La mort de Hans Magnus Enzensberger el mes de novembre passat em va causar un impacte fortíssim. No en va havia estat un dels meus primers autors a Anagrama i, després, un dels meus millors amics del món editorial. Vaig començar a publicar Enzensberger d’una manera, diguem–ne, casual. Ell i Gabriel Ferrater havien fet una bona amistat com a brillantíssims assessors dels seus editors respectius en el Premi Formentor. Arran d’això, Ferrater va persuadir Carlos Barral, amb molt d’èmfasi, perquè publiqués Einzelheiten. No obstant això, en la primera visita com a editor principiant que vaig fer a Carlos, em va comentar que, en nou anys, Ferrater no havia lliurat ni una sola pàgina de la tan desitjada traducció i em va proposar que el publiqués jo per apaivagar les ires de l’editorial Suhrkamp i del mateix Enzensberger. De seguida li vaig dir que sí, entusiasmat, ja que jo, que no llegeixo alemany, havia comprat la traducció francesa del llibre, Culture et mise en condition, i m’havia agradat moltíssim. Amb el títol de Detalles el vam publicar el 1969 com el primer número de la veterana i persistent col·lecció «Argumentos». És a dir, per a mi, happy end.
Així va començar una amistat que s’anava enfortint amb les trobades a fires i esdeveniments internacionals i amb les seves visites freqüents a Espanya. Entre les quals, les que ens va fer com a membre del jurat del Premi Anagrama d’Assaig al costat de Juan Benet, Salvador Clotas, Luis Goytisolo, Mario Vargas Llosa i jo mateix com a editor sense veu. També va visitar moltes vegades Madrid, en una d’aquestes visites va poder contemplar, una mica estupefacte, la cordialitat i la naturalitat amb què els reis Joan Carles i Sofia departien amb un bon nombre d’escriptors que tenien fama de beure una mica més del compte; em va dir que seria impossible que a Alemanya pogués passar una cosa similar.
Si vol que se’l prenguin seriosament, un poeta s’ha de preocupar per les matemàtiques i la química, la medicina i la física elemental, afirmava Enzensberger.
Magnus, com l’anomenàvem els seus amics, tenia entre altres trets distintius el fet de ser molt versàtil en diferents gèneres literaris. Va començar com a poeta, després es va donar a conèixer com a assagista, crític, memorialista, fins i tot com a autor teatral. També va ser col·laborador indispensable de la revista Kursbuch, molt esquerrana, fundada per Klaus Vagenbach. I més tard, el 1976, va fundar una revista molt diferent, The Transatlantic, molt atenta a les modernitats més diverses, en la qual va col·laborar el seu gran amic el xilè Gastón Salvatore, líder estudiantil de l’esquerra extraparlamentària i després autor teatral. Un personatge etiquetat, amb Daniel Cohn–Bendit, com a símbol dels temps accidentats del Maig francès.
Enzensberger va visitar sovint Cuba: al principi, molt partidari dels primers moviments de la Revolució cubana, però, amb el temps, desenganyat, com molts altres intel·lectuals de l’època.
Els títols
Com s’ha dit, el 1969, vam publicar Detalles, un assaig que subratlla la importància del que és particular com a revelador de la totalitat concreta de la vida social.
Van seguir un parell de textos breus dins la col·lecció «Cuadernos Anagrama», Elementos para una teoria de los medios de comunicación (1972), una mena de manual imprescindible per als professors i alumnes esquerrans de les escoles de periodisme, i Para una crítica de la ecología política (1974).
El interrogatorio de La Habana (1973), compost per quatre textos, va ser un llibre que vam «fabricar» juntament amb l’autor per a Anagrama. Un text sobre l’anomenat «turisme revolucionari»: «les delegacions» de visitants, pilotats convenientment, als països del socialisme real; un altre que era una apologia del pare Las Casas i les seves anàlisis del colonialisme. El tercer versava sobre la invasió fallida de la badia de Cochinos, mentre que, en el quart, l’autor duia a terme una anàlisi molt polèmica sobre el Partit Comunista cubà, que va treure de polleguera l’aparell castrista.
Enzensberger ens va obsequiar també amb Conversaciones con Marx y Engels (1974), un treball de recerca dut a terme durant anys en el qual l’autor donava la paraula als contemporanis de Marx i Engels.
PUBLICITAT
¡Europa, Europa! (1989) va ser un projecte atípic i agosarat, molt propi de Magnus –un experiment en què els nadius d’un país jutgen l’anàlisi d’un estranger–, que va aixecar una gran polèmica de la qual donen fe les cartes al director que van suscitar els reportatges.
Migajas políticas (1984) i Mediocridad y delirio (1991) eren dues compilacions variades d’assajos. Dos textos breus –La gran migración (1992) i Perspectivas de la guerra civil (1994)– s’endinsaven en un camp minat i podrien conformar un díptic sobre la xenofòbia a Europa i la tendència a l’autodestrucció com a denominador comú de totes les guerres civils.
Fent una de les escassíssimes excepcions en l’editorial –les altres són els Sonetos de amor de Shakespeare i Cien poemas apátridas d’Erich Fried, guanyador del Premi Internacional dels Editors–, vaig editar dos llibres de poemes d’Enzensberger: Mausoleo (1979), «37 balades sobre la història del progrés», segons deia el subtítol, i El hundimiento del Titánic (1986), una metàfora dels cruiximents del progrés.
L’obra més atípica de Magnus en el catàleg d’Anagrama va ser El filántropo (1985), peça teatral basada en la figura d’un personatge que, naturalment, va interessar moltíssim el nostre autor: Diderot.
El van seguir dues recuperacions: Política y delito (1987), un conjunt esplèndid de nou assajos sobre la fosca dependència entre assassinat i política. La segona recuperació, molt perseguida per mi, va ser El corto verano de la anarquía. Vida y muerte de Durruti (1999).
Zigzag (1999) va reunir catorze textos escrits entre el 1989 i el 1997 que, com el títol suggereix, abordava tota mena de temes.
A Los elixires de la ciencia. Miradas de soslayo en poesía y prosa (2002), l’autor va defensar que la poesia i la ciència no solament tenen arrels comunes, sinó que, si vol que se’l prenguin seriosament, un poeta s’ha de preocupar per les matemàtiques i la química, la medicina i la física elemental.
El perdedor radical. Ensayo sobre los hombres del terror (2007) va resultar ser un assaig breu i contundent que estableix els punts comuns que caracteritzen el boig violent, capaç d’entrar en una escola i disparar indiscriminadament al seu voltant, i els grups terroristes ben organitzats.
Més tard va arribar una novel·la exquisida, Josefine y yo (2008), d’estil aparentment lleuger, que fa un repàs sobre la situació d’Alemanya en un moment crucial de la seva història, i es permet una mirada crítica a la modernitat.
En el laberinto de la inteligencia. Guía para idiotas (2009) un Enzensberger divertit, instructiu, sempre perspicaç, acudeix a les arrels del concepte d’intel·ligència, rastreja la seva evolució històrica en les llengües europees i acaba ironitzant sobre les pretensions dels apòstols de la intel·ligència artificial.
A Hammerstein o el tesón (2011), en la línia d’El corto verano de la anarquía, va muntar un collage en el qual les fonts documentals s’alternen amb la ficció per explicar un episodi fosc de la història alemanya.
El gentil monstruo de Bruselas o Europa bajo tutela (2012) va ser un assaig combatiu amb el qual Magnus es va proposar il·luminar els usos i les regles del joc amb què l’Europa «de Brussel·les» reclamava governar-nos.
Reflexiones del señor Z. o migajas que dejaba caer, recogidas por sus oyentes (2015) és un text entre la sornegueria i el més pur escepticisme, en el qual res no escapa a l’esperit crític i subversiu del senyor Z., evident alter ego de l’autor.
El savi Enzensberger va sorprendre a continuació amb una novel·leta didàctica i gairebé volteriana sobre economia, ¡Siempre el dinero! (2016), amb il·lustracions de Javier Mariscal.
El mateix any, i en un to gens humorístic, Ensayos sobre las discordias (2016) desgranava la complexa experiència alemanya en relació amb les migracions i la xenofòbia. Amb aquest títol, es va obrir un parèntesi fins a l’última i imprescindible obra autobiogràfica que ha tingut tan bon acolliment entre la crítica: Un puñado de anécdotas. Opus incertum (2021).
El cònsol general involuntari
Pel fet de publicar tantíssims llibres d’Enzensberger a Espanya i gràcies a la meva gran amistat amb ell, durant anys vaig ser considerat una mena de cònsol general involuntari d’Enzensberger a Espanya: així consta en l’abundant correspondència que vam mantenir. I passats els anys, gairebé segles, em va dir que estava molt enfeinat i em proposava aparcar en la mesura del possible aquest paper que la seva activitat m’havia adjudicat.
Ja no hi haurà més cartes ni més trobades, quina tristesa. La presència de Magnus en la meva vida ha estat per a mi una font de saviesa i alegria.
