No n’hi havia cap dubte: aquell ministre d’Afers Estrangers europeu amb el qual conversava durant una tarda-nit de novembre del 2017 estava seduït, fins i tot diria que fascinat, per Serguéi Lavrov, el cap de la diplomàcia de Rússia i homòleg seu a Moscou.

Malgrat que, sobre el paper, el seu país havia aprovat, en els anys previs, paquets de sancions contra la Federació Russa, a més a més de formar part d’una aliança política, la Unió Europea, que denunciava constantment maniobres de desestabilització contra els seus Estats membres planejades des de Moscou, les paraules d’aquell exdirigent –el nom del qual s’ha de mantenir en secret per tractar-se d’una conversa privada– transpiraven orgull i satisfacció per haver establert, durant el seu mandat recentment acabat, una suposada relació de confiança amb la persona que gestionava la política exterior del Kremlin.

«Rússia i al-Assad entraran a Alep, ho vulguis o no», em deia aquest exresponsable polític d’un país europeu, comentant els últims esdeveniments a la guerra de Síria, poc abans que participéssim tots dos en un panel de debat.

Era un moment de màxima tensió al país àrab, amb l’aviació russa bombardejant sense treva la segona ciutat siriana per permetre al seu aliat, el règim de Damasc, recuperar el control dels barris en mans dels rebels. Quan li vaig parlar de les atrocitats comeses per les forces governamentals sirianes amb la connivència de Moscou, aquest ex-alt càrrec em va respondre amb una elusió en to de condescendència: «No et preocupis; a Rússia no li interessa al-Assad; està disposada a prescindir-ne». Mantenint un to didàctic i paternalista, propi d’una persona que considera que el seu interlocutor sap menys o està pitjor informat, l’exministre en qüestió va acabar la seva explicació amb una frase lapidària, a la qual va donar tractament de notícia exclusiva: «Lavrov m’ho ha dit!», va exclamar, un punt agitat.

Fill d’un armeni i una russa de Geòrgia, demostrava a l’escola una gran inclinació per les ciències i, sobretot, la física.

Han passat quatre anys de la batalla d’Alep. Baixar al-Assad es manté en el poder a Damasc sense que hi hagi constància de cap moviment del Kremlin, passat, recent o futur, per reemplaçar-lo. Més aviat el contrari. El vincle de la seva dinastia amb Moscou sembla cada dia més fort, i fins i tot els seus fills estiuegen a Crimea, a un antic campament soviètic rejovenit després de l’annexió russa de la península.

 

30.000 morts

La batalla en qüestió va concloure poc després, amb l’esperada victòria del tàndem Kremlin-Damasc, i amb un cost aproximat en vides humanes de 30.000 morts. Totes les declaracions off de record d’aleshores de dirigents russos, que donaven a entendre que el Kremlin no estimava al-Assad, fa temps que no se senten a les tertúlies polítiques moscovites. I molts experts, com Nicolás de Pedro, analista a l’Institute for Statescrat, ja parlen que aquells rumors no eren més que una operació coordinada de desinformació per fer més digerible a l’opinió pública i a la classe política occidental la intervenció militar russa al país àrab. Si fos veritat aquesta maniobra, no cal ni dir que Serguéi Víktorovich Lavrov, al capdavant del ministeri rus d’Exteriors des del 2004, hauria estat una peça clau en el seu èxit.

L’home que porta les regnes de la política exterior russa va néixer fa 71 anys a Moscou. Fill d’un armeni i una russa de Geòrgia, demostrava a l’escola una gran inclinació per les ciències i, sobretot, la física, tot i que finalment, un cop acabats els estudis superiors, va ingressar a l’Institut Estatal de Relacions Internacionals de Moscou, l’acadèmia d’elit on es prepara la gran majoria del cos diplomàtic rus. Allà va estudiar relacions internacionals, anglès, francès i… singalès, l’idioma que es parla a Sri Lanka. Aquest últim extrem ha estat fins i tot objecte de controvèrsia. Fa uns anys, Lavrov va posar fi, de sobte, a una entrevista amb una periodista nord-americana, Susan B. Glasser, quan va portar a col·lació aquest tema. Per quina raó? Només ho sap ell.

Va ser precisament en aquest país del subcontinent indi on el polític rus va iniciar, l’any 1972, la seva carrera de funcionari, treballant com a assessor a l’ambaixada soviètica a Colombo. Quatre anys més tard, va tornar a Moscou, on va assolir posicions a la denominada Secció per a les Relacions Econòmiques Internacionals de la URSS. El 1981 va ser enviat a la representació soviètica a les Nacions Unides fins al 1988, tres anys abans de la desintegració de la Unió.

 

Veto per la glòria de la Gran Rússia

Un cop materialitzada la dissolució de l’imperi comunista, es va convertir en el número dos del nou Ministeri d’Afers Estrangers de la Federació Russa, institució que el va enviar per segona vegada a Nova York, ara com a representat permanent rus a les Nacions Unides. Va ser president del Consell de Seguretat en set ocasions, i durant el seu mandat, en aquest òrgan s’hi van debatre crisis planetàries tan importants com l’operació militar a l’Afganistan contra Al-Qaeda o la segona guerra de l’Iraq.

En una entrevista a la revista Foreign Policy, John Negroponte, l’homòleg nord-americà de Lavrov al màxim òrgan de l’ONU, el va descriure com un home tossut i obstinat, disposat a qualsevol cosa per defensar el que considera que són els interessos del seu país, i desproveït de consideracions morals. «Els seus objectius eren sempre els mateixos: veto per la glòria de la Gran Rússia, i fer la guitza a Amèrica allà on fos possible».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

L’actual ministre d’Afers Exteriors de Rússia s’ha mantingut en el càrrec des de fa disset anys, sense que l’afectessin cap dels canvis que ha experimentat el govern del qual forma part. Ni tan sols el 2020, quan tot l’Executiu encapçalat per l’impopular primer ministre Dmitri Medvédev va ser forçat a dimitir pel president Vladímir Putin, la seva cartera d’Exteriors va entrar a subhasta. Convertit en el cap de la diplomàcia del seu país amb més temps de servei després del llegendari Andrei Gromyko, que va dirigir el ministeri soviètic entre els anys 1957 i 1985, a molts cercles polítics i periodístics ja se’l coneix com «l’incombustible Lavrov».

Dues escoles de pensament valoren la seva gestió com a ministre. Una, diguem-ne, més amable, que va perdent credibilitat a mesura que creix la tensió entre Occident i el Kremlin va trencant consensos internacionals i regles no escrites que governen les relacions entre països; una segona, més negativa, destaca a més a més la similitud dels seus hàbits professionals i personals amb els de l’elit política a Moscou.

La primera, verbalitzada durant la passada dècada per analistes com Sarah Mendelson, del Centre d’Estudis Internacionals i Estratègics, o Bobo Loo, expert en Rússia del think tank Chatham House a Londres, consideren Lavrov un foraster, una persona que no forma part del cercle íntim de Putin i que no pren decisions de rellevància. «Tinc la impressió que el pes de la política exterior es decideix a altres parts del govern», va declarar Mendelson el 2007 a la BBC. Segons es dedueix d’aquesta línia de pensament, Lavrov seria un personatge que, fins i tot, podria exercir de pont entre el Kremlin i Occident.

 

Beure des de bon matí

Persones que l’han tractat de prop, incloses les ex-secretàries d’Estat nord-americanes Condolezza Rice i Hillary Clinton, parlen, en canvi, d’un polític que assumeix completament els valors en voga a la Rússia de Putin, i nostàlgic com ningú del poder que emanava de la Unió Soviètica. Clinton, probablement la figura política més odiada per l’elit política russa, especialment pel president Putin, assegura a les seves memòries que es va arribar a sentir maltractada i menyspreada pel ministre rus durant molts moments de les negociacions que van mantenir tots dos mentre ocupava el càrrec. Els hàbits de Lavrov, a qui li agrada beure des de bon matí, fumador empedreït i amant de la caça i el ràfting, certament no ajudaven a fer passar el corrent entre ell i les seves interlocutores al Departament d’Estat.

Opinions i valoracions subjectives a part, el que sí que és inqüestionable és que va ser la versió més militant, agressiva i assetjadora de Lavrov la que va rebre a Moscou, el passat 5 de febrer, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell. El ministeri que encapçala el veterà dirigent rus va preparar al polític català un parany en tota regla, destinat a humiliar, no només la UE, la institució que representava, sinó també la seva persona i la seva trajectòria política.

La versió més militant i agressiva de Lavrov va rebre a Moscou, el passat 5 de febrer, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell.

A la roda de premsa conjunta posterior a la reunió, i per evitar tant com fos possible tractar el polèmic tema de l’empresonament del líder de l’oposició, Alekséi Navalni, un periodista rus, a manera de diversió, va arribar a preguntar a Borrell sobre l’estat de les relacions entre els Vint-i-set i Cuba. El representant europeu va rebre la qüestió amb incredulitat: «Això és com Palmeres en la neu», va ironitzar. Palmeres en la neu és una pel·lícula espanyola del 2015 sobre la història d’una família d’Osca que se’n va a treballar a Guinea Equatorial quan encara era una colònia espanyola, i el seu títol emfatitza la desconnexió entre els Pirineus i l’Àfrica tropical.

 

La catastròfica