació Lluís Carulla, «a la dignitat i fidelitat amb què ha portat el seu il·lustre cognom».

La mare va viure de petita a Suïssa i a Itàlia, després a Nova York i finalment a Buenos Aires, on va morir el seu pare quan ella tenia només 17 anys. De l’etapa italiana ens explicava amb emoció que, quan ella tenia vuit anys, el seu pare la va portar a visitar el Museu de l’Acadèmia, a Venècia, i li va dir –sempre que ho recordo em sorprèn l’encert i la capacitat de Cambó de posar-se en la pell d’una nena tan petita– que en comptes de passar-se una hora arrossegant els peus, només veurien dues pintures, i que així de segur, ella les recordaria per a sempre. El fet és que la mare no va oblidar mai aquella visita, ni les dues obres escollides pel seu pare: el Miracle de Sant Marc, de Tintoretto, amb les eines esmicolades, i la meravellosa Tempesta, de Giorgione.

De l’època de l’Argentina ens queden moltes cartes, que hem rellegit aquests dies, de la intensa correspondència que mantingué amb el seu pare durant els mesos en què ell cercava a Alta Gracia un clima sec per protegir els seus delicats pulmons, prou malmesos després d’aquella fatídica bala de l’atemptat d’Hostafrancs, el 1907. En aquestes cartes el meu avi li dóna consells de tots tipus a la seva filla i reforcen la imatge, que sempre ens va transmetre la mare, d’un pare que havent descobert la paternitat molt tard, la va gaudir enormement.

En recordo una en què, responent al reiterat interès d’Helena per la possible contractació d’una persona, ell, que ja se n’havia ocupat, assumia que la persona en qüestió no li havia agraït mai a la filla les seves gestions. Li contesta: «No vull que passis pena amb la ingratitud perquè t’hi trobaràs molt sovint. El que cal és que el pecat de la ingratitud no el cometis mai, perquè és molt lleig. El fet que sigui un pecat molt corrent no ha d’afeblir el teu desig de fer bé als altres. S’ha de fer el bé pel goig que dóna fer-lo.»

PUBLICITAT

Lectures amb el pare

Em va agradar especialment una altra carta, on mostrava una humilitat sorprenent, en tractar-se d’un home ja gran i de tant prestigi, vers una noia de tretze anys i on reconeix que el coneixement de l’anglès de la filla és molt superior al seu i li pregunta: «Per què no m’escrius en anglès una part de les teves cartes? Jo miraré de fer-ho també i tu me les corregeixes.» N’hi ha una altra, que em va semblar divertida imaginant la situació. El seu pare li fa un regal de mil pesos pel seu sant i li diu: «Tu d’aquests mil pesos en faràs el que voldràs, que per això te’ls dono, però si em demanessis consell, jo et faria aquesta proposta: posar-ne de racó 500 comprant un títol que et doni interès augmentant així el teu capital».

Recordant el seu pare la mare sempre feia referència a aquesta barreja de gran tendresa i exigència que veiem reflectida en aquestes cartes, i en molts altres moments de la seva relació, com les lectures que feien junts, o els poemes que ella aprenia de Costa Llobera o de mossèn A. M. Alcover per recitar després orgullosa a Francesc Cambó.

La mare va arribar a fer un curs de matemàtiques «modernes» per poder-nos explicar la teoria de conjunts!

L’any 1951 torna a Barcelona, ja casada amb Ramon Guardans, i s’instal·len a l’àtic de l’edifici de la Via Laietana que havia fet construir el meu avi amb tanta il·lusió i del qual, malauradament, tan poc temps en va gaudir. Recordava la mare una anècdota que li va explicar el seu pare de l’arquitecte Florensa, quan revisaven els plànols de la construcció de l’edifici l’any 1923. Es veu que en aquella època les rates circulaven bastant lliurament pels molts solars buits de la Via Laietana i l’arquitecte li proposà a Cambó la construcció d’un sortint al mur de tal manera que, quan aquestes arribessin dalt de tot de l’edifici, que tenia nou plantes, relliscarien i moririen en caure de tan amunt. Cambó li hauria respost a Florensa que no li semblava un joc «gaire net»; és clar que calia impedir que pugessin pel mur fins a la casa, però que era lleig fer-les caure un cop fet tot l’esforç, i que per tant seria millor que posés el voladís en el tercer pis, i no en el novè.

Helena Cambó, en col·laboració amb el seu marit, va treballar per assegurar la continuïtat dels llegats culturals i socials que havia disposat el seu pare. A més de presidir la Bernat Metge i seguir molt personalment les iniciatives de la Fundació Bíblica Catalana i tantes altres iniciatives, va ser membre molt activa de la junta Constructora de la Sagrada Família, i va formar part dels Patronats del Museu Nacional d’Art de Catalunya i del Museu del Prado.

L’any 1993 va ser escollida acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi a la qual no ingressaria formalment fins a l’any 1996, excusant-se del retard en la presentació de la seva recerca, recordant als seus companys acadèmics que quan pensaren en ella ja sabien que escollien a una mare de catorze fills, i que això volia dir que el seu temps era limitat i el seu ordre de prioritats probablement diferent.

El discurs d’entrada a l’Acadèmica amb el títol «Marullus, l’home del retrat de Botticelli», glossava l’ampli estudi que havia fet sobre el personatge. Quan Francesc Cambó li havia deixat escollir una sola obra de tota la seva col·lecció, va ser aquesta la pintura que va triar, probablement perquè sabia que era la que el seu pare en més estima tenia.

Helena Cambó, a més a més de totes aquestes dedicacions mencionades, s’ocupava –i de quina manera!– dels seus catorze fills, nou nois i cinc noies que va tenir en els primers divuit anys de casada.

Helena havia après del seu pare l’art de classificar i endreçar les notícies i ella ho va utilitzar tota la vida, en benefici nostre; va «fabricar» unes carpetes que portaven diferents títols com «ciutats» i allí hi podíem trobar fotos de ciutats del món, o «pintura i escultura», o «animals», o «personatges» i un munt més. Quan havíem de preparar un treball per a l’escola, estàvem segurs que les nostres presentacions serien molt boniques i que guanyaríem molts punts per totes les fotos que hi podríem enganxar. En aquella època jo recordo haver conquerit moltes amigues compartint fotos amb elles, aquelles carpetes eren el més proper que teníem al Google d’avui. Molts anys després, ja estant jo casada, rebia a casa retalls de diaris que feien referència a temes que la mare pensava que ens podien interessar al meu marit o a mi, sobre la feina o sobre els nostres interessos o aficions.

La mare sempre va lamentar no haver pogut estudiar a la universitat la carrera d’Humanitats, però crec que ho va compensar sobradament fent amb nosaltres els diferents batxillerats que es van succeir des que va començar a estudiar el seu fill més gran fins que va acabar la més petita; tant va ser així que, va arribar a fer un curs de matemàtiques «modernes» per poder-nos explicar la teoria de conjunts!

Ortografia i gramàtica

No només ens ajudava amb els deures, sinó que també ens en posava ella; en aquella època en què no s’ensenyava català a l’escola –tot i que a casa sempre el parlàvem– els dissabtes la mare ens deixava, a cada un, la seva llibreta amb els exercicis d’ortografia i gramàtica per fer i amb les correccions de la setmana anterior. Reconec que tots ens queixàvem però, vist avui, em sembla una tasca realment encomiable i que mostra la seva força i resistència, perquè, malgrat les nostres queixes, no va deixar mai de fer-ho.

Recordo que molt sovint, amics que coneixien la mare de feia anys, deien –quan la veien– que estava igual; enèrgica i somrient i sempre fent preguntes. La seva curiositat infinita la va mantenir activa i desperta ben bé fins al final dels seus dies. Li interessava tot el que succeïa a prop o no tan a prop; els néts n’estaven tan impressionats que li van concedir el títol de «Vikiàvia» perquè deien que molts cops tenia més informació que Vikipèdia.

Retornant a l’inici, que em perdoni l’Helena si pensa que n’he fet un gra massa. Els seus fills i filles voldríem estar a l’alçada, encara que sigui sense premi, de portar el seu nom amb la generositat i el compromís que ella ens va ensenyar i de saber-ho transmetre als nostres descendents. Tenim amb ella un deute infinit.