Un fenomen estimulant dels nostres dies és la presència cada cop més activa dels investigadors en ciències socials en els mitjans de comunicació, amb el propòsit de divulgar el coneixement acumulat i fins fa no gaire temps reclòs en els àmbits acadèmics. Paradoxalment, aquesta presència dels experts en el debat públic coincideix amb l’esclat de les informacions i de les opinions indiscriminades i arbitràries propagades viralment a les xarxes socials, de manera que les anàlisis rigoroses conviuen i competeixen per copsar l’atenció amb les informacions falses i les opinions banals.

Són del tot elogiables les iniciatives comunicatives destinades a posar a l’abast del públic els resultats de les recerques acadèmiques en els diversos àmbits de les ciències socials, amb el propòsit de contribuir a una conversa pública de qualitat. És el que estan fent els col·lectius de professionals i acadèmics agrupats en projectes com els d’Agenda Pública, Politikon, Piedras de Papel o Nada es Gratis, als quals cada cop són més receptius els grans mitjans de comunicació tradicionals. Així ho veuen Carlos Carnicero, Joan Navarro i Marc López que en un article publicat a Agenda Pública/El País (3-02-2019) defensen aquesta col·laboració:

Davant la banalització de la política i la superficialitat a la que sovint ens empeny la instantaneïtat del debat públic, els grans mitjans necessiten la millor anàlisi per contribuir de manera genuïna a fer a que els ciutadans es governin a si mateixos i puguin prendre les millors decisions. No es tracta de conformar-se amb els formats tradicionals, sinó de fer-se valer del millor coneixement per servir-lo a la societat amb les eines més innovadores. Al capdavall, les amenaces del caos de les xarxes són semblants a l’oportunitat que representen en aquest nou temps.

No està de més recordar l’existència d’aquests instruments de coneixement quan estem entrant en un nou cicle electoral que ens portarà de les eleccions generals del 28 d’abril a les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig i, més enllà, a unes eleccions al Parlament de Catalunya de data encara incerta. Una situació en què es dispara la demanda d’informació, dirigida en molts casos compulsivament a obtenir pronòstics sobre els resultats electorals.

L’aportació de politòlegs i sociòlegs és molt important per conèixer el funcionament del sistema polític.

Però més enllà del valor predictiu de les enquestes i dels càlculs probabilístics sobre el desenllaç dels comicis, l’aportació de politòlegs i sociòlegs és molt important per conèixer el funcionament del nostre sistema polític, les seves normes, la seva estructura, els seus actors, la societat sobre la que opera i els escenaris polítics possibles. En definitiva, per propiciar una deliberació pública més ben informada i rigorosa.

Uns quants exemples poden ser ben il·lustratius d’aquesta utilitat. Començant per la comprensió del sistema electoral: massa sovint es focalitza el debat sobre els efectes de l’aplicació de la llei d’Hondt a l’hora de convertir els vots en escons, quan el factor més decisiu sobre el biaix del sistema electoral resideix en la dimensió de les circumscripcions. Així ho expliquen Carlos E. Cué i Kiko Llaneras (El País, 3-03-19) en analitzar la batalla pels 99 escons de les circumscripcions més petites:

PUBLICITAT

Els números ho diuen tot. Les vuit províncies que reparteixen tres escons (Àvila, Conca, Guadalajara, Osca, Palència, Segòvia, Terol i Zamora) han estat gairebé sempre bipartidistes i tot indica que això no es repetirà. El 2016 totes van donar dos escons al PP i un al PSOE llevat d’Osca, on va entrar Podem, que ara podria perdre l’escó. Aquestes províncies tenen 1.451.000 habitants (3,1% de la població espanyola) però reparteixen 24 escons (6,9%). Moltes podrien passar a un esquema gairebé inèdit d’1-1-1. Són una oportunitat per a qui acabi tercer –Ciutadans o potser Vox, segons les enquestes–, perquè si evita ser doblat per PP i PSOE, s’emportarà el mateix botí que ells i 8 escons més que la resta.

Un altre aspecte clau és la mobilització de l’electorat, especialment del que és menys procliu a participar o del que presenta un comportament més volàtil, com és el cas de l’electorat més jove. Marta Romero ho analitza en l’article «28-A, movilización y jóvenes» del col·lectiu Piedras de Papel (3-03-19):

Prop d’1,6 milions de joves residents a Espanya van poder exercir el seu dret al vot en les eleccions generals de desembre del 2015 per haver complert 18 anys des de les eleccions generals del 2011. Altres 200.000 joves es van incorporar com a nous votants en les eleccions generals de juny del 2016. A falta que l’INE publiqui la xifra de nous electors que podran votar el proper 28 d’abril, trobem que, seguint les dades del cens de població, aproximadament 1,3 milions de joves haurien arribat a la majoria d’edat des dels comicis generals del 2016. En total, el «calador» d’electors que tenen entre 18 i 24 anys és de prop de 3 milions de persones. Una xifra que els partits tindran molt en compte, encara que aquests votants representin només el 8% de l’electorat.

D’entre els temes del debat polític que poden motivar la mobilització i el sentit del vot de la ciutadania ocupa un lloc destacat l’agenda feminista, com ho subratllen Berta Barbet, Eva Anduiza i Guillem Rico en l’article «Agenda feminista y opinión pública en España» a Politikon (5-03-19):

PUBLICITAT

… algunes de les posicions i debats presentats pel feminisme compten amb un suport majoritari entre la població espanyola, però hi ha encara reticències importants en relació amb algunes polítiques concretes. Encara que hi ha consciència de la discriminació, només quan aquesta arriba al grau màxim en forma de violència sembla haver-hi un cert consens en la necessitat de prendre mesures. En aspectes menys dramàtics, però igualment importants com les quotes, sembla haver-hi més dificultats. En l’opinió pública sembla ressonar més el suposat «cost» d’aquestes mesures (en termes de mèrit, o de llibertat) que la seva capacitat per corregir una situació de desigualtat manifesta, de moment. És molt possible que les preferències de la ciutadania vagin canviant a mesura que el conflicte al voltant d’aquest eix guanyi visibilitat, claredat i rellevància per a l’electorat.

Més arriscat resulta preveure els escenaris polítics que poden derivar-se dels resultats electorals. Juan Rodríguez Teruel assumeix el risc en l’article «¿Desgarro de la izquierda o estancamiento de la derecha?» publicat a Agenda Pública (7-02-19), on presenta dues hipòtesis versemblants:

En els propers quatre mesos, la política espanyola consistirà en una lluita entre dues hipòtesis polítiques: la de l’esquinçada de l’esquerra enfront de la de l’estancament de la dreta.

D’una banda, la hipòtesi de l’estrip de l’esquerra encoratja els moviments dels qui aposten per avivar la revolta social contra el Govern, agitant la crisi a Catalunya, perquè assumeixen que aquesta qüestió genera molt desconcert en el centre-esquerra, afavoreix la ruptura en el PSOE i, en últim extrem, podria produir un realineament electoral sense precedents, que portés molts votants socialistes a l’abstenció o, fins i tot, a una mutació del vot cap a Ciutadans o, per què no, Vox (…)

Hi ha un escenari alternatiu, la hipòtesi de l’estancament de la dreta, segons la qual la controvèrsia catalana i altres qüestions sensibles per a l’electorat conservador (avortament, immigració, etc.) són, en realitat, camps de batalla interna pel vot de dreta, que afecten relativament poc l’electorat d’esquerres (en qualsevol cas, menys del que pressuposa la premsa conservadora de Madrid) però que determinaran el domini de l’espai de la dreta, i fins i tot la supervivència a mitjà termini d’algun dels tres partits que se’l disputen (PP, Ciutadans i Vox).

Ens espera, doncs, un abril electoral incert, entre altres coses, pels efectes desconeguts de l’augment de la fragmentació de l’oferta política, per la incidència d’una mobilització generacionalment desigual o per com es metabolitzin políticament les tendències socials de fons com el feminisme. Qüestions que podem entendre millor gràcies a la divulgació dels experts, però la decisió per desfer la incertesa està exclusivament en els nostres vots.

PUBLICITAT

Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal del Taller de Política.