El cardenal Vicente Enrique Tarancón explica a les seves memòries que de jove capellà va sentir els discursos del governador militar de Burgos i de l’arquebisbe de la diòcesi. En acabar li resultà difícil destriar què havia dit cadascun. Eren anys, com deia l’escriptor José María Pemán, en què el fum del canó i el de l’encens pujaven junts i es fonien a les plantes de Déu. Aquesta barreja d’olors va despertar l’olfacte crític d’Hilari Raguer, nascut a Madrid i que en acabar la Guerra Civil encara no havia fet els 8 anys.

Eren temps de personatges com José Artero, canonge de Salamanca i membre destacat del Servicio Militar de Recuperación de Locales Eclesiásticos y Objetos del Culto franquista, qui després de l’entrada de l’exèrcit colpista a Tarragona va procedir a l’aspersió d’aigua beneïda per retornar el caràcter sagrat a la catedral. Segons el Diario Español de Tarragona, «hizo una plática de hondo sentimiento español»: «¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!». Seixanta anys després, Raguer recollí aquesta perla a La pólvora y el incienso. I és que una de les grans virtuts del també monjo benedictí, traspassat l’1 d’octubre d’aquest any, és que el fet de militar activament en una confessió no va posar mai sordina al seu sentit crític.

Les seves obres van desconstruir el mite del martiri de l’Església durant la Guerra Civil. En això era deixeble historiogràfic de Josep Benet, a qui va substituir en uns cursos d’història per a capellans al Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona. Benet li digué quan Raguer prengué el relleu: «Si els pots fer entendre que les coses no van ser simples, ja hauràs fet prou». Sense negar la persecució que es va desfermar a la rereguarda, Raguer va fer èmfasi en els intents de la legalitat republicana, i singularment de Negrín, per restablir el culte. En les seves obres va subratllar les terceres vies, tant minoritàries com impossibles en aquella Espanya dividida en dos bàndols. Va declarar reiterades vegades que l’Església havia de demanar perdó pel seu paper a la contesa.

Va destacar que Roma no s’havia entregat amb armes i bagatges al feixisme espanyol, com pretenien els vencedors de la Guerra Civil.

La seva investigació als arxius vaticans va desempolsar una missiva del cardenal Pacelli, secretari d’Estat Vaticà, al cardenal Isidro Gomá desaconsellant la publicació de la carta col·lectiva dels bisbes espanyols —feta a petició de Franco— per la falta d’unanimitat: hi faltaven cinc prelats, entre ells el cardenal català Vidal i Barraquer. La carta de la Secretaria d’Estat no va ser mai enviada. En un exercici florentí de la diplomàcia vaticana, en llapis i a mà, algú providencialment havia escrit l’expressió «sospeso». El que sí que va sortir en exercici perfecte de propaganda franquista va ser la carta col·lectiva dels bisbes. Amb tot, Raguer va voler destacar que Roma no s’havia entregat amb armes i bagatges al feixisme espanyol, com pretenien els vencedors de la Guerra Civil. Dos catòlics donaven fe que a l‘Espanya de Franco s’afusellaven creients. Ambdós biografiats per l’historiador de Montserrat: Manuel Carrasco i Formiguera —fundador d’Unió Democràtica— i Domingo Batet, general de divisió, repressor de la revolta nacionalista dels Fets d’octubre de 1934 i condemnat a mort el 1937 per Franco en mantenir-se fidel a la República. El Caudillo va fer pagar a Batet el seu dur informe sobre els militars africanistes.

PUBLICITAT

Església sense misericòrdia

De la Catalunya republicana i de València en van sortir vaixells amb persones d’ideologia dretana la vida de les quals corria perill, recordava sovint Raguer. El bisbe Cartañá o el mateix Carrasco i Formiguera havien figurat entre el passatge gràcies a les gestions de la Generalitat. De l’Espanya de Franco no en va sortir cap vaixell i no per falta de costa. «L’Església ha de demanar perdó per ser tan insensible amb els morts dels altres. No va tenir misericòrdia», sostenia l’historiador Raguer citant el seu col·lega i militar Manuel Salas Larrazábal.

L’àlbum de l’imaginari de Raguer tenia poques pàgines. A més del cardenal Vidal i Barraquer, hi figurava l’aita Patxi, un capellà de gudaris que, carregat amb un altar de campanya portàtil, acompanyava les tropes basques fidels a la República pels fronts de batalla. Va ser fet presoner pels feixistes i va intentar canviar–se per un comunista asturià i pare de família davant de l’escamot d’execució. Els franquistes li van fer creure que ho acceptaven. Entre riallades estentòries, fins i tot van fer un simulacre d’afusellament del sacerdot. Raguer en va fer la biografia.

També va treballar per demostrar —juntament amb l’aportació fonamental del capellà i historiador Joan Bada— que el bisbe Manuel Irurita Almadoz no havia estat executat per la FAI als murs del cementiri de Montcada Reixac. Testimonis d’Església el van veure i van parlar amb ell a la porta del palau episcopal barceloní el 28 de gener, dos dies després de l’entrada dels militars colpistes a la ciutat. El martirologi franquista quedava tocat en enfonsar–se el vaixell Irurita, qui durant la República feia «visites pastorals» acompanyat d’una guàrdia pretoriana carlina convenientment uniformada.

A Montserrat va mantenir nombroses discrepàncies amb l’autoritarisme de l’abat Escarré, a qui considerava un oportunista.

La vida de Raguer va ser un manual complet per a nedadors contra corrent. Va ingressar de vocació tardana a Montserrat i, contràriament al que es podria despendre del seu nacionalisme abrandat, va mantenir nombroses discrepàncies amb l’autoritarisme de l’abat Aureli Maria Escarré. El considerava un oportunista convertit en mite nacionalista gràcies a les declaracions publicades a Le Monde el 14 de novembre de 1963, un període en què Escarré es va veure desposseït del seu tron abacial per tensions dins del monestir i amb el Vaticà. En dir que el règim de Franco era escassament cristià, un important sector de l’oposició antifranquista va coronar l’abat com a màrtir heroic, oblidant les rebudes sota pali que havia dispensat sempre al Caudillo.

Fart de falsedats sobre Escarré

El fet és que entre 1963 i 1965 —data aquesta última del seu retir a Viboldone— Escarré va entrar i sortir d’Espanya sense més problemes. De fet, el 1968 va ser enterrat i va tenir funerals a Catalunya. A qui recordi l’afer del bisbe de Bilbao Antonio Añoveros durant el franquisme no li resultarà difícil d’imaginar què era capaç de fer el franquisme amb els dissidents, ni que fossin prelats. A la quaresma de 1974, Añoveros va fer una homilia en què defensava els trets diferencials bascos, inclosa «la seva pròpia llibertat». El règim va amenaçar d’expulsar d’Espanya l’aleshores bisbe de Bilbao, però es va frenar davant l’amenaça d’excomunió del cardenal Tarancón.

PUBLICITAT

Ni els mites catalanistes més nostrats frenaven l’esperit crític de Raguer, que va tenir un procés de maduració personal a la presó.

El franquisme, i Raguer ho sabia molt bé, no es parava en foteses. Per això, fart de falsedats i hagiografies sobre Escarré, l’historiador i monjo de Montserrat en un article publicat el 10 de desembre de 1983 escriví a La Vanguardia: «Els mitòmans de l’abat Escarré han aplicat la tècnica de Goebbels, per a qui la mentida, si es crida amb energia i es repeteix durant cert temps, es converteix en veritat». «Dic i documento que l’abat Escarré no va sortir de Montserrat a causa de les seves declaracions», insistia en el mateix text en resposta a un escrit del periodista Manuel Ibáñez Escofet.

Ni els mites catalanistes més nostrats frenaven l’esperit crític de Raguer. Va tenir un procés de maduració personal a la presó. El 1951, durant la vaga de tramvies de Barcelona va ser detingut. Era estudiant de Dret i duia a sobre una carta escrita de pròpia mà dirigida a un sindicat d’estudiants belgues demanant-los que no assistissin a una trobada amb el Sindicato Español Universitario (SEU) del règim. La carta tenia el vistiplau de Jordi Pujol i de Joan Reventós, ambdós companys d’agitació al grup Torras i Bages. Com que Raguer feia milícies (grau d’alferes) va ser conduït de les dependències policials al castell de Montjuïc. Hi va passar 7 mesos i 19 dies. En va sortir gràcies al fet que el consell de guerra va passar de sumaríssim a causa ordinària per la intervenció personal del capità general Juan Antonio Sánchez González, a qui va recórrer la família.

Entre les parets de la fortalesa —és deliciós el relat que en fa al seu breu llibre El quadern de Montjuïc— va decidir la seva vocació religiosa. I allà —ho va subratllar sempre— va descobrir la llibertat interior. Ingressà a Montserrat el 1954. Va passar per l’Anselmià de Roma per estudiar teologia i per la Sorbona i l’Institut d’Acció Social dels jesuïtes, també a París. D’aquesta època arrenquen els seus grans treballs sobre Carrasco i Formiguera i Unió Democràtica de Catalunya.

Va ser un dels tres monjos que van voler que aflorés la controvertida vida sexual d’un grup de benedictins.

Del seu ecumenisme pràctic i de la seva llibertat d’esperit en dóna idea el fet que un dia, al principi de la dècada del 2000, me’l vaig trobar pels voltants de la plaça de Catalunya, anant cap a la llibreria Catalònia amb la seva enorme cartera plena d’exemplars del llibre Rebelde, autoeditat pel seu autor, el maquis i anarquista aragonès Ángel Fernández, que havia estat 16 anys a les presons franquistes. Volia que posessin el llibre a la venda.

En vaga de fam

Uns anys abans, amb motiu de la presentació del llibre de Borja de Riquer L’últim Cambó (1936-1947) a la seu vella de l’Enciclopèdia Catalana, va provocar les ires de Ramon Guardans, el gendre del líder de la Lliga. Raguer només va fer una objecció al llibre: la il·lustració de portada mostrava un Cambó que passava d’un perfil difós a una imatge nítida. En realitat, digué Raguer, hauria de ser a l’inrevés: «Va començar tenint un perfil clar; va acabar com un fantasma». El fet de dir sempre el que pensava no va deixar de portar-li problemes, fins i tot a la vida monacal. De fet ell va ser un dels tres monjos que van voler que aflorés la controvertida vida sexual d’un grup de benedictins. Era l’any 2000 i creia que El País era l’únic diari capaç de tractar–ho seriosament, per això va acudir a aquell rotatiu. Raguer va ser desterrat quan El País va publicar la informació. Com si estigués al castell de Montjuïc, es va declarar en vaga de fam. Passats vint anys, els abusos de menors van acabar esclatant al monestir. Sempre va voler posar en pràctica la màxima d’Aristòtil: sóc amic de Plató però més de la veritat.

Va morir sense veure Catalunya independent, un somni que acaronava des de jove. A l’acte en què li concediren la medalla d’or de la Universitat de Barcelona, el 2016, va concloure: «Malgrat els meus 88 anys, encara espero veure, com propugnava l’octaveta de 1951, una Universitat de Barcelona alma mater de la república catalana independent».