Delirio americano és un llibre com se n’han escrit pocs, de manera tan il·luminadora, sobre la història de les idees a l’Amèrica Llatina, sobre la relació íntima i sorprenent entre l’art i la política, i sobre el paper dels escriptors i els artistes en l’elaboració de les utopies que ens han enlluernat des de les albors de la independència, passant per les del delirant segle XX, i fins a les d’avui, quan no poques han acabat convertides en distopies.

Després de navegar per l’anàlisi exhaustiva i articulada que fa Carlos Granés de la llarga aventura d’invenció i reinvenció de l’Amèrica Llatina, descobrim, entre tantes coses, que els filòsofs han estat gairebé absents quan s’han dilucidat les propostes de nous models polítics i socials, i que són els poetes i els novel·listes els qui han fet aquest paper, convertits en ideòlegs, a vegades amb pretensions de profetes.

Els filòsofs no apareixen en la formació del pensament llatinoamericà, tret de la influència que podia haver tingut José Ingenieros, o que considerem que ho van ser José Enrique Rodó i José Vasconcelos, sense oblidar que tots dos foren també literats; i hi són absents també les universitats, que fins ben entrat el segle XX no van ser mai laboratoris d’idees, sotmeses com van estar a vells furs acadèmics, amansits a partir del moviment estudiantil de Córdoba del 1918.

 

Realitat d’endarreriment i misèria

Els escriptors van ser capaços de contemplar una realitat que calia transformar, i s’atrevien a buscar-li una filosofia, com en el cas de Rodó, amb Ariel, o de Domingo Faustino Sarmiento amb Facundo. Sarmiento, qui, a més de novel·lista, va ser polític i militar, i va arribar a ser president de l’Argentina. Però des de llavors es produirà una dicotomia entre l’escriptor que cerca i la realitat que no es transforma d’acord amb els seus somnis i les seves visions. L’ideal es convertirà aleshores en utopia, i la realitat d’endarreriment i misèria esdevindrà un esquer literari i, alhora, ideològic.

Hi ha un moment en què el llibertador que puja a cavall per lliurar les lluites d’independència conté també l’intel·lectual fill de la il·lustració, i així mateix l’escriptor, basta recordar les cartes de Bolívar, que són veritables peces literàries, o els diaris de viatge de Francisco de Miranda. Tots tenen una visió ecumènica, com a creadors de nacions, i són fills de Rousseau i de Voltaire. La seva passió és crear un Nou Món, la utopia.

La contradicció creada en el segle XIX entre projecte de nació utòpica i realitat espúria es part del mite americà.

El fonament ideològic de Rodó, cabdal en la formació del pensament llatinoamericà, com ho demostra Granés, és la lluita plantejada entre Ariel i Calibán. Però Calibán també és Facundo, el salvatge al qual la civilització ha d’amansir perquè hi hagi nacions veritables. Aquesta contradicció formidable creada en el segle XIX, entre projecte de nació utòpica i realitat espúria, es fa part del mite americà. I del deliri.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Ordre institucional contra dictadura salvatge. La perfecció dels somnis històrics i la tossuda realitat heretada. Món rural i modernitat frustrada. Xoc de races i mestissatge. Ordre i anarquia. Centralisme versus federalisme. Civilització contra barbàrie. És als escriptors a qui els toca dilucidar aquestes contradiccions, i plantejar, fins i tot, propostes de canvi o de reforma, com la que conté la novel·la Doña Bárbara de Rómulo Gallegos, publicada el 1929, on continua apareixent l’esperit d’Ariel contra les apetències fosques de Calibán.

La barbàrie a l’Argentina és la dictadura de Rosas. Però té un nom particular: Facundo Quiroga, cabdill de La Rioja, capità de la tropa de rebels. I Facundo encarna, en termes genèrics, el gautxo, l’habitant de les pampes que es dissol en la llegenda, però mestís pròxim i concret, un mestís salvatge. I la barbàrie a Veneçuela és doña Bàrbara, la naturalesa indòmita que cal dotar de lleis agràries, posar tanques a les propietats, símbols de la civilització. És la novel·la que arriba a expressar una filosofia, un haver de fer, que proposa una norma. Gallegos no va durar gaire en el poder per posar en acció les seves propostes civilitzadores, enderrocat pels militars nou mesos després d’haver estat president electe de Veneçuela.

Progrés versus endarreriment. El segle XIX encoratja el positivisme més desaforat, la bandera del qual aixequen Rubén Darío i els modernistes, i afavoreix el darwinisme social: no solament els individus més forts seran els únics destinats a sobreviure, sinó les races més ben dotades. L’europeu versus l’autòcton. L’estranger i el vernacle. El poder regenerador de les immigracions, que Darío exalta en el seu Canto a la Argentina.

En l’altre extrem del continent, als Estats Units acabats de néixer, s’emprèn també una obra civilitzadora d’expansió, i de conquesta de territoris, com la que es pretén a l’Argentina. «El teatre de la guerra on les races indígenes i la raça saxona combaten per la possessió del terreny», li diu a cau d’orella John Fenimore Cooper a Sarmiento a L’últim dels mohicans.

 

Intel·lectuals i cabdills

El mestís comença, llavors, a lluitar contra ell mateix. Lluitem a partir de Facundo contra el salvatge que tots portem a dins. Volem elevar-nos a les altures espirituals d’Ariel. Portem a dins les llavors enverinades del mestissatge, que són també llavors de redempció. Som el doctor Jekyll i també som Mr. Hyde, com Carlos Granés ens va revelant pas a pas. I mentre busquem amb deliri la nostra identitat americana, intentem dilucidar els models polítics mitjançant les frustracions constants de la democràcia i mitjançant cops d’estat, revolucions i ostentacions populistes. Els atributs de guerrer, intel·lectual, escriptor, que al principi es presenten junts, com a Bolívar o Miranda, o com a Sarmiento, se separen amb el temps, i els intel·lectuals, desarmats, entren en contradicció amb els cabdills, que no deixen mai les armes i els tornen a donar la seva raó de ser, i de poder.

 

Apòstols desarmats

La mort de José Martí el 1895, poc després d’haver pujat al cavall, és fruit de l’idealisme més pur, la disposició al sacrifici de qui no té preparació militar; però també és fruit d’una necessitat. Algú que és només poeta, i pensador, no té prou credencials i s’ha de legitimar enfront de les armes i dels qui les empunyaven com a cabdills militars. Els apòstols desarmats no s’acomoden en la concepció del poder, que és polític, i és militar. Sotmetre el poder militar al poder polític ha estat un dels grans deliris de la nostra història, i la frustració més rellevant. Una contradicció que ja no es traurà mai del mig, i que s’arribarà a repetir entre José Vasconcelos, candidat presidencial derrotat el 1929, i el general Plutarco Elías Calles, que imposa el seu successor a la presidència de Mèxic, per manipular-lo.

Portem a dins les llavors enverinades del mestissatge, que són també llavors de redempció.

El sacrifici de Martí a Dos Ríos, incomprensible per als qui el veien com un poeta, portarà Rubén Darío a lamentar-se: «perdona que et guardem rancor els qui t’estimàvem i admiràvem per haver anat a exposar i perdre el tresor del teu talent. La joventut americana et saluda i et plora, però oh, mestre, què has fet!».

És precisament amb el modernisme, que representa la modernitat a finals del segle XIX, una avantguarda abans de les avantguardes, que es produeix la separació de papers entre escriptors d’ofici i polítics d’ofici. Escriptors, poetes, que són alhora pensadors i tenen les seves pròpies visions americanes, contràries al domini creixent dels Estats Units. L’antiimperialisme passarà ara a encarnar la lluita entre Ariel, l’esperit de l’Amèrica indohispana, i Calibán, amb les seves legions anorreadores de «búfals de dents de plata».

Però els modernistes no pretenen ser homes d’acció, tret de Martí. El seu paper és el de diplomàtics i agents consulars, com el mateix Darío, ambaixador del dictador liberal José Santos Zelaya a Espanya, o com Amado Nervo, ambaixador del govern de Venustiano Carranza a l’Uruguai. O el d’Enrique Gómez Carrillo, agent a París de Manuel Estrada Cabrera, el dictador al costat del qual roman José Santos Chocano fins a la seva caiguda el 1920.

Un dels grans encerts del llibre de Granés és fixar el paper de les avantguardes dins del context polític llatinoamericà. En arribar el segle XX, Amèrica està encara per fer, i per interpretar, i les avantguardes assagen de donar-li un sentit al futur que encara no ha estat dilucidat. I, alhora que revolucionen les lletres i les arts, els seus manifestos generacionals i els seus actes de ruptura van aparellats a la presa de posicions ideològiques que no es queden mai sense conseqüències; i acaben alineant-se als dos grans pols que sorgiran en el segle XX, primer, esquerres i dretes i, després, feixisme i comunisme, fins a arribar a les propostes totalitàries que es consoliden en vigílies de la Segona Guerra Mundial, i que arrosseguen els uns al costat de Stalin, i, els altres al costat de Hitler, Mussolini i Franco.

 

Carlos Granés Delirio americano Barcelona: Taurus, 2022 600 pàgs.
Carlos Granés. Delirio Americano. Barcelona: Taurus, 2022. 600 pàgs.

 

Populisme de malson

Els desbordaments imaginatius, les propostes agosarades de renovació artística, la insolència de les protestes contra l’statu quo s’acomodaran als motlles polítics dels quals els avantguardistes sembla que no tenen escapatòria. Són part del gran deliri de la utopia que s’estimba cap a l’entropia en el segle XXI. Revolucions que han acabat en involucions, escenografies triomfals en parracs, somnis de redempció pervertits per dictadures i populismes de malson.

Sotmetre el poder militar al poder polític ha estat un dels grans deliris de la nostra història, i la frustració més rellevant.

I Carlos Granés ens explica amb maduresa i bona prosa, amb lluentor i congruència intel·lectual, sense escletxes, totes aquestes històries de mons que la literatura i l’art, inseparables a l’Amèrica Llatina de l’acció política, a vegades transformadora, i a vegades regressiva, han volgut construir.