Barcelona és una ciutat que ho té tot, pròspera i poderosa. És un dels millors llocs per viure del Planeta, si t’ho pots permetre i en tens l’oportunitat. És el lloc que van triar per treballar i viure-hi alguns dels grans talents del futbol, com Cruyff i Messi. La història d’amor entre Barcelona i els grans talents del futbol mundial l’explica el periodista Simon Kuper al seu llibre sobre el Barça, publicat l’estiu de 2021 després de dos anys d’investigació. Kuper va venir a estudiar l’èxit del club i ha acabat escrivint també una extraordinària crònica del seu declivi esportiu, organitzatiu i social.
Entre 2008 i 2012, amb un preludi el 2006 i una breu represa el 2015, el Barça va esdevenir l’equip de futbol de més èxit del món i el que va practicar un joc més atractiu. Les arrels humanes i aleatòries d’aquest prodigi estan explicades en aquest llibre, i tenen poc a veure amb les habilitats dels dirigents que van gestionar el club durant aquests anys. Per contra, els darrers capítols del llibre expliquen com les directives que van presidir i segueixen presidint el fenomen, van ser i són incapaces de governar el cicle i donar-li continuïtat, i han abocat el club a un declivi que ja ha començat, de durada i dimensió imprevisibles.
De vegades fa falta que vingui algú de fora per dir-nos la veritat, com a la pel·lícula Spotlight (on un periodista jueu de Florida va sacsejar les aigües de la catòlica i endogàmica Boston), o com la BBC amb els atemptats de març de 2004 a Madrid, o com el New York Times amb la connexió russa del procés català. La publicació del llibre ha coincidit amb la traumàtica marxa de Messi, sobre la qual ni la directiva que la va anunciar finalment, ni els mitjans de comunicació locals, havien estat capaços d’avisar a temps del seu caràcter inevitable (si Kuper tenia les dades del col·lapse financer, també les havia de tenir Laporta la tardor de 2020).
Kuper és un cosmopolita sense complexos (el que alguns despectivament anomenen un «globalista»), immune a la demagògia identitària i amb capacitat per valorar la diversitat i la imaginació. Per fer el llibre, ha parlat amb empatia amb mitja Barcelona (i n’ha valorat la pluralitat) i ha tingut ampli accés al club i als seus protagonistes.
Els anys bons i les seves arrels
El futbol dels darrers 50 anys probablement s’analitzarà d’aquí a un temps com el resultat de dos xocs. El primer, produït per la confluència de la sentència Bosman i els nous formats televisius i competitius als 90, va agafar el Barça molt ben preparat, cosa que va permetre posar les bases dels èxits, que també van tenir un component aleatori (una generació de jugadors de la pedrera difícilment repetible), al voltant del 2010. El segon xoc, però, el de la covid-19, amb la reducció sobtada d’ingressos (i la consegüent recerca desesperada de nous formats com la Superlliga o el Mundial cada dos anys), ha agafat el club en un molt mal moment, i pot condicionar-ne negativament l’actuació en els propers anys.
Els anys bons es van recolzar sobre una pedrera que s’havia anat solidificant als anys 80 i 90, a base de tècnics i infraestructures, que van fer que el Barça fos un lloc atractiu per als Messi o Iniesta. I es van recolzar molt fonamentalment en una tradició de bon futbol que havia arribat a Barcelona provinent d’Holanda a principis dels anys 70, de la mà primer de Michels i després del Cruyff jugador. L’arribada i lenta consolidació del Barça com a hub del «futbol total» neerlandès va ser fruit d’un procés d’assaig i error, provant allò que semblava donar èxit en altres llocs. Entre Michels i Rijkaard (a partir del qual es pot dir que només hi ha hagut entrenadors pro-Holanda, amb l’excepció de Tata Martino, si bé abans de Guardiola es va especular amb Scolari i Mourinho), es van fitxar els millors tècnics alemanys, anglesos, argentins i espanyols.
Kuper expressa la seva admiració per Cruyff i Guardiola com a entrenadors, i més en general pel futbol holandès. Cruyff era un geni que va revolucionar la forma de jugar (radicalitzant els conceptes ofensius de Michels) i Guardiola va sistematitzar i professionalitzar l’aposta. L’autor del llibre fa un paral·lelisme entre la innovació futbolística i el concepte de «destrucció creativa» de Schumpeter en economia. Van Gaal, un esglaó intermedi amb molt més mala premsa que Cruyff i Guardiola, que va fer debutar al primer equip Xavi, Puyol, Iniesta i Víctor Valdés (puntals del Barça de Guardiola), com diu l’autor del llibre, era un cruyffista, encara que no ho admetria mai.
L’admiració per Cruyff no és cega i acrítica. Kuper explica un desacord que va tenir amb l’estrella holandesa amb motiu d’una entrevista, i recorda que Cruyff va tenir sort amb algun dels títols que va guanyar com a entrenador del Barça, i que, com altres superestrelles del futbol, estava envoltat per periodistes de cambra i aduladors (yes-men).
Una virtut que elogia Kuper és que Guardiola es deixava influir per idees d’altres esports, cosa que el Barça facilitava.
Potser una de les principals innovacions de Cruyff i Guardiola va ser la de valorar els jugadors baixets i relativament fràgils, que tradicionalment eren infravalorats pels clubs. Igual que en el llibre i la pel·lícula Moneyball (on Michael Lewis explica com el mànager Billy Beane va revolucionar el mercat de fitxatges del beisbol), la tradició estava basada en prejudicis sobre l’aspecte físic dels jugadors, que el Barça de Cruyff i Guardiola (i també de Van Gaal i nombrosos tècnics de la pedrera) van arraconar. Una altra virtut que elogia Kuper és que Guardiola es deixava influir per idees d’altres esports, cosa que un club poliesportiu com el Barça facilitava.
PUBLICITAT
Que Kuper no sigui acrític ni s’emmotlli als bàndols de la premsa local, no impedeix que de vegades també es passi una mica de frenada. Per exemple, quan diu que Guardiola (un entrenador els èxits del qual sempre han anat acompanyats de planters d’enorme qualitat) «com Cruyff, intentava només fitxar jugadors que estiguessin entre els deu millors o que juguessin en llocs que la Masia no podia cobrir». Sens dubte, quan va escriure això no tenia al cap els noms de Romerito, Korneiev, José Mari (fitxats per Cruyff), o Chigrinsky (fitxat per Guardiola).
Com no es va saber gestionar l’èxit
El Barça no s’escapa d’algunes regularitats empíriques del futbol: l’economia de les superestrelles que fan trontollar les finances dels clubs, el populisme de les directives, la necessitat de mutualització d’ingressos amb els rivals… Però, a més, les directives a partir dels èxits al voltant del 2010 van sucumbir, potser comprensiblement, a la hybris de pensar que estaven dotats d’una vareta màgica, i no van pensar mai que arribarien les vaques magres, com si aquell èxit no fos absolutament extraordinari. El Barça s’ha convertit en un cas d’estudi de com fracassar en la preparació del futur.
La pressió financera de les grans estrelles ha arribat al paroxisme a la segona dècada del segle XXI amb Messi, el millor jugador del món, i la disciplina financera i esportiva s’ha anat relaxant. Ningú no s’ha atrevit a dir-li a Piqué, Busquets o Alba que la seva hora havia arribat. Malgrat que el Barça es va situar com el club amb més ingressos del món, també ha acabat com el més endeutat. Això ha passat sobretot amb Bartomeu de president («una gasela entre lleons», potser perquè de tots els presidents recents ha estat el més allunyat dels nuclis de la corrupció del futbol), però la seva debilitat es deriva també d’un entorn acrític amb les grans estrelles i un clima caïnita entre les famílies de la burgesia que volen presidir el Barça, un club que combina democràcia dels socis i oligarquia dels dirigents (s’ha de tenir capacitat d’avalar per ser-ne). Si Kuper no cau en la falsa dicotomia entre Cruyff i Van Gaal, encara cau menys en la suposada contraposició entre rosellistes i laportistes, tan familiar entre la premsa catalana. Tots són membres del que el periodista Cristian Segura ha anomenat l’upper Diagonal al llibre Gent d’Ordre.
Amb el temps alguns dels qui tant han elogiat Cruyff han oblidat aspectes clau del seu llegat, com que la pedrera està per formar i no s’han de castigar tècnics quan el futbol base no guanya el que es voldria, o que el vestidor és inviolable. En algun moment, el Barça com a organització va deixar d’aprendre i d’estar obert al millor del que passa al món del futbol. Si Espanya li va donar una lliçó de futbol holandès a Holanda al Mundial de 2010, el Bayern li va donar una lliçó de futbol total al Barça a Lisboa, encara amb Messi, Suárez i Griezman.
 |
|---|
| Simon Kuper The Barcelona Complex Penguin Press, 2021 416 pàgs. |
Un president independentista
Avui el millor futbol total es juga a Anglaterra i Alemanya. Mentrestant, el Barça deixa de tenir trets distintius i esdevé un club amb els defectes de tants altres, tornant de cacera sense cap peça en els darrers temps, com encomanat de la inèrcia de la Catalunya del procés: «l’exèrcit desarmat de Catalunya lluita contra si mateix», diu Kuper en una descripció extraordinària del clima polític, on destaca el risc que un Barça amb un president obertament independentista deixi d’unir els catalans.
Si Kuper no cau en la dicotomia entre Cruyff i Van Gaal, encara cau menys en la contraposició entre rosellistes i laportistes.
El llibre es va acabar d’escriure coincidint amb l’accés de Laporta a la presidència el 2021 després d’una campanya on va prometre que Messi continuaria (havia de ser bufar i fer ampolles), i abans de la sortida de Messi, que ningú de la premsa local no va saber anticipar. Kuper no es fa cap il·lusió sobre la capacitat de gestió d’un impulsiu Laporta, de qui en recorda un incident masclista desafortunat el dia de les eleccions. Possiblement, l’èxit dels anys 2008-2012 va ser un miratge irrepetible, però si no es podia retenir el talent, sí que es podia haver fet molt més per mantenir la capacitat de produir-lo, adquirir-lo i retenir-lo o planificar-ne el relleu.
Quan se’n van anar com a jugadors Cruyff, Maradona, Rivaldo, Ronaldo, o Ronaldinho, es van seguir guanyant títols. Costarà que torni a passar, perquè el xoc de la pandèmia ha agafat el Barça en un mal moment. Però no està escrit que no pugui passar mai més, perquè segueix havent-hi una ciutat rica i poderosa que atrau amb el seu magnetisme, i una gran comunitat d’aficionats amb un sentiment transmès de generació en generació.
