Novel·lista d’ofici

D’ençà de la publicació de la seva primera novel·la, No se sap mai (1996), Imma Monsó (Lleida, 1959), títol rere títol –des de Com unes vacances (1998) fins a La dona veloç (2012), des de Tot un caràcter (2001) fins a L’aniversari (2016)–, ha acostumat els lectors a una evidència, que els seus llibres no fallen mai gràcies a la destresa i l’ofici de la seva composició, a l’enginy creatiu de les seves trames, a l’assimilació de les lliçons dels grans mestres que destil·la cada una de les seves pàgines, a la dinàmica voluntat de concedir a les paraules el privilegi d’il·luminar de nou, com si fos recent nascuda, la normalitat real de les coses, al cap i a la fi una de les funcions de la literatura de debò. Ho deia Vicenç Pagès, a propòsit d’Un home de paraula (2006): «quan l’art i la vida estableixen una aliança fèrtil, el resultat és perdurable». Ara, amb La mestra i la Bèstia (Anagrama, 2023) aquesta afirmació es corrobora amb una grandiosa plenitud.

 

Comencem pel final? La mestra i la Bèstia, després de seguir minuciosament la infància i l’adolescència de la Severina, la protagonista, primer en algun lloc de l’Empordà i tot seguit el començament de la seva vida adulta mentre exerceix de mestra rural en una aldea de l’Alta Ribagorça, i quan el lector creu que tot s’ha acabat, de sobte el sorprèn amb un epíleg, a la manera de la gran novel·la del XIX, ple d’energia i inventiva, que li permet condensar un altre tros de trama i ficció al voltant de les vicissituds de la Severina fins ara mateix.

L’epíleg no estava planificat, va sorgir com una necessitat intempestiva quan jo ja tenia molt clars els terminis de lliurament de la novel·la, i com que els terminis me’ls imposo jo mateixa, hi soc molt estricta. Però de sobte va sorgir aquella necessitat peremptòria de mostrar el final de la vida de la Severina, una necessitat que em plantejava dubtes: a mi els epílegs no m’han acabat d’agradar mai. Però en aquest cas em va semblar indispensable: necessitava mostrar al lector el que sabia de la resta de la vida de la Severina i també necessitava saber el que jo mateixa no sabia encara. Vaig tenir la sensació que transgredia la meva preferència pels finals oberts i també que podia resultar molest al lector, perquè introdueix el present després d’una llarga i morosa atmosfera lluminosa que embolcalla la Severina fins al final de l’aventura a Dusa…

Però això em va animar encara més, perquè és una incomoditat que diu molt de la nostra relació amb l’actualitat. De sobte, com a lectors ens sentim immersos durant unes quantes pàgines en aquest ritme diferent, vertiginós, que desplega totes les tares de la nostra època: l’acceleració sense sentit, la substitució del que és important pel que és urgent, la superficialitat amb què es tracta el passat col·lectiu… Així és el nostre present, sorollós, trepidant, saturat i falsificador. En resum: s’ha acabat el conte de fades, som al segle XXI: penso que els que tenim mitja vida al segle passat i mitja al segle actual tenim, en certa manera, la responsabilitat de descriure aquest pas i estem idealment situats per fer-ho.

 

La Severina de l’epíleg s’ha casat, «ha sigut inusitadament feliç quan ho ha sigut», és mare, és àvia, però continua sent igualment «l’eterna espectadora de perfil» que ha travessat el llibre i no sembla entusiasmar-se gaire amb la idea de la filla de connectar els avatars de la seva família amb la «memòria històrica».

Per a ella, no té gaire interès que li expliquin el seu propi passat d’una altra manera no viscuda. El temps per a ella continua sent el mateix: per això s’espera al banc, tranquil·lament, com es feia en altres temps… Per això no fa el que cal, i malgrat la malaltia, que acaba sent en definitiva una metàfora, l’escena de l’IKEA forma part d’aquesta coherència: tampoc allà no fa el que cal, si representa que el que cal és anar atabalat d’aquí cap allà seguint fletxes i afanyar-se a omplir carros de coses que podrien durar tota una vida, però seran consumides i llançades en poc temps…

Ella ja ha viscut la Història, ella ha habitat l’època, ella ha vist plorar sa mare per la mare del Manel Sabaté afusellat al Camp de la Bota encara que no ho sàpiga, i ha vist son pare marxant als viatges i més tard ha sabut, més o menys, què significaven aquests viatges… Per tant, ha format part d’aquesta Història… No li cal indagar més, ja en té prou. Sent aversió per la «sacralització» religiosa de la memòria històrica que desprenen la filla i el gendre. La filla i la neta li retreuen no haver estat prou al cas, però jo no ho veig així, el que passa és que, per edat i potser també per tarannà, la filla va mentre que la Severina està de tornada.

Necessitem més que mai resistir amb memòries subjectives que només un cert tipus de narrativa pot aportar.

Em va fascinar retrobar-me amb la Severina ja vella i saber què se n’havia fet… Trobo que una impulsivitat frívola acompanya totes les decisions de la filla… En sintonia amb el nostre present: voraç, només pendent del temps exterior, el que marquen els rellotges, tractant el passat com una pel·lícula d’acció, a distància. I precisament trobo que sota la pressió de «memòria històrica», fabricada cada vegada més a base de les memòries col·lectives que construeixen els instruments de comunicació de masses i els seus titulars, necessitem més que mai resistir amb memòries subjectives que només un cert tipus de narrativa pot aportar.

 

Els episodis de la Guerra Civil, els anys de la postguerra i les peripècies de la resistència són presents a la novel·la, però hi apareixen tractats com si fossin unes coses estranyes, com si busqués recrear la sensació de les coses tal com les percep la Severina i no com les sap el lector avui. D’aquí deu provenir la sensació de vida que irradia la novel·la.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Això lliga totalment amb el que li he dit a la pregunta anterior. L’única veritat que podem conèixer de la guerra és a través del «temps intern», subjectiu, descrit per algú que canvia amb els esdeveniments i no per algú que es limita a descriure els esdeveniments des de la seva individualitat «impertorbable», com passa sovint a les autobiografies i a certs tipus de novel·les on hi ha molta acció i el personatge actua en funció dels esdeveniments externs (que existeixen, lògicament) però que no modifiquen la seva identitat… El personatge actua, però no «canvia», no sabem res de la seva vida interior respecte dels esdeveniments…

Això em porta directament a la idea de Bergson sobre el «temps-durada», allò que diu que hi ha un temps «exterior», basat en l’espai, segmentat i mesurable i un altre temps subjectiu: el de la vida interior de cadascú. Només en aquest temps interior, temps proustià per excel·lència, hi trobem el Temps amb majúscules, en tota la seva plenitud. En aquest temps intern hi influeix tot el nostre passat, i per tant tot el que fem, diem i sentim és producte de la nostra experiència. Potser d’aquí ve la «sensació de vida» que diu que emana la novel·la, o la «lluminositat» que n’han remarcat alguns crítics…

Estic cada vegada més oposada a considerar persones i personatges en funció del seu «trastorn» particular.

El passat creix dintre de la Severina fins a l’últim moment, creix com creix dintre de tots nosaltres a cada moment, creix sense treva, a cada moment amunteguem més i més passat: per tant, el passat «no va ser», el passat «és». És present i és vida i és llum. Finalment, l’experiència subjectiva marca el temps veritable: si els dinou anys de la Severina se li han fet infinitament més llargs i substanciosos que els cinquanta anys que venen després és perquè, senzillament, des d’un punt de vista bergsonià, han durat més.

 

Entre els jocs per entretenir la soledat que s’inventa la Severina un dels més destacables, com si escenifiqués Fahrenheit 451, és l’obstinació d’aprendre de memòria una sèrie de llibres. A Casa dividida Valentí Puig recorda que Bernard Berenson va suggerir a Ray Bradbury que hi afegís la possibilitat que algú recordés de manera errònia el llibre memoritzat, i acaba afirmant que «és una descripció exacta del que estem vivint». La Severina hi estaria d’acord? I vostè?

No sé si la Severina hi estaria d’acord, la seva actitud i les seves paraules em fan pensar que sí. Pel que fa a mi, si amb aquesta pregunta s’està referint a la memòria col·lectiva i la lligo amb les respostes anteriors, crec que vivim una època terrible de desafecte cap al nostre passat col·lectiu, a la nostra tradició occidental comuna i vivim també un moment sinistre de revisionisme històric, tant en la ultradreta com en sectors on potser no ens ho esperàvem tant, com ara el fenomen del procés, i això precisament ho explica molt bé Valentí Puig a Casa dividida.

 

La Severina hauria d’ocupar un lloc d’honor dins del cens dels personatges de la seva obra, sempre unes fonts sense fre de neurastènies, manies i trastorns, però a La mestra i la Bèstia té uns contrincants de gran alçada com en López, el veí mecànic a la casa a peu de la carretera on viu a l’Empordà, la tieta de Barcelona, les propietàries de la fonda del poble on s’hostatja quan fa de mestra. Sembla com si els secundaris s’indisciplinessin i reclamessin també el seu protagonisme.

Estic cada vegada més oposada a considerar persones i personatges en funció del seu «trastorn» particular. Més encara si ho associem a una desviació classificada i convertida en diagnòstic. M’explico: jo abans era molt aficionada a la terminologia mèdica, soc una consumidora voraç de literatura clínica, tinc aversió als manuals de divulgació i crec que he llegit més articles i llibres mèdics que de qualsevol altra matèria a la meva vida… Ara no m’interessen tant les classificacions. Habitem un temps on de seguida en diem «fòbia» a qualsevol tret d’algú que sent aversió per alguna cosa, de seguida parlem de «neurastènies» davant qualsevol angoixa o inquietud, i tanta etiqueta ja fa sospitar, en aquesta època on el salvatgisme del sistema vol generar diagnòstics a tort i a dret, complaure la gent que els demana i, naturalment, donar solucions per incrementar el mercat de les solucions, siguin llibres d’autoajuda, siguin productes naturals o siguin fàrmacs, tant és: la qüestió és eixamplar el mercat fins que ens devori.

Si em parlen en català occidental, no puc evitar respondre amb la mateixa variant perquè m’hi transporto immediatament.

Per això intento, en els darrers llibres, no «etiquetar» ni fer diagnòstics clínics de personatges que tenen recursos per sortir-se’n bé a la vida. Entre altres coses, ho trobo una falta de respecte als que, en efecte, tenen una patologia important, que en psiquiatria es defineix per la impossibilitat de portar una vida mínimament estable. Certament, la Severina (adulta) és més assenyada que la tieta, que el López i que la Bèstia… Té més recursos i se’n surt, a la vida, a la seva manera. Però no renunciaré mai a descriure i accentuar les excentricitats d’alguns personatges, perquè penso que és en aquesta fissura, en aquesta petita o gran desviació de la «normalitat», en aquesta frontera entre la «convencionalitat» i la deriva del rumb previsible on es troba la cruïlla més sucosa, la més fèrtil, on apareixen nous aspectes que en general no veiem o no volem veure perquè els passem pel filtre de les convencions…

Llavors, quan observes el nus amb deteniment, aprecies aquests aspectes amb nitidesa i descobreixes sovint que són fruit d’un malestar imposat per les necessitats d’un entorn hostil i dement que ens obliga a espavilar-nos reduïts a la nostra bombolla particular, com si el problema fos únicament individual.

 

Una de les coses que s’agraeix de la novel· la és que a l’estada de la Severina a Dusa capgiri un dels estereotips posats en circulació per determinades novel·les actuals on la reivindicació feminista es marida amb el redescobriment de les formes de vida tradicionals per part d’una dona desorientada que s’acaba follant un aldeà. La Severina se sent atreta per la Bèstia, però no acaba passant res físic.

El moment físic, ella ja l’ha tingut a l’orgasme del prat de Gelada, i no vol rebaixar aquell plaer perquè sospita que no hi ha plaer més intens, sigui del tipus que sigui, que el que s’experimenta en soledat, on es concentra el màxim d’intensitat pura i no se’n dispersa ni una gota (lògic: per alguna cosa la «concentració» és un estat que s’assoleix bàsicament quan s’està sol). La Severina no fa cap pas per apropar-se sexualment a la Bèstia perquè viu en aquell món autosuficient que es va crear per conjurar el buit de la Revelació, i és precisament després de l’orgasme de Gelada quan s’adona que la seva autosuficiència pot ser demolidora, que ha de fer passes cap a la trobada de l’Altre, però ho fa a poc a poc, amb cautela, potser enamorant-se de la Bèstia gairebé sense adonar-se’n… Però potser aquest enamorament és un primer pas per sortir del seu gloriós entotsolament.

Encara han de passar molts anys per conèixer l’home de la còpula tridimensional (que tot i ser tridimensional, no superarà la de Gelada). D’altra banda, que l’amor sigui, diguem, unilateral i no correspost (no de la mateixa manera) també em sembla un tret d’aquest amor singular: l’amor no és un mercadeig, jo te’n dono deu i tu me’n dones deu per estar equilibradets (no pas l’amor passió, en tot cas, perquè és clar, ja sabem que d’amor n’hi ha de moltes menes). Però la Severina és jove i no gaire convencional, així és que és obvi que no busca un amor, diguem-ne, matrimonial, ni tan sols un «amant» convencional, ni res amb una pretensió d’estabilitat i durada. La Severina és aventurera a la seva manera, i tinc la impressió que prefereix mil vegades sentir la fascinació que no pas ser objecte d’amor. Per cert, jo també.

 

Quan la Bèstia s’emborratxa sol sil·labejar unes quantes frases d’una cançó brasilera, i la Severina pensa que «mai abans no havia escoltat un aire musical tan senzill i alhora tan difícil de reproduir amb exactitud». ¿Què li semblaria si algú li digués que és una descripció molt útil per descriure la música de la seva prosa?

Doncs miri, em semblaria coherent. I molt agradable, és clar. Perquè si m’haguessin dit què volia escriure quan vaig començar a escriure no hauria parlat mai d’obres grandioses, hauria pensat més en una petita obra aparentment senzilla, allunyada de tota solemnitat però preocupada per introduir múltiples capes de sentit i múltiples graus de contrast… No obstant això, és possible que precisament quan aspires a aquesta multiplicitat, la senzillesa sigui el més difícil d’aconseguir. I en aquest intent estic.

 

Durant l’any que la Severina s’està al poble la seva perplexitat per la relació amb les circumstàncies de la realitat adquireix una altra fisonomia, i no és gens menor l’efecte que li produeix el contacte amb la parla pròpia del lloc.

Sí. La parla és una mica com la música i encara més. Ens transporta a les entranyes d’allò que som i vam ser. També emet senyals interessants sobre el tarannà dels parlants… El ribagorçà em transporta al món sobri del meu pare, i a una gent molt peculiar que sembla tallada per aquell paisatge tan dur i reconcentrada pel fet d’habitar enclaustrada entre muntanyes tan altes i en un lloc tan remot. Si passes per l’Alta Ribagorça, que, d’altra banda, és un territori de frontera en tots els sentits i és també camí de pas cap a la Vall d’Aran, et pot semblar que arribes a una més de les comarques turístiques del Pirineu Occidental. Però si t’hi quedes un temps, si explores els racons i en descobreixes l’atmosfera ancestral, t’adones que no cal anar tan lluny com anem de vegades per buscar sabors, actituds, maneres de parlar i sobretot, de callar, desaparegudes des de fa anys o en vies d’extinció.

Jo vaig viure aquest contrast amb intensitat, perquè ma mare va créixer als boscos del Ripollès, amb pares de Berga, i va estudiar a Girona, mentre que el meu pare era ribagorçà. Quan jo era petita i de tant en tant anàvem al poble d’ell, la veia evolucionar en aquell entorn i recordo que em semblava una cosa estranyament sofisticada, irradiava una llum que jo trobava com fora de context, cosa que em creava una mena d’incomoditat. A ells, en canvi, una diferència tan acusada els seduïa. Part d’aquesta «llum» i d’aquesta expressivitat venien de la variant melodiosa del català central que ella parlava en contraposició a les variants de ponent més reposades i greus. Jo les vaig heretar les dues i no me n’he desfet mai, vull dir que si em parlen en català occidental no puc evitar respondre amb la mateixa variant perquè m’hi transporto immediatament, i el mateix em passa si em parlen en català central. I he observat que això causa estranyesa i fins i tot animadversió. Es veu que a molts els encanta que cadascú s’identifiqui amb una sola llengua i amb una sola variant, que cadascú sigui un i no sigui molts, i quan això no passa s’atabalen.

 

L’atmosfera general de la novel·la és crepuscular, plena d’ombres melancòliques, com si tothom estigués vivint molt trist, però no hi ha pàgina que no estigui travessada per la llum del sentit de l’humor, com si la comicitat servís per humanitzar les excentricitats patètiques de tothom.

Hi ha molt patiment, mental i físic, però també molta llum, possiblement provinent de la joventut de la protagonista, i dels clarobscurs que imposa l’humor. El patiment fonamental s’endevina a la primera pàgina derivat de la Revelació de la Severina. Que una nena tan petita tingui la revelació de la finitud i de la pèrdua, en definitiva, del no-res que ens espera, és curiós, però dono fe que passa. A banda de curiós, provoca un contrast singular entre la melancolia que l’acompanya i l’alegria que desprèn qualsevol nena només pel fet de tenir tot un futur al davant. Pel que fa al sentit de l’humor, és una eina inestimable per posar a lloc el patiment, per redimensionar-lo, diria, a la seva veritable mida: sempre hi ha un grau de patiment més brutal i més extrem que potser no admet cap sentit de l’humor, però en tota la resta de graus, cal aplicar sempre que sigui possible el que jo anomenaria una «tendra ironia», que de vegades pot ser d’un subtil gris pastel i d’altres vegades d’un negre profund com una rialla amarga, amarga però divertida, perquè el riure sempre és alliberador i sempre ens provoca plaer en alguna mesura.

 

Acabem pel principi. El títol recorda un conte de fades. N’ha volgut escriure un a la seva manera, o només resulta que Nabokov tampoc s’equivocava quan deia que totes les bones novel·les són com uns contes de fades?

Vaja!, Nabokov no és un dels «meus», tot i que en enamoraments literaris tot pot canviar d’un dia per l’altre i encara hi soc a temps. Però miri, en això que tota bona novel·la és o ha de ser com un conte de fades hi estic d’acord, especialment si eixamplem molt el concepte de conte de fades. A cada època, l’experimentació literària aporta modificacions interessants, però d’alguna manera sempre tornem al conte.