Les lletres espanyoles tenen els germans Machado, els Goytisolo, els Panero. A França van tenir els Goncourt. O els Dumas i els Daudet, pares i fills. La glòria literària pot ser una qüestió familiar. Dos dels noms més respectats de la cultura francesa actual són mare i fill. Parlem d’Hélène Carrère d’Encausse i d’Emmanuel Carrère. El fill firma sense la segona part del cognom, que, com és costum en aquest país, és el cognom del marit d’Hélène i el pare d’Emmanuel: Louis Carrère d’Encausse és l’home a l’ombra en aquesta història d’amor maternofilial, de traumes infantils i psicoanàlisi i de desmesurades ambicions literàries i socials.

Hélène Carrère d’Encausse és filla d’una russa i un georgià exiliats a França. El seu cognom de naixement era Zourabichvili. El pare –un poliglot amb una densa formació cultural, fascinat per les ideologies feixistes dels anys trenta i amb tendència a la depressió– va desaparèixer al final de la Segona Guerra Mundial. Hélène era una nena i allò la va marcar per sempre. La nena, que fins als quatre anys no va parlar ni una paraula de francès, acabaria convertint-se, primer, en una historiadora de referència sobre Rússia i la Unió Soviètica, i, més tard, en la primera dona a dirigir l’Acadèmia francesa, fundada pel cardenal Richelieu el 1635.

Li diuen la tsarina. A 93 anys, aquella nena que no parlava francès controla amb mà de ferro l’Acadèmia francesa.

Com a historiadora, va adquirir renom internacional quan el 1978 va publicar L’Empire éclaté (L’imperi esclatat). El llibre predeia el final de la Unió Soviètica amb 13 anys d’antelació. No va encertar amb exactitud els motius. Ella creia que l’imperi esclataria per la separació de les repúbliques musulmanes d’Àsia Central; en realitat va esclatar, com recordaria el periodista Daniel Vernet a Le Monde, no a la perifèria, sinó al centre, i a causa dels bloquejos econòmics i socials del comunisme. Carrère d’Encausse, en tot cas, va saber veure que l’URSS no era eterna, com ho semblava en el moment de la publicació. El llibre es va vendre massivament i va consagrar definitivament la historiadora. Quan Vladímir Putin va arribar al poder, es va reunir amb ella al Kremlin: Carrère d’Encausse era una d’aquelles veus sempre comprensives amb el líder rus.

Mentrestant, la historiadora havia obtingut la consagració definitiva: l’any 2000 –al mateix temps que Putin accedia al poder– va ser elegida secretària perpètua de l’Acadèmia, que és el nom que rep la persona que encapçala l’augusta institució. Si ara ens llegís, ens corregiria, perquè ella insisteix que el nom del càrrec és secretari perpetu: considera que el gènere del nom dels càrrecs, com ambaixador o ministre, ha de ser invariable. Un dels seus cavalls de batalla a l’Acadèmia és aquest: la lluita contra el llenguatge inclusiu. «Aquí no practiquem el políticament correcte», em va dir la primera vegada que la vaig entrevistar per a El País. No volia sentir a parlar ni de quotes ni de paritat. «Miri», em va dir, «jo soc historiadora, he sigut parlamentària europea, vaig entrar a l’Acadèmia francesa i no vaig pensar mai que fos per ser dona». Li diuen la tsarina. A 93 anys, aquella nena que no parlava francès segueix controlant amb mà de ferro aquesta institució encara majoritàriament masculina. La seva vida podria ser una novel·la.

Una detonació literària

Emmanuel Carrère, durant molts temps, va ser «el fill d’Hélène Carrère d’Encausse». Ja podia escriure articles, publicar novel·letes kafkianes com El bigoti i guanyar premis: sempre se l’associava a la seva mare, omnipotent al món cultural francès. Tot va canviar amb la publicació, el gener de l’any 2000, de L’Adversaire (L’Adversari). Aquell llibre va ser una detonació literària: la crònica d’un home que durant quasi tota la seva vida adulta va portar una vida doble i va enganyar tothom, inclosa la seva família, que va acabar assassinant. Tot era real a L’Adversari, com a A sang freda, de Truman Capote.

A diferència de Capote, Carrère era un personatge més en el llibre: no només explicava la història de Romand sinó, en primera persona, el procés d’investigació i escriptura del llibre, i els dubtes i neures que acompanyaven l’autor durant aquest procés. La detonació, per a Carrère, va ser íntima també: L’Adversari va capgirar la seva vida i la seva trajectòria, de la mateixa manera que L’imperi esclatat havia capgirat la de la seva mare.

Per a la mare, però, l’èxit editorial va suposar la consagració acadèmica i social. Per al fill, la consagració literària –des d’aleshores desenes d’imitadors no han deixat d’escriure novel·les de no-ficció amb crims truculents i narrades en primera persona– i, al mateix temps, una terrible crisi personal. La història de Jean-Claude Romand, i l’esforç que li va suposar escriure-la, van trasbalsar-lo. L’escriptor va narrar la caiguda personal als inferns en el seu següent llibre Un roman russe (Una novel·la russa), apoteosi del que erròniament s’anomenaria l’autoficció, perquè la veritat és que tenia, com diu l’autor, molt d’auto i poc (o res) de ficció. Era una confessió autobiogràfica sense xarxa: la pitjor versió del Carrère-home explicada per la millor versió del Carrère-escriptor: una literatura dels abismes humans amb un estil clar i directe; un Proust a ritme de John Grisham.

Comencen els problemes

Després vindrien D’autres vies que la mienne (Vides alienes), Limonov, Le Royaume (El Regne), Ioga (l’obra, en català i castellà, s’ha publicat a Anagrama)… I els premis: el Renaudot i el Princesa d’Astúries, entre d’altres (però mai el Goncourt, el més important a França, i aquesta espina la duu clavada). I l’aclamació de la crítica i del públic. En aquest principi del segle XXI, l’únic autor que li fa ombra a la seva generació és Michel Houellebecq (a Ioga, Carrère, que ara té 64 anys, admetia la gelosia que sent per l’èxit i la qualitat d’Houellebecq: «És un sentiment que no fa mal a ningú, però és ridícul admetre-ho perquè és mesquí»). Emmanuel havia deixat de ser el fill de; en canvi, a Hélène sovint se la identificava com la mare de. Que l’home que havia refundat el gènere de la novel·la de no-ficció introduís en els seus llibres la seva mare –aquesta dona que, recordem-ho, tenia una vida de novel·la– era inevitable. I aquí comencen tots els problemes.

‘Una novel·la russa’

A Ioga, el seu últim llibre publicat en català i castellà, Emmanuel parlava de l’orgull que Hélène sentia per tenir un fill escriptor, i a Limonov glossava amb admiració la trajectòria de la mare com a especialista en Rússia i l’URSS. Però va ser abans, a Una novel·la russa, on de debò va explicar la història de la mare i de la família materna. Fins al punt que el llibre va causar un disgust profund a Hélène Carrère d’Encausse.

L’últim any, a l’Acadèmia, la tsarina no ha perdut el temps. Hi ha fet entrar un escriptor en llengua espanyola: Mario Vargas Llosa.

Una bona part de la novel·la consisteix en una investigació sobre el pare d’Hélène, Georges Zourabichbili. La seva vida turmentada, un mirall de la vida turmentada del net. Els anys de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació de França, durant els quals Georges va col·laborar amb els nazis. I la detenció de Georges per col·laboracionista i la seva desaparició, possiblement executat, quan acaba la guerra: el gran secret i la gran vergonya de la família, l’origen, segons la interpretació psicoanalítica que en fa Emmanuel, de traumes que es transmeten de generació en generació.

Quan Emmanuel li diu a Hélène que estudia rus i que vol escriure alguna cosa sobre les arrels russes de la família, ella s’espanta. Els diàlegs, als següents capítols, podrien ser una obra de teatre.

PUBLICITAT

Helène: «Emmanuel, sé que tens la intenció d’escriure sobre Rússia, sobre la teva família russa, però et demano una cosa, que no toquis el meu pare, no abans de la meva mort».

Emmanuel: «Ho escolto, t’he escoltat, però és una petició terrible per part teva, perquè equival a matar-me com a escriptor».

Hélène: «Estàs completament boig, si t’interessen els teus orígens russos hi ha mil altres històries interessants per explicar, no entenc què t’empeny a voler desenterrar aquesta.»

Emmanuel: «Però mamà, si jo m’he convertit en escriptor és per poder algun dia explicar aquesta història, per acabar-la d’una vegada. Si hi ha una cosa que està prohibit explicar, pots entendre que aquesta és l’única que es pugui i que s’hagi d’explicar.»

Hèlène: «No és la teva història. És la meva. D’altra banda, no en saps res (…)»

Emmanuel: «T’equivoques: potser no en sé res, però és la meva història també. Ha dominat la teva vida, però també ha dominat la meva, i si continuem així, dominarà i destruirà els meus fills, els teus nets, això és el que passa amb els secrets, poden enverinar generacions.»

Hélène: «Espera a la meva mort.»

El fill no li va fer cas. No va esperar que es morís la mare per explicar-ho tot a Una novel·la russa. Va fer mal a la mare –i, en explicar, en el mateix llibre, episodis íntims de la seva vida de parella, també va fer mal a la seva companya d’aleshores–, però, amb aquest material, va crear una obra fonamental en la literatura francesa d’aquest segle.

No és estrany que, durant una altra entrevista amb Hélène Carrère d’Encausse, uns anys després, desitgés que el seu fill no escrivís més novel·les d’autoficció, impúdiques i confessionals, i declarés: «Prefereixo la ficció».

Michel Houellebecq, el candidat

«N’estic fart de l’autoficció», m’havia dit Emmanuel Carrère una mica abans. L’últim llibre, V13, que s’acaba de publicar a França, és una crònica del judici dels atemptats islamistes del novembre de 2015 a París. No és ficció, però tampoc autoficció. Veurem si es manté allunyat del seu obsessiu (però fascinant) jo.

Per al fill, l’èxit editorial va suposar la consagració literària i, al mateix temps, una terrible crisi personal.

Hélène Carrère, per la seva banda, ha abandonat Putin. El 24 de febrer passat, dia de la invasió russa d’Ucraïna, va deixar de justificar-lo. «Penso que això pot ser el principi de la fi de Vladímir Putin», em va dir uns dies després de la invasió. Qui ho sap, potser l’encerta com va encertar la predicció sobre la fi de la Unió Soviètica.

L’últim any, a l’Acadèmia, la tsarina no ha perdut el temps. Hi ha fet entrar, amb el suport d’altres immortals –el nom que reben els acadèmics– un escriptor en llengua espanyola: Mario Vargas Llosa. I ha dit que li agradaria fer-hi entrar un altre escriptor, potser el més celebrat de les lletres franceses contemporànies. No parlava d’Emmanuel Carrère, no. El seu candidat és Michel Houellebecq.