Ernest Lluch deia que tenia tres «economistes preferits»: Piero Sraffa, Paolo Sylos Labini i Albert O. Hirschman. Quan sèiem costat per costat en el congrés dels diputats em contà anècdotes de Sraffa (que, poca broma, fou amic íntim de Keynes, Gramsci i Wittgenstein). La que li feia més gràcia, i descrivia amb tota mena de detalls, era una visita que la periodista italiana Maria Antonietta Macciocchi, aleshores en plena febrada maoista, havia fet al gran economista a Cambridge l’any 1973. En el Torí de 1917, Sraffa havia estat company de Gramsci i quan aquest fou empresonat per Mussolini fou el seu enllaç amb el centre exterior del PCI; una relació complexa i convulsa.

Amb fama de tabalot, Macciocchi furgava Sraffa per obtenir detalls d’aquelles eventuals discordances. «Francament, un “testimoni”, després de tants anys de silenci, no crec que sigui realitzable!» deia l’economista, ja ancià (que afegia, fent-se l’orni, que amb Gramsci «parlaven poc de política»). L’Ernest em deia que Sraffa, malgrat la seva timidesa, havia passejat la periodista tot un dia sencer, i no sols en sentit figurat: li féu regirar tot el seu petit apartament del Trinity College, que vessava de llibres, carpetes i papers, i arribà a fer-la reptar sota el seu catre monacal, a la recerca d’alguna carta perduda de Gramsci, que naturalment no trobà.

Em sembla que Lluch, que féu molt per donar a conèixer Sraffa i Sylos Labini entre nosaltres, no arribà a tractar-los personalment. De Hirshman fou amic: l’admirava, el tractà a Harvard i a Princeton i el convidà, l’estiu de 1992, a la Menéndez y Pelayo, quan n’era rector. La vida de Hirschman ha estat minuciosament escrutada per Jeremy Aldeman en una bona biografia (Worldly Philosopher: The Odyssey of Albert O. Hirschman), traduïda al castellà com El idealista pragmático. Fernando Henrique Cardoso, amic de Hirschman, el descrivia com un «optimista escèptic». Són dues definicions que poden aplicar-se perfectament a Lluch. Hi ha altres trets en comú: ambdós eren més estudiosos de la vida social i de la història de les idees que estrictament economistes, combinaven l’erudició amb un ventall calidoscòpic d’interessos, i compartien una curiositat irrefrenable pels detalls significatius.

A Marsella, Hirschman cridà l’atenció, no per manca de documents d’identitat sinó per tenir-ne massa, «molts i molt bons».

La fascinació de Lluch (i de molts altres, entre els quals em compto) per Hirschman deriva de diversos factors conjuminats: l’odissea de la seva joventut, per tres continents i tres exèrcits; els seus textos erudits sense pedantisme; les seves idees, amb fórmules aforístiques i mnemòniques (defecció, veu i lleialtat; passions i interessos; felicitat pública i privada; retòriques de la reacció; importància de la decepció en els comportaments col·lectius, etc.). Totes, com ha remarcat Branko Milanovic, expliquen «coses que sabem que són les opcions de bona part de la nostra vida».

Hirschman

Nat a Berlín el 1915, fill d’un cirurgià jueu i batejat protestant, Otto Albert Hirschman estudià en el col·legi francès de la ciutat i fou membre de les joventuts socialistes. El 1933, amb l’ascens de Hitler al poder, presencià com «s’apagaven els llums dels locals dels partits d’esquerra». Pocs dies després de l’incendi del Reichstag i de la mort del seu pare, emigrà a París. Tenia 17 anys. Visqué de beques i petits treballs, estudià –avorrit– a l’École des Hautes Études Commerciales, i passà l’any 1935 a la London School of Economics.

Poques setmanes després del 18 de juliol del 1936 es plantà a Barcelona i combaté uns mesos al front d’Aragó. L’experiència fou breu: al cap de poc Hirschman era a Trieste, on vivia la seva germana Ursula, casada amb el filòsof italià Eugenio Colorni. Allà féu un doctorat i, sobretot, tingué llargues converses amb el seu cunyat. El 1939 s’enrolà en l’exèrcit francès i després de la drôle de guerre, l’estiu de 1940 era a Marsella amb identitat falsa, fent de braç dret de Varian Fry, del Centre Américain de Secours, fent sortir de França milers de perseguits pels nazis.

PUBLICITAT

Envejable Hirschman, tan intel·ligent i tan débrouillard, malgrat que els seus amics deien que sovint semblava «estar a la lluna»… A Marsella acabà cridant l’atenció, no per manca de documents d’identitat sinó per tenir-ne massa, «molts i molt bons» (com un sospitós amb un excés de coartades). Es féu escàpol per Banyuls a Barcelona, que trobà transmutada i trista, i després, amb passaport lituà, a Lisboa. El gener de 1941 arribà a Nova York, però el periple no havia acabat. Quan els EUA entraren en guerra s’enrolà en l’exèrcit nord-americà, passà a Algèria i després a Itàlia, on féu d’intèrpret del general alemany Anton Dostler, en el judici que el condemnà a mort per crims de guerra en un procés que anticipà Nuremberg.

Colorni induí Hirschman a substituir les teories abstractes per la pràctica constant de l’atenció i l’obtenció de «petites idees».

En la biografia d’Adelman sobre Hirschman, tan rica en detalls i testimonis, sobta molt el silenci sobre la seva experiència espanyola. És una zona d’ombra, sense més referències que les del mateix Hirschman, que no en volia parlar. Unes mínimes dades dibuixen un esbós: el POUM, el grup Neu Beginnen (que veia en la divisió caïnita de les esquerres una de les principals raons de l’ascens del nazisme), la columna Ascaso, el front d’Aragó. És un black out quasi total, intrigant.

Es tractà d’una defensa davant del maccarthisme? En part, sí: el seu dossier a l’FBI és de 168 planes. Però també d’una decepció. Adelman ho interpreta així: «Els debats sense fi que havia viscut a Berlín i París sobre les tàctiques de les esquerres eren més que una farsa, esdevenien una tragèdia d’èpiques proporcions». En tot cas, el seu silenci posterior tenia raons polítiques, no personals: en aquest terreny era d’una sinceritat digna del «Quand je me regarde, je me désole» del seu admirat Montaigne (els Essais era l’únic llibre que duia al sarró): després d’un combat es trobà amb els pantalons xops i no sabé si el líquid era d’una cantimplora trencada o de collita pròpia.

Les ‘petites idees’

A Trieste, Colorni l’induí a substituir l’ambició de teories abstractes, visions globals i grans sistemes, per la pràctica constant de l’atenció i l’obtenció de «petites idees». Calia observar i observar-se, «sans cesse et sans travail», com deia Montaigne, i només després inferir, comparar, generalitzar, i sotmetre les generalitzacions a dubte i revisió.

«Sartre, Lévi-Strauss, Foucault són maîtres à penser. Eugenio era exactament l’oposat: un crític constant, indagador, estimulador. El fet que fos al mateix temps un home d’acció i un pensador crític era la seva característica especial», deia Hirschman. La seva germana Ursula deia que de Colorni els captivà «la seva manera alegre i irreverent d’atacar tots els tabús», però de tal manera que «el compromís polític no disminuïa, sinó que es reforçava, perdent en seguretat dogmàtica però guanyant immensament en vitalitat». Calia mostrar en el terreny dels fets que «Hamlet estava equivocat»; que el dubte és un motor de l’acció si es manté un «biaix per a l’esperança».

Amb Ernesto Rossi i Altiero Spinelli, Colorni redactà el 1941 el manifest federalista de Ventotene («Per una Europa lliure i unida»), fou cap del Centro Interno Socialista, redactor en cap de l’Avanti clandestí i morí tirotejat pels feixistes a Roma, pocs dies abans de l’alliberament de la ciutat, el 1944.

Amb Ernesto Rossi i Altiero Spinelli, Colorni redactà el 1941 el manifest federalista de Ventotene («Per una Europa lliure i unida»).

El mètode de les «petites idees» de Colorni, que Hirschman seguí al llarg de tota la seva obra, i que recorda molt la manera de treballar de Lluch, no sols és fecund, sinó que pot evitar errors. Oposant-se als que veuen en tot conflicte una font d’inestabilitat i problemes, Hirschman afirmava que la tensió del conflicte pot ser un motor de canvi, innovació i progrés real. El «miracle democràtic» consistia en el fet que, en comptes de ser un element de desagregació i paràlisi, el conflicte podia ser un instrument de ciment i de progrés. Calia, però, «vigilar l’ús de termes dramàtics per no introduir confusions», centrar-se en els fets, evitar la grandiloqüència sobre identitats essencials, i evitar el recurs victimista al «mal que ens han fet» els altres.

Hirschman distingia entre «conflictes divisibles» i «no divisibles»: els primers són «constructius» i els segons «destructius»; els uns actuen «com a lligam», els altres «com a dissolvent». Els conflictes no divisibles són destructius per tres raons: són estrictament binaris («sí o no», sense alternativa) i per tant difícilment negociables; reforcen els que creuen que la victòria passa per l’agreujament extrem de les contradiccions (el «com pitjor va, millor»); i creen ferides i cicatrius d’ultratge, incomprensió i decepció. Els historiadors de demà hauran de prestar atenció especial a aquests aspectes a l’hora de valorar els anys del procés a Catalunya, i en particular a la seva història íntima, amb la seva collita de ruptures i frustracions personals.

La catàstrofe prèvia

Un cas extrem de conflicte no divisible és la nostra darrera Guerra Civil, que Carles Cardó va veure venir, el 1933, amb la seva «teoria de la catàstrofe prèvia». L’atribuïa a les dretes espanyoles i a la seva política d’exclusió total («o nosaltres o ells») amb l’objectiu d’un xoc fatal com a solució expiatòria, catàrtica i definitiva. Era, deia Cardó, una «filosofia pueril» que excitava els «instints primaris» i podia dur a la «follia col·lectiva». Així fou.

Hirschman distingia entre «conflictes divisibles», que actuen «com a lligam», i «no divisibles», que actuen «com a dissolvent».

Aquesta teoria l’hem vist retornar a Catalunya i exasperar-se a Espanya (del «Váyase» d’Aznar al «Lárguese» de Vox). La Transició fou, al contrari, un procés de conflictes divisibles (Lluch fou un arquetip d’aquell enfocament). Sabia que en les democràcies, sempre imperfectes i conflictives, les polítiques del tot o res creen situacions perilloses, eventualment violentes, i sobretot tòxiques (perill, violència i toxicitat no són sinònims). La Transició es verificà en un context perillós i més violent que no es diu, però salubre. Els conflictes s’abordaren de manera divisible i el sentit transaccional dominà tant en les opinions del ciutadà del carrer com en la majoria dels centres de poder. Aquell esperit derivava, tristament, del record de la Guerra Civil i dels llargs anys del franquisme. Les excepcions foren aleshores el «bunker» franquista i ETA, que féu un mal immens, no únicament pel sofriment de tantes morts –entre les quals, la de Lluch–, sinó perquè tendí a amalgamar el reconeixement plurinacional amb la idea d’un conflicte indivisible i tràgic.

Les polítiques catalanistes, amb les seves diferències i matisos, coincidiren aleshores a evitar sistemàticament el cul-de-sac maximalista. Es volia modificar una relació històricament injusta amb una lògica constructiva, divisible: l’assoliment i l’expansió progressiva de l’autogovern, la normalització lingüística, la unitat civil, l’emulació i l’excel·lència, el reconeixement plurinacional, una maduració federalista a Espanya i a Europa. Teníem la confiança que aniríem produint canvis, tant en les situacions reals com en les percepcions i els sentiments, que augmentarien els beneficis comuns i garantirien el respecte recíproc.

La involució de les dretes espanyoles i la torrentada del procés han interromput, no sé fins quan, aquelles estratègies de temps llarg. Ens convé que retornin, amb enfocaments com els de Colorni («No t’amaguis darrere de conceptes transcendentals, no diguis que el teu fet personal no importa»), de Hirschman («Per què no se’ls va ocórrer a Mahoma i a la muntanya trobar-se a mig camí?»), o de Lluch («Sóc ‘equidistant’ d’ambdós nacionalismes i, per tant, adversari si no enemic d’ambdós»).