Els informes que publico en aquestes pàgines van ser una comanda de l’Honorable Conseller Santi Vila, l’hivern de 2017. Van ser enviats el mes de maig del mateix any per tal que fossin considerats pel Conseller.

Santi Vila va passar al cap de poc temps a un altre departament de la Generalitat de Catalunya, i els Informes no van rebre cap resposta dels responsables permanents de la seva antiga Conselleria, malgrat que el Conseller els va deixar al seu departament en qualitat de documents pendents de resposta.

Havent estat anomenat un nou Conseller de Cultura, l’Honorable Sr. Lluís Puig, home estretament vinculat a la cultura popular, els Informes tampoc no van rebre cap resposta de la Conselleria, malgrat la meva sol·licitud d’una entrevista.

Va succeir el mateix amb la seva successora al davant de la Conselleria de Cultura, l’Honorable Sra. Laura Borràs, també malgrat una sol·licitud al respecte.

La mateixa cosa va succeir amb la seva successora, l’Honorable Sra. Mariàngela Vilallonga, amb la qual vaig tenir una trobada ocasional, el setembre de 2019, ocasió en què li vaig demanar que consultés aquest document i em cités al seu despatx, si esqueia.

L’autor de l’Informe encara no s’ha posat en contacte amb l’actual Consellera del ram.

Havent rebut un silenci total quant al contingut d’aquests informes per part de quatre Consellers diferents els últims quatre anys, els publico en aquesta revista amb la intenció que, un dia o altre, els responsables de la cultura ­–també de l’educació— del país vegin si cal prendre’ls en consideració.

 

I. INFORME SOBRE LA DIFUSIÓ DE LA LITERATURA CLÀSSICA AL CONJUNT DEL TERRITORI DE CATALUNYA

Preàmbul

Els plans d’estudi dels dos nivells fonamentals d’educació a Catalunya, ESO i Batxillerat, no contemplen en general l’ensenyament de la literatura universal. Només en uns quants centres, habitualment privats, s’imparteix aquesta assignatura i es presenta, ni que sigui per sobre, el gros de la tradició literària d’Europa als escolars.

Afegim-hi que ni tan sols la literatura castellana i catalana tenen un espai adequat a les escoles, atès que aquestes matèries es troben englobades en les assignatures de «Llengua i Literatura Catalana/Castellana». Com que avui dia resulta tan important, i tan difícil alhora, ensenyar ortografia i gramàtica als escolars, la major part del temps i del temari d’aquestes assignatures està dedicat a la llengua respectiva, i escassament a la literatura. Pel que fa al català, a més a més, no sempre han estat adequats els llibres de lectura obligatòria; més aviat no ho han estat gairebé mai. Temps enrere, i encara recentment –vegeu les propostes de lectures, comentades, publicades a la col·lecció L’Esparver– es cometia la insensatesa de fer llegir als nois i noies de batxillerat el llibre més difícil de Josep Carner, Els fruits saborosos, amb la qual cosa es pot assegurar que aquests escolars no tendiran potser mai més a llegir literatura «clàssica» catalana. El mateix es pot dir si hom fa llegir als joves Tirant lo Blanc, que és un llibre importantíssim, però que està escrit en una llengua del segle XV poc accessible als que es troben en edat escolar. I així ha passat amb moltes lectures, que rarament han estat triades amb un coneixement com cal del que pot interessar i el que poden entendre persones als anys joves.

El redactor d’aquest informe va tenir, fa cosa de tres anys, una llarga entrevista amb la llavors consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, i li va suggerir que tant de les tres hores de català com de les tres de castellà, se’n tragués una, per tal com es pogués crear una nova assignatura, de dues hores, dedicada a la «Literatura Universal», amb tota la dosi de literatura catalana que resultés pertinent. La proposta no va prosperar, i continua sent un fet que els joves de Catalunya no assoleixen cap base ni cap informació suficient, a les escoles, per tenir, més endavant, una clara tendència a la lectura.

No cal insistir en el mal que han fet, igualment, les noves tecnologies, que han abduït els escolars en el món d’unes tècniques dispersores, molt entretingudes però que dissuadeixen, en general, de dedicar-se lentament a la lectura d’un llibre, per molt adequat que fos a cada edat.

 

Proposta

La proposta que segueix estudia la possibilitat que es creï un programa d’extensió del món literari d’Occident —des de la Ilíada o l’Odissea, fins als nostres dies, passant per totes les grans literatures d’Europa, inclosa la catalana— a base d’unes sèries de xerrades-conferències que es farien o bé als centres escolars —¿potser solament als centres de Batxillerat?—, a càrrec de conferenciants triats expressament.

De la mateixa manera que en l’Informe dedicat a la música parlarem de l’ús de biblioteques públiques, de centres de cultura o d’altres instal·lacions municipals, en aquest cas potser caldria centrar-se en els llocs d’ensenyament, ells mateixos, per tal com no es poden barrejar, en el cas de la literatura, públics adults i públics escolars.

La idea és que una sèrie d’equips formats per professors qualificats, joves i en situació precària a les universitats, recorreguessin el territori català —pensem preferentment en les capitals comarcals i municipis grans, amb Instituts de Batxillerat— impartint una sessió al mes —potser cada quinze dies—, que hauria de ser enormement didàctica, llaminera, divulgativa, molt estratègica, per informar els nois i noies del valor d’un text determinat, segons una llista que només es podrà confegir amb l’assistència d’un equip de professionals que sàpiguen quines coses poden interessar avui als nois i noies joves.

No hi ha cap problema a trobar textos que els puguin interessar, més encara si unes quantes imatges d’una pel·lícula determinada poden animar els assistents a tenir interès per una lectura concreta. Només a l’atzar, se’ns acut que una explicació de la Ilíada, amb imatges de la pel·lícula Troia, pot resultar apassionant si es presenta com cal. O, per posar un altre exemple, Moby Dick, de Melville, L’illa del tresor, de Stevenson, Bartleby, l’escrivent, de Melville, La transformació, de Kafka, o un conte ben triat d’Edgar Allan Poe. Són lectures que haurien agradat als nostres escolars, però de les quals, habitualment, no els ha parlat ningú.

 

Procediment

Com hem dit, un grup de bons professionals de la literatura, ensenyants o no, establirien una mena de cànon de lectures fonamentals i adequades —que podrien ser parcials, com, per exemple, el capítol de Maese Pedro, del Quijote, o el de la cueva de Montesinos, o el del «cap parlant» a l’episodi de Barcelona— entre la Grècia clàssica i els nostres dies, i aquesta seria sotmesa a la consideració d’un equip de «conferenciants» i professors, perquè preparessin en detall una xerrada sobre cada llibre en qüestió, amb vista al bon èxit de cada una de les sessions. Aquestes xerrades tindrien totes el mateix format: a) breu exposició del temps històricocultural en què es va escriure el llibre; b) breu exposició de la vida de l’escriptor que fa al cas; c) explicació amena del llibre, amb l’ajut, sempre que sigui possible, d’imatges fixes o dinàmiques.

Un programa d’aquestes característiques permetria donar una mica de sentit a la bona preparació de molts professors universitaris de la categoria d’«associats», que viuen en l’endurança, amb sous que oscil·len entre els tres-cents i sis-cents euros mensuals. Ho farien molt a gust, i arrodonirien, si es pot dir així, aquests ingressos de debò migrats.

Una comissió creada ad hoc «examinaria» la capacitat didàctica de tots els professors de literatura que volguessin participar en aquest programa —de cada una de les branques respectives: català, castellà, francès, anglès, alemany, rus, etcètera— i concediria les patents corresponents per formar part de l’equip de conferenciants.

Com en el cas de la difusió de la música, aquests conferenciants haurien de preparar solament una lliçó, i la repetirien arreu de Catalunya, en tots els centres que establís la Conselleria. De la mateixa manera que en el cas de la música pressuposàvem la participació dels Conservatoris de Catalunya, en aquest cas pressuposem un contacte imprescindible entre la conselleria de Cultura, la conselleria d’Educació i les universitats, perquè el nostre parer és que l’equip de conferenciants hauria d’estar format, sobretot, pels ja esmentats professors associats de les universitats del país.

 

Pressupost

El pressupost per desplegar aquest programa és similar al que correspon al programa d’extensió de la música. Cada conferenciant cobraria 200 euros per sessió, a diferència del programa dedicat a la música, atès que seria l’encarregat d’omplir tota la sessió, d’entre 30 i 45 minuts. En aquest cas no hi hauria més despeses, llevat de les que es comenten més avall.

Això eleva, de mitjana, el pressupost per als conferenciants d’aquest programa a 30 (llocs de la sessió, aproximadament) x 200 euros (pel conferenciant, per cada sessió) x 8 sessions anuals (d’octubre a maig) = 48.000 euros, quantitat verament assumible.

No comptem les despeses que es poguessin generar per l’ús d’un local perquè entenem que es tractaria sempre de locals públics, d’ensenyament o municipals, que les haurien de cedir gratuïtament.

La quantitat total podria ser assumida a mitges per: a) els A