Les lletres espanyoles tenen els germans Machado, els Goytisolo, els Panero. A França van tenir els Goncourt. O els Dumas i els Daudet, pares i fills. La glòria literària pot ser una qüestió familiar. Dos dels noms més respectats de la cultura francesa actual són mare i fill. Parlem d’Hélène Carrère d’Encausse i d’Emmanuel Carrère. El fill firma sense la segona part del cognom, que, com és costum en aquest país, és el cognom del marit d’Hélène i el pare d’Emmanuel: Louis Carrère d’Encausse és l’home a l’ombra en aquesta història d’amor maternofilial, de traumes infantils i psicoanàlisi i de desmesurades ambicions literàries i socials.

Hélène Carrère d’Encausse és filla d’una russa i un georgià exiliats a França. El seu cognom de naixement era Zourabichvili. El pare –un poliglot amb una densa formació cultural, fascinat per les ideologies feixistes dels anys trenta i amb tendència a la depressió– va desaparèixer al final de la Segona Guerra Mundial. Hélène era una nena i allò la va marcar per sempre. La nena, que fins als quatre anys no va parlar ni una paraula de francès, acabaria convertint-se, primer, en una historiadora de referència sobre Rússia i la Unió Soviètica, i, més tard, en la primera dona a dirigir l’Acadèmia francesa, fundada pel cardenal Richelieu el 1635.

Li diuen la tsarina. A 93 anys, aquella nena que no parlava francès controla amb mà de ferro l’Acadèmia francesa.

Com a historiadora, va adquirir renom internacional quan el 1978 va publicar L’Empire éclaté (L’imperi esclatat). El llibre predeia el final de la Unió Soviètica amb 13 anys d’antelació. No va encertar amb exactitud els motius. Ella creia que l’imperi esclataria per la separació de les repúbliques musulmanes d’Àsia Central; en realitat va esclatar, com recordaria el periodista Daniel Vernet a Le Monde, no a la perifèria, sinó al centre, i a causa dels bloquejos econòmics i socials del comunisme. Carrère d’Encausse, en tot cas, va saber veure que l’URSS no era eterna, com ho semblava en el moment de la publicació. El llibre es va vendre massivament i va consagrar definitivament la historiadora. Quan Vladímir Putin va arribar al poder, es va reunir amb ella al Kremlin: Carrère d’Encausse era una d’aquelles veus sempre comprensives amb el líder rus.

Mentrestant, la historiadora havia obtingut la consagració definitiva: l’any 2000 –al mateix temps que Putin accedia al poder– va ser elegida secretària perpètua de l’Acadèmia, que és el nom que rep la persona que encapçala l’augusta institució. Si ara ens llegís, ens corregiria, perquè ella insisteix que el nom del càrrec és secretari perpetu: considera que el gènere del nom dels càrrecs, com ambaixador o ministre, ha de ser invariable. Un dels seus cavalls de batalla a l’Acadèmia és aquest: la lluita contra el llenguatge inclusiu. «Aquí no practiquem el políticament correcte», em va dir la primera vegada que la vaig entrevistar per a El País. No volia sentir a parlar ni de quotes ni de paritat. «Miri», em va dir, «jo soc historiadora, he sigut parlamentària europea, vaig entrar a l’Acadèmia francesa i no vaig pensar mai que fos per ser dona». Li diuen la tsarina. A 93 anys, aquella nena que no parlava francès segueix controlant amb mà de ferro aquesta institució encara majoritàriament masculina. La seva vida podria ser una novel·la.

 

Una detonació literària

Emmanuel Carrère, durant molts temps, va ser «el fill d’Hélène Carrère d’Encausse». Ja podia escriure articles, publicar novel·letes kafkianes com El bigoti i guanyar premis: sempre se l’associava a la seva mare, omnipotent al món cultural francès. Tot va canviar amb la publicació, el gener de l’any 2000, de L’Adversaire (L’Adversari). Aquell llibre va ser una detonació literària: la crònica d’un home que durant quasi tota la seva vida adulta va portar una vida doble i va enganyar tothom, inclosa la seva família, que va acabar assassinant. Tot era real a L’Adversari, com a A sang freda, de Truman Capote.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A diferència de Capote, Carrère era un personatge més en el llibre: no només explicava la història de Romand sinó, en primera persona, el procés d’investigació i escriptura del llibre, i els dubtes i neures que acompanyaven l’autor durant aquest procés. La detonació, per a Carrère, va ser íntima també: L’Adversari va capgirar la seva vida i la seva trajectòria, de la mateixa manera que L’imperi esclatat havia capgirat la de la seva mare.

Per a la mare, però, l’èxit editorial va suposar la consagració acadèmica i social. Per al fill, la consagració literària –des d’aleshores desenes d’imitadors no han deixat d’escriure novel·les de no-ficció amb crims truculents i narrades en primera persona– i, al mateix temps, una terrible crisi personal. La història de Jean-Claude Romand, i l’esforç que li va suposar escriure-la, van trasbalsar-lo. L’escriptor va narrar la caiguda personal als inferns en el seu següent llibre Un roman russe (Una novel·la russa), apoteosi del que erròniament s’anomenaria l’autoficció, perquè la veritat és que tenia, com diu l’autor, molt d’auto i poc (o res) de ficció. Era una confessió autobiogràfica sense xarxa: la pitjor versió del Carrère-home explicada per la millor versió del Carrère-escriptor: una literatura dels abismes humans amb un estil clar i directe; un Proust a ritme de John Grisham.

 

Comencen els problemes

Després vindrien D’autres vies que la mienne (Vides alienes), Limonov, Le Royaume (El Regne), Ioga (l’obra, en català i castellà, s’ha publicat a Anagrama)… I els premis: el Renaudot i el Princesa d’Astúries, entre d’altres (però mai el Goncourt, el més important a França, i aquesta espina la duu clavada). I l’aclamació de la crítica i del públic. En aquest principi del segle XXI, l’únic autor que li fa ombra a la seva generació és Michel Houellebecq (a Ioga, Carrère, que ara té 64 anys, admetia la gelosia que sent per l’èxit i la qualitat d’Houellebecq: «És un sentiment que no fa mal a ningú, però és ridícul admetre-ho perquè és mesquí»). Emmanuel havia deixat de ser el fill de; en canvi, a Hélène sovint se la identificava com la mare de. Que l’home que havia refundat el gènere de la novel·la de no-ficció introduís en els seus llibres la seva mare –aquesta dona que, recordem-ho, tenia una vida de novel·la– era inevitable. I aquí comencen tots els problemes.

 

‘Una novel·la russa’

A Ioga, el seu últim llibre publicat en català i castellà, Emmanuel parlava de l’orgull que Hélène sentia per tenir un fill escriptor, i a Limonov glossava amb admiració la trajectòria de la mare com a especialista en Rússia i l’URSS. Però va ser abans, a Una novel·la russa, on de debò va explicar la història de la mare i de la família materna. Fins al punt que el llibre va causar un disgust profund a Hélène Carrère d’Encausse.

L’últim any, a l’Acadèmia, la tsarina no ha perdut el temps. Hi ha fet entrar un escriptor en llengua es