Tal com va passar quan Nicolas Sarkozy –aleshores president a França– va parlar de refundar el capitalisme després de l’esclat de la gran crisi financera el 2008, un cop viscuts els devastadors efectes de l’estat d’alarma provocat per la pandèmia del coronavirus, molts recorden avui la indústria i la veuen com una taula de salvació. Veurem si, com va passar llavors, quan l’economia comenci a remuntar després de la sotragada tot queda en foc d’encenalls.

Afortunadament, la resposta que s’està donant a aquesta nova i inèdita crisi és molt diferent: mesures pal·liatives destinades als col·lectius més afectats, que van des de les moratòries en el pagament de crèdits als expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), amb avantatges tant per als empresaris com per als treballadors, així com organismes financers de l’estil del Fons Monetari Internacional (FMI) convidant els Estats a gastar per frenar els efectes de la paralització de l’activitat, com a mínim a curt termini.

En tot cas, si hi ha una cosa certa és que l’última crisi en la qual ens hem vist embolicats, sorprenent, abrupta i sense gaire precedents, ens ha obert els ulls. Ens hem adonat dels riscos de l’excés de dependència d’altres països a l’hora de proveir-nos de productes que han resultat tan essencials i de primera necessitat com ara les mascaretes, per posar només un exemple.

En el seu dia vam decidir que ens havíem de dedicar a altres activitats i, des de fa anys vam deixar d’apostar clarament per la indústria, per a la qual no hi havia ni tan sols un ministeri dedicat. Encara ressona la vella frase que diu que «la millor política industrial és aquella que no existeix» de l’època en què Carlos Solchaga era, curiosament, ministre d’Indústria del primer Govern de Felipe González. Probablement hauríem d’haver estat més curosos, però la tendència a la terciarització o augment de pes dels serveis realment l’han viscut tots els països desenvolupats, tot i que en uns amb un component més tecnològic i vinculat amb l’economia del coneixement que en els altres, com el cas espanyol.

Ens hem adonat del risc de l’excés de dependència d’altres països per proveir-nos de productes de primera necessitat.

Ara recordem que no està tan malament tenir producció autòctona i que potser no anava tan errat Dani Rodrik, el recent premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials, quan alertava dels riscos de la globalització o, millor dit, d’un excés d’aquesta globalització, just quan la majoria dels experts en cantaven les excel·lències. Certament no existeixen les veritats absolutes ni receptes econòmiques infal·libles, malgrat que moltes vegades ens les volen imposar, tal com ho demostren els fets. Qui ens hauria de dir que els grans organismes financers internacionals cridarien els Estats a gastar tot el que calgui?

 

Necessitat de reindustrialitzar

La crisi provocada per la covid-19 no ha fet més que accelerar uns processos que estaven en marxa. I un d’aquests –almenys se’n parlava molt–, era que la indústria guanyés protagonisme. I, més en concret, la necessitat de reindustrialitzar, un concepte que dóna per fet que estem davant d’una activitat que cal recuperar perquè s’està perdent o que, com a mínim, està cedint massa terreny respecte a altres activitats.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Però quan es parla d’indústria, el concepte és molt més ampli que quan era la simple manufactura, el vell sector secundari de les fàbriques i les xemeneies. Les coses han canviat i ja estem davant del que s’anomena la indústria 4.0, amb la intel·ligència artificial, la robotització, la digitalització, la impressió 3-D que revoluciona el concepte i la forma de produir. La tecnologia és el que uneix aquestes activitats i el component que ha de formar part de totes si volem una economia altament competitiva.

Com diu Rodrik, probablement serà molt difícil augmentar considerablement l’ocupació amb la indústria, ja que els llocs de treball de qualitat no vindran de la mà de les manufactures sinó dels serveis que, en un país com Espanya, significa turisme, finances, educació, sanitat i altres. De totes maneres, a l’antic concepte sector secundari com a manufactura se li ha sumat tot un ram de serveis a les empreses que, juntament amb l’inicial poden fer un segment molt potent, especialment si tenen un elevat component tecnològic.

La qüestió és més complexa que guanyar pes dins del producte interior brut (PIB), és a dir, del conjunt de la riquesa que es genera en un país cada any. No es tracta tant de rebaixar o substituir la terciarització de l’economia, que viuen tots els països desenvolupats, com Espanya, per la tornada a la vella indústria. Una economia diversificada és més forta. Tampoc no es tracta d’emular el procés anterior a la Revolució Industrial, és a dir una transició com la que es va viure del camp cap a les fàbriques.

No es tracta només de substituir una economia de l’intangible per una altra en què domina el físic, perquè l’important no és tant el producte com els processos i programes informàtics que serveixen per fabricar-lo. Això, en l’economia actual, dominada per la digitalització i el coneixement, és el que ens ha d’interessar.

Pel caràcter estratègic d’aquestes activitats és perquè en el 2014, la Comissió Europea es va posar com a objectiu rellançar la indústria en el vell continent i es va marcar com a fita que en signifiqués al voltant de la cinquena part del PIB.

A Espanya, la indústria suposava l’any 2000 el 18,7 % del PIB; i el 2018 va caure fins al 16 %, tot i que el pes és dispar entre comunitats autònomes amb algunes que se situen al capdavant, com ara Euskadi, Madrid, Navarra i Catalunya. La tendència a escala europea ha estat similar, tot i que la baixada ha estat del 22,4 % al 20,1 % durant el mateix període i amb països que destaquen, com és el cas d’Alemanya. El que interessa aquí no és tant el pes, sinó la composició: més implantació i amb un valor afegit molt més elevat. Aquesta és la combinació.

BBVA Research, en un estudi de la indústria a Espanya des dels anys 60 del segle passat, destaca que les comunitats autònomes del nord van tenir un sector manufacturer amb un desenvolupament similar al que es va enregistrar a altres països europeus fins als anys 80.

 

Salaris més elevats

Les del sud i l’interior, en canvi, van iniciar aquest procés amb molts anys de retard. De totes maneres aquest no és l’únic problema, ja que en el moment que haurien d’estar arribant a nivells elevats d’industrialització aquesta perd cada cop més pes, i això ha impedit que aquestes regions arribin als nivells de renda elevats que caldrien per guanyar en benestar.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

I és que la indústria dóna estabilitat i salaris més elevats. El cost salarial total va ser en el primer trimestre d’enguany de 2.217,62 euros en aquest sector, mentre que la mitjana fou de 1.889,78, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística. És una quantitat que, persistentment se situa molt per sobre del d’activitats amb gran implantació al país com ara la construcció (1.747,81 euros) o el que més pesa en el conjunt de l’economia, els serveis (1.842,39 euros), que es troben immersos en un procés en el qual han d’incorporar més valor afegit i tecnologia. La indústria, a més, aporta musculatura per aguantar en les crisis, com ho demostra el cas d’Alemanya, amb un sector secundari potent, altament tecnològic, competitiu i amb un gran pes de l’exportació. No solament aposten per la indústria, sinó que ho fan en aquella que ningú més és capaç de fer tan bé com ells.

 

Àrees de futur

El Col·legi i l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya van publicar recentment un document titulat «La indústria com a vector de recuperació econòmica a Catalunya». En aquest text recomanen a l’Administració recolzar-se en determinades activitats com la sanitat, la transició ecològica, l’energia i la mobilitat. Són les àrees de més futur i cap a on cal encaminar els esforços de cara als anys vinents. Aquest full de ruta és l’indicador més oposat a aquella vella frase sobre la manca d’importància de la política industrial. La necessitat de més indústria i que sigui millor és una de les poques coses en què coincideixen plenament patronals i sindicats.

El document dels enginyers industrials aposta per aprofitar el moment per fer créixer la indústria i insisteix que «no s’ha de perdre ni una sola empresa, ni una sola start-up, sense haver explorat abans la possibilitat que se sumi a un projecte més sòlid». Això suposa erradicar mentalitats molt arrelades, com la de «fer-s’ho tot un mateix» o preferir ser «cap de ratolí» que formar part de projectes més plurals però més competitius. Un gran repte.