L’afirmació Som una nació, inscrita la nació al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de 2006, és un supòsit incontestat a Catalunya no perquè sigui incontestable per evident o per estatutari, sinó perquè contestar-ho seria considerat cosa d’ignorants, de botiflers o d’espanyolistes, una coerció moral que imposa un silenci sorprenent sobre una qüestió cabdal per a la convivència i la cohesió civil.
A Catalunya el silenci ha estat un cooperador necessari d’unes quantes ficcions i ha permès el muntatge del procés per a la independència basat en que som una nació i tota nació tindria dret a un estat propi, un híbrid d’axioma i sofisma sustentat pels ideòlegs de la nació. Hi ha nacions culturals que comparteixen estat amb una o més nacions formant estats plurinacionals, com ara Bèlgica, Regne Unit, Canadà o en certa manera Espanya. Que hi hagi una nació dominant haurà estat fruit d’una decantació de la història, llunyana o contemporània. L’incontestat Som una nació és la manifestació triomfant d’una hegemonia cultural assolida pel nacionalisme català.
La interrogació formulada per Ernest Renan a les darreries del segle XIX, “Què és una nació?” (1882), continua sense una resposta concloent de tantes com n’hi ha -cada grup humà constituït en nació dona la seva-; és més, no la tindrà abans que la interrogació decaigui per absurda al segle XXI en que allò que s’ha de salvar no és la nació, sinó la humanitat sencera, amenaçada per les conseqüències d’activitat humanes, des de la manipulació nuclear, civil i militar, fins al desencadenament del canvi climàtic.
La pregunta és encara pertinent i sempre incòmoda, tan incòmoda que des de la nació estant s’evita plantejar-la per témer la resposta. Els ideòlegs de la nació i els creients en la nació no recolzen el seu constructe i creença en els elements que serien constitutius de la nació, en tenen prou amb l’emoció de sentir la nació, no els cal pensar-la i allò que no es pensa esdevé ideologia.
Però, l’emoció de la nació tot i la seva força és un fonament inestable. Les emocions van i venen, un dia subjuguen i l’altre són desplaçades per altres emocions més fortes o oportunes o per dubtes respecte a la font de l’emoció. Pensar la nació és arriscat, però encara ho és més fonamentar-la i fomentar-la en l’emoció.
Hi ha dos elements bàsics, físics, de la nació: el conjunt d’individus que se senten nació, uns en diuen poble, altres, com Bertolt Brecht, prefereixen dir-ne població, sense el qual la nació no existeix, i el territori on s’assenta la nació per bé que aquest element pot haver-se de reemplaçar o d’abandonar temporalment. Al llarg de la història hi ha hagut expulsions manu militari, diàspores forçades i retorns afortunats, el més conegut, el dels jueus, que dispersats pel món, perseguits, conservaren un sentiment de singularitat col·lectiva i segles després han tornat a terres d’Israel. I un tercer element cohesionador, metafísic aquest: l’ètnia, la religió o la llengua, i a vegades una combinació dels tres o de dos.
El territori
El territori de Catalunya és el comprès dins els límits geogràfics i administratius actuals de la Generalitat. Amb una superfície de 32.108 Km², el 6,3% del total d’Espanya. Hi ha Estats europeus més petits (Albània, Andorra, Bèlgica, Eslovènia, Luxemburg, Macedònia del Nord i Montenegro) i a la xarxa d’àrees industrialitzades, “Quatre motors per a Europa” (Alvèrnia-Roine-Alps, Baden-Württemberg, Catalunya i Llombardia), Catalunya és la tercera en superfície.
Catalunya disposa, doncs, d’un territori apreciable en termes comparatius, encara que pobre en recursos naturals no renovables. La ubicació geogràfica és estratègica a l’extrem nord-oest del Mediterrani, té prop de 200 quilòmetres de frontera amb França, 63 amb el Principat d’Andorra, i 580 quilòmetres de costa amb dos grans ports, Barcelona i Tarragona. Tot plegat fa que posseeixi folgadament el territori per allotjar la nació.
PUBLICITAT
La població
L’1 de gener de 2023 la població de Catalunya era de 7.899.056 habitants, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), una massa crítica suficient per donar suport a la idea de nació. La composició demogràfica de Catalunya és alhora un valor social per la varietat i un punt feble per a la formació d’una identitat nacional majoritàriament compartida.
Des del juliol de 2010, quan la nació definida al preàmbul es fa emoció al carrer -el 10 de juliol se celebrà a Barcelona una multitudinària manifestació darrere la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim” com a reacció a la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a l’Estatut d’Autonomia-, la població s’ha incrementat al voltant d’un 6%, majorment per la immigració. Un increment elevat i accelerat per a l’estàndard demogràfic europeu, que acumulat a la immigració anterior resulta una dada ineludible en qualsevol visió de Catalunya.
La distribució territorial de la població està descompensada, més de la meitat dels habitants es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona de 636 km² -a penes el 2% de la superfície de Catalunya-, concentració que tindria conseqüències en la composició política del Parlament, si la llei electoral general de 1985 -que s’aplica per no tenir-ne Catalunya una de pròpia per la resistència dels partits nacionalistes- no beneficiés les circumscripcions provincials menys poblades però globalment més uniformes en la composició.
La procedència
Els orígens dels habitants reflecteixen una gran varietat de procedències, sols poc més del 60% ha nascut a Catalunya, un 20% a la resta d’Espanya i prop d’un 20% a l’estranger. Dels 1.660.435 empadronats l’1 de gener de 2023 a Barcelona, el 50,7% no ha nascut a la ciutat i un 22% són estrangers que sumen 177 nacionalitats amb més de 300 llengües. I també poblacions de l’interior de Catalunya compten amb elevats percentatges d’estrangers, entre d’altres, Olot 23,16%, Manlleu 24,10%, Mollerussa 27,37%, Vic 28,85% o Salt 38% (Idescat, 01.01.2022).
La pregunta obligada, que no es fan els ideòlegs de la nació, és si els marginats socials, aquests 2 milions de compatriotes catalans, gairebé un 25% de la població, se senten nació.
Lligar aquest conglomerat poblacional, llastat per tan forta presència d’individus de procedències tan diverses, amb una emoció nacional persistent a favor d’una entitat subestatal d’una minoria lingüística resulta improbable, si en comptes d’una construcció ideològica s’aspira a una autèntica nació.
Els marginats
L’estructura social de la població tampoc no acompanya el clam de Som una nació. Catalunya en termes macroeconòmics no és pobra. El volum del PIB representa el 19% del total d’Espanya i el PIB per habitant és superior a la mitjana d’Espanya i de la Unió Europea. Però la riquesa de Catalunya està mal distribuïda -no consola que la mala distribució sigui un problema generalitzat, a cada lloc produeix conseqüències específiques-, el desembre de 2022 el risc de pobresa o exclusió social afectava a Catalunya prop de 2 milions de persones de les quals unes 650.000 es trobaven en una situació de privació material i social severa.
La pregunta obligada, que no es fan els ideòlegs de la nació, és si els marginats socials, aquests 2 milions de compatriotes catalans, gairebé un 25% de la població -s’entra més fàcilment en el còmput que se’n surt-, se senten nació. Probablement no se’n sentin. Existeix la nació sense ells? Com tampoc no es fan la pregunta respecte als qui per la llengua o una altra raó, com la de sentir-se membres d’una altra nació, no volen formar part de la nació, la idea i l’emoció de la qual no comparteixen.
La llengua
Una nació és una creació humana i es construeix amb elements estructurants amb els quals es forja una identitat nacional oposable a altres identitats d’unes altres construccions. A Catalunya sense poder apel·lar a ètnia o religió diferents de la resta d’Espanya aquest element és la llengua.
Però, resulta que per la composició de la població el català és minoritari com a llengua materna i d’un ús social vacil·lant i territorialment desigual -no se’n fa el mateix ús a Manresa que a Cornellà- per la presència envoltant del castellà, que com a idioma espanyol és una llengua universal amb gairebé 600 milions de parlants i això té un pes cultural aclaparador. Al nou vingut a Catalunya li costarà preferir el català a l’espanyol igual com a qui té el castellà o l’espanyol com a llengua materna.
La immersió lingüística oficialitzada a les escoles el 1983 ha estat un èxit perquè ha evitat comunitats docents separades i ha facilitat que la població que al llarg de quaranta anys passava per l’escola pública tingui un coneixement raonable del català, però no ha pogut contrarestar la inevitable dominació lingüística del castellà-espanyol al carrer.
El català sí que és un element cohesionador, i exigit, dels qui se senten nació, cosa que en el context de les tensions del procés no ha beneficiat la percepció del català per sectors dels catalans no independentistes. El català no ha pogut fer de melting pot on fondre les diverses procedències i cultures.
Una improbable nació, una singularitat certa
Tot comptat i debatut, Som una nació té una improbable confirmació en la realitat de Catalunya, una improbabilitat que converteix “som” en sinònim de “tots” (els catalans). Que potser existeixen nacions sols del 30, el 40 o el 50% de la població total d’un territori?
Tanmateix, la improbabilitat no descarta l’existència d’una singularitat de Catalunya, que, bo i aplegant tots els elements, fins i tot amb les seves limitacions, i sostinguda per la tradició encara viva -d’un contingut assumible pels qui no la tingueren com a pròpia- de valors cívics de rigor, feina ben feta, estalvi, exigència, pacte, en definitiva, d’un republicanisme civil, podria ser prou satisfactòria, atractiva i competitiva en el context d’Espanya i d’Europa.
Els recursos i mitjans actuals de la Generalitat -més els que li falten, la demanda dels quals concita un gran consens- traduïts en bon govern per donar satisfacció raonable a les necessitats materials de la majoria de la població faria prescindible haver de recórrer a il·lusions hipnòtiques.
Si les energies que s’esmercen en l’afirmació de la nació improbable s’apliquessin a desenvolupar la singularitat certa de Catalunya es podrien sumar les voluntats ara indiferents o resistents dels qui veuen Som una nació com la imposició d’una minoria.
Repeteixo la idea final de la reflexió “Fins quan la nació?” (política&prosa núm. 38): “Societats que han assolit un alt nivell de desenvolupament i de cohesió social no són gaire de nació, se senten ja identificades i reconegudes en el seu reeiximent”.
I n’afegeixo una de cloenda: la improbabilitat de la nació deixa sense argument l’exigència d’un “estat propi”, per tant, la independència.
