Ningú diria que enguany és el centenari de la mort de Felip Pedrell (Tortosa, 1841 – Barcelona, 1922), l’iniciador de la moderna musicologia hispana, estudiós i editor de la magna obra del polifonista del Renaixement, Tomás Luis de Victoria, i mestre de figures com Isaac Albéniz, Enric Granados, Manuel de Falla o Robert Gerhard. Tampoc no hauria dit ningú que l’any passat feia 150 anys del naixement d’Amadeu Vives (Collbató, 1871 – Madrid, 1932), autor de sarsueles com Doña Francisquita o Bohemios, però també de la cançó L’emigrant sobre un poema de Jacint Verdaguer, i un dels fundadors de l’Orfeó Català.

Ningú ho diria perquè el Departament de Cultura no ha tingut a bé incloure’ls en el seu calendari de commemoracions, un calendari d’una migradesa musical esparverant, que no fa altra cosa que reflectir l’analfabetisme i la desídia oficial que pesa com una llosa sobre el patrimoni musical català. La fi que va fer la casa tortosina on va néixer Pedrell i el destí de les seves despulles són una punyent metàfora de com es tracten música i músics en un país que sempre es vanta de la seva cultura, la qual, tanmateix, rarament inclou la musical.

Anem, però a la història de Pedrell, d’aquest gegant de la música. Va tenir la sort de viatjar per Europa entrant en contacte amb què s’hi coïa (va ser un dels introductors de la música de Richard Wagner a Catalunya), i també va descobrir la història musical del segle XVI, cosa que el portaria a estudiar a Victoria i la tradició renaixentista que va abocar al barroc. L’edició que va fer de tota l’obra de Victoria va ser publicada a Alemanya. També va ser un pioner en l’estudi de la música tradicional i folklòrica. Com a compositor va estrenar amb èxit diverses òperes al Liceu, com Els Pirineus. Al seu catàleg també hi ha música de cambra. I va plasmar els seus ideals estètics en el volum Por nuestra música, una crida a modernitzar els gustos musicals de la societat tancada del seu temps.

Home d’ideals polítics federalistes, va viure uns anys a Madrid on exercia el mestratge, la recerca i la composició, fins que va tornar a Barcelona. El seu drama va ser que a Madrid era considerat un catalanista perillós i a Catalunya, un espanyolista. I ara, la metàfora de què parlava abans. L’Ajuntament de Tortosa havia comprat la casa on va néixer Pedrell, oficialment per a fer-hi un museu, però a causa del seu estat molt malmès tenia previst enderrocar-la. No va fer falta. Un matí de març del 2011 la casa es va ensorrar. I pel que fa a les seves despulles mortals, van ser extretes del nínxol familiar del cementiri barceloní de Sant Gervasi per causa d’impagament i dipositades en una fossa comuna.

La casa de Pedrell esfondrada i les seves despulles en una fossa comuna són la gran metàfora de l’estat de la música.

Per sort, en aquest desert pedrellià, hi ha tres joves disposats a mantenir viva la memòria d’aquest personatge polièdric. Són els membres del Trio Pedrell que porta aquest nom en homenatge al músic. Si la Generalitat no commemora aquesta figura cabdal amb un Any Pedrell, a Madrid sí que se n’han recordat una mica. El Teatro de la Zarzuela obrirà la pròxima temporada amb l’estrena absoluta de la seva òpera La Celestina en versió de concert els dies 9 i… 11 de setembre!

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Amadeu Vives, l’altre ignorat

L’altra gran oblidat del calendari oficial de commemoracions de la Generalitat va ser Amadeu Vives en el 150è aniversari del seu naixement l’any passat. El compositor de Collbató va fundar amb Lluís Millet l’Orfeó Català, iniciativa que va tenir entre molts altres, el suport de Granados i de Pedrell. Amb aquesta formació coral va estrenar diverses obres i en va harmonitzar d’altres com Els Segadors. També va compondre òperes, però va ser la sarsuela, gènere que va modernitzar, el que el va situar a una alçada comparable a la de Jacques Offenbach i les seves operetes.

La seva llarga residència a Madrid i els èxits aconseguits amb les seves obres escrites en castellà li van passar factura a Catalunya i, veient com no se l’ha commemorat, encara li passen. Així responia Vives al retret que se li va fer per haver abandonat la seva llengua nadiua en les seves obres: «Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d’ara no se’n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l’ambient del nostre temps…» Es veu que encara no ha arribat l’hora.

Qui sí que té Any oficial aquest 2022 és l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que arriba al seu centenari. I, sense ser oficial, la Generalitat dona suport a l’Any Joan Carles i Amat (1572-1642), promogut per l’associació que porta el nom d’aquest fill de Monistrol de Montserrat, que va ser un músic renaixentista, metge i humanista, i autor del tractat Guitarra Española de cinco órdenes, publicat el 1596, el primer tractat de guitarra conegut a Europa. Carles i Amat havia estat objecte d’estudi de… Felip Pedrell i del seu alumne Emili Pujol.

El 2018 s’esqueia el 400 aniversari del naixement d’un gran de la música, de Joan Cererols. També va ser ignorat. El compositor Robert Gerhard va estar a punt de patir la mateixa sort el 2020, en el 50è aniversari de la seva mort, efemèride salvada per una commemoració a correcuita que la covid va acabar d’aixafar. El mateix va passar aquell any amb el centenari de l’Orquestra Pau Casals.

Segons el web del Departament de Cultura l’objectiu de les commemoracions sota el títol de L’Any de…, és el de «recuperar i divulgar la memòria de fets històrics i personalitats històriques, artístiques, científiques o culturals d’especial rellevància en la història de Catalunya». Sembla que, per a la Generalitat, abans Cererols i ara Pedrell no responen plenament a aquesta voluntat.

Com s’ha vist aquest any amb la celebració de l’Obra del Cançoner Popular o en anys passats amb la de figures que han promocionat la música tradicional i el folklore com és el cas de Joan Tomàs, que es va dedicar a la música popular, o de Manuel Cubeles, fundador d’esbarts, la Generalitat sembla més interessada en l’etnomusicologia –de la qual Pedrell va ser un pioner– que en les grans figures que han deixat una petja inesborrable en la composició i l’estudi de la música.

 

Joan Manén, una celebració acrítica

I n’hi ha més. Aquesta política erràtica feta de desconeixement i incúria porta a situacions incomprensibles com la que es va produir el 2021 amb l’Any Joan Manén en el 50è aniversari de la seva mort. El músic havia estat un nen prodigi del violí, s’havia prodigat per tot el món en solitari o com a solista de grans orquestres entre les quals, la Filharmònica de Viena, col·laborant amb directors com Richard Strauss, Enric Granados o Bruno Walter. També era compositor: va estrenar diverses òperes al Liceu.

Al Teatro de la Zarzuela han pensat en el músic tortosí i l’11 de setembre s’hi interpretarà la seva òpera ‘La Celestina’.

Sens dubte, tots aquests mèrits el feien mereixedor de l’homenatge oficial. El que, però, grinyolava era el caràcter acrític de la celebració. Els organitzadors van silenciar les seves inclinacions polítiques. Manén anava segons com bufava el vent i si en un primer moment havia donat suport a la República espanyola, aviat va elogiar Hitler i el nazisme, i després declarava les seves simpaties per la «Nueva España» de Franco.

Abans de començar a escriure aquest article, el títol pensat originalment per a encapçalar-lo era ‘Ignorància o desídia’. Al final, la partícula disjuntiva ‘o’ ha quedat substituïda per una ‘i’ copulativa. També es podria allargar amb altres epítets.