Ernest Lluch deia que tenia tres «economistes preferits»: Piero Sraffa, Paolo Sylos Labini i Albert O. Hirschman. Quan sèiem costat per costat en el congrés dels diputats em contà anècdotes de Sraffa (que, poca broma, fou amic íntim de Keynes, Gramsci i Wittgenstein). La que li feia més gràcia, i descrivia amb tota mena de detalls, era una visita que la periodista italiana Maria Antonietta Macciocchi, aleshores en plena febrada maoista, havia fet al gran economista a Cambridge l’any 1973. En el Torí de 1917, Sraffa havia estat company de Gramsci i quan aquest fou empresonat per Mussolini fou el seu enllaç amb el centre exterior del PCI; una relació complexa i convulsa.

Amb fama de tabalot, Macciocchi furgava Sraffa per obtenir detalls d’aquelles eventuals discordances. «Francament, un “testimoni”, després de tants anys de silenci, no crec que sigui realitzable!» deia l’economista, ja ancià (que afegia, fent-se l’orni, que amb Gramsci «parlaven poc de política»). L’Ernest em deia que Sraffa, malgrat la seva timidesa, havia passejat la periodista tot un dia sencer, i no sols en sentit figurat: li féu regirar tot el seu petit apartament del Trinity College, que vessava de llibres, carpetes i papers, i arribà a fer-la reptar sota el seu catre monacal, a la recerca d’alguna carta perduda de Gramsci, que naturalment no trobà.

Em sembla que Lluch, que féu molt per donar a conèixer Sraffa i Sylos Labini entre nosaltres, no arribà a tractar-los personalment. De Hirshman fou amic: l’admirava, el tractà a Harvard i a Princeton i el convidà, l’estiu de 1992, a la Menéndez y Pelayo, quan n’era rector. La vida de Hirschman ha estat minuciosament escrutada per Jeremy Aldeman en una bona biografia (Worldly Philosopher: The Odyssey of Albert O. Hirschman), traduïda al castellà com El idealista pragmático. Fernando Henrique Cardoso, amic de Hirschman, el descrivia com un «optimista escèptic». Són dues definicions que poden aplicar-se perfectament a Lluch. Hi ha altres trets en comú: ambdós eren més estudiosos de la vida social i de la història de les idees que estrictament economistes, combinaven l’erudició amb un ventall calidoscòpic d’interessos, i compartien una curiositat irrefrenable pels detalls significatius.

A Marsella, Hirschman cridà l’atenció, no per manca de documents d’identitat sinó per tenir-ne massa, «molts i molt bons».

La fascinació de Lluch (i de molts altres, entre els quals em compto) per Hirschman deriva de diversos factors conjuminats: l’odissea de la seva joventut, per tres continents i tres exèrcits; els seus textos erudits sense pedantisme; les seves idees, amb fórmules aforístiques i mnemòniques (defecció, veu i lleialtat; passions i interessos; felicitat pública i privada; retòriques de la reacció; importància de la decepció en els comportaments col·lectius, etc.). Totes, com ha remarcat Branko Milanovic, expliquen «coses que sabem que són les opcions de bona part de la nostra vida».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Hirschman

Nat a Berlín el 1915, fill d’un cirurgià jueu i batejat protestant, Otto Albert Hirschman estudià en el col·legi francès de la ciutat i fou membre de les joventuts socialistes. El 1933, amb l’ascens de Hitler al poder, presencià com «s’apagaven els llums dels locals dels partits d’esquerra». Pocs dies després de l’incendi del Reichstag i de la mort del seu pare, emigrà a París. Tenia 17 anys. Visqué de beques i petits treballs, estudià –avorrit– a l’École des Hautes Études Commerciales, i passà l’any 1935 a la London School of Economics.

Poques setmanes després del 18 de juliol del 1936 es plantà a Barcelona i combaté uns mesos al front d’Aragó. L’experiència fou breu: al cap de poc Hirschman era a Trieste, on vivia la seva germana Ursula, casada amb el filòsof italià Eugenio Colorni. Allà féu un doctorat i, sobretot, tingué llargues converses amb el seu cunyat. El 1939 s’enrolà en l’exèrcit francès i després de la drôle de guerre, l’estiu de 1940 era a Marsella amb identitat falsa, fent de braç dret de Varian Fry, del Centre Américain de Secours, fent sortir de França milers de perseguits pels nazis.

Envejable Hirschman, tan intel·ligent i tan débrouillard, malgrat que els seus amics deien que sovint semblava «estar a la lluna»… A Marsella acabà cridant l’atenció, no per manca de documents d’identitat sinó per tenir-ne massa, «molts i molt bons» (com un sospitós amb un excés de coartades). Es féu escàpol per Banyuls a Barcelona, que trobà transmutada i trista, i després, amb passaport lituà, a Lisboa. El gener de 1941 arribà a Nova York, però el periple no havia acabat. Quan els EUA entraren en guerra s’enrolà en l’exèrcit nord-americà, passà a Algèria i després a Itàlia, on féu d’intèrpret del general alemany Anton Dostler, en el judici que el condemnà a mort per crims de guerra en un procés que anticipà Nuremberg.

Colorni induí Hirschman a substituir les teories abstractes per la pràctica constant de l’atenció i l’obtenció de «petites idees».

En la biografia d’Adelman sobre Hirschman, tan rica en detalls i testimonis, sobta molt el silenci sobre la seva experiència espanyola. És una zona d’ombra, sense més referències que les del mateix Hirschman, que no en volia parlar. Unes mínimes dades dibuixen un esbós: el POUM, el grup Neu Beginnen (que veia en la divisió caïnita de les esquerres una de les principals raons de l’ascens del nazisme), la columna Ascaso, el front d’Aragó. És un black out quasi total, intrigant.

Es tractà d’una defensa davant del maccarthisme? En part, sí: el seu dossier a l’FBI és de 168 planes. Però també d’una decepció. Adelman ho interpreta així: «Els debats sense fi que havia viscut a Berlín i París sobre les tàctiques de les esquerres eren més que una farsa, esdevenien una tragèdia d’èpiques proporcions». En tot cas, el seu silenci posterior tenia raons polítiques, no personals: en aquest terreny era d’una sinceritat digna del «Quand je me regarde, je me désole» del seu admirat Montaigne (els Essais era l’únic llibre que duia al sarró): després d’un combat es trobà amb els pantalons xops i no sabé si el líquid era d’una cantimplora trencada o de collita pròpia.

 

Les ‘petites idees’

A Trieste, Colorni l’induí a substituir l’ambició de teories abstractes, visions globals i grans sistemes, per la pràctica constant de l’atenció i l’obtenció de «petites idees». Calia observar i observar-se, «sans cesse et sans travail», com deia Montaigne, i només després inferir, comparar, generalitzar, i sotmetre les generalitzacions a dubte i revisió.

PUBLICITAT