Sense cap mena de dubte, si la mare sabés que m’havien demanat escriure unes ratlles sobre ella, li faria molta basarda i em diria, «vés amb compte i no en facis un gra massa». La seva senzillesa i humilitat eren per a mi les qualitats que més la definien.

Helena Cambó morí el passat 22 de gener, però ja feia temps que la nostra mare amb la seva energia extraordinària, la seva curiositat infinita, i el seu optimisme i alegria contagiosos, ens havia deixat.

Filla de Francesc Cambó i de Mercè Mallol, la seva vida va estar sempre molt lligada a la del seu pare, i va assumir de bon grat la responsabilitat de mantenir viu el seu llegat, malgrat el silenci i el poc reconeixement a què va ser sotmesa –pels uns i pels altres– la figura del polític català, durant molts anys. Penso que és per això que li va fer especial il·lusió rebre, juntament amb Maria Macià, el premi d’actuació cívica de la Fundació Lluís Carulla, «a la dignitat i fidelitat amb què ha portat el seu il·lustre cognom».

La mare va viure de petita a Suïssa i a Itàlia, després a Nova York i finalment a Buenos Aires, on va morir el seu pare quan ella tenia només 17 anys. De l’etapa italiana ens explicava amb emoció que, quan ella tenia vuit anys, el seu pare la va portar a visitar el Museu de l’Acadèmia, a Venècia, i li va dir –sempre que ho recordo em sorprèn l’encert i la capacitat de Cambó de posar-se en la pell d’una nena tan petita– que en comptes de passar-se una hora arrossegant els peus, només veurien dues pintures, i que així de segur, ella les recordaria per a sempre. El fet és que la mare no va oblidar mai aquella visita, ni les dues obres escollides pel seu pare: el Miracle de Sant Marc, de Tintoretto, amb les eines esmicolades, i la meravellosa Tempesta, de Giorgione.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

De l’època de l’Argentina ens queden moltes cartes, que hem rellegit aquests dies, de la intensa correspondència que mantingué amb el seu pare durant els mesos en què ell cercava a Alta Gracia un clima sec per protegir els seus delicats pulmons, prou malmesos després d’aquella fatídica bala de l’atemptat d’Hostafrancs, el 1907. En aquestes cartes el meu avi li dóna consells de tots tipus a la seva filla i reforcen la imatge, que sempre ens va transmetre la mare, d’un pare que havent descobert la paternitat molt tard, la va gaudir enormement.

En recordo una en què, responent al reiterat interès d’Helena per la possible contractació d’una persona, ell, que ja se n’havia ocupat, assumia que la persona en qüestió no li havia agraït mai a la filla les seves gestions. Li contesta: «No vull que passis pena amb la ingratitud perquè t’hi trobaràs molt sovint. El que cal és que el pecat de la ingratitud no el cometis mai, perquè és molt lleig. El fet que sigui un pecat molt corrent no ha d’afeblir el teu desig de fer bé als altres. S’ha de fer el bé pel goig que dóna fer-lo.»

 

Lectures amb el pare

Em va agradar especialment una altra carta, on mostrava una humilitat sorprenent, en tractar-se d’un home ja gran i de tant prestigi, vers una noia de tretze anys i on reconeix que el coneixement de l’anglès de la filla és molt superior al seu i li pregunta: «Per què no m’escrius en anglès una part de les teves cartes? Jo miraré de fer-ho també i tu me les corregeixes.» N’hi ha una altra, que em va semblar divertida imaginant la situació. El seu pare li fa un regal de mil pesos pel seu sant i li diu: «Tu d’aquests mil pesos en faràs el que voldràs, que per això te’ls dono, però si em demanessis consell, jo et faria aquesta proposta: posar-ne de racó 500 comprant un títol que et doni interès augmentant així el teu capital».

Recordant el seu pare la mare sempre feia referència a aquesta barreja de gran tendresa i exigència que veiem reflectida en aquestes cartes, i en molts altres moments de la seva relació, com les lectures que feien junts, o els poemes que ella aprenia de Costa Llobera o de mossèn A. M. Alcover per recitar després orgullosa a Francesc Cambó.

La mare va arribar a fer un curs de matemàtiques «modernes» per poder-nos explicar la teoria de conjunts!

L’any 1951 torna a Barcelona, ja casada amb Ramon Guardans, i s’instal·len a l’àtic de l’edifici de la Via Laietana que havia fet construir el meu avi amb tanta il·lusió i del qual, malauradament, tan poc temps en va gaudir. Recordava la mare una anècdota que li va explicar el seu pare de l’arquitecte Florensa, quan revisaven els plànols de la construcció de l’edifici l’any 1923. Es veu que en aquella època les rates circulaven bastant lliurament pels molts solars buits de la Via Laietana i l’arquitecte li proposà a Cambó la construcció d’un sortint al mur de tal manera que, quan aquestes arribessin dalt de tot de l’edifici, que tenia nou plantes, relliscarien i moririen en caure de tan amunt. Cambó li hauria respost a Florensa que no li semblava un joc «gaire net»; és clar que calia impedir que pugessin pel mur fins a la casa, però que era lleig fer-les caure un cop fet tot l’esforç, i que per