Barcelona és una ciutat que ho té tot, pròspera i poderosa. És un dels millors llocs per viure del Planeta, si t’ho pots permetre i en tens l’oportunitat. És el lloc que van triar per treballar i viure-hi alguns dels grans talents del futbol, com Cruyff i Messi. La història d’amor entre Barcelona i els grans talents del futbol mundial l’explica el periodista Simon Kuper al seu llibre sobre el Barça, publicat l’estiu de 2021 després de dos anys d’investigació. Kuper va venir a estudiar l’èxit del club i ha acabat escrivint també una extraordinària crònica del seu declivi esportiu, organitzatiu i social.

Entre 2008 i 2012, amb un preludi el 2006 i una breu represa el 2015, el Barça va esdevenir l’equip de futbol de més èxit del món i el que va practicar un joc més atractiu. Les arrels humanes i aleatòries d’aquest prodigi estan explicades en aquest llibre, i tenen poc a veure amb les habilitats dels dirigents que van gestionar el club durant aquests anys. Per contra, els darrers capítols del llibre expliquen com les directives que van presidir i segueixen presidint el fenomen, van ser i són incapaces de governar el cicle i donar-li continuïtat, i han abocat el club a un declivi que ja ha començat, de durada i dimensió imprevisibles.

De vegades fa falta que vingui algú de fora per dir-nos la veritat, com a la pel·lícula Spotlight (on un periodista jueu de Florida va sacsejar les aigües de la catòlica i endogàmica Boston), o com la BBC amb els atemptats de març de 2004 a Madrid, o com el New York Times amb la connexió russa del procés català. La publicació del llibre ha coincidit amb la traumàtica marxa de Messi, sobre la qual ni la directiva que la va anunciar finalment, ni els mitjans de comunicació locals, havien estat capaços d’avisar a temps del seu caràcter inevitable (si Kuper tenia les dades del col·lapse financer, també les havia de tenir Laporta la tardor de 2020).

Kuper és un cosmopolita sense complexos (el que alguns despectivament anomenen un «globalista»), immune a la demagògia identitària i amb capacitat per valorar la diversitat i la imaginació. Per fer el llibre, ha parlat amb empatia amb mitja Barcelona (i n’ha valorat la pluralitat) i ha tingut ampli accés al club i als seus protagonistes.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Els anys bons i les seves arrels

El futbol dels darrers 50 anys probablement s’analitzarà d’aquí a un temps com el resultat de dos xocs. El primer, produït per la confluència de la sentència Bosman i els nous formats televisius i competitius als 90, va agafar el Barça molt ben preparat, cosa que va permetre posar les bases dels èxits, que també van tenir un component aleatori (una generació de jugadors de la pedrera difícilment repetible), al voltant del 2010. El segon xoc, però, el de la covid-19, amb la reducció sobtada d’ingressos (i la consegüent recerca desesperada de nous formats com la Superlliga o el Mundial cada dos anys), ha agafat el club en un molt mal moment, i pot condicionar-ne negativament l’actuació en els propers anys.

Els anys bons es van recolzar sobre una pedrera que s’havia anat solidificant als anys 80 i 90, a base de tècnics i infraestructures, que van fer que el Barça fos un lloc atractiu per als Messi o Iniesta. I es van recolzar molt fonamentalment en una tradició de bon futbol que havia arribat a Barcelona provinent d’Holanda a principis dels anys 70, de la mà primer de Michels i després del Cruyff jugador. L’arribada i lenta consolidació del Barça com a hub del «futbol total» neerlandès va ser fruit d’un procés d’assaig i error, provant allò que semblava donar èxit en altres llocs. Entre Michels i Rijkaard (a partir del qual es pot dir que només hi ha hagut entrenadors pro-Holanda, amb l’excepció de Tata Martino, si bé abans de Guardiola es va especular amb Scolari i Mourinho), es van fitxar els millors tècnics alemanys, anglesos, argentins i espanyols.

Kuper expressa la seva admiració per Cruyff i Guardiola com a entrenadors, i més en general pel futbol holandès. Cruyff era un geni que va revolucionar la forma de jugar (radicalitzant els conceptes ofensius de Michels) i Guardiola va sistematitzar i professionalitzar l’aposta. L’autor del llibre fa un paral·lelisme entre la innovació futbolística i el concepte de «destrucció creativa» de Schumpeter en economia. Van Gaal, un esglaó intermedi amb molt més mala premsa que Cruyff i Guardiola, que va fer debutar al primer equip Xavi, Puyol, Iniesta i Víctor Valdés (puntals del Barça de Guardiola), com diu l’autor del llibre, era un cruyffista, encara que no ho admetria mai.

L’admiració per Cruyff no és cega i acrítica. Kuper explica un desacord que va tenir amb l’estrella holandesa amb motiu d’una entrevista, i recorda que Cruyff va tenir sort amb algun dels títols que va guanyar com a entrenador del Barça, i que, com altres superestrelles del futbol, estava envoltat per periodistes de cambra i aduladors (yes-men).

Una virtut que elogia Kuper és que Guardiola es deixava influir per idees d’altres esports, cosa que el Barça facilitava.

Potser una de les principals innovacions de Cruyff i Guardiola va ser la de valorar els jugadors baixets i relativament fràgils, que tradicionalment eren infravalorats pels clubs. Igual que en el llibre i la pel·lícula Moneyball (on Michael Lewis explica com el mànager Billy Beane va revolucionar el mercat de fitxatges del beisbol), la tradició estava basada en prejudicis sobre l’aspecte físic dels jugadors, que el Barça de Cruyff i Guardiola (i també de Van Gaal i nombrosos tècnics de la pedrera) van arr