L’extrema dreta té una llarga tradició històrica als Estats Units, tradició fortament influïda per la Guerra entre Estats (1861-1865) que va enfrontar cruentament –més de 600.000 morts– el nord unionista i el sud esclavista. Moviments o organitzacions com els Know Nothing, el Ku Klux Klan o la societat John Birch, encara que molt diferents entre si, comparteixen al llarg del temps la pretensió que en realitat hi ha una sola manera de ser un autèntic estatunidenc, que és la de pertànyer a l’ètnia blanca caucàsica, ser d’origen anglosaxó i professar la religió protestant.

A partir de la fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), un segon vector informa l’essència de la dreta estatunidenca, l’anticomunisme visceral. Molts nord-americans, per exemple l’aviador Charles Lindbergh, van sostenir que el veritable enemic de fons era l’atea Unió Soviètica i no el nazisme hitlerià. Aquest moviment arriba a la histèria amb el maccarthisme de meitat del segle XX, l’obsessió sobre la infiltració del comunisme en els cercles més elevats del poder de Washington i la seva corresponent seqüela en la indústria del cinema.

El tercer factor que impregna la doctrina conservadora estatunidenca, i, diguem-ho ja, la raó de ser del Partit Republicà dels darrers vint anys del segle XX i dels que fa que som al XXI, és l’oposició a la pressió fiscal, en qualsevol de les seves formes. L’espantall que baixant els impostos augmentaria l’activitat econòmica i, per tant, creixeria la recaptació ha estat això, un espantall, una vegada i una altra, malgrat la qual cosa reté, contra tota evidència, un cert suport acadèmic i, per descomptat, polític.

Aquests tres corrents, nativisme, anticomunisme i antiimpostos, van il·luminar la doctrina i els programes del Partit Republicà al llarg de la segona meitat del segle XX, però, progressivament, s’afegeixen a l’equació les anomenades guerres culturals, com ara la immigració, el control de les armes de foc, l’assistència sanitària universal, l’avortament o el canvi climàtic.

Des de la desfeta de Barry Goldwater el 1964, els candidats republicans a la presidència van anar optant per un conservadorisme inclusiu i centrista, expressat singularment a les candidatures de Richard Nixon (1968 i 1972), Gerald Ford (1976), George Bush sènior (1988 i 1992), Bob Dole (1996), George Bush júnior (2000 i 2004), John McCain (2008) i Mitt Romney (2012). L’única excepció possible va ser Ronald Reagan als anys vuitanta del segle passat, però és igualment cert que l’exactor i exgovernador de Califòrnia, un veritable falcó anticomunista i antiimpostos, va ser un autèntic internacionalista, un fervent partidari del lliure comerç i un acèrrim partidari de negociar amb el premier soviètic Mikhaïl Gorbatxov una significativa reducció de l’arsenal nuclear.

PUBLICITAT

Amb tota probabilitat, els orígens de l’actual deriva del Partit Republicà rauen en l’anomenat «Contracte amb Amèrica», liderat pel congressista Newt Gingrich a les eleccions parcials del 1994. Aquest suposat contracte preconitzava una reducció sense gaires miraments de la mida del Govern federal i del deute públic, que provocaria, per primer cop en anys, un tancament parcial de l’Administració. Només dos anys després que George Bush pare no aconseguís ser reelegit davant d’un jove i inexpert governador d’Arkansas, Bill Clinton, els republicans van guanyar les eleccions legislatives de l’any esmentat i van assumir el control de les dues cambres del Congrés, el de la Cambra de Representants per primer cop en quaranta anys. També és cert que aquesta revolució va ser en bona part propiciada per la desaforada reacció a una reforma mal concebuda de la política d’assistència sanitària dissenyada fonamentalment per la dona del president, Hillary Clinton, que no va arribar mai a ser aprovada.

I és una altra reforma de la política sanitària, aquesta vegada duta a terme amb èxit pel president Barack Obama, la que suscita una ulterior radicalització del Partit Republicà a la segona dècada del segle actual amb l’emergència de l’anomenat Tea Party, un moviment decidit a empetitir i obstaculitzar l’acció de govern. El matís és important perquè, a diferència de conservadors tradicionals com van ser els presidents Eisenhower, Nixon, Reagan o Bush pare i fill, l’objectiu d’aquests nous republicans és fonamentalment posar bastons a les rodes a qualsevol acció de govern o, dit altrament, propiciar la paràlisi legislativa.

A diferència de conservadors tradicionals com van ser els presidents Eisenhower, Nixon, Reagan o Bush pare i fill, l’objectiu del Tea Party és propiciar la paràlisi legislativa.

Arran de la derrota de Mitt Romney enfront de Barack Obama a les eleccions presidencials del 2012, alguns think tanks conservadors van arribar a la conclusió que, si el Partit Republicà no ampliava la seva base entre els electors femenins, joves, amb estudis superiors, hispans i afroamericans, no tornaria mai més a conquerir la Casa Blanca. Hi havia una dada certament preocupant: en els últims sis comicis presidencials i amb l’única excepció del 2004 –ressaca dels atemptats de l’11 de setembre de 2001–, més nord-americans havien votat el candidat demòcrata que el republicà, i la demografia semblava tendir a aguditzar aquesta tendència.

Puntada de peu a la correcció política

Aleshores va arribar Donald J. Trump, baixant ostentosament el març del 2015 les escales mecàniques de l’edifici novaiorquès que porta el seu nom, anunciant la seva candidatura a la nominació republicana a la presidència del país. En el seu discurs inicial ja va deixar clara la seva voluntat de clavar una puntada de peu al tauler de la correcció política en qualificar d’assassins i violadors part dels immigrants procedents de Mèxic.

Per sorpresa de propis i estranys, Trump es va anar desempallegant de tots els seus rivals per a la nominació republicana, insultant-los o ridiculitzant-los a parts iguals, però, el que és més important, dictant una agenda nativista, xenòfoba, negacionista del canvi climàtic, proteccionista, antiavortista, etc., prement, en definitiva, totes les tecles que apel·lessin a les faccions més extremes del Partit Republicà.

Alguns van creure que la seva candidatura tindria el mateix destí fatídic que la del senador Goldwater, però l’Amèrica del 2016 no tenia res a veure amb la del 1964, de manera que, contra tot pronòstic i desafiant les enquestes d’opinió, Donald Trump es va imposar a Hillary Clinton a les presidencials d’aquell any. Val la pena recordar que l’exprimera dama va obtenir gairebé tres milions més de vots populars que el magnat immobiliari novaiorquès, però, atès el peculiar sistema electoral estatunidenc, n’hi va haver prou que 50.000 vots estratègicament situats en estats com Pensilvània, Michigan i Wisconsin s’inclinessin per Trump per franquejar-li l’entrada a la Casa Blanca.

Descriure la presidència de Donald Trump (2017-2021) com a mediocre seria probablement un eufemisme. El seu principal èxit legislatiu, abans que el Partit Republicà perdés el control de la Cambra de Representants a les eleccions legislatives del 2018, va ser una reforma fiscal molt beneficiosa per a les grans corporacions que, tot i augmentar el dèficit públic i el deute, va continuar dopant durant uns mesos l’economia estatunidenca. A partir de la primavera del 2020, la pandèmia de la covid-19 es va abatre sobre tot el món i va desfigurar totes les anàlisis polítiques, econòmiques i sociològiques. Als Estats Units va provocar més d’un milió de morts, però, com a la resta del món, l’atribució de responsabilitats específiques va ser molt difusa.

Gran augment de la participació

En una campanya atípica a causa de la pandèmia, Trump es va presentar a la reelecció el 2020 enfront de tot un veterà de Washington ja septuagenari, l’exsenador i exvicepresident Joe Biden. Amb un gran augment de la participació, el president va arribar fins als 74,2 milions de vots populars, 11,3 milions més que el 2016, però el seu rival va superar els 81,2 milions, és a dir, va avantatjar Trump en uns 7 milions de sufragis. Al col·legi electoral, les coses van ser més ajustades, però aquells estats de l’Oest Mitjà que havien donat la victòria a Trump el 2016 van tor

nar a la cleda demòcrata, i se’ls van afegir per un escàs marge dos estats de tradició històrica recent més aviat republicana, Arizona i Geòrgia.

I aquí tenim la gran clau de volta de l’esdeveniment polític més gran de la història recent del país, que és ni més ni menys que la negativa del candidat derrotat a acceptar la victòria del seu rival, argumentant un suposat frau electoral del qual no es van aportar mai dades ni proves. La notícia no és tant que es denunciés contra vent i marea un frau del qual mai no hi va haver indicis, que també, sinó que una part tan àmplia del tradicional electorat republicà en continuï convençuda, transcorreguts més de tres anys d’aquells comicis.

PUBLICITAT

Això només es pot explicar, l’abducció en definitiva del Partit Republicà per part dels seus militants més extremistes, per l’extraordinària polarització política que pateix el país i per la difusió exponencial de tota mena de teories de la conspiració i dels anomenats fets alternatius, fonamentalment a través de les xarxes socials. Un esdeveniment tan alarmant com la invasió del Capitoli per una gernació armada el matí del 6 de gener de 2021 va semblar que marcava un punt de no retorn, d’unir tot el país en la condemna d’un atemptat tan intolerable contra la convivència democràtica, però fins i tot aquesta indignació ha anat perdent força amb el pas dels anys.

La resistència a la diversitat

Al llarg d’aquestes línies s’han intentat exposar les claus de la deriva extremista del Partit Republicà, però si calgués triar una raó de fons fonamental aquest cronista s’inclinaria per la resistència a la diversitat. Als mítings de la campanya presidencial del 2008 del senador John McCain, heroi de la guerra del Vietnam, ja es van poder sentir els primers crits de bring our country back!, torneu-nos el nostre país, que McCain intentava apagar, però que formen part essencial del make America great again, feu Amèrica gran una altra vegada, mot d’ordre del trumpisme sociològic i de les campanyes presidencials –serà ja la tercera– de l’empresari novaiorquès avui resident a Florida.

És així mateix la raó subjacent a la teoria conspirativa del reemplaçament, inspirada per l’extrema dreta a banda i banda de l’Atlàntic, la suposada pretensió de substituir en les instàncies del poder polític i econòmic la població blanca i cristiana per representants d’altres ètnies i religions, un moviment presumptament alimentat per les elits esquerranes i de l’anomenada cultura woke.

Segons l’últim cens, el del 2020, els Estats Units són un país la població del qual encara és blanca en gairebé un 58 %, amb poc més d’un 12 % d’afroamericans i gairebé un 6 % d’asiàtics. La població d’origen llatinoamericà s’acosta al 19 %. Si observem les dades de Califòrnia, l’estat més poblat, que si fos un país independent representaria el cinquè producte interior brut del món, el mix ètnic és diferent, amb un percentatge similar de blancs i inferior el d’afroamericans en relació amb el conjunt del país, però amb els llatinoamericans que representen prop de 40 % de la població i els asiàtics que superen el 17 %. En els altres tres grans estats per població del país –Texas, Florida i Nova York–, també hi ha composicions ètniques molt diverses, però amb el denominador comú que la població blanca es convertirà en la minoria majoritària, és a dir, inferior al 50 % del total, en data tan propera com el 2030.

En definitiva, la demografia presenta un evident avantatge de futur per al Partit Demòcrata, però hi ha molts altres factors en joc. Guanyi o perdi les eleccions del 2024, ningú no esborrarà la gran contribució que va fer Donald Trump a la causa conservadora en cobrir amb tres magistrats d’aquest perfil les baixes que en el mateix nombre se li van presentar al Tribunal Suprem. Ja en el mandat de Biden i gràcies a aquesta nova composició ideològica, el Suprem ha emès sentències de gran transcendència sobre l’avortament o l’acció afirmativa, els avantatges de què gaudien les minories ètniques en l’accés a la universitat.

Adhesió al líder

Arribats a aquest punt, ja no se sap què és més important, si la puresa ideològica o l’adhesió infrangible al líder. En les baralles que van sostenir els membres republicans de la Cambra de Representants, tant per triar Kevin McCarthy com a speaker (president) d’aquest cos com per despatxar-lo al cap d’uns mesos, no van prevaldre tant les preferències polítiques sobre les diferents qüestions d’actualitat com la relació personal amb l’expresident Trump; condició sine qua non per treure el cap a la superfície va ser sostenir que les eleccions presidencials del 2020 van ser fraudulentes. Desviar-se d’aquesta línia, com va experimentar en carn pròpia l’ara ja exdiputada Liz Cheney, filla de l’exvicepresident del mateix nom i d’impecables credencials conservadores, implicava enfrontar-se a un rival addicte a Trump a les eleccions primàries republicanes i perdre l’escó.

El futur del Partit Republicà sembla, per tant, en aquests moments fermament a les mans de l’expresident Trump. Res no crida tant l’èxit com l’èxit mateix, per la qual cosa una eventual victòria de Trump en els comicis de novembre del 2024 el convertiria, encara més que ara, en amo i senyor de la formació, amb la lleialtat indestructible al cap com a únic mot d’ordre de les carreres polítiques dels polítics republicans.

Una nova derrota, però, obriria un futur imprevisible per a l’històric partit d’Abraham Lincoln i Ronald Reagan. Una quarta campanya presidencial de Donald Trump el 2028 encara seria constitucionalment possible, però, amb 82 anys complerts, biològicament improbable. Tot i que, ves a saber, és només un any més dels que té actualment el president Biden.