You remain the hero of your own story
even when you become the villain of someone else’s.

The Tsar of Love and Techno, Anthony Marra

Imagineu que un dia, mentre esmorzeu, algú talla el pa acabat de coure i es troba el que sembla (i és, en efecte) un nas. I que, en aquell instant precís, a una altra banda de la ciutat, un funcionari es mira la cara en un mirall de mà i, amb gran sorpresa, s’adona pel reflex i en palpar-se que on hi hauria d’haver el seu nas hi ha un buit llis i estúpid. I si no us ho imagineu, no us amoïneu, perquè, al segle XIX, algú ja ho va fer i, a més, va insuflar de vida el nas, que trobem passejant i uniformat per la capital d’un gran imperi «fent-se passar per conseller d’Estat» –el càrrec al qual aspirava el seu propietari desnarigat–, segons llegim en un relat hilarant, picaresc i inoblidable.

L’esmentat imperi era el rus, i al conte s’entreveuen alguns dels seus confins. El funcionari, Kovaliov, alterat perquè sense nas deixa de ser algú, és un assessor col·legiat del Caucas –la frontera assetjada del sud–, com n’hi havia també des de Kamtxatka, a l’Extrem Orient, fins a Riga, ciutat del Bàltic, on el nas es disposa a viatjar abans que no l’interceptin, i ser tornat a la cara de Kovaliov no serà bufar i fer ampolles.

La ment fabuladora de Nikolai Gógol va produir un text sobre dos tipus d’ansietats: l’ansietat social per ascendir en el rígid i perfectament estipulat escalafó, introduït pel tsar Pere I –la famosa Taula de rangs–, i l’ansietat postcolonialista, atès que una part –el nas com a metonímia– s’independitza d’un cos i pugna per una vida pròpia. L’autor de Les ànimes mortes, el protagonista de la qual somiava retirar-se a Khàrkiv amb el seu botí, era originari de Poltava, també a l’actual Ucraïna, un dels territoris on, segons diu la llegenda, el príncep Potiomkin va manar aixecar pobles falsos, de posar i treure, com a escenografies per impressionarl’emperadriu Caterina II i els diplomàtics estrangers que l’acompanyaven durant el seu viatge pel Dniéper fins a Crimea, acabada d’annexionar.

Democràcies Potiomkin

Consulto l’assaig El ressentiment en la moral (1912) del filòsof alemany Max Scheler, que va donar pistes referents a la «síndrome de Weimar» sobre les humiliacions del passat com a motor d’acció. Hi ha un paràgraf en el qual descriu el vincle entre la impotència i l’impuls de «venjança, odi, enveja i la seva expansió» que atenyen un punt crític quan «adquireixen la forma del ressentiment». Els parlaments, afegeix, són el lloc on la població dilueix aquestes emocions i se’n desfà, perquè aquests no desemboquin en derives fatals. Aquest és un dels perills de les democràcies Potiomkin, com ara la russa, l’escenografia de les quals inclou un parlament on s’aplaudeix o s’esbronca, però gairebé sempre a l’uníson.

A l’anterior passatge, hi apareix a peu de pàgina la nota següent: «Cap literatura no està tan plena de ressentiment com la jove literatura russa. Entre els herois de Dostoievski, de Gógol o de Tolstoi abunden els ressentits. És una conseqüència de l’opressió secular del poble per part de l’autocràcia i de la impossibilitat de derivar els afectes que genera l’autoritat a un Parlament i a una premsa lliure». No hi ha dubte que, fins a la data de l’obra de Scheler, trobem un club nodrit de ressentits, des de l’Akaki Akàkievitx de L’abric de Gógol fins a l’home del subsol de Dostoievski o l’Smerdiakov d’Els germans Karamàzov, passant per Ivan Voinitski, l’oncle Vània de Txékhov…

Abans que Scheler, Nietzsche va teoritzar sobre el ressentiment com una emoció pròpia de la moral de l’esclau.

Segons la literatura científica, perquè el ressentiment s’instal·li cal el treball de la memòria, perquè es nodreix de la renovació del patiment original causat pel trauma, i això lliga el ressentit a un passat convertit en un present perpetu que eclipsa el futur. Abans que Scheler, Nietzsche va teoritzar sobre el ressentiment com una emoció pròpia de la moral de l’esclau. En tots dos es percep la desviació del seu significat com a passió social vinculada a la justícia per esdevenir una expressió de «la mala consciència de certs individus i grups que van transformar el seu patiment interior en una estratègia de venjança.» ( Dolores Martín, «On Resentment: Past and Present of an Emotion», dins On Resentment: Past and Present, 2013).

PUBLICITAT

‘Pólnaia volia’, la plena llibertat

Si alguna cosa ha faltat a Rússia, al llarg de la seva història, ha estat la llibertat, des dels segles de servitud fins a la burocràcia de la propiska, el sistema obligatori d’inscripció al lloc de residència que, amb modificacions, ha persistit fins avui. Potser, però, no estarem parlant sempre del mateix quan ens referim a la «llibertat» en la cultura russa, que compta amb dos termes per anomenar-la (d’aquí la dificultat a l’hora de traduir-los), volia i sbovoda: la primera, impredictible, dionisíaca, aliena a tota norma, la «voluntat» interior que pot encarnar-se tant en les proeses més extraordinàries com en la crueltat més despietada, mentre que la segona al·ludeix a una estructura exterior i a una reciprocitat social i, per tant, aspira a la reconciliació entre individu i grup. Si representa alguna cosa, l’home del subsol, és l’afany de pólnaia volia, la «plena llibertat».

Des del segle XVIII, Rússia –sigui des de Sant Petersburg, sigui des de Moscou– ha fet tot el que hi havia al seu abast per pertànyer a un altre club, el de les «grans nacions europees», com una aspiració lligada també a l’estatus i l’autoestima. I en l’àmbit cultural, que és una de les seves aportacions més evidents, aquest esforç no ha estat menor que en el polític o el militar. Si la llengua francesa va tenir tanta presència a Guerra i pau de Lev Tolstoi, va ser per il·lustrar que aquest era l’idioma de l’aristocràcia, un indici del distanciament d’aquesta classe social respecte a les populars.

No obstant això, el distanciament es trenca momentàniament en un episodi (llibre segon, part quarta, VII) en què Nataixa Rostova i els seus dos germans, després d’una cacera, accepten la invitació d’un oncle per fer parada a la seva datxa. Allà, els serfs veuen la jove comtessa com una aparició d’un altre món, un refinat producte de l’educació europea. La sorpresa arriba una mica després, quan al so de la balalaica Nataixa balla d’allò més bé una dansa popular, com si els seus moviments vinguessin dictats per una mena d’inconscient col·lectiu rus. Així doncs, què significa ser rus? La pregunta era del tot existencial, i van ser els mateixos Puixkin, Gógol o Dostoievski els qui es van mostrar convençuts que a la cultura russa hi mancava samobítnost (originalitat) i tenia molt d’adaptació.

Atesa la censura que hi havia de tota opinió sobre política exterior, la literatura es va convertir en un espai privilegiat de debat públic. L’oposició entre eslavòfils i occidentalistes confrontava dues postures impregnades del mateix ressentiment, com apunta Olga Malinova («Obsession with status and ressentment: Historical backgrounds of the Russian discursive identity construction», Communist and Post-Communist Studies, 2014). D’aquí van sorgir altres prototips literaris com el lixni txelovek (home superflu) o el mali txelovek (home petit).

Cultura bèl·lica a les aules

Els esdeveniments iniciats amb l’annexió de Crimea el 2014 –la mobilització patriòtica va rebre el nom de krymnaixism (quelcom així com Crimeanostrisme)– i la invasió d’Ucraïna d’enguany tornen a airejar les conseqüències del ressentiment. De vegades aquesta rancúnia ha estat endormiscada; altres, s’ha esperonat. Però és pertinent parlar-ne, sobretot quan la cultura bèl·lica –reintroduïda a les aules russes en aquest segle– s’ha tornat a imbricar en la societat del país eslau i, de pas, també la retòrica del sacrifici i l’abnegació envers la Rodina-mat, la «mare pàtria», la mateixa que empunya l’espasa en dues escultures monumentals, icones dels perfils de les ciutats de Kíiv i Volgograd, que pertanyen al mateix artista ucraïnès, Ievgueni Vutxétitx, responsable també de la del temut Féliks Dzerjinski, el fundador de la policia secreta bolxevic, alçada fins al 1991 a la plaça Lubianka, on encara hi ha l’edifici on va tenir el seu despatx, la sinistra seu dels òrgans de seguretat.

Als likhie devyanostye (els salvatges anys noranta), a la història del ressentiment rus s’hi va afegir l’esfondrament del projecte soviètic, que aspirava a liderar el progrés social mundial. Putin, amb la seva citadíssima afirmació que allò va ser la més gran catàstrofe geopolítica del segle XX, amb el seu currículum com a agent del KGB a Dresden o, immediatament després, com a taxista al seu Petersburg natal on regnava la llei de «si hi ha baralla, sigues tu qui clava primer el cop», sembla un perillós home del subsol de la nostra era.

Atesa la censura que hi havia de tota opinió sobre política exterior, la literatura es va convertir en un espai privilegiat de debat públic.

El passat 5 de març, en una entrevista concedida a Radio Free Europe, Svetlana Aleksiévitx va parlar del retorn del que s’ha anomenat el krasni txelovek (l’home roig). «Fa vint anys ens vam acomiadar de l’imperi roig amb renecs i llàgrimes… Ja no hi ha imperi “roig”, però l’home “roig” encara hi és», va dir en el seu discurs d’acceptació del Nobel. Òbviament, la realitat és molt complexa, perquè Rússia ho és, començant per la seva psicogeografia: no són iguals les percepcions i prioritats d’un rus d’un óblast siberià que les d’un moscovita.

Tot rima

Avui les imatges de joves reclutes russos a Ucraïna, la desinformació sobre el nombre de baixes, la propaganda a les televisions estatals amb soldats amputats arrenglerats per rebre una medalla al coratge, la desorganització i corrupció dels comandaments, el menyspreu cap a les vides humanes ens recorda massa el que Aleksiévitx va narrar a Els nois de zinc, sobre la guerra a l’Afganistan. Dins La guerra no té cara de dona, a les seves notes de 1978-1985, hi llegim:

«A la biblioteca de l’escola, la meitat dels llibres parlaven de la guerra. Com a la biblioteca del poble, i a la de la capital del districte, on el pare anava sovint a buscar llibres. Ara ja puc respondre per què. Representa que era casualitat? Ens passàvem l’estona fent la guerra o preparant-nos per fer-la. Rememoràvem com havíem guerrejat. Mai no havíem viscut de cap altra manera, potser és que no en som capaços. No ens imaginem una manera diferent de viure, però en algun moment haurem de dedicar una bona temporada a aprendre’n. A l’escola ens ensenyaven a estimar la mort. Escrivíem redaccions per dir que volíem morir en nom de… Somiàvem…»

No et banyaràs dues vegades al mateix riu, va dir un filòsof antic. Amb l’experiència soviètica, Vassili Grossman ho va reformular de la manera següent: «tot flueix, tot muta, ningú no entra dues vegades al mateix comboi». La matinada d’aquest 24 de febrer un dels estrèpits que va despertar els ucraïnesos va ser el d’una bomba caient amb una xiulada pròpia del passat. Tot era estrany i conegut alhora. Quan acabo d’escriure aquesta línia llegeixo que Nóvaia gazeta, el mitjà del periodista guardonat amb el premi Nobel de la Pau Dmitri Muràtov, interromp l’activitat després de rebre un segon avís del censor estatal. Tot flueix, però malauradament tot rima.