Delirio americano és un llibre com se n’han escrit pocs, de manera tan il·luminadora, sobre la història de les idees a l’Amèrica Llatina, sobre la relació íntima i sorprenent entre l’art i la política, i sobre el paper dels escriptors i els artistes en l’elaboració de les utopies que ens han enlluernat des de les albors de la independència, passant per les del delirant segle XX, i fins a les d’avui, quan no poques han acabat convertides en distopies.

Després de navegar per l’anàlisi exhaustiva i articulada que fa Carlos Granés de la llarga aventura d’invenció i reinvenció de l’Amèrica Llatina, descobrim, entre tantes coses, que els filòsofs han estat gairebé absents quan s’han dilucidat les propostes de nous models polítics i socials, i que són els poetes i els novel·listes els qui han fet aquest paper, convertits en ideòlegs, a vegades amb pretensions de profetes.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Els filòsofs no apareixen en la formació del pensament llatinoamericà, tret de la influència que podia haver tingut José Ingenieros, o que considerem que ho van ser José Enrique Rodó i José Vasconcelos, sense oblidar que tots dos foren també literats; i hi són absents també les universitats, que fins ben entrat el segle XX no van ser mai laboratoris d’idees, sotmeses com van estar a vells furs acadèmics, amansits a partir del moviment estudiantil de Córdoba del 1918.

 

Realitat d’endarreriment i misèria

Els escriptors van ser capaços de contemplar una realitat que calia transformar, i s’atrevien a buscar-li una filosofia, com en el cas de Rodó, amb Ariel, o de Domingo Faustino Sarmiento amb Facundo. Sarmiento, qui, a més de novel·lista, va ser polític i militar, i va arribar a ser president de l’Argentina. Però des de llavors es produirà una dicotomia entre l’escriptor que cerca i la realitat que no es transforma d’acord amb els seus somnis i les seves visions. L’ideal es convertirà aleshores en utopia, i la realitat d’endarreriment i misèria esdevindrà un esquer literari i, alhora, ideològic.