L’extrema dreta té una llarga tradició històrica als Estats Units, tradició fortament influïda per la Guerra entre Estats (1861-1865) que va enfrontar cruentament –més de 600.000 morts– el nord unionista i el sud esclavista. Moviments o organitzacions com els Know Nothing, el Ku Klux Klan o la societat John Birch, encara que molt diferents entre si, comparteixen al llarg del temps la pretensió que en realitat hi ha una sola manera de ser un autèntic estatunidenc, que és la de pertànyer a l’ètnia blanca caucàsica, ser d’origen anglosaxó i professar la religió protestant.

A partir de la fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), un segon vector informa l’essència de la dreta estatunidenca, l’anticomunisme visceral. Molts nord-americans, per exemple l’aviador Charles Lindbergh, van sostenir que el veritable enemic de fons era l’atea Unió Soviètica i no el nazisme hitlerià. Aquest moviment arriba a la histèria amb el maccarthisme de meitat del segle XX, l’obsessió sobre la infiltració del comunisme en els cercles més elevats del poder de Washington i la seva corresponent seqüela en la indústria del cinema.

El tercer factor que impregna la doctrina conservadora estatunidenca, i, diguem-ho ja, la raó de ser del Partit Republicà dels darrers vint anys del segle XX i dels que fa que som al XXI, és l’oposició a la pressió fiscal, en qualsevol de les seves formes. L’espantall que baixant els impostos augmentaria l’activitat econòmica i, per tant, creixeria la recaptació ha estat això, un espantall, una vegada i una altra, malgrat la qual cosa reté, contra tota evidència, un cert suport acadèmic i, per descomptat, polític.

Aquests tres corrents, nativisme, anticomunisme i antiimpostos, van il·luminar la doctrina i els programes del Partit Republicà al llarg de la segona meitat del segle XX, però, progressivament, s’afegeixen a l’equació les anomenades guerres culturals, com ara la immigració, el control de les armes de foc, l’assistència sanitària universal, l’avortament o el canvi climàtic.

Des de la desfeta de Barry Goldwater el 1964, els candidats republicans a la presidència van anar optant per un conservadorisme inclusiu i centrista, expressat singularment a les candidatures de Richard Nixon (1968 i 1972), Gerald Ford (1976), George Bush sènior (1988 i 1992), Bob Dole (1996), George Bush júnior (2000 i 2004), John McCain (2008) i Mitt Romney (2012). L’única excepció possible va ser Ronald Reagan als anys vuitanta del segle passat, però és igualment cert que l’exactor i exgovernador de Califòrnia, un veritable falcó anticomunista i antiimpostos, va ser un autèntic internacionalista, un fervent partidari del lliure comerç i un acèrrim partidari de negociar amb el premier soviètic Mikhaïl Gorbatxov una significativa reducció de l’arsenal nuclear.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.