No n’hi havia cap dubte: aquell ministre d’Afers Estrangers europeu amb el qual conversava durant una tarda-nit de novembre del 2017 estava seduït, fins i tot diria que fascinat, per Serguéi Lavrov, el cap de la diplomàcia de Rússia i homòleg seu a Moscou.

Malgrat que, sobre el paper, el seu país havia aprovat, en els anys previs, paquets de sancions contra la Federació Russa, a més a més de formar part d’una aliança política, la Unió Europea, que denunciava constantment maniobres de desestabilització contra els seus Estats membres planejades des de Moscou, les paraules d’aquell exdirigent –el nom del qual s’ha de mantenir en secret per tractar-se d’una conversa privada– transpiraven orgull i satisfacció per haver establert, durant el seu mandat recentment acabat, una suposada relació de confiança amb la persona que gestionava la política exterior del Kremlin.

«Rússia i al-Assad entraran a Alep, ho vulguis o no», em deia aquest exresponsable polític d’un país europeu, comentant els últims esdeveniments a la guerra de Síria, poc abans que participéssim tots dos en un panel de debat.

Era un moment de màxima tensió al país àrab, amb l’aviació russa bombardejant sense treva la segona ciutat siriana per permetre al seu aliat, el règim de Damasc, recuperar el control dels barris en mans dels rebels. Quan li vaig parlar de les atrocitats comeses per les forces governamentals sirianes amb la connivència de Moscou, aquest ex-alt càrrec em va respondre amb una elusió en to de condescendència: «No et preocupis; a Rússia no li interessa al-Assad; està disposada a prescindir-ne». Mantenint un to didàctic i paternalista, propi d’una persona que considera que el seu interlocutor sap menys o està pitjor informat, l’exministre en qüestió va acabar la seva explicació amb una frase lapidària, a la qual va donar tractament de notícia exclusiva: «Lavrov m’ho ha dit!», va exclamar, un punt agitat.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Fill d’un armeni i una russa de Geòrgia, demostrava a l’escola una gran inclinació per les ciències i, sobretot, la física.

Han passat quatre anys de la batalla d’Alep. Baixar al-Assad es manté en el poder a Damasc sense que hi hagi constància de cap moviment del Kremlin, passat, recent o futur, per reemplaçar-lo. Més aviat el contrari. El vincle de la seva dinastia amb Moscou sembla cada dia més fort, i fins i tot els seus fills estiuegen a Crimea, a un antic campament soviètic rejovenit després de l’annexió russa de la península.

 

30.000 morts

La batalla en qüestió va concloure poc després, amb l’esperada victòria del tàndem Kremlin-Damasc, i amb un cost aproximat en vides humanes de 30.000 morts. Totes les declaracions off de record d’aleshores de dirigents russos, que donaven a entendre que el Kremlin no estimava al-Assad, fa temps que no se senten a les tertúlies polítiques moscovites. I molts experts, com Nicolás de Pedro, analista a l’Institute for Statescrat, ja parlen que aquells rumors no eren més que una operació coordinada de desinformació per fer més digerible a l’opinió pública i a la classe política occidental la intervenció militar russa al país àrab. Si fos veritat aquesta maniobra, no cal ni dir que Serguéi Víktorovich Lavrov, al capdavant del ministeri rus d’Exteriors des del 2004, hauria estat una peça clau en el seu èxit.

L’home que porta les regnes de la política exterior russa va néixer fa 71 anys a Moscou. Fill d’un armeni i una russa de Geòrgia, demostrava a l’escola una gran inclinació per les ciències i, sobretot, la física, tot i que finalment, un cop acabats els estudis superiors, va ingressar a l’Institut Estatal de Relacions Internacionals de Moscou, l’acadèmia d’elit on es prepara la gran majoria del cos diplomàtic rus. Allà va estudiar relacions internacionals, anglès, francès i… singalès, l’idioma que es parla a Sri Lanka. Aquest últim extrem ha estat fins i tot objecte de controvèrsia. Fa uns anys, Lavrov va posar fi, de sobte, a una entrevista amb una periodista nord-americana, Susan B. Glasser, quan va portar a col·lació aquest tema. Per quina raó? Només ho sap ell.

Va ser precisament en aquest país del subcontinent indi on el polític rus va iniciar, l’any 1972, la seva carrera de funcionari, treballant com a assessor a l’ambaixada soviètica a Colombo. Quatre anys més tard, va tornar a Moscou, on va assolir posicions a la denominada Secció per a les Relacions Econòmiques Internacionals de la URSS. El 1981 va ser enviat a la representació soviètica a les Nacions Unides fins al 1988, tres anys abans de la desintegració de la Unió.

 

Veto per la glòria de la Gran Rússia

Un cop materialitzada la dissolució de l’imperi comunista, es va convertir en el número dos del nou Ministeri d’Afers Estrangers de la Federació Russa, institució que el va enviar per segona vegada a Nova York, ara com a representat permanent rus a les Nacions Unides. Va ser president del Consell de Seguretat en set ocasions, i durant el seu mandat, en aquest òrgan s’hi van debatre crisis planetàries tan importants com l’operació militar a l’Afganistan contra Al-Qaeda o la segona guerra de l’Iraq.

En una entrevista a la revista Foreign Policy, John Negroponte, l’homòleg nord-americà de Lavrov al màxim òrgan de l’ONU, el va descriure com un home tossut i obstinat, disposat a qualsevol cosa per defensar el que considera que són els interessos del seu país, i desproveït de consideracions morals. «Els seus objectius eren sempre els mateixos: veto per la glòria de la Gran Rússia, i fer la guitza a Amèrica allà on fos possible».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’actual ministre d’Afers Exteriors de Rússia s’ha mantingut en el càrrec des de fa disset anys, sense que l’afectessin cap dels canvis que ha experimentat el govern del qual forma part. Ni tan sols el 2020, quan tot l’Executiu encapçalat per l’impopular primer ministre Dmitri Medvédev va ser forçat a dimitir pel president Vladímir Putin, la seva cartera d’Exteriors va entrar a subhasta. Convertit en el cap de la diplomàcia del seu país amb més temps de servei després del llegendari Andrei Gromyko, que va dirigir el ministeri soviètic entre els anys 1957 i 1985, a molts cercles polítics i periodístics ja se’l coneix com «l’incombustible Lavrov».

Dues escoles de pensament valoren la seva gestió com a ministre. Una, diguem-ne, més amable, que va perdent credibilitat a mesura que creix la tensió entre Occident i el Kremlin va trencant consensos internacionals i regles no escrites que governen les relacions entre països; una segona, més negativa, destaca a més a mé