You remain the hero of your own story
even when you become the villain of someone else’s.

The Tsar of Love and Techno, Anthony Marra

 

Imagineu que un dia, mentre esmorzeu, algú talla el pa acabat de coure i es troba el que sembla (i és, en efecte) un nas. I que, en aquell instant precís, a una altra banda de la ciutat, un funcionari es mira la cara en un mirall de mà i, amb gran sorpresa, s’adona pel reflex i en palpar-se que on hi hauria d’haver el seu nas hi ha un buit llis i estúpid. I si no us ho imagineu, no us amoïneu, perquè, al segle XIX, algú ja ho va fer i, a més, va insuflar de vida el nas, que trobem passejant i uniformat per la capital d’un gran imperi «fent-se passar per conseller d’Estat» –el càrrec al qual aspirava el seu propietari desnarigat–, segons llegim en un relat hilarant, picaresc i inoblidable.

L’esmentat imperi era el rus, i al conte s’entreveuen alguns dels seus confins. El funcionari, Kovaliov, alterat perquè sense nas deixa de ser algú, és un assessor col·legiat del Caucas –la frontera assetjada del sud–, com n’hi havia també des de Kamtxatka, a l’Extrem Orient, fins a Riga, ciutat del Bàltic, on el nas es disposa a viatjar abans que no l’interceptin, i ser tornat a la cara de Kovaliov no serà bufar i fer ampolles.

La ment fabuladora de Nikolai Gógol va produir un text sobre dos tipus d’ansietats: l’ansietat social per ascendir en el rígid i perfectament estipulat escalafó, introduït pel tsar Pere I –la famosa Taula de rangs–, i l’ansietat postcolonialista, atès que una part –el nas com a metonímia– s’independitza d’un cos i pugna per una vida pròpia. L’autor de Les ànimes mortes, el protagonista de la qual somiava retirar-se a Khàrkiv amb el seu botí, era originari de Poltava, també a l’actual Ucraïna, un dels territoris on, segons diu la llegenda, el príncep Potiomkin va manar aixecar pobles falsos, de posar i treure, com a escenografies per impressionarl’emperadriu Caterina II i els diplomàtics estrangers que l’acompanyaven durant el seu viatge pel Dniéper fins a Crimea, acabada d’annexionar.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Democràcies Potiomkin

Consulto l’assaig El ressentiment en la moral (1912) del filòsof alemany Max Scheler, que va donar pistes referents a la «síndrome de Weimar» sobre les humiliacions del passat com a motor d’acció. Hi ha un paràgraf en el qual descriu el vincle entre la impotència i l’impuls de «venjança, odi, enveja i la seva expansió» que atenyen un punt crític quan «adquireixen la forma del ressentiment». Els parlaments, afegeix, són el lloc on la població dilueix aquestes emocions i se’n desfà, perquè aquests no desemboquin en derives fatals. Aquest és un dels perills de les democràcies Potiomkin, com ara la russa, l’escenografia de les quals inclou un parlament on s’aplaudeix o s’esbronca, però gairebé sempre a l’uníson.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.