Hi ha llibres amb trajectòries estranyes. Aquest seria el cas del recentment recuperat El Mediterrani català (1931-1939) (Aledis, 2022). Després de passar un quart de segle en un calaix, l’historiador Arnau González Vilalta ha estat el curador de l’inèdit per a l’edició feta amb l’ajut econòmic de la Fundació MaryDorsey. Originàriament, el llibre havia de ser el volum novè dels dotze que conformaven la història dels països catalans impulsada entre 1995 i 1999 –posteriorment, encara se n’hi afegirien dos més– per a Enciclopèdia Catalana i dirigida per Borja de Riquer.

Encarregat a Enric UcelayDa Cal, el llibre va prendre aviat vida pròpia en afegir-hi tres codirectors més –Àngel Duarte, Susanna Tavera i David Martínez Fiol–, en incorporar petits textos de diferents especialistes, en estendre’s fins més enllà de les 700 pàgines i en incorporar una mirada i una interpretació noves i suggeridores, però allunyades del to general del conjunt enciclopèdic. Com reconeixia el principal responsable de l’obra, «vam fer un esforç per a entendre la rellevància global de l’espai, diguemne geopolític, del Mediterrani català on el rerefons del pes urbà, portuari i polític, imposava l’ús de la llengua catalana amb el pertinent joc d’identificacions i identitats construïdes». Tot plegat, va fer que els editors s’estimessin més aparcar el volum i encarregar-ne un de bell nou –salvant alguns dels petits textos ja fets–, coordinat en aquest cas per Hilari Raguer.

Curiosament, aquella operació editorial va ser un dels darrers intents d’endegar una història nacional omnicomprensiva i amb diferents volums i autories. Des d’aleshores, els llibres sobre tota (?) la història de Catalunya han quedat reduïts a casos singulars deguts o bé a firmes de prestigi capaces de generar vendes, com Josep Fontana i La formació d’una identitat (Eumo, 2014), o bé a l’adaptació de models d’èxit estrangers, com Història mundial de Catalunya, dirigida pel ja mencionat Borja De Riquer (Edicions 62, 2018), o bé l’aposta per formats a partir d’efemèrides, com Dies que han fet Catalunya, col·lecció coordinada per Agustí Alcoberro (Rosa dels Vents, 2021).

I és que, com assenyala Martínez Fiol al citat El Mediterrani català, els canvis generals viscuts en les darreres dècades en l’àmbit tecnològic i d’accés al coneixement sumats als efectes d’una particular dècada de dies històrics han fet perdre tot interès respecte de la història general de Catalunya «davant de la profusió de llibres que explicaven el procés separatista. Aquest acabà de matar l’interès per la història local i la història de Catalunya anterior a la Transició». La paradoxa és que, potser precisament ara, seria més interessant que mai disposar de mirades àmplies cronològicament i temàtica. Que aquesta intuïció no va desencaminada ho evidencia com, a l’estranger, la producció historiogràfica es manté.

Kenneth McRoberts (Vancouver, 1942), professor canadenc de Ciència Política i director de l’Escola d’Assumptes Públics i Internacionals de la Universitat de York a Toronto, ha aprofitat la vigència de la qüestió catalana per actualitzar el seu llibre de 2001 (Oxford UP, traduït l’any següent a Proa). Així, aquest reconegut expert en governança i conflictes nacionals ha fet evolucionar l’original Catalonia. Nation Building Without a State vers l’actual Catalonia. The Struggle Over Independence (Oxford UP, 2022). El canvi de subtítol ja anuncia bona part dels canvis interns de la seva anàlisi.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

D’una banda, McRoberts ha sotmès a una major síntesi la part més antiga, compresa entre els orígens i l’inici de la Transició, i ha completat la part autonòmica, de 1980 a 2010, amb més profusió de detalls extrets del treball bibliogràfic i hemerogràfic, però també de les diferents estades a Catalunya i de la seva àmplia xarxa de contactes locals. I, de l’altra, ha incorporat una tercera part completament nova, de més de cent pàgines, per cobrir la darrera dècada. Aquí s’evidencia l’esforç de l’acadèmic canadenc per sumar veus diferents a la seva anàlisi, tot i que amb un cert biaix favorable a les tesis sobiranistes o, com a mínim, una certa comprensió, no exempta de crítiques, quan ho creu necessari.

Molt més històric i interessant resulta Catalonia. A New History (Routledge, 2022) d’Andrew Dowling (Knutsford, 1965). Aquest professor de la Universitat de Cardiff, hispanista i especialista en Catalunya, és reincident en monografies dedicades al nostre país. Les més recents, La reconstrucció nacional de Catalunya, 1939-2012 (Pasado & Presente, 2013, publicat originalment per Sussex AP el mateix any) i The Rise of Catalan Independence (Routledge, 2017). A més, actualment prepara com a editor el Routledge Handbook of Spanish History per a 2023, amb la participació de més de 45 especialistes d’arreu del món i on presta una especial atenció al cas català.

 

Noves històries de Catalunya

Tornant a aquesta nova història de Catalunya, Dowling estructura el seu llibre en nou breus capítols cronològics, més una introducció, que cobreixen des de la prehistòria fins a un epíleg dedicat a «the failed push for Catalan independence». L’increïble esforç de síntesi (cap capítol no supera les 25 pàgines) no va en detriment de la qualitat del text, de l’encert de la bibliografia utilitzada i de la pertinència de moltes de les interpretacions, dubtes i paral·lelismes, i d’una contextualització exigent i necessària. Com escriu ell mateix, «rather its purpose will seek to situate the story of one European people, the Catalans, in all its complexity and in their encounter with greater phenomena and processes […] This will be a national history but never a nationalist history». La millor escola historiogràfica britànica en acció.

Dowling recull antics debats de la historiografia catalana com la relació entre l’Estat i els catalans o la (suposada) interiorització de certs valors per part de la seva societat civil. Però, sobretot, resulta interessant la seva mirada respecte de la nostra contemporaneïtat. En primer lloc, sobre com expliquem els 40 anys de dictadura, tant pel que fa a la profunda petja –més enllà dels franquistes catalans– que el règim va deixar en la configuració del país, com sobre com dimensionem correctament les diferents ànimes de l’antifranquisme per ajustar el relat al realment succeït i no a simplistes versions interessades posteriors. I, en segon lloc, sobre com interpretem les quatre següents dècades d’autonomia sense projectar cap al passat els biaixos del present i sense caure en sinècdoques anacròniques.

La serietat del plantejament de Dowling no està renyida amb la ironia, quan és necessària, i fins i tot amb una certa conya, quan es troba justificada. Així, l’historiador britànic no s’està de subratllar l’estranya obsessió dels comtes catalans per reiterar i recombinar els noms de Berenguer i Ramon.

 

Contemporaneïtat dominant

Curiosament, aquesta mateixa remarca la trobem a Tornarà a ser rica i plena (Bruguera, 2022), a càrrec de l’advocada Maria Vila (Barcelona, 1990). Tot i que una mirada poc atenta podria desqualificar aquest llibre com una versió actualitzada d’Història de Catalunya (modèstia a part) (Columna, 1998) del mediàtic Toni Soler, el cert és que el volum incorpora una mirada generacionalment i políticament diferent.

Amb tot, cal destacar que Vila ha llegit la principal bibliografia per tal de substanciar una mirada al passat que –en realitat i com succeeix pràcticament sempre– revela, sobretot, la projecció de futur de l’autora en frases com ara «maldem per fernos un lloc, però quan aconseguim no definir-nos a la contra ens acabem emmotllant al folklore». Òbviament, no estem davant d’una obra d’especialista, i això comporta simplificacions no sempre prou exactes i precises. Res de greu, perquè el lector ideal d’aquest llibre no cerca l’erudició i el mètode, sinó més aviat la complicitat i la mordacitat.

Així, a banda de l’arrencada programàtica amb «la dona més poderosa de la història de Catalunya», Ermessenda de Carcassona, el llibre es desplega amb un estil farcit de referències i girs propis de l’actual món mediàtic català, centrat sobretot en l’àmbit polític i on la contemporaneïtat és dominant tant en la lectura del passat més llunyà com en el nombre de pàgines dedicades.

Vila defuig tant el cofoisme com la flagel·lació per buscar un relat alternatiu del passat històric compartit. Tampoc no es queda a mitges tintes i, més aviat, la seva tesi –parafrasejant una frase de l’autora de 2021– podria resumir-se així: «a la política catalana [i aquí podríem posarhi la història catalana], tot és sempre culpa dels altres i l’única cosa que compta és poderse presentar com una víctima per evitar assumir responsabilitats i seguir desarmant la gent». Conèixer la pròpia història és una forma de prevenir la reiteració, com a mínim, dels antics errors.